dilluns, de juliol 10, 2006
Aquell brau de la carretera. 10 de juliol del 2006
No trigaré a tornar-lo a veure, i això sempre és una bona notícia perquè voldrà dir que estaré de viatge per una de les meves carreteres favorites. No puc evitar sentir una forta simpatia per ell perquè la seva presència ha estat símbol de ruta per vacances des què tinc ús de raó, i és per això que tantes barbaritats que s’han dit o s’han fet en torn de la seva figura han acabat per posar-me de mala llet.
Em refereixo a aquella silueta negra en forma de brau que encara es pot veure a sobre de turons pelats des de moltes carreteres espanyoles. Allà s’està l’individu, retallat sobre el cel, impassible i poderós, observant amb etern estoïcisme el pas de les fileres de vehicles, sense moure un múscul ni que sigui per espantar-se les mosques amb la cua. I allà estava imponent any rera any, per Setmana Santa i per l’estiu, sota la pluja fosca o sota el sol matellejador de l’agost mirant com el nostre 850 avançava heroic cap al seu destí, com ha continuat després sense treure l’ull de sobre als diferents vehicles que ha tingut la família o als autobusos d’Aratesa que ens han transportat.
N’hi ha molts d’altres, però el meu favorit està a Alfajarín, al sud-oest de Saragossa, a peu de l’Ebre i de l’AP-2, a tocar del desert dels Monegros. El brau s’està sobre un d‘aquells pujols de terra blanc rostit pel sol i esquitxat per brots d’herba baixa, germà del que suporta les ruïnes del que un dia va ser una fortalesa àrab. He vist la seva silueta en tots els meus viatges a l’Aragó des dels anys 60, així que dedueixo que manté aquella postura, recolzat sobre quatre torres metàl·liques, des de molt abans. Només és presència: observa i calla, ni tant sols se li ha sentit un mugit de queixa. Mai no s’ha ficat amb ningú, per això és terriblement injust el tracte que se li dóna.
Tothom sap que es tracta d’un anunci: un dels millors que s’han fet en matèria de tanques publicitàries. El nostre brau promociona begudes alcohòliques d’alta graduació sense cap verb imperatiu ni cap mossa en minifaldilla que ajudi a ressaltar la suposada homenia dels seus consumidors. La figura, creada el 1956 per en Manolo Prieto de l’agencia Azor, ha deixat enrere la seva condició d’anunci per passar a convertir-se en part del paisatge. Això el va salvar de la ‘solució final’ que li havia dissenyat el ministre Borrell en el seu moment.
Però les intencions genocides del nostre ministre de la Poble de Segur no eren en absolut les pitjors amenaces cap al nostre brau. El pitjor que li ha pogut passar és que alguna ment retorçada -i evidentment malalta- l’ha convertit en símbol de l’Espanya més rància, la més casposa, cutre, fatxa i ultramontana, nostàlgica del Que viva España de Manolo Escobar, les boines calades fins les celles, l’humor de Pajares i Esteso, els complexes d’inferioritat, la hipocresia social i les orelles d’Arias Navarro. I el més terrible és que aquests individus han reeixit, i així trobem la silueta negra, poderosa i tranquil·la del meu amic de les carreteres impresa sobre la bandera rojigualda, convertida en un nou escut per al país, passejada pels camps de futbol alemanys durant el darrer mundial, però també presidint l’entrada de la base Al-Andalus, el campament de la brigada espanyola Plus Ultra a Najaf, a l’Iraq, mentre li fèiem el favor a l’amic George W o –flipeu- a l’entrada d’instal·lacions científiques, com la Base Antàrtica Juan Carlos I.
I com no podia ser d’una altra manera, aquesta apropiació barroera del brau ha comportat la reacció de la caspa més nostrada, la que es col·loca amb ratafia i Aromes de Montserrat, la que abraça amb passió la causa de burro català –que tampoc no en té cap culpa- i l’estampa sobre la senyera cuatribarrada convertint-la en la cuatriburrada, si em permeten l’acudit fàcil. Els nostres patètics locals, dotats d’un nivell intel·lectual similar al dels membres del club de fans del cantautor El Koala, la van emprendre amb malls i esprais amb totes les siluetes de braus que van trobar per les carreteres catalanes per tal de salvar-nos de l’opressió que significaven per Catalunya. Alguns llueixen cofois als seus vehicles adhesius en els quals es visualitza el simpàtic burret català sodomitzant el brau del gran Satan. Podem sentir-nos segurs en la nostra catalanitat sabent que aquests energúmens vetllen per nosaltres i per les nostres essències més pures i ancestrals.
Com deia al principi tornaré a veure aviat el meu amic el brau d’Alfajarín, i potser algun altre dels seus cosins, i ell em mirarà passar, tranquil i estoic, com ho porta fent des de fa més de quaranta anys, impassible i impermeable a tanta estupidesa que han abocat sobre la seva noble figura.
Em refereixo a aquella silueta negra en forma de brau que encara es pot veure a sobre de turons pelats des de moltes carreteres espanyoles. Allà s’està l’individu, retallat sobre el cel, impassible i poderós, observant amb etern estoïcisme el pas de les fileres de vehicles, sense moure un múscul ni que sigui per espantar-se les mosques amb la cua. I allà estava imponent any rera any, per Setmana Santa i per l’estiu, sota la pluja fosca o sota el sol matellejador de l’agost mirant com el nostre 850 avançava heroic cap al seu destí, com ha continuat després sense treure l’ull de sobre als diferents vehicles que ha tingut la família o als autobusos d’Aratesa que ens han transportat.
N’hi ha molts d’altres, però el meu favorit està a Alfajarín, al sud-oest de Saragossa, a peu de l’Ebre i de l’AP-2, a tocar del desert dels Monegros. El brau s’està sobre un d‘aquells pujols de terra blanc rostit pel sol i esquitxat per brots d’herba baixa, germà del que suporta les ruïnes del que un dia va ser una fortalesa àrab. He vist la seva silueta en tots els meus viatges a l’Aragó des dels anys 60, així que dedueixo que manté aquella postura, recolzat sobre quatre torres metàl·liques, des de molt abans. Només és presència: observa i calla, ni tant sols se li ha sentit un mugit de queixa. Mai no s’ha ficat amb ningú, per això és terriblement injust el tracte que se li dóna.
Tothom sap que es tracta d’un anunci: un dels millors que s’han fet en matèria de tanques publicitàries. El nostre brau promociona begudes alcohòliques d’alta graduació sense cap verb imperatiu ni cap mossa en minifaldilla que ajudi a ressaltar la suposada homenia dels seus consumidors. La figura, creada el 1956 per en Manolo Prieto de l’agencia Azor, ha deixat enrere la seva condició d’anunci per passar a convertir-se en part del paisatge. Això el va salvar de la ‘solució final’ que li havia dissenyat el ministre Borrell en el seu moment.
Però les intencions genocides del nostre ministre de la Poble de Segur no eren en absolut les pitjors amenaces cap al nostre brau. El pitjor que li ha pogut passar és que alguna ment retorçada -i evidentment malalta- l’ha convertit en símbol de l’Espanya més rància, la més casposa, cutre, fatxa i ultramontana, nostàlgica del Que viva España de Manolo Escobar, les boines calades fins les celles, l’humor de Pajares i Esteso, els complexes d’inferioritat, la hipocresia social i les orelles d’Arias Navarro. I el més terrible és que aquests individus han reeixit, i així trobem la silueta negra, poderosa i tranquil·la del meu amic de les carreteres impresa sobre la bandera rojigualda, convertida en un nou escut per al país, passejada pels camps de futbol alemanys durant el darrer mundial, però també presidint l’entrada de la base Al-Andalus, el campament de la brigada espanyola Plus Ultra a Najaf, a l’Iraq, mentre li fèiem el favor a l’amic George W o –flipeu- a l’entrada d’instal·lacions científiques, com la Base Antàrtica Juan Carlos I.
I com no podia ser d’una altra manera, aquesta apropiació barroera del brau ha comportat la reacció de la caspa més nostrada, la que es col·loca amb ratafia i Aromes de Montserrat, la que abraça amb passió la causa de burro català –que tampoc no en té cap culpa- i l’estampa sobre la senyera cuatribarrada convertint-la en la cuatriburrada, si em permeten l’acudit fàcil. Els nostres patètics locals, dotats d’un nivell intel·lectual similar al dels membres del club de fans del cantautor El Koala, la van emprendre amb malls i esprais amb totes les siluetes de braus que van trobar per les carreteres catalanes per tal de salvar-nos de l’opressió que significaven per Catalunya. Alguns llueixen cofois als seus vehicles adhesius en els quals es visualitza el simpàtic burret català sodomitzant el brau del gran Satan. Podem sentir-nos segurs en la nostra catalanitat sabent que aquests energúmens vetllen per nosaltres i per les nostres essències més pures i ancestrals.
Com deia al principi tornaré a veure aviat el meu amic el brau d’Alfajarín, i potser algun altre dels seus cosins, i ell em mirarà passar, tranquil i estoic, com ho porta fent des de fa més de quaranta anys, impassible i impermeable a tanta estupidesa que han abocat sobre la seva noble figura.
dimarts, de juliol 04, 2006
dilluns, de juliol 03, 2006
L'envelat. 03 de Juliol del 2006
No em facin signar una data perquè ha passat una barbaritat d’anys des d’aleshores, però necessàriament havien de ser aquests dies, els primers del juliol. Les classes a col·legi, les de La Salle de Premià de Mar en el meu cas, haurien acabat poc abans de Sant Joan, però quedaven encara algunes activitats a fer, lúdiques bàsicament. Tinc el record, per exemple, d’una sortida en bus fins a Tarragona per veure les ruïnes romanes, la tornada de la qual va coincidir matemàticament amb l’encesa de les fogueres de la revetlla (diria que al vell Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, però potser mentiria), i amb la tant desitjada encetada d’aquell paquet de piules de color verd que m’esperava a casa. Suposo que les recordaran: Shhhhh... Puf! Res a veure amb els obusos de 105 mm que tant entusiasmen a les revetlles d’avui en dia.
Una de les activitats que restava per fer al col·legi després de Sant Joan, crec recordar que de la mà del lliurament de les notes dels darrers exàmens, era la rebuda d’una cosa coneguda com a ‘Agenda de verano’, o alguna cosa d’aquest estil. Com és lògic l’Agenda en qüestió, a banda d’oferir les possibilitats organitzatives de qualsevol agenda, marcava també activitats a fer durant l’estiu, materials d’estudi o exercicis de tota mena, vull dir, però el cas és que el seu gran mèrit, allò pel qual l’Agenda d’estiu era rebuda amb immensa alegria, era perquè la seva possessió implicava l’inici oficial de les vacances.
Permetin-me ara que doni la raó de bell nou al meu amic i editor Genís Morillas, que sovint em fa notar que sempre tinc una cançó per a cada situació, però és que així m’he educat, què volen que els digui? El cas és que em veig a mi mateix a casa, davant de la ràdio que hi havia a aquella tauleta que incorporava un llum de pantalla cònica verda, i que ja he mencionat alguna vegada en aquestes Homilies, fullejant la famosa Agenda mentre l’aparell monoarual m’oferia una cançó que en aquell moment em va semblar fresca i divertida d’allò més. El títol era ‘Fin de semana’ i l’interpretaven uns individus que es feien dir Los Diablos, cosa que en aquells anys de ‘nacional-catolicismo’ venia a demostrar que, o bé passaven de tot, o bé els tenien molt ben quadrats, els tios. ‘Buscaremos un lugar para amar y soñar este fin de semana’, deia la lletra. La curiositat m’ha aconsellat de visitar el tiet Google per demanar-li de quin any estaríem parlant i la seva resposta em diu que estem l’any 1971. És a dir, que jo tinc vuit anys i tot just he acabat segon de primària. El cas és que tan aviat va acabar la cançó el meu germà Santi i jo vam baixar el Passatge d’en Manent fins a la Plaça Nova, que naturalment no estava urbanitzada, per ser testimonis d’un espectacle esperat per la seva doble significació de principi de vacances i d’inici imminent de la Festa Major: l’aixecament de l’envelat.
Estructures metàl·liques pujaven majestuoses cap al cel de juliol mentre un exèrcit d’obrers s’afanyaven amb peces de fusta i mecanotub que s’havien de convertir en un parell de dies en grades i en un terra més o menys endreçat per tal què les parelles del poble poguessin ballar al ritme de l’orquestra contractada. I totes les criatures del barri ens aplegàvem a veure com creixia aquella obra d’enginyeria i fins i tot érem contractats il·legalment per portar peces d’una banda a una altra a un preu de misèria que es pagava a l’espavilat de torn que després el repartia entre els petits currants seguint el seu peculiar criteri.
El cas és que per evidents motius d’edat no vaig entrar mai a aquell envelat. D’històries allà viscudes n’he sentit a cabassos, des de les que parlaven del naixement de festejaments predisposats, consentits o supervisats pels pares des de les taules, fins aquella història de la cèlebre actuació de l’orquestra Màquina, que havia vingut a oferir la seva música ‘progressiva’, i que va acabar per provocar xiulades i fins i tot algunes cadires voladores entre el selecte públic assistent, poc procliu a qualsevol cosa que se sortís d'un vals o d'en Paquito chocolatero.
L’únic envelat en el qual recordo haver entrat es va muntar en una sort de revival d’aquells de la Plaça Nova a la Plaça de la Foneria, que aleshores era un solar, l’estiu del 1985. Aquell juliol hi actuaren Mary Sanpere i Guillermina Motta. Però en qualsevol cas el nou envelat ja no em va motivar com ho feien aquells espais dels primeres setantes quan, tot i saber que mai no hi havia d’entrar, la seva presència a la plaça dels nostres jocs esdevenia l’anunci de dos mesos llargs de platja, bicicleta, futbol i cames brutes de pols. Per nosaltres l’important era la constància de l’envelat plantat a la Plaça. El que passés al seu interior era problema dels grans amb els seus estúpids cerimonials. Ja s’ho faran!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
