dilluns, d’agost 28, 2006
Betty, Clem i Richard. 28 d'Agost del 2006
En una tertúlia de la temporada passada al ‘Premià Batega’ de Ràdio Premià de Mar, es tractava de la manera com la gent gran enfocava la seva vida en la societat de principis del nou segle. La principal conclusió era que, com en tantes d’altres coses, ens trobem en un cavi de cicle. El cas és que la gent viu cada cop més anys; això fa que la mitjana d’edat als esplais sigui cada cop més alta i que hagi aparegut un nucli important de joves-vells, o de vells-joves si ho prefereixen, amb força casos amb alta qualificació cultural i professional, que no en volen saber res dels casals tradicionals. Els avis de partida de cartes als esplais de gent gran són una espècie en vies d’extinció a mig termini. A mig termini a Espanya, país de dinàmiques tradicionalment lentes i engranatges rovellats pel que fa a assumir canvis, a diferència de la majoria de països de l’Europa Occidental, per no dir dels Estats Units, on aquests canvis són més que evidents ja en l’actualitat.
Aquella tertúlia em va fer tenir pensaments per a tres avis encantadors: la Betty, la Clem i en Richard. Tots tres feien hores a la farmàcia Burns Drugs, a Girard Avenue de La Jolla, a Califòrnia, on jo treballava com a conductor per arrodonir el sou de les classes que donava a UCSD. No eren els únics a la farmàcia amb prou edat com per passar-se els seus dies llegint a Tom Clancy o a Danielle Steel, o simplement passejant sota el sol per Coast Blvd. Als Estats Units la llei permet treballar per complementar la pensió a partir de certa edat, cosa que ajuda portar una vida una mica més desfogada econòmicament o fins i tot permetre’s objectius que no serien assolibles només amb la paga de jubilació. Això fa que molts grans continuïn treballant mentre la salut els ho permet.
Necessitats econòmiques a banda, el que em tenia meravellat de la Betty, la Clem i en Richard, com d’altres iaios americans que vaig conèixer, no era tant la seva predisposició davant la feina, de vegades un exemple per altres força més joves, sinó la seva predisposició davant la vida. Veiem els seus exemples.
La Betty havia superat ja els vuitanta anys i treballava despatxant al públic. Era una dona enèrgica, simpàtica i amb una ironia veritablement àcida, propera al sarcasme. Sempre tenia estudiants estrangers vivint a casa seva, la qual cosa li proporcionava companyia, converses interessants i un altre ajut econòmic, i també un cert despistament sobre l’origen de la gent: de mi, per exemple, sempre va creure que era brasiler, ves a saber el perquè. Un mal dia la Betty es va trencar el maluc. Com és evident va agafar la baixa fins que un dia, molt abans del previst, es va presentar a treballar amb unes crosses. Quan li vaig demanar com era que ja s’incorporava em va contestar orgullosa que ja podia conduir i que, per tant, ja estava operativa. Va ser aleshores quan, somrient satisfeta, em va indicar l’aparcament on s’estava el seu preciós Ford Thunderbird verd metal·litzat.
La Clem era nascuda als Estats Units de pares italians, napolitans en concret, i dividia el seu temps entre les vendes a la secció de complements de la farmàcia i les malediccions cap al president Bush. S’havia promès a ella mateixa de conèixer la ciutat dels seus pares abans d’arribar als vuitanta anys, de manera que l’any que va complir-ne setanta-nou va organitzar el viatge a Nàpols amb una amiga. Però no volia veure la ciutat dels seus avantpassats com una altra turista ianqui sinó com una napolitana més, de manera que sis mesos abans de marxar es va matricular a un curs d’italià per recuperar la llengua que els seus pares li havien ensenyat en la infantesa i que la vida li havia fet oblidar. Al seu retorn, quan li vaig preguntar sobre el viatge, em contestà amb un emocionat Bellíssimo, caro bambino.
En Richard parlava poc. De fet no recordo haver parlat mai amb ell, de manera que la seva història me la devia explicar algú altre. Era farmacèutic i es dedicava a preparar les dosis a introduir a cada flascó segons les receptes que portaven els clients. Només venia els divendres; aparcava un Corvette blanc de finals dels 60 al costat de la porta del darrera i baixava amb el seu dinar preparat a l’interior d’una lunch-box blanca i blava. A les sis, quan tancava la farmàcia, recollia la lunch-box, s’asseia al Corvette i marxava. Però no anava pas a casa seva. Als seus setanta-cinc anys en Richard conduïa cada divendres fins a Phoenix, a Arizona, on estava ultimant el seu curs de pilot amb instrumentació de vol nocturn, un curs que podia pagar gràcies a l’ajut de les seves jornades dels divendres.
No sé si cap d’ells sabia jugar al dòmino però, en tot cas, tenien altres coses en què invertir el seu temps i les seves moltes energies.
Aquella tertúlia em va fer tenir pensaments per a tres avis encantadors: la Betty, la Clem i en Richard. Tots tres feien hores a la farmàcia Burns Drugs, a Girard Avenue de La Jolla, a Califòrnia, on jo treballava com a conductor per arrodonir el sou de les classes que donava a UCSD. No eren els únics a la farmàcia amb prou edat com per passar-se els seus dies llegint a Tom Clancy o a Danielle Steel, o simplement passejant sota el sol per Coast Blvd. Als Estats Units la llei permet treballar per complementar la pensió a partir de certa edat, cosa que ajuda portar una vida una mica més desfogada econòmicament o fins i tot permetre’s objectius que no serien assolibles només amb la paga de jubilació. Això fa que molts grans continuïn treballant mentre la salut els ho permet.
Necessitats econòmiques a banda, el que em tenia meravellat de la Betty, la Clem i en Richard, com d’altres iaios americans que vaig conèixer, no era tant la seva predisposició davant la feina, de vegades un exemple per altres força més joves, sinó la seva predisposició davant la vida. Veiem els seus exemples.
La Betty havia superat ja els vuitanta anys i treballava despatxant al públic. Era una dona enèrgica, simpàtica i amb una ironia veritablement àcida, propera al sarcasme. Sempre tenia estudiants estrangers vivint a casa seva, la qual cosa li proporcionava companyia, converses interessants i un altre ajut econòmic, i també un cert despistament sobre l’origen de la gent: de mi, per exemple, sempre va creure que era brasiler, ves a saber el perquè. Un mal dia la Betty es va trencar el maluc. Com és evident va agafar la baixa fins que un dia, molt abans del previst, es va presentar a treballar amb unes crosses. Quan li vaig demanar com era que ja s’incorporava em va contestar orgullosa que ja podia conduir i que, per tant, ja estava operativa. Va ser aleshores quan, somrient satisfeta, em va indicar l’aparcament on s’estava el seu preciós Ford Thunderbird verd metal·litzat.
La Clem era nascuda als Estats Units de pares italians, napolitans en concret, i dividia el seu temps entre les vendes a la secció de complements de la farmàcia i les malediccions cap al president Bush. S’havia promès a ella mateixa de conèixer la ciutat dels seus pares abans d’arribar als vuitanta anys, de manera que l’any que va complir-ne setanta-nou va organitzar el viatge a Nàpols amb una amiga. Però no volia veure la ciutat dels seus avantpassats com una altra turista ianqui sinó com una napolitana més, de manera que sis mesos abans de marxar es va matricular a un curs d’italià per recuperar la llengua que els seus pares li havien ensenyat en la infantesa i que la vida li havia fet oblidar. Al seu retorn, quan li vaig preguntar sobre el viatge, em contestà amb un emocionat Bellíssimo, caro bambino.
En Richard parlava poc. De fet no recordo haver parlat mai amb ell, de manera que la seva història me la devia explicar algú altre. Era farmacèutic i es dedicava a preparar les dosis a introduir a cada flascó segons les receptes que portaven els clients. Només venia els divendres; aparcava un Corvette blanc de finals dels 60 al costat de la porta del darrera i baixava amb el seu dinar preparat a l’interior d’una lunch-box blanca i blava. A les sis, quan tancava la farmàcia, recollia la lunch-box, s’asseia al Corvette i marxava. Però no anava pas a casa seva. Als seus setanta-cinc anys en Richard conduïa cada divendres fins a Phoenix, a Arizona, on estava ultimant el seu curs de pilot amb instrumentació de vol nocturn, un curs que podia pagar gràcies a l’ajut de les seves jornades dels divendres.
No sé si cap d’ells sabia jugar al dòmino però, en tot cas, tenien altres coses en què invertir el seu temps i les seves moltes energies.
dilluns, d’agost 21, 2006
Segrestadors. 21 d'Agost del 2006
Era el 28 de juliol passat, divendres. Viatjava jo en autobús per la rodalia de Saragossa quan em va sonar el mòbil. Era la meva filla que em trucava des de l’aeroport del Prat. Havia tingut la mala idea d’anar a passar el cap de setmana a Toledo amb el seu xicot i, il·lusos ells, pretenien arribar en avió a la capital de Castella la Manxa. El quadre que m’explicava ja el van conèixer vostès en les informacions que van anar sortint pels mitjans de comunicació: vols aplaçats o cancel·lats, cues interminables, nervis, baralles, crits i moltíssima santa indignació.
La meva filla i el seu company van aconseguir arribar a Toledo el diumenge a les quatre de la matinada per tornar a Barcelona el mateix vespre. Dilluns havien de treballar. I si els parlo d’ells és perquè va ser el cas que em va tocar més a prop, perquè els afectats es van comptar per milers.
Vostès recordaran de què anava la cosa: els treballadors de terra d’Iberia en lluita pels seus llocs de treball. És a dir: una vaga. Ja sabem, i està bé que així sigui, que la vaga és un dret reconegut fins i tot a la Constitució. Moltes vegades és l’única eina que els resta als treballadors per lluitar pels seus drets, per exigir millores laborals necessàries i per evitar injustícies flagrants, situacions aquestes que es donen massa sovint, i no només al nostre país. És cosa sabuda que el capitalisme salvatge avança arreu com els exèrcits de Mórdor. Però una cosa és una vaga, una protesta legítima generalment mereixedora de simpaties i fins i tot de solidaritat, i una altra és un segrest que, segons tinc entès, té un tractament prou diferent, fins i tot dins del Codi penal.
Perquè ja m’explicaran vostès quina altra definició té el fet que un grup de persones organitzades ocupin les pistes d’un aeroport internacional bloquejant temeràriament el seu ús en un dia d’operació sortida, retenint a milers de persones, no cal dir que en contra de la seva voluntat, no només al propi aeroport sinó a desenes d’altres instal·lacions aèries a Europa, motivant pèrdues milionàries a les administracions i als particulars que van perdre connexions amb altres vols, circuits o creuers. Mirin aquest pobre home que vaig sentir a la ràdio que tornava de Londres a Barcelona i que va haver de volar fins a Alacant i, un cop allà, llogar un cotxe per poder tornar a casa. I aquest estava fora treballant, la mateixa situació en què es van trobar un munt de passatgers als quals la vaga, o diguin-li com vulguin a aquest desori, els va impedir d’assistir a reunions, tancar negocis, etc.
Total que si per comptes de voler conservar la feina haguessin fet el mateix però per demanar l’alliberament dels presos polítics del Kazajstan (és un dir), als GEOs els hagués mancat temps per desplegar-se rotllo Bruce Willis a l’aeroport de Dulles a la segona part de La Jungla de Cristal. De fet no han mancat veus que han demanat responsabilitats polítiques per la no intervenció de les forces de seguretat per restablir el funcionament de l’aeroport.
Aquests fets han estat la gota que ha acabat de vessar el got pel que fa a les vagues salvatges al sector del transport de viatgers, i ja em sabran disculpar els defensors a ultrança dels drets dels treballadors entre els quals, per cert, acostumo a contar-me. Quantes vegades no s’han trobat, per exemple, amb retards escandalosos dels trens perquè hi ha vaga de maquinistes o de qualsevol dels altres sectors professionals de la RENFE, amb el desgavell que això significa per milers d’altres treballadors que veuen trasbalsats els seus horaris amb els problemes que se’n deriven. Aleshores ve quan sents als responsables de les mobilitzacions apel·lant a la solidaritat dels treballadors en la seva lluita. Ves per on. Que se sàpiga, la solidaritat és un bell sentiment que s’ofereix des de la lliure voluntat individual. En cas contrari es una vulneració, una violació als drets de les persones i per aquí, estimats pàries de la terra, no hi passo. Ni la llei, ni la Constitució tampoc.
La cosa està com per llençar el barret al foc. La seguretat laboral és cada cop més una entelèquia al mateix temps que els treballadors perdem dia a dia poder adquisitiu davant les escalades dels preus, sobretot del petroli i de la vivenda. Estem envoltats de mileuristes que trampegen com poden i cada cop trobem més gent amb feina que entra dins dels nivells considerats com de pobresa. Precisament és aquesta situació la que demana de la major unitat dels treballadors per sobreviure a aquesta època complexa que ens ha tocat viure. L’egoisme, el radicalisme i la irresponsabilitat d’uns quants només reverteix en putejar més encara a la resta de currants. Que ho sapigueu, companys.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Entrades
