El meu laboratori de rescat de fantasmes escrits

Fantasmes escrits

M’estic emportant un curro considerable aquests dies tractant de preservar vells paperots d’un trist final a mans dels peixets i de l’oblit. Els que escrivim de fa temps segur que ens hem trobat tard o d’hora amb el dubte de què fer amb aquells textos que vàrem escriure un dia amb l’Olivetti de guàrdia, o fins i tot a mà, i des quals, com és lògic, tant sols conservem una còpia; els originals, únics i exclusius. Si el paper en qüestió s’arriba a perdre o destruir alguna vegada per qualsevol motiu, mai més no tindrem ocasió de recuperar les paraules exactes d’allò que un dia vam voler dir de la manera més bella possible. La pèrdua serà irreparable.
Abans, és clar, aquest plantejament no existia, com segurament no existirà en el futur. En el passat, les coses s’escrivien, es passaven a net i, si l’escrit tenia el mínim interès, es guardava a una carpeta i allà es quedava fins que alguna estranya circumstància el feia tornar al món dels vius, o fins que els animalons aquests de pell platejada se’ls cruspien amb delit, independentment que es tractés d’una redacció de l’escola o d’una carta d’amor enfebrat. D’uns anys ençà ho escrivim pràcticament tot a l’ordinador, de manera que a poca traça i previsió que es tingui, la pervivència dels textos hauria de quedar garantida de forma pràcticament automàtica.
No és que conservi cap escrit que hagi de significar per ell mateix una pàgina exclusiva en la història de la literatura d’aquest país, però els vaig fer jo, què volen que els digui, i per tant tenen per mi un valor que justifica que me’ls instal·li al faristol com porto fent de fa setmanes, i em dediqui a repicar-los a l’ordinador. Imaginin-se la feinada! És clar que també podria escanejar-los, però això ho deixo per fotos, bitllets de viatges antics, entrades a concerts i coses per l‘estil. De fer-ho amb un escrit no passaria d’aconseguir una mala fotocòpia –digital, això sí-, i em privaria de repassar el contingut i les formes d’aquests textos, cosa que probablement no faria en altres circumstàncies.
I d’aquesta manera han estat desfilant pel faristol per ocupar memòria a l’ordinador, entre d’altres coses poemes de l’adolescència, guions del curs de vídeo de l’escola Videografia de Barcelona, confessions tremoloses i palles mentals divertides unes i oblidables altres. I guions de ràdio com les intros al programa L’Escola de la calor, que fèiem a Ràdio Premià de Mar el confrare Joanca Moreno i servidor l’estiu del 1987, o les mítiques Poltrones que van estar sortint a finals del 1988 al magazín Un matí qualsevol, que també conduïa en Joanca i que, d’alguna manera, son precursores d’aquestes Homilies paganes que van sortint des del 2004.
La qüestió és que revisitar aquests originals, tornar a escriure les mateixes paraules en el mateix ordre en que les vaig disposar de vegades vint anys enrera, em produeix una sensació veritablement especial. Els confesso que quan vaig començar a recuperar aquests escrits -tal com deia per digitalitzar-los, però també per poder llençar papers i fer espai a la llibreria-, creia enfrontar-me a un treball tediós i monòton, com el d’un monjo medieval copiant un còdex o una Bíblia, però sense la seva fe. I en canvi, i malgrat recordar-los pràcticament tots ni que sigui vagament, molts d’ells estan aconseguint encendre’m un apunt de l’emoció que em va portar aleshores a seure davant de l’Olivetti i donar forma a un pensament, un record, un conte, un sentiment o la introducció a un programa de ràdio.
Difícilment puc recuperar sensacions personals dels anys vuitanta –i, segons quines, ni maleïda la falta que fa-, però em posa en situació rescatar un article en el qual critico el cacau polític, la brutícia i la degradació dels carrers, la inseguretat ciutadana i el terrible problema de la drogaaddicció que es vivia a Premià de Mar l’estiu del 1987 –Com ha canviat la ciutat en vint anys, i quina poca memòria que tenim tots plegats!-. D’altra banda em provoca un somriure de sorpresa veure negre sobre blanc el record d’una noia d’ulls verds que m’embadalia a l’institut. Resulta que el text em suggereix que ella i jo vàrem arribar a entrar en combat en alguna ocasió, amb petons i carícies, i jo no recordava que hagués estat així. O potser sigui que, de fet, allò no va succeir mai i aquella redacció adreçada a mi mateix només fos la recreació d’un desig que mai havia de convertir-se en realitat. Ja em diran vostès què més donarà a aquestes alçades de la pel·lícula.
Si guarden escrits a alguna carpeta arraconada, recuperin-los. Els parlaran de vostès mateixos com d’individus que no creuran ser vostès. Els diran que els seus records són només veritats maquillades quan no, directament, mentides.

Crockett i Tubbs. Dos estils per a dues èpoques diferents

Miami Vice. Dilluns, 18 de Desembre del 2006

Cada dècada ha tingut la seva sèrie televisiva de lladres i serenos. Als setantes els amos van ser els inoblidables Starsky i Hutch –David Soul i Paul Michael Glaser-, molt per sobre dels SWAT, els expeditius Homes de Harrelson. Als vuitanta, i malgrat la brillant irrupció d’en Tom Selleck a Magnum PI, no hi ha discussió respecte a que la sèrie policíaca per excel·lència va ser Miami Vice, Corrupción en Miami a TVE, com ho serien els Expedients X d’en Chris Carter els noranta, o els actuals CSI per la primera dècada del nou segle.
Fos per coincidència d’horari davant de la tele, o ves a saber el perquè, una de les sèries que més m’han fidelitzat ha estat Miami Vice, fins el punt que hores d’ara en molts aspectes encara em ve a resumir estèticament la idea que m’ha quedat dels meus vuitantes; poca broma: des de l’Institut Satorras de Mataró fins a la Ràdio, passant pels escoltes, l’exèrcit, les feines de venedor, de jardiner, d’ajudant a la fàbrica de gasoses de Can Pompili, de la brigada de neteja de la fàbrica Jumberca de Badalona, fent bustiades o de redactor del padró de Premià de Mar, els treballs a Aitona i Galícia, totes aquelles noies, el naixement de la meva filla i la banda de tripulants pirates del pis/portaavions USS Bonghònia del carrer Jacint Verdaguer. Entre d’altres coses.
La veritat és que veure els episodis de Miami Vice prop de vint anys després, fa una mica de mal a la vista. Al cap i a la fi tots hem evolucionat, i algunes estètiques, els colors de tons pastel o certes posturetes davant la càmera no mereixen un altre qualificatiu, vistes amb ulls del S/XXI, que no sigui el d’hortera però, amics, els viutanta eren així. Mireu-vos sinó el vestuari d’un concert dels de l’època de la Earth, wind & fire o els videoclips de Miguel Bosé. Per exemple. Amés, millor no siguem tan primmirats amb el look del passat perquè a veure quin individu entre la vintena i la trentena no es va maquejar en aquells anys amb nàutiques, pantalons de pinces, samarreta i americana d’estiu a joc i les inefables ulleres Vuarnet per fer-se unes Gran Vies o castigar el personal al Jardí de Premià o a la discoteca Factoria de Mataró sota el Weekend de The Todd Terry Project. Servidor –I confess!- ho feia. I, amés, funcionava. Ja m‘entenen.
Els directius de la NBC van tenir molt clar que l’audiència de la sèrie havia de quadrar amb el perfil dels espectadors de la MTV, i és per això que, a banda dels elements ressenyats –sense oblidar-me del Ferrari Daytona dels primers episodis, que era en realitat un Corvette tunejat, fins que es van poder permetre el Testarrossa blanc defitiu-, la BSO de Miami Vice la van integrar temes de Phil Collins, U2, Jackson Browne, Tina Turner, Glenn Frey, Peter Gabriel, ZZ Top, Dire Straits, Depeche Mode, Sheena Easton, Bryan Adams, Frankie Goes to Hollywood, James Brown, Foreigner, The Police, Laura Branigan, Ted Nugent o Billy Idol; el bo i millor del panorama musical de l’època.
El pas del temps no perdona les estètiques, diria que afortunadament, i deu de ser per això que quan Michael Mann, el productor de la sèrie original, s’ha decidit a portar-la al cinema, no ha quedat ni rastre d’aquells elements que, precisament, donaven personalitat al producte. No queda res dels colors pastel, ni d’aquella llum omnipresent, ni de les posturetes, ni tant sols de la cèlebre banda sonora de Jan Hammer. Ni tant sols ha quedat un bri del sentit de l’humor que, de tant en tant, li posaven al tema Don Jonhson i Philip Michael Thomas. Els Sonny Crockett i Ricardo ‘Rico’ Tubbs de Colin Farrell i Jamie Foxx, són més durs, més resolutius, i no somriuen ni que els matin a pessigolles. La majoria de les escenes o són nocturnes o són crepusculars i pel que fa al vestuari, sense perdre una certa elegància informal, no passarà a la història com els models d’Armani i Adolfo Domínguez que lluïen els seus antecessors.
Diuen que un dels motius pels quals es va acabar la sèrie va ser precisament perquè Michael Mann li va voler donar aquest gir més fosc i l’audiència no s’hi va avenir a un canvi tan flagrant, obligant-los a retornar a l’essència original. Però per aleshores la cosa ja dequeia; els actors tenien projectes per fer cinema i els nous guionistes havien perdut el nord dissenyant episodis que feien treure els colors, com aquell en el qual James Brown era, ja em diran vostès, un líder extraterrestre.
Així doncs, vint anys després Michael Mann s’ha sortit amb la seva. El nou look de Miami Vice s’ha després dels colors i la llum dels vuitanta i ara és dur, fred i fosc. Un to més apropiat a aquest inici del S/XXI.

Aquest model de taula estava exhaurit

Divendres festiu a l’Ikea. Dilluns, 11 de Desembre del 2006

Mireu que ho sabia. Havia fet els meus càlculs respecte a l’èxode del pont de la Immaculada Constitució i comptava que havien sortit de la ciutat mig milió llarg de cotxes embotits de gent. Un altre mig milió de ciutadans, pel cap baix, havia sortit de la ciutat per potes via aeroport del Prat, amb la il·lusió oculta que el personal de terra d’Iberia els muntés una altra vaga salvatge i així tenir quelcom realment interessant per explicar a la tornada. I pel que fa a la resta de la ciutadania de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, sabia de manera fefaent que estarien repartits a parts iguals entre els Ikees de Montigalà i de l’Hospitalet en virtut de la respectiva proximitat als seus domicilis. Dóna tranquil·litat saber que, igual que els hospitals, els jutjats, els instituts de batxillerat o les casernes dels Mossos, els ciutadans sabem fàcilment quin és l’Ikea que ens pertoca.

Sabia que les meves compres a l’Ikea estarien mancades de qualsevol intimitat i, tot i això, m’hi vaig ficar de quatre grapes, en el meu cas, com em correspon per repartiment geogràfic, al de Badalona. Les coses van com van, què volen que els digui, i el cas és que tenia la necessitat d’anar-hi: em calia una calaixera per organitzar el meu material de treball a casa i per posar-hi a sobre la impressora de l’ordinador per guanyar espai a la taula de l’estudi. D’altra banda el meu minúscul armari encastat amenaçava seriosament amb rebentar pel quatre costats si insistia a ficar-hi ni que fos una camisa més, de manera que em calia un penjador per l’habitació. Tenia el motiu, doncs, i tenia l’ocasió, ja que disposava de temps, de cotxe i de peles a la tarja. Va ser així, doncs, que amb la major de les dignitats que vaig saber imprimir a la mirada, vaig entrar a l’Ikea.

Em diran que podria haver buscat la calaixera i el penjador a altres establiments on trobaria més varietat i potser més qualitat, però estaran amb mi que els preus són indiscutibles per uns mobles que, en general, no estan gens malament. Amés, que m’he convertit en un expert en el muntatge dels productes de la firma sueca. Deu ser que d’aquesta manera sublimo els records de l’enyorat Mecano de la meva infantesa.

De tota manera, si dedico una Homilia a la meva visita a l’Ikea no és tant per posar-los al cas de les meves mancances domèstiques, que intueixo que els interessa més aviat gens, sinó perquè el que vaig veure divendres em va semblar un paradigma dels nostres dies: milers de persones concentrades a un sol lloc en un dia festiu, comprant. Comprant mobles o complements de la llar en aquest cas, però podria ser quasi qualsevol altra cosa. La compra entesa com a element d’oci, com a activitat festiva, una gentada desfilant pels passadissos del centre comercial, perfectament organitzats perquè ningú no es deixi de veure res i pugui considerar si tal o tal altre objecte poden quedar bé a aquell racó despullat del menjador o per solucionar el regal de Nadal de la sogra. Una veritable processó laica presidida per les lletres blaves de l’empresa nòrdica que va crear el 1943 un tal Ingvar Kamprad que, segons llegeixo a la Wikipèdia, va créixer a una granja anomenada Elmtaryd a l’aldea d’Agunnaryd. Si ajunten les inicials dels noms i dels topònims els apareixerà el nom de l’empresa. Un altre enigma resolt.

Les mateixes inicials, per cert, que podem trobar a la República Txeca i Eslovàquia, a Islàndia i Turquia, a Canadà i Malàisia, a la Xina i a Taiwan, a Israel i als Emirats Àrabs Units. Com veieu, el sofà Ektorp i la llibreria Hensvik no tenen cap mena de problema amb els entrebancs de la geopolítica. I aleshores, passa el que passa, que viatges als Estats Units i quan et conviden a una festa a La Jolla, t’asseus al mateix sofà que té la tieta Carme al menjador de la casa de Pardines. Ves. I no es d’estranyar perquè quan vaig visitar l’Ikea de San Diego –allà sona ‘Aikia’-, al costat del Qualcomm Stadium, vaig comprovar que era exactament el mateix, la mateixa distribució, els mateixos productes, les mateixes promocions, la mateixa decoració. Ni tant sols es prenen la molèstia de personalitzar mínimament cada seu amb elements propis del territori on s’aixequen. És el triomf absolut de la uniformitat: tots igualets que estem més monos, deuen de pensar a can Kamprad.

De fet Aldoux Huxley i George Orwell intuïen per on anirien les coses, tot i que estaven massa influïts pels totalitarismes de la seva època. Les seves societats grises no vindran de la mà de règims polítics dictatorials, sinó que, i no només per l’Ikea, ens les acabarem muntant nosaltres solets mentre li donem canya a la Visa.

El meu amic, l'Eddie

El cop de mà de l'Eddie. Dilluns 04 de Desembre del 2006

Si mal no m’erro va ser dijous passat quan Bruce Dickinson, Steve Harris i companyia, els mítics Iron Maiden –literalment ‘la donzella de ferro’ en referència a un simpàtic giny de tortura dels temps de la Inquisició-, van venir a presentar el seu darrer disc al Palau Sant Jordi de Barcelona. Pel que llegeixo, el treball, que s’anomena A Matter of Life and Death, està carregat de reminiscències pacifistes, tot i la seva posada en escena amb tancs i uniformes i totes aquestes coses, sempre sota la inquietant omnipresència de l’Eddie, la terrorífica mascota de la banda, sobrevolant el San Jordi.

No vaig anar al concert, i em sap greu, perquè tinc un vell deute de gratitud amb la banda de l’East End de Londres des dels primers anys vuitanta, i hores d’ara encara no els he vist en directe per poder saldar els comptes.

Els fets es remunten als primers mesos de l’any 1984 i van tenir lloc a la Unitat de Destins d’un Regiment d’Artilleria -el RACA 15, ja desaparegut-, que hi havia a Cadis. Servidor havia estat ascendit recentment a la graduació de Caporal Primer i aquell era el meu primer servei de ‘Semana’ a la Bateria. Una de les funcions que tenia quan entrava de ‘Semana’ era assegurar-me que tothom es llevava al toc de diana, a les set del matí, per formar i passar revista immediatament després. Aquesta tasca, a priori insignificant, em va donar considerables problemes el primer matí per una senzilla qüestió de veterania: la que em mancava a mi i la que els sobrava a més de la meitat dels individus que hi feien vida a l’edifici. És a dir, que passaven de mi com de la pols i es donaven mitja volta per seguir dormint.

No els retrauria aquesta actitud, que jo mateix hauria adoptat gustós, si no fos perquè l’oficial que estava per sobre meu en aquella ‘Semana’ es va prendre la clapada general mostrant una considerable limitació en tot el que seria el tema del sentit de l’humor. L’individu, un tinent exlegionari que molt adequadament es deia Guerra, em va informar sobre la seva intenció de ‘fondre’m’ -Textual, que diria en Flotats-, si l’endemà al matí es repetia similar situació.

Ja poden imaginar-se que entre les opcions a les que podia recórrer no figurava la de demanar a aquella banda de malfactors que s’enrrollessin amb mi, porfaplís, i es llevessin a l’hora, ni estava en el meu estat d’ànim la possibilitat d’arrestar a més de cent tios de cop en el primer dia de la meva primera ‘Semana’. Seria, doncs, qüestió de ser més maquiavèlic en la gestió del conflicte si volia evitar el meu propi arrest, de manera que vaig analitzar les possibilitats.

La setmana anterior un company de la Unitat havia comprat un radiocassette gegantesc, un ‘lloro’ que en dèiem aleshores. L’aparell era veritablement hortera, seguint fidelment l’estètica dels primers anys 80, amb totes aquelles llumetes de colors que s’encenien arreu sobre el ‘lloro’ en qüestió, que era d’un xocant color daurat fosc. Aquell aparell va amenitzar les soporíferes tardes de la bateria durant els dies previs a aquests fets, tot reproduint les cintes de tot aquell que les volgués posar en comú. Una d’elles va ser The number of the Beast que els Iron Maiden havien publicat el 1982.

Va ser sentint aquella tarda el tema central d’aquest disc que vaig idear una solució prou radical i alternativa a la situació que s’havia creat. Si un toc de corneta no era suficient per fer saltar de les lliteres els ‘avis’ de la Unitat, potser sentir la gèlida i descarnada mà de l’Eddie sobre els seus colls faria més efecte.

Aquella nit vaig demanar al recluta que feia la quarta imaginària que em despertés a dos quarts de set del matí. L’endemà, després de dutxar-me i posar-me l’uniforme, vaig caminar silenciós com una ombra fins l’estant on es trobava el ‘lloro’, vaig introduir la cinta dels Maiden, deixada al punt la nit anterior, just on acaba la introducció de The number of the Beast, i vaig esperar a les set. Quan vaig sentir el toc d’atenció previ a Diana, vaig connectar el play a tot volum... i es va obrar el miracle. Creguin-me que feia goig veure com, entre crits i renecs, la totalitat dels integrants de la Unitat de Destins del RACA 15 saltaven de les lliteres amb una energia envejable. El propi tinent Guerra em va felicitar, tot i desconeixent el mètode emprat per acabar amb la mandra dels veterans. Per cert que, a l’hora de passar llista a la formació, em va semblar veure entre els artillers a un d’aspecte cadavèric que somreia tètricament. Quan m’hi vaig voler fixar, ja no hi era.

En Vadó a l'Aconcagua

El meu cap d'Escoltes, en Vadó. Dilluns, 27 de Novembre del 2006

Doncs resulta que l’altre dia una passejada per la blogsfera local em va procurar una sorpresa inesperada i d’allò més agradable. La cosa era que estava tafanejant el llistat de links cap a altres webs que té en Martí Rosselló al seu blog quan em vaig quedar clavat sobre un nom que no havia vist escrit –ni sentit pronunciar- en més de trenta anys, és a dir, des de la meva infantesa. Aquell link era la porta d’entrada al web d’en Vadó Piqué, i en la mateixa podem veure a una foto el bo d’en Vadó amb les espatlles cobertes amb una senyera i mostrant a la càmera una samarreta que sembla plena de signatures, tot plegat en una escena que se situa, no s’ho perdin, al cim de l’Aconcagua, el sostre dels Andes.
Curiosa manera de reveure algú a qui havia perdut la pista feia tants anys, i remarcable el fet que, quan el retrobo, ni que sigui electrònicament, sigui al cim d’una muntanya. Ho dic perquè vaig conèixer en Vadó, precisament, pujant muntanyes tot i que ni molt menys tan ambicioses com l’Aconcagua.
Parlo de la primera meitat de la dècada dels anys setanta i en Vadó Piqué era, juntament amb en Martí Rosselló i altres, cap de l’agrupament escolta de Premià de Mar. Un agrupament que es deia Mare de Déu de la Cisa, però que el primer dissabte que faig fer-hi cap va canviar el seu nom, mitjançant sufragi universal dels presents, pel de Panda Premià. La cerimònia d’aquesta votació a mà alçada va tenir lloc als locals que l’agrupament tenia al Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, i no va ser qualsevol cosa. Fixin-se que per un marrec de nou o deu anys que devia de tenir jo aleshores, la cosa va ser prou impactant ja que se’m posaven davant dels nassos per primera vegada conceptes com la democràcia directa, la coeducació –que desconeixia a les meves classes de la Salle-, el laïcisme i l’ecologisme, ja que el nom catòlic antic va donar pas a un sense reminiscències religioses de cap mena, i en suport d’una espècie, la de l’ós Panda, ja aleshores en perill d’extinció. I tot plegat amb en Franco encara a ple rendiment. Amb un parell.
I d’aquesta manera van arribar, finalment, les primeres sortides a muntanya. Recordo perfectament les dues primeres, a Sant Mateu –dormint a un cobert de Can Gallemí-, i al Montnegre, en una patrulla des de Sant Celoni que va acabar el dia següent a Arenys de Mar. La primera la recordo especialment per ser la meva primera nit de campament i per les cançons -gens kumbaiàs- que cantàrem mentre ens arreceràvem a la masia. La segona la tinc present més aviat per la seva duresa física -des del punt de vista de la nostra tendra edat-, amb el fet afegit de carregar, a banda de les motxilles, amb les tendes de campanya –aquelles mítiques canadenques que pesaven com morts- fent torns entre tots. Va ser aquella nit quan en Martí Rosselló em va dir si no havia tingut prou Kung Fu per aquell dia quan li vaig comentar el meu interès en veure el capítol de la llegendària sèrie de David Carradine que feien a la televisió del bar de Sant Martí del Montnegre.
I és en aquestes circumstàncies que emmarco els meus records d’en Vadó, amb la motxilla a l’esquena guiant-nos en el camí del Montnegre o en els jocs que fèiem al pati de La Salle quan l’escola va acollir l’Agrupament quan aquest va haver de marxar del Camp del Rector, ignoro si com a conseqüència del canvi de nom, que tot podria ser.
I després ja no en sabria massa més cosa. Crec recordar que en Vadó tenia alguna vinculació amb els antics frigorífics de Premià –després en Martí Rosselló m’ha explicat que ell hi vivia a la casa que hi havia adjunta-, potser perquè el vam anar a buscar allà en alguna ocasió per fer alguna activitat. I en Martí em va explicar també que anys després de la seva etapa amb els escoltes premianencs, va sobreviure a la caiguda d’un llamp al Pedraforca, que és molt sobreviure. Per això m’alegra especialment veure en Vadó al cim de l’Aconcagua, perquè no hi ha mal llamp de rellamp, que diria el meu reverenciat capità Arxibald Haddock, que aparti ningú de la muntanya quan aquesta es porta ben a dins.
Però la foto mostra també els canvis. Trenta anys llargs imprimeixen senyals del seu pas en tothom, cosa que s’evidencia molt més quan no s’ha tornat a veure aquella persona, i així mentre jo recordava un Vadó de vint-i-pocs anys, amb grenyes i barbes negres, l’home que m’ofereix la imatge de l’ordinador és calb i amb barbes blanques. Però la seva mirada i l’expressió de la cara són inconfusibles. És ell, no hi ha dubte. En Vadó al cim de l’Aconcagua; encara obrint nous camins, com el vèiem fer els seus Llops del Panda Premià, ja fa trenta i tants anys.

Un moment d'una edició anterior dels Premis Butaca

El fantasma dels Butaca. Dilluns, 20 de Novembre del 2006

- Aquest conte va ser radiat per Ràdio Premià de Mar la nit de la Gala dels Premis Butaca del 2005. La Gala dels Premis es fa aquesta nit a Viladecans -

Erik presenciava la gala des d’un racó ombrívol del Poliesportiu, lluny de les taules engalanades on els espectadors seguien el lliurament dels premis i els espectacles que se succeïen a l’escenari. No deixava de semblar-li curiós que tot plegat esdevingués a una pista esportiva, un recinte a priori tan allunyat del món del teatre o de l’òpera com era aquell on s’havien de lliurar els premis Butaca.

Els premis Butaca! l’Erik sacsejà el cap incrèdul. Quina mena de premi era aquell? Una butaca de pasta de paper lliurada a un poliesportiu de l’extraradi de la ciutat! El turmentat músic estava, però, neguitós. La gran soprano Christine Daaé, la diva de la qual ell era el seu secret protector... i enamorat, havia estat premiada com a millor actriu de musicals. Feia vint minuts que ella havia pujat a l’escenari a recollir aquell curiós objecte en forma de seient de la mà d’Àngel Pavlowsky. Erik no havia prestat atenció al monòleg còmic amb el què l’actor argentí havia delectat els presents, pendent tant sols del moment en que el sobre seria obert i el nom de Christine volaria entre les taules del públic i els estudis mòbils de les ràdios. Quan aquest finalment sonà, Erik sentí una profunda i silenciosa alegria, tant sols enfosquida en veure com el seu etern rival, en Raül, Vescomte de Chagny, portava la Christine de la mà fins l’escala que donava accés a l’escenari.

Erik havia vist la Christine recollir premis arreu d’Europa, sempre des de les ombres i la màscara blanca a les quals havia estat condemnat per la seva terrible deformació. L’Erik hauria seguit a Christine a una actuació o a un lliurament de premis encara que fos a l’Infern, però aquella nit era especial. Era la primera vegada que el seu musical ‘Christine’, naturalment dedicat a la seva estimada, era nomenat per a un premi popular. Les crítiques havien estat excel·lents des de la nit de l’estrena, i no només pel grup d’actors encapçalats per madame Daaé, sinó també pel seu llibret, la seva millor obra, sens dubte, a la que havia dedicat els darrers anys de la seva vida, escrit en nits enfebrades als soterranis del Palau de l’òpera on tenia les seves habitacions.

Hi havia, amés, un element amb el qual l’Erik no hi havia comptat i que havia disparat la popularitat del musical, i era el fet que el llibret fos anònim. Ell mateix havia trobat la manera de fer arribar l’obra a un productor sense desvetllar la seva identitat i aquest de seguida va entendre que només Christine Daaé podia protagonitzar aquell drama romàntic tan sublim. El misteri sobre l’autoria del musical, sobre qui podia haver estat capaç de composar aquells passatges musicals tan intensos i escrit aquells versos tan descarnats, va ser la millor publicitat per a una obra que, per la seva pròpia qualitat, no la necessitava.

Arribà el moment del lliurament al premi al millor musical. La Glòria Cid i en Toni Martín, eterns presentadors de la gala, feren pujar a l’escenari a la Marta Marco, premi a la millor actriu de musical en l’edició anterior. Una pantalla gegant projectà una presentació de Power point amb les dades dels quatre candidats, i entre ells ‘Chistine’. Marta Marco s’acostà al faristol, obrí el sobre i recità la frase “La butaca és per a ... ‘Christine’”. Sota la fanfàrria de la música tot el públic aplaudia esperant veure qui pujaria a recollir el premi. Passaren un parell de minuts i Marta Marco encara esperava mirant-s’ho tot amb la Butaca a la mà sense saber massa bé quina cara posar. Només uns instants després, i de nou de la mà del Vescomte de Chagny, Christine Daaé pujà les escales de l’escenari i recollí la butaca d’una alleujada Marta Marco. Després la diva s’adreçà als micròfons i agraí el premi i cercà les paraules més dolces per dir que aquella Butaca no podia ser per ningú altre que per l’autor del llibret, algú amb una sensibilitat fora del comú que havia escrit aquella obra tan bella, ho sabia molt bé, només per ella, quelcom que Christine Daaé, agraïda, mai no havia d’oblidar. I dit això llençà un petó a l’aire acompanyat pels seus dits i adreçat a l’anònim compositor de l’obra mentre els presentadors de la gala, els tècnics i el públic, ara dempeus, iniciaven un llarguíssim aplaudiment amb crits de ‘l’autor’, ‘l’autor’, ... i els focus escombraven el poliesportiu a la recerca d’un misteri.

En aquell moment, amb les emocionades paraules de Christine encara vives a les seves oïdes, envoltat dels sincers aplaudiments d’aquell públic dret al pavelló d’esports de Premià de mar, invisible al seu racó ombrívol, Erik se sobresaltà en sentir com una llàgrima lliscava sota la seva màscara blanca.

Tortugues

Un petit miracle. Dilluns, 13 de Novembre del 2006

Hi ha dies en els quals, per moltes ganes que li posi, em costa més que d’altres exercir la militància premianenca. Ja saben: l’orgull d’haver nascut i de viure en aquesta ciutat que es diu Premià de Mar. Són aquells dies en els quals un compren la bogeria que ens agafa a tots plegats quan arriba la Festa major de disfressar-nos de pirates com a oponents dels premianencs. ‘Individus llestos aquests pirates!’, penso en els moments de pessimisme. ‘Arriben en el millor moment de l’any, es passen quatre dies de farra al poble, ens segresten a la noia més bonica, i quan s’acaba la festa i toca tornar a pensar en el grisós dia a dia premianenc, agafen els seus vaixells i apa! Fins l’any que ve si Al·là vol’. Els nostres pirates, com Espronceda, ho tenen ben clar: la meva única pàtria: la mar!

Estem al novembre, un mes tradicionalment fosc, i ens arribarà el darrer dilluns del mes, que serà el dia 27, sense que l’ensopiment general pateixi la més mínima sacsejada, una sacsejada, un punt de color, que fruíem aquí cada darrer dilluns de mes des del 1995. Ho dic perquè, fins l’any passat, el darrer dilluns de novembre teníem al polisportiu de la ciutat la gala dels Premis Butaca. Era aquella nit en la qual Premià de Mar era l’epicentre de la vida cultural i artística de Catalunya, la nit en la qual la flor i la nata dels nostres actors i directors del teatre, el cinema i la televisió, feien cap a Premià per sopar plegats, riure molt, veure en viu espectacles de primeríssima qualitat i, potser, fins i tot rebre un premi, i tot això en companyia dels veïns de la ciutat. Una nit amb prou categoria, vostès ho recordaran, com per merèixer ser retransmesa en directe per ràdios d’abast nacional i protagonitzar connexions en directe per la tele. Precisament serà aquest seguiment dels mitjans el què ens permetrà seguir la gala dels premis el proper dia 20, ja que la gala, com hores d’ara tothom sabrà, es farà a Viladecans.

Viladecans deu de ser la ciutat més esmentada a Premià de Mar en els darrers mesos, i ho és amb comentaris on es barregen l’estupor i la sorpresa. I és que no només es faran allà els premis Butaca sinó que, segons tots els indicis, també s’hi ubicarà el CRAM, una altra de les joies de la nostra raquítica corona que no ha hagut manera de conservar a la casa on va néixer. Amb raó mirem Viladecans com la mare observa el nuvi de la seva filla que se l’emporta a viure al Japó. De fet, no m’estranyaria que els nostres pirates passessin allà l’hivern, allotjats a la Torre de Baró o acampats entre les restes del castell de Torrerroja, esmolant les cimitarres a l’espera d’envair-nos la propera Festa Major.

No entraré a valorar aquí els motius que han foragitat de la ciutat dos dels seus icones principals com son els Butaca i el CRAM, ni posaré noms a qui pugui pensar que en son responsables d’aquestes pèrdues. I no ho faré entre d’altres coses perquè en aquest cas hem funcionat com a Fuenteovejuna, però sense gens d’heroisme: entre tots hem mort el comanador, o l’hem deixar marxar en aquest cas. En aquest encant de ciutat, minúscula en territori però farcida de personal, i salvant honorables excepcions, anem tan a la nostra que no hem estat capaços de retenir el millor que teníem per honorar els nostres visitants o per gaudir nosaltres mateixos sense haver-nos de moure de casa.

Una ciutat no és un lloc on dormir i on aparcar els nens a les escoles deixant tota la feina a l’Ajuntament, que per això els votem i els paguem els impostos. Una ciutat és un organisme viu que necessita atencions i estimació per viure i desenvolupar-se, per créixer, i no precisament en mida ni en cens. I això ho aporten els ciutadans. Premià de Mar havia crescut en categoria, en interès, en qualitat de vida dels seus veïns i en orgull quan es van crear els Premis Butaca i poc després el CRAM iniciava les seves activitats. Ara una cosa i altra marxen a Viladecans i amb elles els pensaments d’una bona colla de premianencs. Molts d’altres no se n’hauran ni assabentat perquè ni sabien ni els importava una carall què eren els premis i o què s’hi feia al centre de rescat.

Però ves com són les coses! En plena tempesta per l’anunci de la marxa del CRAM naixien a la nostra platja una quarantena de tortuguetes. Un petit miracle. Eren filles d’una tortuga babaua que havia desovat a la platja una nit d’aquest estiu. Dic babaua pel nom científic no pas perquè ho fos. De fet, el rèptil ha aconseguit que en mig d’aquest panorama tan gris, a molts se’ns encengués un somriure de satisfacció per viure a Premià, cosa que els humans no semblen saber aconseguir.

Un control nocturn de la Marxassa a Sant Martí de Mata

El projecte de la bruixa de Vallgorguina. Dilluns 06 de Novembre del 2006

Esport a banda, un dels motius principals que em porten a fer marxes de resistència de muntanya és el gaudi antropològic de la resta de la fauna que camina al meu voltant. Una sort de voyeurisme, si volen, emmarcat en un aparador de prova esportiva de llarga durada per la muntanya. Ja fa anys que m’hi dedico amb major o menor intensitat –formant equip Montaraz amb el meu confrare Marc Légolas-, i en aquest temps la meva col·lecció d’espècimens humanoides, amb els seus costums, rareses i curioses filosofies, augmenta a cada prova en la què participem.
La reina en aquest sentit és, no cal dir-ho, la Matagalls–Montserrat, potser perquè és la més famosa i té un considerable ressò mediàtic. El cas és que cada any acull alguns milers de caminadors, alguns d’ells veritables joies, com veuran. Ja d’entrada, la primera vegada que vaig intentar fer aquesta caminada, l’any de Nostre Senyor de 1988, em vaig trobar a Collformic amb un altre participant, a qui no havia vist en la vida, que em feia proposicions de caire sexual a practicar ‘en algun racó del camí’. Ja els dic ara que, tenint present el meu ínfim percentatge ‘homo’, i tot i sentir-me afalagat, vaig declinar la invitació del fogós caminador. En l’apartat eròtic situaríem també aquella noia que, en la mateixa edició de la marxa, travessava feliç el Pla de la Calma amb la lleugeresa que proporcionen unes sabatilles esportives, una samarreta de màniga curta i unes calcetes blanques. No em diran que no era una imatge ben deliciosa, i més en aquelles circumstàncies.
Tenint present que es tracta d’una prova de 83 quilòmetres, els més durs de cada barri també hi són presents, com ara aquell individu que marxava camí del Tagamanent amb l’uniforme complet de la Legió i al pas amb què solen desfilar amb la seva cabra els deixebles del general José Millán Astray. Personalment dubto que el legía arribés ni tant sols a Aiguafreda a aquell ritme, però l’home, al menys, li posava ganes. En una línia similar, en l’edició del 2003 vaig coincidir a un control amb una noia que lluïa tot el cap rapat i cap i cara pintats amb colors de camuflatge. Hom diria que se sentia deutora de la Tinent O’Neill dels Navy SEALs que interpretava la Demi Moore però, fins i tot de ser així, no li podria pas retreure a la mossa: són molts quilòmetres, moltes hores, la majoria de nit, i cada un es motiva per enfrontar la prova com millor li sembla. Només faltaria.
La meva darrera marxa de resistència, el 21 d’octubre passat, va ser la Marxassa que organitza l’Agrupació Científico-excursionista de Mataró. La patrulla fa un recorregut de 63 quilòmetres des de Sant Martí del Montseny fins a Mataró.
No entraré a valorar el què porta a cada un a dedicar quinze hores llargues a triscar muntanya sense més objectiu, en aquest cas, que retornar caminant al mateix punt d’on has sortit en autobús a dos quarts de sis d’aquell mateix matí. La lògica de l’absurd es troba darrera de cada fet esportiu, i més dels de resistència, però se suposa que, al menys uns quants, encara en som d’humans, i la lògica de l’absurd és inherent a la condició humana, ens agradi o no. I per molts anys sigui.
Potser això explica que aquell xaval de trenta-i-tants anys, amb una panxa que li penjava sobre el cinturó dels seus pantalons d’esports, es girés en mig d’una de les pujades més dures del camí cap al Corredor des de Vallgorguina, per arengar als que el seguíem parafrasejant Machado amb el crit: “Caminante no hay camino, sinó Estrellas en el bar”. Efectivament, dalt del Corredor hi ha un bar i la promesa d’una cervesa ben freda abans d’atacar la baixada final cap a Mataró fa sorgir energies d’on mai no ho hauries dit.
Però no només els caminadors sinó també els vilatjans que sorgeixen pel camí aporten elements dignes de ser recordats pels motius més diferents. Un dels més especials que he viscut en aquest sentit va ser a Vallgorguina -reconegut lloc de bruixes com és sabut-, i precisament durant la Marxassa. Sortint de l’esplanada on s’havia fet la botifarrada del dinar de la travessa, i buscant el GR que ens havia de dur cap al Corredor, vam passar pel que es coneix com a Carrer de la Vella. En un moment donat una iaia va sortir d’una porta i ens va demanar on anàvem. Nosaltres li vam respondre que ens adreçàvem a Mataró i llavors la dona va esclafir a riure mostrant-nos una boca desdentada. I mentre reia ens va advertir.
- Vigileu! Se us farà fosc abans no arribeu a Mataró!
No cal dir que els darrers deu quilòmetres nocturns de la Marxassa fins arribar a Mataró, els vàrem fer tenint ben present el Projecte de la bruixa Blair.

Carruatge de difunts

L’enterramorts i el ‘Rei’. Dilluns 30 d'octubre de 2006

Estaran amb mi que els enterraments han perdut molt des què la carrossa de cavalls s’ha substituït pel cotxe fúnebre. Als pobles, al menys, encara podem acomiadar el difunt a l’església de tota la vida, al mateix edifici on, seguint els rituals cristians –i més per tradició cultural que no pas per creença religiosa-, ens varen batejar de petits, vam fer la Primera comunió la majoria, la Confirmació un bon grapat i alguns han arribat fins i tot a casar-s’hi. Així, naixement, infantesa, adolescència i l’arribada a l’edat adulta passen, o passaven, amb les seves respectives cerimònies per aquell mateix temple fins l’acomiadament final. No deixava de ser una manera de cohesionar una comunitat mentre les generacions anaven passant, així que pregaria als pensadors del laïcisme –moviment del qual en sóc devot servidor- es posin les piles per trobar una substitució prou colpidora a aquestes cerimònies, que els humans, ja se sap, portem des del Paleolític vestint de manera solemne les diferents etapes de la vida. I de la mort, pel que pugui ser.

Però jo parlava dels enterraments i de la pèrdua de solemnitat que ha significat l’aparcament definitiu dels carruatges i l’eclosió dels cotxes fúnebres a motor. Aquí, pel que tinc vist, el difunt fa el seu darrer viatge des del lloc de l’òbit fins a l’església i des d’allà –o des d’on sigui- fins el seu nínxol o tomba a la velocitat màxima que permeten les autoritats municipals -30 km/h a Premià de Mar- i, amb sort, encara hi serà a temps de viure -és un dir- la seva darrera retenció de trànsit abans de l’etern repòs. Els seus commoguts propparents i amics han de fer el mateix recorregut amb els seus vehicles barrejant la seva tristor amb l’obscena quotidianitat del trànsit. La vida continua, els recorden les aturades i els clàxons.

A altres contrades, en canvi, encara es poden permetre de fer un seguici fúnebre, amb els propers al difunt caminant greus darrera del cotxe. He tingut darrerament aquesta trista experiència però, tot i la solemnitat del moment, no deixaven de marejar-me els gasos del tub d’escapament del cotxe funerari que em precedia, a banda que no podia deixar de preocupar-me per l’estat de salut del seu embragatge, havent de circular a la velocitat d’una comitiva fúnebre. Això passava a Daroca, a Saragossa, i si també allà han canviat el carruatge mortuori a cavalls per un cotxe, ni que sigui un Mercedes, és que no hi ha remei a la pèrdua.

Però allà, com a mínim, recorden encara amb una certa nostàlgia el carruatge negre tirat per cavalls que portava els difunts fins el cementiri en un darrer viatge de tres quilòmetres des de la ciutat. Els més afectats i piadosos tenien així l’opció de caminar darrera del seu parent o amic desaparegut o bé, més tard, d’anar en cotxe fins el cementiri i esperar allà l’arribada de la comitiva.

El cas és que, també a Daroca, ja els anys seixanta era poca o nul·la la gent que caminava darrera del carruatge. Familiars i propers es desplaçaven en cotxe fins el cementiri on esperaven que arribés el difunt, especialment quan era hivern i les gèlides temperatures de la zona no recomanaven la passejada. En aquestes circumstàncies era perdonable que el cotxer tingués el costum de fer una aturada a una cantina de la Plaza de San Pedro, aparcar el carruatge amb el difunt, i refer-se del fred amb una copeta abans de seguir viatge. Al difunt no li podia molestar i als seus propers no els vindria d’un moment.

I vet aquí que en una ocasió van enterrar un veí de la ciutat al qual sobrenomenaven el ‘Rei’. Era un dia rúfol, un d’aquells dies dels hiverns d’abans, quan hi havia hiverns, ja saben a què em refereixo. La gent que havia acudit al funeral a la Colegial havia desfilat ja amb els seus cotxes cap al cementiri, i el cotxer havia fet la seva tradicional aturada a la cantina. La gent esperava el carruatge amb les despulles del ‘Rei’ refugiant-se als cotxes o fent nervioses passejades amunt i avall, però el cotxer devia pensar que aquell dia necessitava més d’una copa per refer-se d’aquell fred. La gent xopa d’aigua i enrederada de fred, i el carruatge que no arribava. Es diu que algú dels presents va acabar agafant una estupenda pulmonia.

Finalment el carruatge va arribar però, segons es diu, el cotxer presentava l’alegria al cos que vostès podran imaginar. Aleshores algú, comprensiblement enutjat, li va enlletgir la tardança i les copes que portava a sobre, però l’home, amb actitud digníssima, tot i la veu insegura, li contestà.

- Però és que avui bevia pel ‘Rei’!

Portada d''Els pilars de la Terra'

Els pilars de la Terra. Dilluns 23 d'Octubre del 2006

Doncs ja està. 1.274 pàgines després -1.275 si comptem la pàgina d’agraïments de Concepció Iribarren com a traductora-, ha quedat enrere ‘Els pilars de la Terra’, la novel·la que va inspirar al periodista britànic Ken Follett una visita a la catedral de Peterborough els primers anys 70.

Ja havia sentit a parlar d’aquesta novel·la feia anys. Ningú no me n’havia parlat malament, ans al contrari, però tothom l’havia magnificat pel seu volum. No era un llibre que s’hagués de llegir de qualsevol manera ni en qualsevol circumstància. Calia temps, relaxació i paciència. Era, doncs, una novel·la preferentment per a unes vacances.

A finals de la passada temporada, a un programa de Ràdio Premià de Mar on participaven l’editor Genís Morillas i la seva convidada, Dolors Renau, vam parlar de l’èxit que per Sant Jordi havia tingut ‘La catedral del mar’ d’Ildefonso Falcones; ja saben: la història de la construcció de Santa Maria del Mar de Barcelona. En aquell programa es va apuntar que, segurament, la novel·la de Falcones devia alguna cosa a la de Follett, de manera que vaig decidir començar pel clàssic (1989) del britànic per tenir més elements de judici abans d’atacar ‘La catedral del mar’.

Amb aquests antecendents, el 20 de juny d’enguany vaig aprofitar uan gestió a Mataró per conèixer la nova llibreria Actua de la ciutat, i allà em vaig comprar l’edició de butxaca dels ‘Pilars’, presentada en català per Edicions 62. Vaig agafar les vacances d’estiu just després de la Festa Major de Premià de Mar, el 13 de juliol, i aquell mateix dia vaig començar la lectura del llibre. ‘Els pilars de la Terra’ seria el meu llibre de vacances. Lectura tot terreny, de platja, piscina, càmping i nits de calor amb la música de la ràdio fluixeta al meu costat.

Certament no es tracta, com ja m’havien advertit, d’un llibre per a qualsevol circumstància i, de fet, m’ha superat la temporada vacacional ja que tot just el vaig enllestir la setmana passada. No tinc cap intenció de fer una crítica de la novel·la, primer i principal perquè jo no sóc ningú per a fer-la, però el cert és que la història de la construcció de la catedral de Kingsbridge m’ha atrapat durant les prop de 1.300 pàgines que, segons com, ja és molt dir. –El meu volum de lectura més aproximat fins a la data havien estat les 1.095 pàgines d’‘El senyor dels anells’ en l’edició de Círculo de lectores-. També és cert que m’ha semblat que passaven masses coses i que aquestes, sovint, es resolien massa ràpidament i fàcil. Dec d’estar acostumat a plots més complexos i de resolució més elaborada, però també és cert que aquest fet dóna una agilitat a la novel·la que, d’una altra manera, difícilment podria mantenir durant aquest munt de paper.

Però si he volgut escriure sobre ‘Els pilars’ no és tant per l’obra en sí, sinó pel fet que, probablement com a conseqüència de l’extensió de l’obra, els seus personatges han format part de la meva vida, m’han fet costat en moments millors i pitjors, pràcticament a diari durant els mesos que ha durat la seva lectura: l’hàbil i prudent prior Philip; el somiador Tom Builder, el sapastre del seu fill Alfred i el geni d’en Jack, fillastre de Tom i gran protagonista de la història; la bellesa i la determinació de l’Aliena, el malvat i turmentat William Hamleigh, el sinistre i ambiciós bisbe Waleran Bigod, i la meravellosa muntesa/bruixa Ellen, la mare d’en Jack, i tots els altres, amb més o menys paper en la trama de la novel·la, tots plegats sobrevivint a la tràgica Anglaterra del S/XII, arran de la guerra civil que va succeir a la mort del rei Henry en morir sense hereu, i amb el relat directe de l’assassinat de l’arquebisbe Thomas Becket a la catedral de Canterbury com un dels moments àlgids i més dramàtics del llibre.

No és la primera vegada que em passa, ni serà la darrera. El llibre s’acaba i aquells personatges que potser em van entrar amb dificultat amb les primeres pàgines s’han tornat tan familiars que, quan just acaba la darrera pàgina, ja els començo a trobar a faltar.

Miro la portada del diari El Pais que servia de folre al llibre –dissabte 1 de juliol- i llegeixo que un regidor penedit de Marbella destapa la trama de suborns que hi havia, i que el dopatge rebenta el Tour de França, notícia que s’acompanya de la cara de circumstàncies de Jan Ullrich. –Així que era ell qui m’espiava des de la tauleta de nit!-. Fixeu-vos: encara no havia començat l’enèsima guerra del Líban que el President Ehud Olmert va tenir a bé de fer coincidir, tant en l’inici i com en el final, amb les meves vacances. Sembla que faci tant de temps!

Ja he llegit ‘Els pilars de la Terra’. Ara sí, toca atacar ‘La catedral del mar’.

Un nen palestí davant d'un Merkava israelià

La xerrada dels palestins. Dilluns 16 d'Octubre del 2006

Finalment he vist Munich, aquesta història de l’Steven Spielberg sobre la revenja que el Mossad va organitzar de manera clandestina contra els suposats inspiradors de la matança d’atletes israelians als Jocs Olímpics del 1972 per part de Setembre negre. No pretenc entrar a valorar el missatge de la pel·lícula, però sí a recordar una possible, tènue, història d’espies que Munich m’ha vingut a refrescar.
Devia ser cap al gener del 1988. Una delegació de la OAP va aterrar a Premià de Mar per tal de fer una xerrada sobra la situació palestina, en aquells temps embolicada en la primera Intifada que s’havia iniciat a finals de l’any anterior. La cosa, com és evident, tenia un cert deix propagandístic però, professió obliga, dos reporters de Ràdio Premià de Mar, el meu confrare Joanca Moreno i servidor, ens vàrem personar a l’acte, als locals municipals del carrer de la Unió.
Aquells dies, alguns de vostès ho recordaran, la premsa es feia també ressò d’un tèrbol cas sobre un agent palestí que hauria estat mort a Tunísia pels seus propis superiors. L’individu, actuant pel seu compte, presumptament hauria assassinat dos mariners a Barcelona després d’haver-los identificat com a agents del Mossad, els serveis secrets israelians. La Intifada i aquest cas, digne d’un guió de Graham Green, donaven un interès especial a la xerrada.
Total, que ja s'ho poden imaginar. El tema tenia el seu morbo, i no parlem si els periodistes en qüestió, amb vint-i-pocs tacos a les espatlles, anàvem assedegats d’informacions sucoses que portar-nos a la boca.
Com era d’esperar la xerrada va girar en torn dels màrtirs de la Intifada, dels nens que s’enfrontaven a pedrades contra els tancs Merkava del Tsahal. David contra Goliath, però canviant els bàndols, etc, etc. Tot molt emotiu; el discurs perfecte per a un públic entregat, indignat davant de l’imperialisme sionista i dels mètodes que els israelians semblaven haver après dels seus antics botxins nazis.
El conferenciant, elegantment vestit igual que els seus acompanyants, prescindint del Kufeyya, el tradicional mocador palestí, parlava pausadament. No era el típic agitador, sinó més aviat un relacions públiques. A la seva veu agradable, en perfecte espanyol amb un lleuger accent, afegia de tant en tant un somriure que venia a ressaltar la importància d’una frase concreta, d’una idea important. Un somriure per remarcar un silenci dramàtic mentre s’assegurava que els presents havien captat el fons del concepte. Un professional, al cap i a la fi.
Acabada la xerrada va arribar l'esperat torn de preguntes i va ser aleshores quan la parella de plumífers imberbes vàrem prémer l'accelerador. I ho vàrem fer amb temes tan fora del guió previsible com què feien nens jugant-se la vida davant dels Merkaves quan l'OAP disposava d'un -anomenem-lo així- exèrcit semi-regular perfectament bregat en guerrilla urbana. En altres paraules, que l'abús de criatures a primera línia com a element propagandístic estava ja molt vist a massa llocs de manera que se'l podien perfectament estalviar. La foto quedava molt bé per commoure ànimes pusil·lànimes, bàsicament europees, però fins i tot els nens palestins sabien que un carro de combat no s'atura d'una pedrada sinó amb una bona garrotada amb un RPG-7, dels quals, per cert, els palestins anaven ben assortits.
El cas és que el somriure del conferenciant va anar perdent entusiasme fins que va acabar per glaçar-se quan va aparèixer el tema de la presumpta execució de l'agent díscol. "No en sé res d'agents del Mossad assassinats a Barcelona, i els palestins no executem els nostres", va dir el bon home imprimint a la seva mirada una expressió deliberadament endurida en consideració als pollastres dels micròfons.
Va acabar l'acte i els periodistes premianencs abandonàvem la sala entre expressions ombrívoles quan un individu que no s'havia mogut de la porta d'entrada, ens va cridar a un racó per dedicar-nos una sola frase: "Us compliqueu molt la vida amb Tunísia". És a dir: Glups!, com posaven als còmics quan era petit.
Posades així les coses, els passerells, als quals la camisa no ens arribava al coll -per no dir que havíem quedat acollonits-, vàrem anar amb la història a un conegut nostre –permetin-me l’anonimat-, tot un mestre en qualsevol cas, que treballava a la Cadena SER i que sabia molt de Merkaves i d’Uzis, i d'AKs-47 i de Kufeyyes, i que, oferint les seves paternals manasses sobre les nostres tremoloses espatlles, ens va dir que no passava res. Que tranquis, xavals, que l'únic era que els palestins sempre prenien nota dels periodistes que feien preguntes delicades a les seves xerrades de propaganda. I encara una altra cosa: que a aquelles xerrades solia haver entre el públic un col·laborador del Mossad per veure què s’hi deia i, de pas, prendre nota dels mateixos periodistes.
És a dir: Glups!

Carpe Diem. 09 d'Octubre del 2006

És així de fàcil. De cop i volta et sona el mòbil i tot el que havies dit, fet o pensat en el que portaves de dia perd immediatament qualsevol base sòlida, qualsevol valor. De sobte, tot es converteix en fum. D’ara endavant, aquell serà recordat tant sols com el dia en què tal persona se’n va anar. O com a mínim el dia que te’n vas assabentar, que pel què a tu respecta ve a ser el mateix: el moment en què la relació que tenies amb aquella persona ha passar a ser, només, història.

No esperin que els expliqui res de nou, res que no hagin viscut en pròpia pell alguna vegada: la buidor interna que et produeix assimilar que mai més no veuràs aquella persona que fins aquella trucada al mòbil formava part de l’entorn de la teva vida. No sentiràs mai més la seva veu, mai més no veuràs la seva figura caminant carrer avall treballosament recolzant-se en la seva crossa, mai més no menjareu plegats paella ni discutireu per banalitats que la diferència d’edat i cultura havien convertit en esculls infranquejables, però que podien perfectament ser rodejats. Mai més. I Mai més, com tinc escrit a alguna banda, és massa temps.

Des de la trucada ha hagut una resta irrecuperable. Si visualitzes tot allò que forma el paquet amb el que navegues per la vida, en falta un tros. Un altre tros. Mentre avancem, altres circumstàncies es pujaran al vaixell, però no ocuparan l’espai que han deixat els que s’han baixat en marxa per sempre.

En tot cas, no te n’adones de seguida. Abans hi ha la incredulitat, la negació i l’esperança vana de la possibilitat d’un error. I després l’intent d’evitar, o endarrerir al menys, el dolor per la pèrdua i el posterior vertigen filosòfic sobre a què ens condueix tot plegat. I aleshores busques refugi en l’acció, en fer un munt de trucades, en visitar aquells que encara estan més afligits que no pas tu, en preparar el viatge fins on es troba el difunt i els preparatius de l’enterrament. L’acció per endarrerir el moment inevitable en el qual penses i recordes i prens consciència de la buidor i d’un munt de records que –naturalesa sàvia- tornaran a ser, si no feliços, al menys entranyables, però que ara mateix resulten dramàtics.

Li ho deia al meu germà el 27 de setembre al tanatori de l’hospital Ernest Lluch de Calataiud mentre esperàvem que baixessin el cos del nostre tiet Pablo. En moments com aquest, li comentava, trobes a faltar el fumar i el ser creient. Fumar perquè el fum tempera les emocions i fa companyia en aquell instant d’íntima soledat. I el ser creient ja saben de què va: una vida millor després de la miserable que deixem aquí i totes aquestes coses; creure, esperar, somiar o imaginar al menys que ell, de fet, està a un altre lloc, que potser està amb els altres que van marxar abans i que està content de retrobar-los un cop lliure d’aquell cos malalt que ha deixat aquí. No vindré jo ara a descobrir la clau de la qüestió. Sobre aquest mateix tema els Cromagnons van començar a fer enterraments rituals, després van sorgir les religions i de la seva mà les grans civilitzacions que s’han estat matant les unes a les altres -i així continuem-, en base a si l’únic déu veritable, el que se suposa que ens dóna la vida i ens acull en la mort, és aquest o és aquell altre. Que l’espècie humana és estúpida a matar ja ho sabem, però hi ha coses que són com per donar-nos de calbots a tots plegats d’aquí a l’eternitat. I mai millor dit.

I el cas és que els rituals funeraris tampoc no ajuden. Un oficiant que aplica un protocol rutinari al llarg del qual va repartint el nom de difunt als espais reservats al textos a tal ús, l’únic argument del qual és que hem de ser bons i tenir fe en vida, perquè a la que t’arriba l’hora, Game over!, se t‘ha acabat el partit i amb ell l’oportunitat de guanyar-te el Cel. I no hi ha pròrroga. ¡Se siente! Em pensava que es tractava de reconfortar a la família i als al·legats amb paraules d’ànim parlant-los, potser, d’aquesta il·lusió en que hi hagi alguna cosa més a l’altra banda, però l’Església continua entossudint-se en tractar als feligresos com un ramat de cretins acollonits per la mort a qui se’ls prohibeix la reflexió individual sota pena de flames eternes o, com a mínim, de no ser admesos al club aquell de gent asexuada que es passa l’eternitat tocant la lira vestida amb túniques blanques.

En acabat va passant el temps, que és l’únic amb potestat de posar les coses al seu lloc. Els records tornaran a ser agradables i els que ens han deixat seran honorats en la nostra memòria. I com que de la resta no en traurem mai l’entrellat només ens queda aferrar-nos a la vida, a viure tan intensament com ens sigui possible que és el millor homenatge que podem fer als que han marxat. Recuperant els clàssics, que d’això en sabien molt, Carpe Diem.

El bitllet d'Aitona

El bitllet d'autobús. 02 d'Octubre del 2006

Sembla mentida que una cosa tan petita i fràgil hagi pogut sobreviure al meu costat durant vint-i-quatre anys. Serà que de seguida va anar a parar a l’interior d’una agenda i es va refugiar entre els seus fulls, lluny de la pols i de les tempestes de la vida, fins que una d’aquelles cabrioles del destí l’ha fet sortir a la llum. I amb ell les històries que porta associades.

Ja els en parlava fa unes setmanes; es tracta d’un bitllet d’autobús de l’empresa Parellada. ‘Lérida a Aitona o viceversa’, diu en el breu text que hi cap a la seva superfície blava. I sobrevolant la vella àrea de paper, una data concreta impresa en diagonal amb un segell de tinta negra, la del cinc de juliol del 1982.

De bitllets com aquest, o similars, m’han passat a cabassos per les mans, però només aquest ha merescut formar part del meu petit museu personal. I ha estat així perquè aquell cinc de juliol vaig sortir de casa amb la ferma intenció de veure i viure coses que mai fins el moment havia vist ni viscut. I vaig sortir sol, amb la fidel companyia de la meva motxilla i dues mil peles de l’època a la butxaca dels texans, que és l’única manera digna d’anar-se un a una aventura. La resta són anuncis de la Camel.

No cal dir que servidor hagués preferit embarcar-se a un veler rumb al Carib en companyia d’individus bornis i cama de fusta, o volar amb una unitat de pilots de caça, entre voluntaris i mercenaris, cap a la jungla de Birmània a inicis de la Segona Guerra Mundial. El cas és què, malauradament, l’estil de les històries romàntiques en la línia Stevenson o del circ dels Flying tigers, amb en Claire Chennault de mestre de cerimònies, ja no eren les tendències més fashion a inicis dels anys vuitanta. I així ens llueix el pèl a aquells de nosaltres que ens negàvem -ens neguem encara- a admetre-ho.

Han passat vint-i-quatre anys però em recordo perfectament a mi mateix a l’andana fosca i bruta de la vella estació d’autobusos de Lleida, fitant la fila que feien la resta de viatgers mentre ficava la motxilla a la panxa d’aquella andròmina que m’havia de dur a Aitona. D’Aitona només sabia que contractaven a gent per fer la collita de la fruita, i que hi havia prou enrenou com per haver sentit de tant en tant el seu nom als informatius de la tele, i no per bé. Però si hi havia un lloc proper on encara sobrevisqués, tot i que de manera difusa, l’esperit de l’aventura més clàssica, aquell era Aitona el 1982. No busquin, però, aquell paisatge en l’actualitat; aquell va ser el nostre darrer western crepuscular.

D’aquella història en vaig tornar amb alguns duros més que no pas els que portava quan vaig marxar però, tot i que important tenint present l’economia d’un estudiant, no va ser la pasta guanyada la que m’havia posat aquell aire diferent a la mirada. Per sobre de tot van ser totes aquelles cares i moments que vaig emmagatzemar a la memòria; les nits de cels estrellats i les converses confidents, les desfilades de cerveses i cacharros, els Mecano i la Janis Joplin a l’únic bar amb aire condicionat del poble. Naturalment va ser aquell disc dels Led Zeppelin repetit una i altra vegada mentre quedés whisky a l’ampolla a la festa d’aniversari d’en Peterson, o com dimonis es digués aquell individu esquerp, sequaç d’en Legionario, que aquella nit va voler ser amic de tothom excepte dels picoletos que patrullaven al carrer com llops en expedició de cacera. També va tenir la seva gràcia l’intent frustrat de rescatar de les urpes d’aquells mateixos Guardia civils aquelles nenes que s’havien escapat de casa seva a Santander i s’havien refugiat al Segrià sota muntanyes de peres i préssecs, i els càntics de l’escamot de rescat, derrotat però orgullós del deure acomplert, tornant al campament cantant el Wish you were here de Pink floyd mentre el sol es posava sobre el riu; un final de western, no em diran.

El riu, el Segre, omnipresent, tranquil, discorrent inalterable malgrat totes les mogudes que es vivien al seu voltant, des de festes fins a baralles, enamoraments tan apassionats com passatgers, i solituds digníssimes. També eren del riu els banys dels diumenges a la tarda, populars i nudistes, i la pesca amb les mans d’una carpa amb el gang de cuiners extremenys, per acabar perdent-la corrent avall per una crescuda imprevista del mateix Segre que ens l’havia portat.

Ja ho veuen: Déu n’hi do la quantitat de fantasmes remots que han aflorat a la superfície amb la trobada d’un petit retall de paper blau. Després d’intentar domar aquesta estampida de velles històries, he acabat fent l’únic que podia fer: escanejar el bitllet per garantir-ne el record i retornar l’original a la seva tomba de cartró juntament amb la seva càrrega de nostàlgia.

L'Àngel de la Mort, Josef Mengele, i el caçador de nazis, Simon Wiesenthal

De professió: Caçador de nazis. 25 de Setembre del 2006

Quan jo era petit, els pitjors dolents de les pel·lícules, els malparits de catàleg, eren els nazis. També estaven els indis americans, però algun rar instint primari em deia, ja aleshores, que allò dels indis dolents i els blancs bons no estava del tot clar, tot i els esforços que per defendre aquest repartiment de papers havien fet Raoul Walsh i Errol Flynn a ‘Murieron con las botas puestas’.

Però allò dels nazis era d’una claredat aclaparadora, i el cas és què d’entre ells el més malvat no era al meu entendre ni Himmler ni Eichmann ni Goering ni Goebbles, Hess, Frank, Von Ribbentrop, o Keittel, ni tant sols el propi Hitler. El gran cabró era l’Àngel de la Mort, Josef Mengele, el metge que es va dedicar a experimentar amb presoners vius al camp d’Auschwitz amb l’excusa de la investigació científica.

He de dir que vaig descobrir el personatge mitjançant la ficció. Va ser a una inquietant pel·lícula del 1978 que s’anomenava ‘Los niños del Brasil’, basada en la novel·la d’Ira Levin del mateix títol. Molts de vostès la recordaran amb un Mengele magistralment interpretat per Gregory Peck que va recrear aquí un dels pocs papers de pervers de la seva carrera. A ‘Los niños del Brasil’ el doctor Mengele havia aconseguit clonar diverses vegades al mismíssim Führer Adolf Hitler. Imaginin el mal rotllo del platejament.

No ve ara al cas explicar com acaba la història, però sí que vull destacar l’altre protagonista de la pel·lícula, a banda del nen clonat que recordo que era d’un repel·lent més que considerable. Em refereixo al paper que interpretava Laurence Olivier: Ezra Lieberman, de professió caçador de nazis per compte pròpia. El senyor Lieberman, que a la novel·la de Levin es diu Yakov, estava directament inspirat en Simon Wiesenthal, algú de qui mai no havia sentit a parlar i que va ser el meu segon descobriment arran d’aquella pel·lícula de la meva adolescència. Un avi dedicat a la noble tasca de capturar nazis m’havia de caure bé forçosament.

Però la ficció és això, ficció, i Josef Mengele, el de debò, va morir el 1979 al Brasil amb la més absoluta impunitat, ofegat en un estúpid accident de platja. Tenia 67 anys. Malgrat la persecució a què el van sotmetre el Mossad israelià i el propi Wiesenthal, l’Àngel de la Mort no va acabar els seus dies a una forca a Israel com el seu correligionari Adolf Eichmann. Com a mínim, la persecució va privar a Mengele de tenir una plàcida vellesa. Ja és alguna cosa.

L’avi Wiesenthal anava pel món dedicat a amargar la vida a tants nazis fugits com va poder, i la seva tasca va aconseguir la presència davant dels tribunals de més de 1.100 criminals capturats a tot el món. Òbviament un resultat tan espectacular no s’aconsegueix amb la feina d’un sol home per sagaç que aquest sigui. Per això havia fundat el Centre de Documentació Jueva i el Centre que porta el seu nom. En tot cas havia de ser un individu peculiar. Ja l’havia perseguit la policia secreta soviètica, i al final va anar a parar al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Allà va aconseguir sobreviure fins que els americans van alliberar el camp el 1945. En aquell moment Simon Wiesenthal pesava tant sols 45 quilos. Durant aquells anys havia estat recollint tantes dades com va poder sobre tot el que veia, anotacions que podrien servir per portar els seus carcellers a la justícia, naturalment sempre que hi hagués alguna mena de justícia després de la guerra.

Com que no va quedar satisfet amb els judicis de Nürenberg va iniciar la seva croada personal sota el lema ‘Justícia, no revenja’. Com va declarar en una ocasió: ‘Quan es miri enrera a la Història vull que la gent sàpiga que els nazis no van ser capaços de matar a milions de persones i fugir com si res’. Amb aquesta màxima va localitzar a Eichmann a Buenos Aires, i a Karl Silberbauer, que va portar a Ana Frank a Auschwitz abans de la seva mort a Bergen-Belsen. El mala peça d’en Silberbauer vivia tan ricament com a inspector de policia a Viena.

Simon Wiesenthal va morir el 20 de setembre del 2005, dimecres va fer un any. Tenia 96 anys i ja no es dedicava a buscar nazis fugitius. Havia abandonat la cacera el 2003 convençut que si encara quedava algun criminal nazi viu, aquest seria tan vell que difícilment el podrien jutjar. L’antiga víctima, el jueu pacient, l’Ucraïnès constant, havia guanyat la seva particular Segona Guerra Mundial.

Va ser un gran home, però la seva principal grandesa va raure en què va fer una tasca de la qual els governs, per desídia o interessos ocults, es van inhibir. Una situació malauradament ben actual a molts fronts, ara que ja no tenim a l’avi Simon.

Marines a Iwo Jima el febrer del 1945

El vell Marine. 18 de Setembre del 2006

M’han fet pensar en ell les imatges dels Infants de Marina espanyols desembarcant a Tiro, allà baix, al Líban, rodejats de nens somrients i de noies en bikini. Els de La Razón titulaven tot cofois divendres: ‘Marines españoles ‘toman’ la playa’. Ni que fos Normandia. Tant de bo tornin tan somrients com han arribat. En tot cas estic segur que llegint aquest entusiàstic titular, ell s’hagués fet un fart de riure. Un sarcàstic, i mesurat, fart de riure. El vaig conèixer quan vivia i treballava a La Jolla, a Califòrnia, i havia estat Marine.

Tot i que la feina de la farmàcia –Burns Drugs- em portava molt sovint a casa seva, no acostumava a veure’l. Normalment era alguna de les infermeres filipines que en tenien cura les que apareixien a la porta, recollien la bossa i signaven al meu full de lliuraments. Mentre esperava a la porta solia entretenir-me observant un quadre que hi havia a l’entrada i que representava caces dels Marines d’èpoques diferents, des de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat, amb el retrat de pilots que destacaren en cada moment amb cada un d’aquells avions i la seva signatura al costat. La veritat és que aquell quadre em tenia fascinat.

La primera vegada que va sortir ell personalment a recollir el lliurament em va sorprendre la seva imatge. Suposo que m‘havia fet una idea d’ell com la del típic militar remugador, en permanent mala llet, de manera que em va desconcertar trobar un individu amable que recollia el sobre de paper amb els flascos de les píndoles al seu interior, comprovava el seu contingut i signava el meu full de control agraint-me el servei. D’altra banda em va admirar la seva alçada. Era un home altíssim i que, vell i malalt, a casa seva estant, vestia sempre amb absoluta pulcritud, amb corbata i americana i, penjat del trau de la solapa d’aquesta, la insígnia negra, vermella i daurada del Cos de Marines dels Estats Units.

Lligant caps, entre la imatge de l’avi i el quadre que tenia a la l’entrada de casa, vaig entendre que l’individu havia de tenir un munt d’històries al pap que valdria la pena d’escoltar. Però quan anava a casa seva era per feina i això, a Catalunya i a Califòrnia, implica sempre manca de temps. Em moria de ganes per preguntar-li, però el ritme de treball mai no em va donar l’ocasió.

Mai fins el meu darrer lliurament a casa seva. Estava a punt de tornar cap a Europa i, per tant, de deixar aquella feina, quan un divendres a la nit, un dia rúfol d’aigua, fred i vent com se’n veuen pocs a Califòrnia, vaig conduir fins a casa seva per portar-li medecines. Vaig sortir del Pick-up xop d’aigua amb la bossa de paper a la mà i va ser ell qui em va obrir la porta. En veure’m arribar d’aquella manera va esbossar un somriure agraït per rebre les seves medecines també a aquella hora i amb aquell temps. Per algun motiu, allà sota l’aiguat, vaig veure clara l’ocasió. Vam parlar sobre el quadre dels caces, i em va explicar que havia fet la Guerra Mundial; havia estat amb els Marines al front del Pacífic. No ho va dir amb altivesa, sinó amb l’expressió de qui té un carregament de records que diàriament s’escenifiquen al seu davant. No semblava tenir cap gana d’establir una llarga conversa, però tampoc no em va acomiadar ficant-se a casa seva com havia fet altres vegades. Es va quedar allà al porxo, protegit de la pluja, mentre jo em mullava com un ànec. Em va semblar que encara podia exprimir més l’instant, així que vaig dir-li què allò devia d’haver estat molt dur. No em va mirar. Va quedar-se amb la mirada perduda a la pluja, veient coses que, dic jo, havia de dur-se amb ell a la tomba, i aleshores va sacsejar el cap i va contestar. ‘Vam fer el nostre camí’. I sense deixar de mirar a un punt inconcret de la nit va afegir: ‘Vosaltres, els de Burns, no us atureu mai, eh?’ I a mi, no sé d’on, em va sortir ‘No senyor. Sempre lluitant, senyor’. El cos em demanava d’acomiadar-me fent-li la salutació militar. Per suposat, no ho vaig fer.

Finalment el vell va tornar a l’any 2001, em va desitjar que passés una bona nit i es va ficar a casa seva. I jo vaig tornar al meu Pick-up deixant anar aigua per tot arreu, i abans de tornar a arrencar em vaig quedar reflexionant sobre aquella estranya conversa. I allà assegut, al final d’aquell cul-de-sac de La Jolla, de seguida vaig entendre perquè m’havia emocionat aquell ‘ Vam fer el nostre camí’, molt més que qualsevol de les moltes narracions bèl·liques que l’home devia de guardar al seu disc dur. I era perquè l’avi m’havia fet entendre que ells no van ser pas herois, sinó només gent que va fer el que s’havia de fer en aquell moment. Justament el que jo, salvant totes les distàncies, potser sense adonar-me per la força de la rutina, estava fent aquella nit sota aquell aiguat, i que el vell Marine em va voler fer veure.

Els tres 11 S

De la Diada a l’11 S. 11 de Setembre del 2006

Dilluns, i 11 de setembre. Avui és, doncs, la Diada Nacional de Catalunya, dia festiu i reivindicatiu. Imagino que, com mana la tradició, moltes finestres i balconades estaran engalanades amb Senyeres i espero i desitjo que, per una senzilla qüestió de convivència i de tenir la festa en pau, aquells ciutadans del Principat que dies enrera van penjar la bandera espanyola homenatjant la gesta japonesa de la selecció de bàsquet, l’hauran retirat fins a una nova ocasió de lluir-la amb orgull. A molts pobles, a la majoria de fet, es faran homenatges als defensors de Barcelona del 1714 encapçalats pel Conseller en cap, Rafael Casanova. Institucions, partits polítics i entitats dipositaran flors i faran parlaments i cantaran moltes vegades Els Segadors. Bon cop de falç!

Els lectors i oients de les Homilies paganes saben que a poc que puc no escric aquí sobre política. Per això ja faig un editorial a la tertúlia política que presento a Ràdio Premià de Mar on dic la meva sobre com em sembla que van les coses. De manera que si avui escric sobre la Diada no serà en clau política ni reivindicativa. En tot cas, si avui he volgut escriure’n és bàsicament per mirar d’entendre quin sentit té el 2006 una celebració així amb la que ens està caient, amb els canvis tan ràpids i bèsties que es donen al nostre voltant.

Devia ser el 12 de setembre del 2001 i m’agradaria poder jurar que era a la magnífica tira Ninots d’en Toni Batllori, a La Vanguardia, que es veia un català dels de tota la vida, de Senyera i barretina, que se n’anava a la mani de torn de l’Onze de Setembre. El bon home havia deixat la tele en marxa i quan ja tenia la porta oberta se sentia ‘Booommmm’. I el nostre bon català, amb la barretina calada, però amb la Senyera recolzada a la paret, es quedava assegut, hipnotitzat davant el televisor, incrèdul davant les imatges que arribaven de Nova York. Poques vegades una tira còmica ha resumit tan clarament una realitat. L’Onze de Setembre ja mai més no havia de ser el mateix. Des del 2001 la Diada és, sobretot, l’11 S.

I dic això sense oblidar que els nostres germans xilens tenen el seu propi drama a recordar d’un 11 de setembre, el del 1973, quan aquell sinistre soldadot feixista va trair la confiança que li havia dipositat el seu President i va iniciar una orgia de sang que, encara avui en dia, no ha estat netejada als tribunals. Perquè, mira que hi ha dates al puto calendari, com 365 dies, però és que a l’11 de setembre li han tocat uns quants números de la rifa. De la rifa cabrona, en concret.

L’Onze de setembre ha resultat ser una data tenebrosa com poques. Pel que fa a nosaltres, suposo que forma part del nostre tarannà més ancestral fer festa en un dia com aquest, per commemorar una derrota, la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les llibertats i les Institucions que ens havíem vingut currant des de l’alta edat mitjana. Dubto, en tot cas, que, a banda d’actes institucionals i homenatges a les víctimes, ni a Santiago de Xile ni a Nova York se’ls acudeixi de declarar l’11 de setembre dia festiu. Ja ni els dic declarar-lo el dia nacional.

Mala sort, doncs. Els quatre genets de l’Apocalipsi li han agafat el gust a l’onze de setembre i això, vulguem o no, ha diluït la nostra Diada amb aquesta gran voràgine de la globalització en el seu capítol de desgràcies i injustícies polítiques i militars. O terroristes, que tant és. Massa llàgrima i massa record trist per a massa gent a massa llocs del món per un sol dia.

Però en fi. Les coses són com són i avui, com deia, és la nostra Diada, com podia haver-la estat el dia de Sant Jordi, que al menys tindríem una victòria a celebrar, encara que fos sobre un pobre drac. Els ciutadans més conscienciats hauran penjat la Senyera a la balconada i assistiran a algun dels actes programats, i la resta se n’anirà a la platja, que tres dies seguits de festa no es veuen tan sovint. Ves. Els programes informatius hauran de diversificar el seu temps, com porten fent des del 2001, però segur que arribaran a obsequiar-nos amb les declaracions més lluïdes dels nostres insignes, que tenim a sobre eleccions autonòmiques, tu.

Però si debò del que es tracta és de commemorar el nostre 11 de setembre, a veure si es possible que es pugui fer tenint més presents els ciutadans anònims de Barcelona que hi van deixar la pell el 1714 lluitant a la desesperada per casa seva i per la seva gent davant els soldats d’en Berwick, que els herois oficials, la majoria supervivents al setge, ja han rebut moltes flors. I posats a demanar, a veure si entre flors i Senyeres algú aprofita la Diada per reflexionar sobre el nostre paper com a Nació en aquest turbulent segle XXI que se’ns està organitzant.

Les Line 7 després de la Matagalls-Montserrat del 2003

La darrera patrulla. 04 de Setembre del 2006

No sé si els ho he explicat anteriorment en aquestes Homilies, però sóc un enamorat dels objectes nobles, encara que aquests siguin d’ús quotidià. Tenim el fotut costum de gastar tant i tan de pressa que pràcticament no tenim constància del servei que ens fan els estris ni ens adonem quan aquests, en la seva inanimada essència, es trenquen la cara per complir amb honor i orgull amb aquella tasca per a la qual van ser dissenyats, primer, i després construïts.

L’Homilia d’avui està dedicada a uns objectes que m’han servit honrosament fins més enllà del que els reclamava el seu deure, com diuen a les pel·lícules. Avui escric per homenatjar un parell de botes de muntanya que un dissabte del passat mes d’agost van fer, protegint el meus peus, la seva darrera patrulla. Les seves soles, desgastades i fins i tot partida una d’elles, no donen ja més d’elles mateixes.

Són unes Line 7, comprades a Premià de Mar haurà fet dotze anys, amb la seva sola Vibram i la seva membrana interior de Gore Tex per abrigar i deixar transpirar al mateix temps. Dispensin vostès que mencioni les marques. No és el meu ànim el de fer publicitat sinó el de deixar constància d’una feina ben feta per part de tres empreses unides en un sol producte final.

En tot cas, unes botes per elles mateixes no tenen maleïda la importància. La gràcia està en aquells terrenys que han trepitjat al llarg de la seva vida activa, les aventures que el seu ús ha significat i, moltes vegades, la companyia amb la qual han caminat tot aquest munt de quilòmetres per terrenys tan diferents. En tant que aquestes botes m’han acompanyat en la majoria dels meus viatges en tots aquests anys, he de pensar que en molts dels records que en tinc elles estaven allà, lligades als meus peus; des de la seva soferta perspectiva eren testimoni d’aquelles experiències. Una feina ruda i difícil, sempre allà baix, aïllant-me de pedres, pols, aigua, fang, neu o gel, permetent-me moure’m amb seguretat per llocs no sempre segurs, i de vegades no només pel tipus de terreny. Les meves Line 7 es van moure per les muntanyes de Bjelasnica i els carrers de Sarajevo, i van trepitjar els campaments de refugiats Polisarios a l’Hamada del Sàhara. Van fer rutes pels parcs de Yellowstone, Yosemite i Sequoia i pel desert d’Anza Borrego, i van fer el Gran Canyó des del Rim fins al riu Colorado per tornar a pujar. M’han ajudat en un munt d’ascensions per muntanyes catalanes i pel meu únic 3000, el Telescope Peak a Death Valley, però també m’han facilitat infinitat de pujades a Sant Mateu i Burriac, i fins i tot m’han fet més passable algun rufolós dia de pluja hivernal.

De fet una vegada sí que em van fallar. Coses de l’edat. Fent la Matagalls-Montserrat del 2003 es va desenganxar parcialment una de les soles obligant-me a fer els darrers quaranta quilòmetres de la marxa amb la bota lligada amb esparadrap. Sí, rotllo McGyver. No obstant això, una tasca professional per part d’un sabater premianenc les va tornar a la vida permetent-me fer amb elles els 63 quilòmetres –Montseny-Mataró- de la Marxassa d’aquell any, i sota la pluja.

L’incident de la Matagalls-Montserrat em va fer entendre que les Line 7 no podien ja assegurar-me les prestacions de la seva joventut i, una mica avergonyit, vaig comprar unes altres botes. Aquesta vegada, però, no citaré la marca. Fa unes setmanes, baixant d’Órrius, les soles de les botes noves van, literalment, rebentar. S’havien podrit, ves a saber com. Coses que passen, em va dir el meu assortidor premianenc de confiança per les coses de muntanya. Coses que passen: si les soles rebenten al cim del Puigmal ja m’explicaran vostès com baixo jo d’allà dalt. A diferència de les Line 7, les noves no eren unes botes honorables.

I és per tot plegat que ara fa uns dies les meves Line 7 van fer la seva última singlada, la darrera patrulla: el Matagalls i després el Tagamanent travessant el Pla de la Calma en viatge d’anada i tornada des de Coll Formic.

I ara, què volen? No m’atreveixo a llençar-les. No puc. Massa records, massa aventures plegats. Seria com girar l’esquena a un amic perquè s’ha fet vell, així que he pensat que ficaré al seu interior dues portades de diaris del dia de la seva darrera caminada, i un dia les penjaré d’una paret sobre un marc de branques de pi lligades amb cuir i decorat amb un parell de plomes de corb i de falcó, com una sort de Dream catcher navajo, per recordar, quan les miri, tot el què vam viure plegats.

Tant de bo les properes botes siguin, com a mínim, la meitat d’honorables que les meves Line 7, i visqui amb elles, al menys, el mateix nombre d’aventures.

Que així ho vulguin els déus.

La farmacia Burns Drugs de La Jolla

Betty, Clem i Richard. 28 d'Agost del 2006

En una tertúlia de la temporada passada al ‘Premià Batega’ de Ràdio Premià de Mar, es tractava de la manera com la gent gran enfocava la seva vida en la societat de principis del nou segle. La principal conclusió era que, com en tantes d’altres coses, ens trobem en un cavi de cicle. El cas és que la gent viu cada cop més anys; això fa que la mitjana d’edat als esplais sigui cada cop més alta i que hagi aparegut un nucli important de joves-vells, o de vells-joves si ho prefereixen, amb força casos amb alta qualificació cultural i professional, que no en volen saber res dels casals tradicionals. Els avis de partida de cartes als esplais de gent gran són una espècie en vies d’extinció a mig termini. A mig termini a Espanya, país de dinàmiques tradicionalment lentes i engranatges rovellats pel que fa a assumir canvis, a diferència de la majoria de països de l’Europa Occidental, per no dir dels Estats Units, on aquests canvis són més que evidents ja en l’actualitat.
Aquella tertúlia em va fer tenir pensaments per a tres avis encantadors: la Betty, la Clem i en Richard. Tots tres feien hores a la farmàcia Burns Drugs, a Girard Avenue de La Jolla, a Califòrnia, on jo treballava com a conductor per arrodonir el sou de les classes que donava a UCSD. No eren els únics a la farmàcia amb prou edat com per passar-se els seus dies llegint a Tom Clancy o a Danielle Steel, o simplement passejant sota el sol per Coast Blvd. Als Estats Units la llei permet treballar per complementar la pensió a partir de certa edat, cosa que ajuda portar una vida una mica més desfogada econòmicament o fins i tot permetre’s objectius que no serien assolibles només amb la paga de jubilació. Això fa que molts grans continuïn treballant mentre la salut els ho permet.
Necessitats econòmiques a banda, el que em tenia meravellat de la Betty, la Clem i en Richard, com d’altres iaios americans que vaig conèixer, no era tant la seva predisposició davant la feina, de vegades un exemple per altres força més joves, sinó la seva predisposició davant la vida. Veiem els seus exemples.
La Betty havia superat ja els vuitanta anys i treballava despatxant al públic. Era una dona enèrgica, simpàtica i amb una ironia veritablement àcida, propera al sarcasme. Sempre tenia estudiants estrangers vivint a casa seva, la qual cosa li proporcionava companyia, converses interessants i un altre ajut econòmic, i també un cert despistament sobre l’origen de la gent: de mi, per exemple, sempre va creure que era brasiler, ves a saber el perquè. Un mal dia la Betty es va trencar el maluc. Com és evident va agafar la baixa fins que un dia, molt abans del previst, es va presentar a treballar amb unes crosses. Quan li vaig demanar com era que ja s’incorporava em va contestar orgullosa que ja podia conduir i que, per tant, ja estava operativa. Va ser aleshores quan, somrient satisfeta, em va indicar l’aparcament on s’estava el seu preciós Ford Thunderbird verd metal·litzat.
La Clem era nascuda als Estats Units de pares italians, napolitans en concret, i dividia el seu temps entre les vendes a la secció de complements de la farmàcia i les malediccions cap al president Bush. S’havia promès a ella mateixa de conèixer la ciutat dels seus pares abans d’arribar als vuitanta anys, de manera que l’any que va complir-ne setanta-nou va organitzar el viatge a Nàpols amb una amiga. Però no volia veure la ciutat dels seus avantpassats com una altra turista ianqui sinó com una napolitana més, de manera que sis mesos abans de marxar es va matricular a un curs d’italià per recuperar la llengua que els seus pares li havien ensenyat en la infantesa i que la vida li havia fet oblidar. Al seu retorn, quan li vaig preguntar sobre el viatge, em contestà amb un emocionat Bellíssimo, caro bambino.
En Richard parlava poc. De fet no recordo haver parlat mai amb ell, de manera que la seva història me la devia explicar algú altre. Era farmacèutic i es dedicava a preparar les dosis a introduir a cada flascó segons les receptes que portaven els clients. Només venia els divendres; aparcava un Corvette blanc de finals dels 60 al costat de la porta del darrera i baixava amb el seu dinar preparat a l’interior d’una lunch-box blanca i blava. A les sis, quan tancava la farmàcia, recollia la lunch-box, s’asseia al Corvette i marxava. Però no anava pas a casa seva. Als seus setanta-cinc anys en Richard conduïa cada divendres fins a Phoenix, a Arizona, on estava ultimant el seu curs de pilot amb instrumentació de vol nocturn, un curs que podia pagar gràcies a l’ajut de les seves jornades dels divendres.
No sé si cap d’ells sabia jugar al dòmino però, en tot cas, tenien altres coses en què invertir el seu temps i les seves moltes energies.

Una terminal del Prat el 28 de juliol

Segrestadors. 21 d'Agost del 2006

Era el 28 de juliol passat, divendres. Viatjava jo en autobús per la rodalia de Saragossa quan em va sonar el mòbil. Era la meva filla que em trucava des de l’aeroport del Prat. Havia tingut la mala idea d’anar a passar el cap de setmana a Toledo amb el seu xicot i, il·lusos ells, pretenien arribar en avió a la capital de Castella la Manxa. El quadre que m’explicava ja el van conèixer vostès en les informacions que van anar sortint pels mitjans de comunicació: vols aplaçats o cancel·lats, cues interminables, nervis, baralles, crits i moltíssima santa indignació.

La meva filla i el seu company van aconseguir arribar a Toledo el diumenge a les quatre de la matinada per tornar a Barcelona el mateix vespre. Dilluns havien de treballar. I si els parlo d’ells és perquè va ser el cas que em va tocar més a prop, perquè els afectats es van comptar per milers.

Vostès recordaran de què anava la cosa: els treballadors de terra d’Iberia en lluita pels seus llocs de treball. És a dir: una vaga. Ja sabem, i està bé que així sigui, que la vaga és un dret reconegut fins i tot a la Constitució. Moltes vegades és l’única eina que els resta als treballadors per lluitar pels seus drets, per exigir millores laborals necessàries i per evitar injustícies flagrants, situacions aquestes que es donen massa sovint, i no només al nostre país. És cosa sabuda que el capitalisme salvatge avança arreu com els exèrcits de Mórdor. Però una cosa és una vaga, una protesta legítima generalment mereixedora de simpaties i fins i tot de solidaritat, i una altra és un segrest que, segons tinc entès, té un tractament prou diferent, fins i tot dins del Codi penal.

Perquè ja m’explicaran vostès quina altra definició té el fet que un grup de persones organitzades ocupin les pistes d’un aeroport internacional bloquejant temeràriament el seu ús en un dia d’operació sortida, retenint a milers de persones, no cal dir que en contra de la seva voluntat, no només al propi aeroport sinó a desenes d’altres instal·lacions aèries a Europa, motivant pèrdues milionàries a les administracions i als particulars que van perdre connexions amb altres vols, circuits o creuers. Mirin aquest pobre home que vaig sentir a la ràdio que tornava de Londres a Barcelona i que va haver de volar fins a Alacant i, un cop allà, llogar un cotxe per poder tornar a casa. I aquest estava fora treballant, la mateixa situació en què es van trobar un munt de passatgers als quals la vaga, o diguin-li com vulguin a aquest desori, els va impedir d’assistir a reunions, tancar negocis, etc.

Total que si per comptes de voler conservar la feina haguessin fet el mateix però per demanar l’alliberament dels presos polítics del Kazajstan (és un dir), als GEOs els hagués mancat temps per desplegar-se rotllo Bruce Willis a l’aeroport de Dulles a la segona part de La Jungla de Cristal. De fet no han mancat veus que han demanat responsabilitats polítiques per la no intervenció de les forces de seguretat per restablir el funcionament de l’aeroport.

Aquests fets han estat la gota que ha acabat de vessar el got pel que fa a les vagues salvatges al sector del transport de viatgers, i ja em sabran disculpar els defensors a ultrança dels drets dels treballadors entre els quals, per cert, acostumo a contar-me. Quantes vegades no s’han trobat, per exemple, amb retards escandalosos dels trens perquè hi ha vaga de maquinistes o de qualsevol dels altres sectors professionals de la RENFE, amb el desgavell que això significa per milers d’altres treballadors que veuen trasbalsats els seus horaris amb els problemes que se’n deriven. Aleshores ve quan sents als responsables de les mobilitzacions apel·lant a la solidaritat dels treballadors en la seva lluita. Ves per on. Que se sàpiga, la solidaritat és un bell sentiment que s’ofereix des de la lliure voluntat individual. En cas contrari es una vulneració, una violació als drets de les persones i per aquí, estimats pàries de la terra, no hi passo. Ni la llei, ni la Constitució tampoc.

La cosa està com per llençar el barret al foc. La seguretat laboral és cada cop més una entelèquia al mateix temps que els treballadors perdem dia a dia poder adquisitiu davant les escalades dels preus, sobretot del petroli i de la vivenda. Estem envoltats de mileuristes que trampegen com poden i cada cop trobem més gent amb feina que entra dins dels nivells considerats com de pobresa. Precisament és aquesta situació la que demana de la major unitat dels treballadors per sobreviure a aquesta època complexa que ens ha tocat viure. L’egoisme, el radicalisme i la irresponsabilitat d’uns quants només reverteix en putejar més encara a la resta de currants. Que ho sapigueu, companys.