Dilluns, i 11 de setembre. Avui és, doncs, la Diada Nacional de Catalunya, dia festiu i reivindicatiu. Imagino que, com mana la tradició, moltes finestres i balconades estaran engalanades amb Senyeres i espero i desitjo que, per una senzilla qüestió de convivència i de tenir la festa en pau, aquells ciutadans del Principat que dies enrera van penjar la bandera espanyola homenatjant la gesta japonesa de la selecció de bàsquet, l’hauran retirat fins a una nova ocasió de lluir-la amb orgull. A molts pobles, a la majoria de fet, es faran homenatges als defensors de Barcelona del 1714 encapçalats pel Conseller en cap, Rafael Casanova. Institucions, partits polítics i entitats dipositaran flors i faran parlaments i cantaran moltes vegades Els Segadors. Bon cop de falç!
Els lectors i oients de les Homilies paganes saben que a poc que puc no escric aquí sobre política. Per això ja faig un editorial a la tertúlia política que presento a Ràdio Premià de Mar on dic la meva sobre com em sembla que van les coses. De manera que si avui escric sobre la Diada no serà en clau política ni reivindicativa. En tot cas, si avui he volgut escriure’n és bàsicament per mirar d’entendre quin sentit té el 2006 una celebració així amb la que ens està caient, amb els canvis tan ràpids i bèsties que es donen al nostre voltant.
Devia ser el 12 de setembre del 2001 i m’agradaria poder jurar que era a la magnífica tira Ninots d’en Toni Batllori, a La Vanguardia, que es veia un català dels de tota la vida, de Senyera i barretina, que se n’anava a la mani de torn de l’Onze de Setembre. El bon home havia deixat la tele en marxa i quan ja tenia la porta oberta se sentia ‘Booommmm’. I el nostre bon català, amb la barretina calada, però amb la Senyera recolzada a la paret, es quedava assegut, hipnotitzat davant el televisor, incrèdul davant les imatges que arribaven de Nova York. Poques vegades una tira còmica ha resumit tan clarament una realitat. L’Onze de Setembre ja mai més no havia de ser el mateix. Des del 2001 la Diada és, sobretot, l’11 S.
I dic això sense oblidar que els nostres germans xilens tenen el seu propi drama a recordar d’un 11 de setembre, el del 1973, quan aquell sinistre soldadot feixista va trair la confiança que li havia dipositat el seu President i va iniciar una orgia de sang que, encara avui en dia, no ha estat netejada als tribunals. Perquè, mira que hi ha dates al puto calendari, com 365 dies, però és que a l’11 de setembre li han tocat uns quants números de la rifa. De la rifa cabrona, en concret.
L’Onze de setembre ha resultat ser una data tenebrosa com poques. Pel que fa a nosaltres, suposo que forma part del nostre tarannà més ancestral fer festa en un dia com aquest, per commemorar una derrota, la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les llibertats i les Institucions que ens havíem vingut currant des de l’alta edat mitjana. Dubto, en tot cas, que, a banda d’actes institucionals i homenatges a les víctimes, ni a Santiago de Xile ni a Nova York se’ls acudeixi de declarar l’11 de setembre dia festiu. Ja ni els dic declarar-lo el dia nacional.
Mala sort, doncs. Els quatre genets de l’Apocalipsi li han agafat el gust a l’onze de setembre i això, vulguem o no, ha diluït la nostra Diada amb aquesta gran voràgine de la globalització en el seu capítol de desgràcies i injustícies polítiques i militars. O terroristes, que tant és. Massa llàgrima i massa record trist per a massa gent a massa llocs del món per un sol dia.
Però en fi. Les coses són com són i avui, com deia, és la nostra Diada, com podia haver-la estat el dia de Sant Jordi, que al menys tindríem una victòria a celebrar, encara que fos sobre un pobre drac. Els ciutadans més conscienciats hauran penjat la Senyera a la balconada i assistiran a algun dels actes programats, i la resta se n’anirà a la platja, que tres dies seguits de festa no es veuen tan sovint. Ves. Els programes informatius hauran de diversificar el seu temps, com porten fent des del 2001, però segur que arribaran a obsequiar-nos amb les declaracions més lluïdes dels nostres insignes, que tenim a sobre eleccions autonòmiques, tu.
Però si debò del que es tracta és de commemorar el nostre 11 de setembre, a veure si es possible que es pugui fer tenint més presents els ciutadans anònims de Barcelona que hi van deixar la pell el 1714 lluitant a la desesperada per casa seva i per la seva gent davant els soldats d’en Berwick, que els herois oficials, la majoria supervivents al setge, ja han rebut moltes flors. I posats a demanar, a veure si entre flors i Senyeres algú aprofita la Diada per reflexionar sobre el nostre paper com a Nació en aquest turbulent segle XXI que se’ns està organitzant.
Entrades
1 comentari:
Gosaria dir que la nostra història, la del poble català cada dia està més diluida en tantes històries d'altres pobles que no m'imagino un interès generalitzat ni mínimament profund per part d'un tant per cent interessant dels sis milions de catalans que omplen l'espai català per la derrota del 1714 tal com tu proposes, ni avui quan al passeig de la ciutadela s'ha cantat la sardana "Per tu ploro" ni demà quan el President que sigui l'Honorable tingui nom de rei anglès o del PP socialista.
Jo, de fet, he commemorat la diada amb un atac frívol de nacionalisme mirant la ceremònia des de la 3.
I aquí és on dic i reflexiono sobre la teva reivindicació, tot dient: no és això. El costum guanya i la tradició és perd.
¿El què no és?
El sentiment. Per exemple.
En un acte molt i afortunadament sobri, on el protagonisme, crec no ha estat la diada en sí, ni la revolta perduda del llavors, ni l'estatut reincorporat, ni el nou batlle, ni el futur president, ni l'actor embigotat ni el arxirepetit "Cant dels Ocells", ni el sol ni la calor, si no la falta d'entusiasme.
Era sobri perquè faltava sentiment entusiasta. Era contingut, una estricta representació de contenció sense resistència. Es fa perquè cal fer-ho, cal alçar la senyera i cantar el segadors.
Potser la gent que fem els sis milions sentiem aquest dia com a nostre, alerta amb el temps verbal, potser posavem senyeres i domasos als balcons, sortiem al carrer i reinvidicaven un estatut, però d'això ja fa anys i ja no és això, ni som aquells, ni sóm els que hi erem ni els nouvinguts. No som i no sentim l'entusiasme de la celebració en to festiu i sempre reivindicatiu de temps enllà. ¿Serà perquè des de la classe política tampoc hi ha una credibilitat interioritzada i ferma del nostre 11-S? No ho sé, potser ni cal, aquest sentiment, potser no cal l'emoció, ara per ara tan esbiaixada.
Personalment, cal dir que sóc xarnega, tant nacionalisme s'ha pre-cuinat, cuinat i re-fregot que tinc la panxa plena i ara, la diada la festejo sense entusiasme, i la reivindico des de una altra necessitat, la de la commemoració d'un dia de descans, com el dia dels treballadors, com un dia de dejuni patriota, sense actes ni senyeres i amb un poc de reflexió, per allò de veure si recuperem les ganes.
Publica un comentari a l'entrada