El Cap d’any dels italians, els coiots i la cançó d’U2

Una parella de coiots, com sempre encuriosits

Si ja resulta complicat d’organitzar un Cap d’any en circumstàncies normals, facin-se una idea del cacau que es pot arribar a desenvolupar quan la festa en qüestió es fa a un país estranger, en aquest cas als Estats Units, i posant d’acord a gent de nacionalitats diferents. Tampoc és que fóssim una representació de l’assemblea de les Nacions Unides, però si no em descuido ningú érem una família britànica, un peruà, un francès, un hindú, tres catalans i la ‘italianada’, un mot que va encunyar el meu amic Sergi Martínez per referir-se a la multitud d’italians que es van aplegar finalment per la festa: la Gab, la Maria, el Graziano, la Tiziana, en Fabio, i tots els altres.
Un cop resolts a viure la celebració del cap d’any acampats al desert, mentre uns es feien amb les ampolles necessàries per a la festa a un Seven Eleven, la resta ens acabàvem d’equipar per una nit al ras del desert. Eren els nostres primers mesos als States i no disposàvem encara de tot el nostre material de muntanya; teníem els sacs de dormir per si ves a saber on hauríem de dormir alguna vegada, de manera que vam agrair al doctor Chrispeels, belga de naixement, el préstec d’aquella tenda de campanya d’un model tan vintage que el devien d’haver usat els soldats del rei Leopold per colonitzar el Congo.
Finalment tots equipats i amb la intendència requerida, vam sortir de San Diego amb destinació est, cap a les Chocolate Mountains, ben a prop de la frontera amb Arizona. Com que cada un va anar per la seva banda, es va fixar un punt de trobada a les Algodones Dunes, que contràriament al que pot semblar deuen el seu nom a la tribu índia que vivia a prop de Yuma, i no pas a la paraula espanyola que defineix el cotó. Allà, sota la llum de cienciaficció que ens oferia el capvespre, ens vàrem anar trobant després de les visites que la gent de cada cotxe havia decidit fer pel camí. Vam seguir per la 78 cap a l’est fins arribar a Glamis on vàrem trobar una mena de mercat a l’aire lliure ple de caravanes, tot terrenys, Harleys i Rock‘n’roll a tot volum, on es podia trobar des d’una samarreta amb logos inspirats en el desert, fins a una Pepsi glaçada, passant per tallers on fer-te un magnífic tatuatge sobre el cul. A banda d’altres coses, probablement menys confessables.
La nostra caravana va deixar enrere aquell paradís d’amants de Mad Max i vàrem tirar camí a munt quan vàrem trobar la línia del ferrocarril del Southern Pacific. De seguida vam aparcar els cotxes, vam plantar les tendes –alguns com bonament vam saber donades les circumstàncies- i vam encendre els focs. Encara no eren dos quarts de sis de la tarda i ja era negra nit.
Això volia dir que teníem sis hores per davant abans de la mitja nit i de les campanades, virtuals en aquesta ocasió, que ens havien de portar a l’any 2.000, el tan temut Y2K, que pels americans d’anar a peu, malgrat l’esforç de tots els seus científics, significava l’entrada en el nou mil•leni. Dons res, ja saben el què es fa en aquests casos: cuinar, menjar, beure i, com que hi havia una guitarra, cantar. Va ser en algun moment de la festa, ja després del sopar i mentre tots ens arraulíem al voltant dels focs quan en Graziano, doctor en Informàtica, es va fer amb la guitarra i ens va fer una interpretació del One dels U2 tan sentida que quan el darrer acord va sortir de les cordes d’aquella guitarra el silenci més absolut es va imposar al desert; fins i tot la llunyana remor dels nòmades cremadors de benzina de Glamis es va esvair en la profunditat de la nit. En aquell breu moment de silenci, just abans que comencéssim a aplaudir l’actuació d’en Graziano i les ampolles i la guitarra seguissin passant de mà en mà, vaig tenir la sensació que la fauna que vivia entre l’est del Colorado i l’oest del llac mort anomenat Salton Sea s’havia congregat sobre les muntanyes per sentir aquella cançó; centenars d’ulls brillants i oïdes aguditzades seguien la nostra festa des de les alçades, com els comanxes abans d’atacar la caravana de colons.
Algú va mirar l’hora i va dir que eren les 12. Els pocs que quedàvem drets vam fer el darrer brindis i ens vàrem ficar a les tendes. Poc després se sentiren lleus passes i lladrucs dissimulats entre les tendes i les fogueres ja apagades. Alguns van treure el nas per les portes de les tendes i allà estaven: un escamot de coiots ensumava feliç l’escenari de la nostra festa de Cap d’Any.
El matí següent sota el sol espaterrant del desert del sud de Califòrnia, només les petjades al terra testimoniaven la presència dels nostres visitants nocturns. Homes i bèsties ja érem a l’any 2.000, el darrer del mil·lenni.

Generalment no m'entusiasmen les versions dels temes que han estat importants per a mi, però aquesta vegada m'he de treure el barret davant la interpretació del One que va fer la Mary J. Blige amb els propis U2. Una bona evolució d'aquella mateixa cançó que ens va interpretar en Graziano al desert, tal dia com avui fa ja vuit anys.

D’allò que en diuen el Nadal

Un munt d’anys enrere, a finals dels vuitanta, vaig escriure un conte de Nadal per a la ràdio. És considerablement difícil fer un conte de Nadal i no anar a parar al munt de tòpics llardosos que ho amaren tot plegat aquests dies: missatges anticonsumistes, desigs de pau a la Terra, tornades a casa de ves a saber on i tota aquesta colla de recursos de llagrimeta fàcil. El cas és que el meu conte, i no perquè l’hagués fet jo, o no només per això, em continua resultant la millor definició del que de petit em van ensenyar –o potser em vaig imaginar jo solet, que també podria ser-, que hauria de ser el Nadal.
Al meu conte no hi sortien nens, ni pobre gent desgraciada, ni rics avariciosos que descobreixen tard –ai las!- que en la generositat hi resideix la virtut i, per tant, la felicitat. Ja saben, el rotllo Dickens. Per suposat no hi ha barbuts panxuts vestits ridículament i encantats d’haver-se conegut, ni individus estrafalaris i multirracials com un anunci de Benetton, que diuen venir de Mesopotàmia, amb aquella alegria, amb la que està caient per allà d’unes quantes temporades ençà, amb el xïites i els sunnites, i els kurds, i els xicots dels tiets Osama d’una banda i Bush de l’altra, i tota la pesca. Al meu conte de Nadal hi sortia un home vell que vivia a les muntanyes amb l’única companya d’un gos, vell també.
La cosa anava de que era el dia de Nadal, o més aviat les hores prèvies a la Nit Bona, ja que la meva tradició familiar tira més aviat cap a aquesta banda. El meu protagonista s’estava tan feliç a la seva cabana mirant com queia la neu i rumiant que amb la baixada de les temperatures potser hauria de foradar el riu glaçat per poder pescar. Des que s’havia llevat al matí, l’home anava taral·lejant una cançoneta de la qual no en podia recordar l’origen, ni de què la coneixia. No obstant això, sabia que el seu record, potser per alguna cosa relacionada amb la seva infantesa, el feia sentir bé.
Potser sí que feia molt de fred a fora, però l’home, que devia ser un caçador experimentat, tenia prou recursos per poder sopar aquella nit sense haver–se d’arriscar a una pulmonia sortint a l’exterior amb aquell temps, de manera que va posar al foc una olla plena de neu i, un cop ja bullia l’aigua, hi va afegir verdures i peces de carn. Mentre cuinava l’home no es treia de sobre la cançoneta en qüestió i l’anava interpretant, ara taral·lejant, ara xiulant, i el gos se’l mirava divertit i movent la cua. Tots dos se sentien feliços sense saber massa bé perquè.
El cas és que la nit hivernal va caure ràpida sobre la vall sorprenent al vell i al gos a mig sopar. L’home, sempre amb aquella melodia als llavis, s’aixecà per posar un altre tronc gruixut a la llar de foc i va ser aleshores quan ho va veure. Per la finestra es veia tota l’extensió de la vall, i tota ella estava inundada d’una llum que es feia més i més brillant a mida que passaven els segons. I al temps que el paisatge guanyava en lluminositat, aquella mateixa cançó amb la què s’havia llevat aquell matí, sonava amb un crescendo majestuós entre les muntanyes que envoltaven l‘humil cabana del meu personatge.
La cosa acabava amb l’home i el seu fidel amic de quatre potes mirant al·lucinats aquell espectacle des de la finestra de la cabana, mastegant una sensació de gran joia només perquè algú, a saber qui o perquè, els havia vingut aquella nit a recordar un moment de felicitat de la seva llunyana infantesa.
Ja els he dit que el conte era per a la ràdio, i això porta de la mà un parell de trampes interessants: per exemple, els efectes de só, com el del vent que volava al voltant de la cabana, o el de la cançó en qüestió, que era ni més ni menys que el Silent night en una versió meravellosa que va fer l’Stevie Nicks, una de les solistes dels meus enyorats Fleetwood Mac, i que sortia en un recopilatori del 1987 que es deia A very special Christmas. Així qualsevol, no?
El cas és que el meu conte de Nadal minimalista va resultar ser tot un èxit fins el punt que vaig veure tios com torres amb els ulls més brillants de l’habitual després de sentir-lo. I és que estic segur de que aquesta és la qüestió. Per moltes circumstàncies he estat massa vegades a un pèl d’engegar a bullir tot el tema del Nadal. Si no ho he fet és només perquè encara tinc el meu petit Nadal interior, el que em vaig crear quan era petit i que, per tant, li dec al nen que vaig ser, i que espera veure cada Nit Bona com s’il·lumina la vall mirant per la finestra de la cabana al costat del vell i del gos, i de qui s’hi vulgui afegir.

És una versió breu i acaba prou bruscament, però és el Silent night de la Stevie Nicks i, a més, acompanyada pel gran Tom Petty. En fi, que Bon Nadal, i totes aquestes coses.

The Joshua Tree

Saps que el temps passa. N’ets conscient entre d’altres coses perquè tantes vivències que es van acumulant no poden haver passat en quatre dies, com un no sigui el personatge que feia en Bill Murray a ‘Atrapat en el temps’. Et mires la gent que t’envolta de tota la vida i és evident que no són iguals que com els recordes d’anys enrere. Curiosament això no passa tant amb nosaltres mateixos perquè no ens veiem tant, però els altres, ai las!, sí que ens veuen i saben que, efectivament, el pas del temps també ens deixa petja.
Amb la música, amb els discos, passa que tant fa els anys que portin acompanyant-te, sempre sonen igual. Podràs descobrir nous matisos, perquè tots creixem i n’aprenem coses noves, però els ritmes i les harmonies sempre són les mateixes i tenen la rara habilitat, de vegades maleïda, d’acostar-te imatges del passat; situacions viscudes al voltant d’aquella cançó se’t representen al teu davant quan tornes a escoltar la peça. Memòria sentimental, en diuen d’això.
Tot això ve al cas perquè dilluns passat vaig sentir a un boleto informatiu de COM Ràdio que el disc The Joshua Tree dels U2 complia aquell dia vint rodons anyets. Les mans se’m van quedar engarrotades sobre el teclat de l’ordinador. Estava a la ràdio redactant una notícia pel meu informatiu, el sentit de la qual es va convertir sobtadament en fum. No era possible! 20 anys? Ja sé que els caretos de Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen ja no són els que apareixen a la portada del disc des d’aquella foto que els va fer l’Anton Corbijn però... 20 anys?
Durant uns segons, aquests vint anys van caure sobre meu com una llosa. ‘Xavi, col·lega, que sí, que la cosa va de bo, tio. A més, no t’ho perdis, aleshores ja en tenies vint-i-quatre, així que ves fent números, Tintín, que aquestes botes ja porten fets una bona colla de quilòmetres’.
És curiós. Del Joshua Tree és la balada With or without you que em va emocionar un 24 de desembre del 1988 en un dinar envoltat d’amics a aquell pis nostre que es deia Bonghònia, i del Joshua Tree és Where the streets have no name, que em va emocionar l’1 d’abril d’aquest 2007 quan un guitarrista pujat dalt d’una grua la va tocar per donar-nos la sortida als 12.000 malalts que vam fer la Cursa dels Bombers de Barcelona. Aquella sensació, aquella munió de gent picant de palmes en l’aire al ritme del riff que ens tocava aquell èmul de The Edge des de les alçades va ser més especial, creguin-me, que veure a tota la banda en carn i os a l’Estadi Lluís Companys quan van venir per la gira Popmart el setembre del 97, però en fi: això ja són coses de la maquinària interna que fa moure a cadascú.
Entre aquell dinar de Nadal i aquesta cursa dels Bombers han passat dinou llargs anys. One tree hill, Mothers of the disappeared o I still haven’t found what I’m looking for han estat sonant tot aquest temps il·lustrant musicalment un munt de situacions absolutament dispars, algunes fins i tot contradictòries. En aquest sentit puc considerar que els U2, però també Bruce Springsteen, AC/DC, Depeche Mode i alguns altres –no gaires més-, han esdevingut companys de viatge. Han estat allà posant música a la meva vida a mida que s’anava escrivint el guió de la pel·lícula, i aquí continuen. Ens hem fet grans plegats -al cap i a la fi en Bono és només tres anys més gran que jo-, i és evident que, en tant que pertanyem a una mateixa generació, els nostres referents són, al menys, molt similars. Per això m’interessa el que em poden dir i puc assegurar que la seva música és la que em correspon considerar com a meva.
No obstant això, mai no he estat un fanàtic de cap banda. No en tinc de mites; ja no. Si m’agrada un disc d’algun d’aquests grups o cantants, me’l compro, i en un moment o altre els he anat a veure en directe per sentir la força de les seves presències musicals sobre un escenari, però no sóc dels que consulten a diari els seus webs a veure quina d’una en diuen de nova. Els seus treballs mítics, com The Joshua Tree que avui celebrem, però també el 101 de Depeche mode o el Born in the USA del Boss, per citar-ne alguns, m’interessen molt més que les seves novetats en tant que aquestes només són música mentre que els primers són, quasi res, la Banda Sonora Original de bona part de la meva vida. Així doncs amb aquest vintè aniversari que ens ha caigut com per sorpresa no s’hi valen les nostàlgies, sinó la celebració de que portem vint anys caminant plegats. I que sigui per molts més.

Segurament un dels clips més valorats dels U2 amb aquest pollo, més o menys simulat, a un carrer de Los Angeles per tocar a cel obert Where the streets have no name del The Joshua Tree.

De fotos i càmeres (III)




La S2 Pro té moltes vivències a aprendre de la vella bossa grisa

Acabaré aquí, per ara al menys, la trilogia d’articles sobre el tema fotos, i no ho faré parlant de càmeres ni de fotografies, sinó amb el pensament posat en un element a priori prou secundari com és la bossa on porto el material. Els deia la setmana passada que jo també havia fet el pas de món analògic –o tradicional, com li agrada de dir al mestre McGregor- al digital. La vella F-60 no està pas jubilada, ni molt menys, però de fa uns mesos ençà m’estic barallant amb la Finepix S2 Pro, que és tot un altre món. El cas és que la Fuji, pel carregador de bateries que porta a la seva base, té una forma molt més quadrada que la Nikon, de manera que ja no encaixa bé a la funda Tamrac que vaig comprar en el seu dia a San Diego. Abans solia dur la Nikon a la Tamrac i les òptiques a fundes independents que penjaven de la mateixa corretja, però les mides de la nova càmera, i el fet de portar sempre el flash a sobre, m’han portat darrerament a recuperar la vella bossa.
Pobreta, és lletja a matar. De nova era grisa. De fet, si m’hi fixo, encara ho és de grisa, el que passa és que els anys l’han envoltada de tonalitats variades al llarg de la seva superfície. A la part del darrera hi llueix el logo de la meva empresa inexistent de notícies: Red Fox Press. La resta són llànties velles, algunes amb una història al darrera. D’altres són només taques de vella; de sol, de pluja, de pols, de fang... cicatrius rebudes complint la seva tasca, ingrata de vegades, de protegir les meves maquinotes de fer fotos.
No és la primera vegada que escric sobre objectes o màquines que han demostrat una dignitat que massa sovint no he sabut trobar entre éssers humans, efectes entossudis en complir amb honradesa la funció per la qual van ser dissenyats i construïts. Barata i lletja, la meva bossa va complir dignament amb la seva funció, i per això estic molt content de veure-la penjada de la meva espatlla a una de les fotos que il·lustren les parets de casa meva, la que em va fer en Manel Gaspar sota una pintada que resava Welcome to hell a una paret de l’avinguda Marsala Tita de Sarajevo; la tristament famosa Avinguda dels Franctiradors.
Però si tinc un respecte especial per aquesta bossa és, precisament, pel dia en què, plena de material, la vaig perdre. Va ser l’octubre del 1997, a un viatge als campaments dels refugiats Polisarios a Algèria. Un grup de periodistes havíem anat a visitar una presó militar que s’anomenava Mohamed Lasiad, on els Polisarios tenien presoners de guerra marroquins. La cosa era demostrar davant la premsa internacional que els presoners estaven ben tractats i que hi havia molt poca vigilància. De fet, observant el desert etern al voltant d’aquella presó de murs de tova, ja em diran vostès on podien anar els pròfugs.
Acabada la visita vam marxar amb els Land Rover per assistir a un festival surrealista que havien muntat al campament d’Auserd, però poc després de sortir em vaig adonar que la meva bossa no hi era amb la resta d’equipaments. No descarto que em pogués despistar jo mateix; recordo la bossa amb les dels altres companys al costat d’un dels murs de la presó, i com es carregava el material al Land Rover. D’una forma o d’una altra, la bossa no hi era. Vam recular fins a Mohamed Lasiad i allà, òbviament, ningú no en sabia res de la bossa. Fins i tot va baixar l’alcaid de la presó, un individu amb cara de pomes agres, per interessar-se pel que havia passat. L’home em va assegurar que faria l’impossible per trobar el meu material, i amb aquesta promesa vam reprendre el viatge cap a Auserd.
Com és evident jo ja donava per perdut el material on tenia, entre d’altres coses, les entrevistes que havia estat fent. El matí següent ens vam llevar d’hora. Era el 12 d’octubre i els Polisarios celebraven amb una desfilada el dia de la Unitat Nacional. En Malainín, el meu guia, em va venir a buscar per dir-me que havien trobat la meva bossa. El vaig acompanyar on s’estaven uns homes joves vestits a la manera occidental: botes altes, armilles de mil butxaques i ulleres de sol Ray Ban, com no havia vist portar a ningú per allà. Els individus aquells, alts i atlètics, m’esperaven al costat d’uns Toyota Land Cruiser, no dels Land Rover habituals. Em van demanar –en anglès, llengua que no havia sentit parlar a ningú des de la nostra arribada-, com era la meva bossa i el que hi portava. Quan van comprovar que el que els deia demostrava que la bossa era meva, me la van tornar. Estava tot. Intacte.
No sé qui eren aquells tios, i els ben juro que no vull saber què passar al voltant de la meva bossa durant les hores que no va estar al meu poder. En qualsevol cas entendran que, deu anys després, encara li tingui una estima especial.

Una de les coses que hi havia a la bossa quan va desaparèixer era el meu walkman amb la cinta del Caravanserai de Santana. Sempre que sento aquest Song of the wind, penso en aquells dies. No tant en la bossa com en la gent, el Malainín, el Luali, el Limam i els altres, i en aquell desert que se’m va enganxar a la pell com un tatuatge.

De fotos i càmeres (II)

De 'cacera' amb la Nikon F60 a la reserva índia de Los Coyotes, a Califòrnia, l'any 2001

Seguim amb el què els deia la setmana passada. Allò de l’alè de cacera que significa intuir una imatge, buscar-la, seguir-la i caçar-la, no l’he arribat a perdre mai. Sempre he fet fotos, amb millor o pitjor fortuna i encert, fins el punt que alguns instants importants de la meva vida no haurien estat el mateix sense una càmera entre les mans. Per exemple, poques vegades m’he sentit tan feliç com quan em vaig quedar sol al fantasmagòric barri de Illidza, a prop de Sarajevo, l’estiu del 97. Retratava objectes morts com si la meva T-50 els pogués retornar alguna alenada de vida. Era una cacera solitària, diria que íntima, mentre el meu company Manel Gaspar, sempre més pràctic, havia marxat a fer-li fotos a les retorçades restes de l’edifici del diari Oslobodenje. He dit feliç, i pot semblar una paradoxa ja que, com ja vaig explicar alguna vegada en aquests articles, l’angoixa del paisatge sabent el què havia passat allà em va preparar una bona bateria de llàgrimes llestes per saltar a l’exterior, però estar allà capturant en imatges les restes d’aquella realitat brutal em provocava una eufòria que contrastava amb l’altre sentiment. Suposo que forma part de les meves contradiccions.
Aquelles fotos mai no es van publicar –el professional i el que en sabia era en Manel, que per això estava allà-, però aquelles imatges d’Illidza i moltes altres de l’evidència de la guerra que vam fer aquells dies a Sarajevo i la seva rodalia em van servir per poder explicar a la meva filla, que aleshores tenia onze anys, el que era una guerra i el que havia passat a Bòsnia –‘Però ¿tot això no està prohibit?’, em va demanar aleshores amb la innocència de la seva edat-. Encara que només hagués estat per això, ja hauria valgut la pena.
Des d’aleshores la càmera ha estat una companya necessària en qualsevol viatge i en la majoria d’esdeveniments. No voldria entrar en la paranoia –comú en molts fotògrafs-, de que si no hi ha imatges res no ha existit. Jo sé que he estat a un cert nombre de llocs on he desenvolupat una sèrie d’activitats, i els meus records són suficients per establir una certesa al respecte però, a mida que passen els anys, més ràbia em fa no tenir alguna foto de moments, de gent, de paisatges que ja no podré retrobar mai més, o al menys no com els recordo.
La T-50 va patir un dissortat accident en una sortida al desert d’Anza Borrego, allà a San Diego, i aleshores va arribar la F-60. Ja sé que els ‘Canoneros’ m’insultaran per la deserció i els ‘Nikoneros’ em miraran amb desconfiança per haver-me unit a ells després d’anys de disparar una Canon, però és el que hi ha. I no em penedeixo. En qualsevol cas vaig seguir tirant rodets, sobretot de diapos, un format que és poc pràctic a l’hora de veure la feina feta, però que resulta una bona excusa per organitzar una trobada amb saludats, coneguts o amics o, com es va inventar una amiga meva completant la llista de Josep Pla, amb gent especial.
Fa tres anys que sóc membre del grup fotogràfic Argent de Premià de Mar, bàsicament des què l’Amparo i en Jesús i en Màrius es van decidir a donar un curs de fotografia amb cara i ulls i jo vaig pensar que potser ja n’hi havia prou d’anar pel món amb la F-60 disparant amb els programes de la càmera, amb tota la patilla, sense atrevir-me a fer-ho en manual. Des d’aleshores hem disparat un munt de rodets, bàsicament de diapos; hem passat moltes d’hores comentant –i discutint- imatges al local, hem fet algunes sortides fotogràfiques urbanes i de muntanya, i fins i tot hem penjat unes quantes exposicions prou dignes.
Com passa amb tantes altres coses, quan t’ajuntes amb gent que en sap, poc o molt n’acabes aprenent. Però sobretot comparteixes experiències, les fotogràfiques i les paral•leles que ens anem trobant quan sortim de cacera amb les càmeres. En aquests anys hem anat veient com evolucionava la cosa i com, de mica en mica, d’un en un, sense que la cosa volgués tenir l’aparença d’una revolució, anaven apareixent al local les primeres càmeres digitals fins que al final, fins i tot els més romàntics irreductibles han caigut en l’evidència que ens imposen la tecnologia i el mercat. És així com, finalment, ens veiem tots plegats els divendres a la mateixa aula del Centre Cívic on vam fer aquell primer curset, aprenent ara les bases de la fotografia digital.
Jo també he fet el pas. Guardo la F-60, però ara tiro amb una Fuji Finepix S2. Canvia la tècnica però, creguin-me: la excitació de la cacera és la mateixa.

Aquesta és una d’aquelles cançons de cantautor, veu i guitarra a pèl, que sempre m’han agradat. Qui canta és en Jim Croce, un intèrpret que va morir en un accident d’aviació el 1973, just quan començava a fer-se famós. La cançó és Photograhs & memories. Fotografies i records.

De fotos i càmeres (I)

Aquest és el fotògraf Finbarr O’Reilly de l'agència Reuters. La foto està feta a l'Afganistan, on fa la seva feina de reporter. De vegades tinc el seriós dubte de si no hauria d'haver fet, o provat al menys, aquest treball, terriblement perillós i apassionant a parts iguals.

La cosa de tirar fotos sempre m’ha posat. La presa d’imatges en general. De fet no deixa de ser una curiosa broma del destí -ja institucionalitzada- que jo treballi a una emissora de ràdio des de fa ja vint-i-dos anys, perquè de fet jo anava per càmera de televisió. Ens hauríem d’anar al fosc any de nostre senyor del 1984 quan em vaig gastar la poca pasta que tenia, i la que em van deixar els meus pares, per reviure el moment en què vaig matricular-me a l’escola Videografia de l’Antoni Mercader, aleshores als baixos del nº 72 del carrer Berlín. S’havia d’esmorzar fort per sortir a gravar al carrer amb aquelles càmeres Sony de sistema U-Matic sobre l’espatlla i el magnetoscopi, que pesava com un mort, que com no te’l portés un company anava penjant també de l’espatlla pròpia amb la seva funda. Quan vaig sentir a parlar dels primers camascopis, com les mítiques Betacam que portaven els ENG de TV3, em pensava que era cosa de Bladerunner.
Ens vàrem fer una bona feina allà a Videografia. Vaig aprendre una barbaritat sobre les coses que es podien fer amb una càmera a l’espatlla i moltes més sobre les que es podien fer després, a les taules d’edició. En aquells anys el món del vídeoart bullia, els videoclips musicals es popularitzaven obrint-se camí amb programes propis a la televisió, i l’aparició de TV3 va suposar una sortida professional per a molts.
En tot cas, com que la cabra tira al monte, que es diu, i a mi m’anava (em va) la marxa, acariciava en aquell temps la idea de guanyar-me la vida anant pel món fent tombarelles amb una Betacam a l’espatlla. Vet aquí, però, el que són les coses. Vaig acabar currant a una ràdio fent quelcom que, evidentment, no tenia res a veure amb la imatge. Un món molt especial, aquest de la ràdio. Atractiu i, fins i tot, addictiu si un es descuida, amb totes les possibilitats que he arribat a tocar, des dels musicals nocturns més intimistes fins als informatius purs i durs, i tot el ventall que hi ha al mig, que és variat com per perdre’s en l’exploració.
Ja en parlaré un altre dia de la ràdio. Avui la cosa va de càmeres i de fotos, i el cas és que la sensació del seguiment i la captura, aquest cert alè de cacera que comporta el vídeo o la fotografia, seguia mossegant dins meu fins que me les vaig enginyar per obtenir una credencial de fotògraf de l’agència EFE. No era una idea tan descabellada després de tot: al mateix temps que cobria notícies per a la ràdio, feia fotos i les enviava als laboratoris d’EFE a la Gran Via de Barcelona. Allà em van ensenyar un munt, només que aquesta vegada, a diferència de Videografia, cobrava al temps que aprenia. Aquells individus que s’estaven als laboratoris portaven disparats milers de rodets i se sabien els trucs de l’ofici més per vells que no pas per diables. A aquell laboratori em van ensenyar a fer parlar les imatges, a afegir un missatge a cada un dels trets que disparava –i amb una càmera a la mà ja els dic ara que sóc de gallet fàcil-, aleshores amb la meva vella Canon T50. Encara guardo una còpia d’una foto que em van comprar satisfets, amb l’expressió del mestre que aprecia la bona feina de l’alumne. Els havia portat un reportatge de la inauguració de la Fira de Calella que havia anat a cobrir per la Ràdio i per EFE. Entre un munt de fotos més o menys ben tirades, però sense massa contingut informatiu, hi havia una on es veia sobre l’escenari dels parlaments a polítics de la Generalitat, del Consell Comarcal i de Ajuntament, i sobre ells, el rètol d’un dels expositors de la fira que resava ‘Zoo Maresme’. Aquella, em van dir, era la bona foto. Veritablement, fer aquella feina em divertia una barbaritat. Això devia ser l’any 1990, i ja sabia que en altres circumstàncies, la diversió podia ser mortal.
El desembre del 1989, quatre dies abans de Nadal, soldats nord-americans van matar a Panamà al fotògraf Juantxu Rodríguez mentre els fotografiava disparant-se entre ells mateixos. En Juantxu treballava de free lance per El País, il·lustrant amb les seves fotos els articles sobre la invasió de Panamà que escrivia la Maruja Torres. Allò em va impressionar molt; d’alguna manera va ser entendre que les bales no diferencien un fusell enemic d’una Nikon amb teleobjectiu. Ni les teves intencions, ni que estàs al lloc equivocat al pitjor dels moments. I potser també que si jo m’hagués deixat anar per les meves fantasies, podria arribar a córrer una sort similar, com Jordi Pujol a Sarajevo, o Miguel Gil a Sierra Leona o Xosé Couso a l’hotel Palestina de Bagdad. O com tants d’altres a tants d’altres llocs.
Per això, pensant en ells, sento tant de respecte cada vegada que premo el disparador de la meva càmera. Encara que, de moment, i ni falta que fa, no em dispari ningú.

Segurament aquesta és la peça musical en la qual se senten més camères de fotos disparant-se. Per això els meus companys del Grup Fotogràfic Argent la van triar pel seu espai a Ràdio Premià de Mar. És el Souvenir of China de Jean Michel Jarre,

Davy Jones no té cara de pop

Ja sé que vaig endarrerit una barbaritat, però fins la setmana passada no havia vist ‘Pirates del Carib’. No la darrera, ‘A la fi del món’, no. L’anterior: ‘El cofre de l’home mort’. La portaven els meus nebots en la nostra darrera escapada a Daroca –és increïble com t’arregla la situació amb els nanos en un moment donat poder fer servir el portàtil com a DVD- i vaig aprofitar per veure-la jo també.
La pel·li està bé. Té acció, humor -no tant com en l’anterior-, i aventura de tall clàssic, de la que m’ha agradat a mi de tota la vida. En Johnny Depp és un dels meus actors favorits, especialment en les seves associacions amb en Tim Burton –sensacional a Sleepy Hollow-, i broda el seu paper de pirata psicotròpic alumne avantatjat de Keith Richards. La Keira Knightley està maquíssima, tot i que massa prima pel meu gust, i pel que fa a l’Orlando Bloom, segurament és el millor Legolas que hauria pogut imaginar, però en aquesta saga de la Disney em fa una mica de ràbia. Potser el pinten massa perfecte. Potser.

A banda d’això la primera pel•lícula de la saga: ‘La maledicció de la Perla Negra’, em va divertir de valent i, per si faltava alguna cosa, dec al director de la trilogia, en Gore Verbinski, i al propi Johnny Depp, que fossin els productors executius d’un molt recomanable recopilatori de balades pirates i cançons marineres que es diu Rogue’s Gallery, on podem sentir a Nick Cave, Bryan Ferry, Lou Reed, Bono o Sting, entre d’altres.
És a dir que, no tinc cap mena de mania prèvia contra el film en qüestió, si deixem de banda la minsa simpatia que de tota la vida he tingut pels productes de la Disney. Però veient-la, i a mida que avançava el metratge, m’anava posant nerviós i no precisament pels girs de la trama de la pel·lícula ni per les dissorts dels seus protagonistes. El problema que veia era que anaven apareixent elements fonamentals de la història que eren agafats directament de la tradició més antiga sense cap mena de pudor ni de vergonya. I el que era encara pitjor, de la manera que hi apareixien no eren pas breus homenatges als clàssics, trucs per arrencar un somriure als adults d’una certa cultura en una trama paral·lela que els nens encara no capten. Em refereixo a protagonistes: peces imprescindibles de la història que tenen noms pillats per guionistes sense massa escrúpols i que, en el resultat final, semblen de collita pròpia. Posant nom a les coses: L’ holandès errant, Davy Jones i el Kraken. Si recorden la pel·lícula sabran que, a grans trets, ‘L’holandès errant' és un vaixell fantasma capitanejat per un tipus amb cara de pop i que es diu Davy Jones. I després està el bitxo aquell, el Kraken, una mena de pop mida king size que no té millor dedicació en aquest món que emportar-se al fons del mar vaixells i tripulacions, amb aquella alegria.
Anem a pams. ‘L’holandès errant’ és una llegenda noruega coneguda des del segle XV en la qual es va basar Richard Wagner per fer l’òpera del mateix nom. La cosa anava d’uns mariners que es troben mar endins amb un vaixell espectral amb les veles de color sang. A bord del buc hi ha l’Holandès en qüestió, que no és el nom de la nau, i que està maleït. La maledicció, similar al que em sembla recordar que pateix en Davy Jones a la pel·lícula, és que està condemnat a navegar eternament i només pot baixar a terra un cop cada set anys a buscar un amor que el salvi. Pel que fa a en Davy Jones, a banda de ser un dels components de la banda The Monkees, que feien una sèrie a la tele quan jo era petit, el seu origen és prou variat. En qualsevol cas el citen a les seves obres Defoe, Irving, Melville o el gran Stevenson, per exemple. Els mariners d’origen anglosaxó diuen anar a Davy Jones o al Davy Jones’s Locker, (l’armari de Davy Jones), en referència a anar-se’n al fons del mar.
I pel que fa al Kraken, hem de tornar a les llegendes marineres escandinaves que ens parlen d’un pop o calamar gegant que se sopava els vaixells sense que ningú no li hagués de proposar prèviament, com es veu a la pel·licula.
En qualsevol cas, em faria molta ràbia que els meus nebots es quedessin amb la idea, com segur que els deu de passar a milions de nens, que tots aquests personatges se’ls ha inventat Walt Disney. Allà aquests guionistes amb la seva professionalitat i la seva consciència. Segur que no és un cas generalitzat –a més aquests dies estan de vaga i mereixen tot el meu suport en la distància, que pringuen molt per un grapat de dòlars i no participen per res del glam del monstre de Hollywood-, i n’hi ha que formen equips i fan treballs meravellosos.
Ves a saber si serà perquè és un producte de la Disney, però a aquest pas mai no m’acabaré de fer amic del tiet Walt. I ja se’m va passant l’edat.

Parlant de pirates, Déu n'hi do quina raresa. És en George Harrison a un programa de la BBC de l'any 1975 traient-se se la mànega la Cançó del Pirata.

L’alè del diable es diu Santa Anna

La Shannon "Pickle" Dill, de 34 anys d'edat, és bombera del departament de Julian. Quan la van entrevistar, el 23 d'octubre, havia dormit sis hores en els darrers quatre dies. La foto és del San Diego Union-Tribune.

He passat unes setmanes prou tristes. No és pas senzill de portar que t’expliquin per la tele que paisatges que estimes, noms que van significar aventures, acampades, coneixences i bons moments compartint un Cabernet Sauvignon davant d’una llar de foc a les muntanyes o al desert, s’han convertit en cendra.
El sud de Califòrnia ha cremat de manera espectacular i dramàtica. No era la primera vegada ni molt menys: de focs n’hi ha pràcticament cada any, però de tan brutals com els d’enguany, que jo en tingui constància, n’havien hagut potser el 2003, i també el 2000, quan jo vivia a San Diego. Aquell any, a banda dels bombers i de la Guàrdia Nacional, van poder mobilitzar els Marines de Camp Pendleton per lluitar contra els diversos fronts del foc, però ara s’ha donat la puta circumstància de què els Marines, ves per on, no s’estan a la seva megabase de San Clemente sinó a l’Iraq. I així els llueix el pèl, als Marines, als iraquians i als californians.
Els focs, com s’ha pogut llegir aquests dies, venien empentats pels vents de Santa Anna. Aquests vents venen directament des de l’est i, per tant, travessen el desert del Mojave i el parc nacional de The Joshua Tree, al nord, cap a la zona de Los Angeles, i el d’Anza Borrego més al sud, cap a la zona de San Diego. Podeu imaginar com són aquests vents després de travessies com aquestes en el decurs de les quals s’alimenten de la calor i de la sequedat d’aquests erms de llegenda i els arrosseguen cap als boscos que separen la gran San Diego del desert. Si afegim a aquesta invasió anyal de vent infernal la constant sequera que ha viscut la zona des de la passada primavera, s’entendrà que ha estat com fer volar la flama d’un bufador sobre un bassal de benzina.
Vaig sentir a parlar per primera vegada dels vents de Santa Anna i dels seus temuts efectes sobre el centre i sud de Califòrnia immediatament després de començar a patir-los sobre la meva pròpia pell. Aleshores vaig pensar que els havien anomenat així en honor –és un dir- al general mexicà Antonio López de Santa Anna, el conqueridor d’El Álamo –ja saben: el coronel Barrett Travis, Davy Crockett, Jim Bowie i tota aquella gent-, allà a San Antonio, més que res per la mala llet que acostaven aquests vents. Però Texas quedava massa lluny de Califòrnia, i si havíem de buscar des de la tradició catòlica, Santa Anna és el 26 de juliol, de manera que tampoc no quadrava. A saber, doncs, d’on dimonis deu de venir el nom dels maleïts vents en qüestió. El cas és que de finals de setembre a mitjans d’octubre no hi ha qui pari tranquil al sud de Califòrnia, al menys si un és, com ara servidor, un gran afeccionat a patir estupendes migranyes de cavall a la mínima que la cosa passa de brisa marina. El cas és que després d’un estiu prou passable, i quan un es prepara per una tardor i un hivern poc menys que paradisíacs, entre una cosa i l’altra, els carrers que enfilen des de l’est fins a les platges, com Nautilus, Pearl, Silverado, Prospect, Torrey Pines Rd., La Jolla Village Drive o Genesee Ave., per citar-ne alguns de La Jolla, semblen portar encarrilat l’alè del diable.
Les flames han fet estralls al voltant de l’observatori astronòmic de Monte Palomar i de les esplanades on els festius es representa la derrota del general Kearny a la batalla de San Pasqual davant la mirada atònita dels tipus de les Harleys. Em demano què haurà passat a les reserves índies on havíem anant a veure els balls dels powwows. Com haurà quedat tot plegat a Sycuan, Viejas, Barona o Los Coyotes. Com haurà quedat Ramona -la dels nois amb barrets de cowboy i noies rosses de texans molt curts xerrant a peu de carretera els diumenges a migdia-, després de l’evacuació del poble. Ramona, tant a prop de les muntanyes que un puma es va sopar una nit un pastor alemany al jardi de casa seva. Encara recordo el sheriff per la tele buscant la bèstia amb el revòlver a una mà i la llanterna a l’altra.
I què haurà passat a Julian, el meu poblet més estimat, amarat d’olor a pomes, allà a les muntanyes, de camí al desert d’Anza Borrego, equidistant de la reserva de Los Coyotes al nord i del parc de Cuyamaca -on vaig aprendre a respectar els pumes-, al sud. Recordo Julian per la sidra i per les tartes de poma. I també per aquella taverna ‘The boarshead’, tan acollidora a l’hivern, on un cartell convidava als clients a deixar penjats els revòlvers a l’entrada del local.
Aquests dies he vist a la tele gent com la que jo havia conegut, feliç i orgullosa de la seva vida, refugiada ara al Qualcomm Stadium, on potser algun diumenge havien vist jugar als Chargers o als Padres. I és que també a Califòrnia, un cop de mal vent de l’infern et pot abocar a haver de començar de zero.

Una imatge ben clara de com ha estat la cosa: aquesta és la Eileen Javora, la meteoròloga del canal KCRA de Sacramento, la capital de Califòrnia. En aquesta crònica explica la influència dels vents de Santa Anna en els incendis d'aquests dies. Les imatges del mapa són esgarrifoses per elles mateixes.



No és un tema que m’entusiasmi assimilar amb una cançó, però és ben curiós que al YouTube sempre acabo trobant alguna peça que, per dramàtica que sigui l’Homilia, l’acompanyi sense grinyolar. Aquesta vegada el favor me’l fa en Christopher Cross des d’aquest tema del 1979: Ride like the wind. Aquesta vegada era el diable Santa Ana qui cavalcava el vent.

Història viva

Jordi Pujol jura el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya al costat de Josep Tarradellas el vuit de maig del 1980. La foto és del diari El País.

El diumenge 23 d’octubre del 1977, dimarts va fer trenta anys, vaig arribar a casa ja al vespre, no sé si d’alguna sortida amb els escoltes o de fer un volt rondant els carrers, com solíem fer quan anàvem plomats. En qualsevol cas quan vaig entrar a casa, el pare estava força emocionat. Havia sentit per la ràdio la crònica de l’arribada de Josep Tarradellas al Palau de la Generalitat, i la frase amb la què el President arribat de l’exili va saludar als catalans, aquell mític ‘Ja sóc aquí!’, l’havia omplert d’emoció. ‘Una llàstima que no ho sentíssiu’. Va dir. ‘Això és història!’.
Òbviament tenia raó, allò era història però jo, que com la resta de la colla i dels companys de la unitat de Pioners, em prenia allò de la Transició com una cosa que em tenia excitat però sense saber massa bé el perquè, no tenia gaire afinat el concepte de viure la Història. A la nit vam veure el resum al Telediario i l’emoció va tornar a sobrevolar la taula del sopar, però per mi, una vegada més, allò em va semblar una altra notícia com tantes que hi havia aquells dies: res especial. De fet, un parell d’anys abans també havien hagut esdeveniments històrics considerables: la va palmar aquell, el van enterrar i van proclamar rei al Rei. Recordo, precisament, que veient la coronació a casa, la mare em va dir el mateix: ‘Això és història!’, però jo estava més aviat interessat en omplir de continguts interessants els quatre dies de dol oficial, i per tant sense escola, que van proclamar quan va morir en Franco.
Entenia perfectament aquells fets però no n’era conscient de la seva importància. Imagino que en algun moment en el creixement d’una persona deu de connectar-se alguna mena d’interruptor i a partir d’aquell moment, del qual no n’ets conscient, la importància que dones a les coses que hi ha al teu voltant comença a adquirir contrastos. Després, em vaig passar bona part de la nit del 23 F del 1981 enganxat a l’equip de música de casa fent gravacions de totes les emissores que trobava que donaven notícies i contranotícies del cop, bans militars i totes aquestes històries que va haver aleshores. Vint anys més tard, l’onze de setembre del 2001, quan ja feia molt que em dedicava al periodisme, em vaig quedar hipnotitzat davant de la televisió mentre el meu amic Jordi Llop Gris es desesperava perquè teníem entrades per anar a Badalona a veure un partit de bàsquet entre la Penya i el Pamesa València. No crec que en Jordi m’ho acabi de perdonar mai, però jo no podia pas anar: estava veient Història.
De tota manera, jo crec saber quan es va activar el meu interruptor; quan vaig començar a comprendre la importància de ser espectador d’un esdeveniment. De saber que aquella persona que estàs veient al teu davant és Història.
Devia córrer l’any 1978, o principis del 79. La Unitat de Pioners de l’agrupament escolta Amon Ra de Premià s’havia dividit en patrulles per fer treballs de recerca sobre aspectes relacionats amb la Serra de Marina. Al meu grup ens corresponia localitzar els llocs més bruts de les nostres ‘muntanyes sagrades’, i aquesta tasca implicava trescar pel territori. Un diumenge força fred ens vam arrecerar per dinar al porxo de la masia de Can Gallemí a Sant Mateu, un lloc mític per mi perquè va ser allà on, essent un marrec, havia passat la primera nit a muntanya. Estàvem liquidant el contingut de les carmanyoles i discutint si anàvem tirant cap al poble o si encara fèiem algun altre volt per la rodalia, quan un grup de cinc persones es van acostar a la masia. Can Gallemí té una esplanada al davant des d’on hi ha una magnífica vista sobre el Vallés i fins a Montserrat, i els recent arribats van estar una estona mirant-se el paisatge. Va ser de tornada quan es van adreçar a nosaltres i un d’ells ens va dir: ‘Que no dieu res al vostre President?’
Qui s’havia adreçat a nosaltres era Jordi Pujol i el President era Josep Tarradellas que ens mirava amb una expressió que anava entre la ironia i la cara de fred. També hi eren la dona de Tarradellas, l’Antònia Macià, i la dona de Pujol, la Marta Ferrusola. El cinquè personatge era un guardaespatlles, també amb cara de fred, que combinava amb una expressió de mala llet.
Pujol, que parlava per tota la resta, ens va fer algunes preguntes que nosaltres vam contestar amb monosíl•labs nerviosos, i ens va explicar que ell també havia sigut escolta. Finalment, després d’un ràpid comiat, la comitiva va marxar per on havia vingut. Uns minuts després un dels nostres, en Manolo, va aixecar-se i després de situar-se en mig de l’esplanada va trencar la tensió silenciosa que se’ns havia apoderat cridant un potent ‘Ja sóc aquí!’ que va ressonar per tota la vall.
No havia estat a la tele; aquell diumenge va ser veritable Història viva.

L'any 1977, l'any de l'arribada de Tarradellas a Catalunya, Lluís Llach va publicar el seu disc 'Campanades a morts'. A la cara B d'aquell vinil hi havia la cançó 'Laura' que tots els escoltes ens sabíem de memòria. Malgrat les Laures que han passat per la meva vida des d'aleshores, la de la cançó continua sent un mite amb el què somiar des de l'adolescència. Aquest vídeo correspon al concert de Llach al Nou Camp el 1985, quan a la veritable Laura, la guitarrista Laura Almerich, l'emoció la va deixar clavada sense acabar el seu sol.

Una copa de Soberano per Càrcer

Imatge presa per Manuel Hernández de León de l'agència EFE, publicada pel diari El Mundo.

I dijous passat, com una maledicció bíblica de pel·lícula de Cecil B. DeMille -sempre si fa no fa al mateix lloc i sempre més o menys en la mateixa època-, va tornar a passar. Un nou temporal estrepitós sobre Llevant: inundacions, despreniments, un pont destruït –el de Beniarbeig, a Alacant-, pobles sense llum, carreteres tallades i una víctima mortal, una avia a El Vergel, també a Alacant.
Veia les imatges per la televisió i tenia una sensació de terrible mandra, de déjà vu inapel·lable, de revenja continuada, de tasca titànica impossible de finalitzar a escala humana. Passarà una vegada i una altra: un munt de gent entre veïns, voluntaris i professionals es deixaran la salut buscat que una ombra de normalitat retorni el més aviat possible. Uns mesos després es miraran el poble net i respiraran satisfets i esgotats... fins que torni la següent riuada, potser la propera tardor, i tot torni a començar en una concatenació diabòlica.
El 2002 vam celebrar a Premià de Mar el 40è aniversari de l’escoltisme a la ciutat. Tots els veterans escoltes ens vàrem aplegar a un sopar organitzat pels nois que dirigeixen en l’actualitat l’agrupament Amon Ra. Ja saben com són aquestes coses: riures, anècdotes, records i abraçades amb els vells companys, la majoria tan transformats: l’antic tarambana convertit en un modèlic pare de família; la noieta massa prima i amb massa pigues convertida en una dona realitzada i enlluernadora... Hi havia un mural de paper on apuntar els noms dels presents i els EMails per fer una base de dades d’antics de l’agrupament. En aquell mural, al costat del meu nom, vaig escriure un brindis: ‘Una copa de Soberano per Càrcer’.
Avui fa vint-i-cinc anys. Una data rodona per un aniversari, ja ho veuen. Aquells dies havia estat plovent com només ho sap fer al País Valencià. La nit del 20 d’octubre, una presa construïda sobre el riu Xúquer a Tous, a la Ribera Alta, no va resistir la pressió de l’aigua i es va venir avall. Un infern de llot, pedres i aigua va arrasar tot el que va trobar al seu davant. Van haver-hi quaranta morts i milers de persones es van quedar sense llar. Un espectacle dantesc.
Per mobilitzar alguna cosa, la Generalitat va mobilitzar el que tenia més a mà en ajut dels veïns del sud. Es van organitzar campanyes de recollida de material sanitari de primera necessitat, aliments, tendes de campanya i flassades per enviar a la zona de la catàstrofe, i des de la seu central d’Escoltes Catalans es van posar tots els agrupaments en alerta i amb el material col·lectiu revisat i a punt per si ens portaven a treballar a la riba del Xúquer. La cosa era més complicada del que semblava, i la logística de l’època no era la que podem veure avui en dia. El cas és que finalment es va muntar una expedició en autobús per anar a la zona durant el pont de Tots Sants. El 28 d’octubre una cinquantena de pioners i caps de diversos agrupaments de la província de Barcelona baixàvem en bus cap a Xàtiva on els escoltes valencians havien preparat un campament improvisat al castell de la ciutat.
El matí següent el mateix autobús ens va acostar fins el poble de Càrcer, on ens havien assignat per treballar. Quan el bus no va poder seguir més, vam continuar a peu. Jo tenia aleshores dinou anys, i era dels grans de l’expedició. Amb l’experiència vital que es pressuposa a aquella edat, imaginin-se el xoc que ens va significar entrar en aquell poble ferit, negat de fang, de branques d’arbres, d’avis que es movien pels carrers com espectres en pena, amb veïns traient als carrers mobles, matalassos i electrodomèstics a l‘espera que un sol que no apareixia obrés el miracle de tornar-los a la vida.
Ens van donar eines i ens van repartir per diversos punts del poble, a treure fang de dins les cases o a buidar algun corral amb els seus corresponents cadàvers d’animals. Va ser tornant d’un d’aquests corrals quan aquella dona se’ns va posar al davant amb l’ampolla de Soberano i la copa, plena a vessar, i se la va oferir al primer de nosaltres. La dona ens explicava amarada de llàgrimes que aquella ampolla era del poc que la riuada havia deixat intacte a casa seva. Ens oferia beure per agrair-nos que estiguéssim allà, i nosaltres bevíem per superar allò del corral.
En aquell sopar del 2002, un dels companys de l’expedició de Càrcer em va dir que havia passat pel poble en un viatge recent, i que s’havia assegut una estona a fumar a un banc per veure’l viu i net. I que s’havia sentit feliç. Quan vaig tornar a mirar el mural dels mails abans de marxar, la llista havia crescut força. Vaig somriure quan vaig veure que tots els veterans d’aquells dies al País Valencià havien escrit al costat del seu nom el mateix brindis: ’’Una copa de Soberano per Càrcer’.

Un cop més he de recórrer al mestre Springsteen.
Els rius han estat font de simbolisme per l'home des que aquest té cultura. Les seves aigües han donat vida i, com en el cas de Càrcer, han portat mort i destrucció. La natura sempre ha sabut fer el correcte, però l'home, sempre superb, la desafia. Aleshores, sovint, el drama escolta darrera la porta esperant el moment d'entrar en escena.

El Gran Ós és mort

El doctor Josep Gibert, envoltat per part de l'equip de les excavacions de Venta Micena, a prop d'Orce (Granada), l'estiu del 1993

Quan l'Imma em va trucar dilluns, de seguida li vaig notar a la veu que no eren bones notícies. ‘El doctor Gibert és mort’, em va dir. Confesso que en un primer instant vaig quedar despistat, amb tants de doctors, sobretot en biologia, que he arribat a conèixer de la seva mà. Però ben pocs d’ells havia tractat jo personalment fins al punt de tenir-hi una certa coneixença, de manera que el cercle es va tancar en una exhalació i les barbes blanques del Doctor en Ciències Geològiques, Catedràtic de Ciències Naturals dels instituts de Montcada i Egara i investigador de l'Institut de Paleontologia de Sabadell, Josep Gibert Clols, el descobridor de l’home d’Orce, em van venir a la ment com una fuetada.
Quan jo vaig anar a Orce, l’estiu del 1993, l'Imma ja havia anat en altres dues ocasions. Ella havia conegut el doctor Gibert en una conferència a un centre cultural a Sant Coloma de Gramenet, i aquell mateix dia es va enrolar en la següent expedició per excavar a Venta Micena. Jo trepitjava terreny desconegut. No era científic, però la idea de treballar a unes excavacions m’atreia prou. Havia sentit a parlar de l’home d’Orce, i de la controvèrsia que havia aixecat entre la comunitat científica -ja saben, n’hi havia que deia que en realitat el que s’havia trobat no era més que un tros de crani d’ase, o alguna cosa per l’estil-, però tampoc no puc dir que en aquells temps estigués molt posat en la matèria.
L’experiència d’Orce va resultar ser molt més profitosa que no el què m’havia imaginat en un principi. Ho va ser, entre d'altres moltes coses, per l’activitat en sí, per la sensació que produïa treure a la llum d’aquell sol de justícia ossos que portaven allà enterrats des de feia més d'un milió i mig d’anys, espècies d’animals algunes de les quals ja s’havien extingit quan l’home es va començar a organitzar socialment. En qualsevol cas aquelles ossades, que a mi i a la resta de passerells ens omplien d’emocions mal contingudes, no eren més que rutina morta pels responsables de les excavacions. Allà estàvem, sobretot, per trobar restes d’homínids, la prova definitiva de que l’home havia colonitzat Europa des del sud a través de l’estret de Gibraltar, i no des de l’est provinent de l’Orient Mitjà, com defensaven les teories oficials.
Vaig aprendre moltes coses excavant a Venta Micena, a aquell terreny en el bell mig del desert que s’estén entre Granada i Almeria, just al davant de la serra de Maria, i una de les coses que vaig aprendre és que també en el món de la ciència hi ha molta mala hòstia. El doctor Gibert i la seva família -la Pepa, la seva dona, i els seus fills, la Patxo, en Lluís i la Blanca-, van passar anys ben difícils mentre lluitaven per defensar la seva teoria científica. No només els van caure crítiques i contrateories; la cosa va arribar a l’escarni personal, la desqualificació i el girar-li l’esquena. A Espanya hi havia antropòlegs estrella, com la gent d’Atapuerca, i aquell tipus, el de l’ase d’Orce. I el que són les coses, quasi al final de la seva vida, pels pèls, la troballa de l'esquelet d’una nena a Tarragona ha vingut a ser la prova definitiva de què el doctor Gibert tenia raó. Quants de vostès, segurament coneixedors de la polèmica d’Orce, havien sentit a parlar del gir de la història arran de la troballa de Tarragona? Molts mitjans de comunicació ho han relacionat ara, com un afegit a la nota de defunció del doctor Josep Gibert. Espanya –també Catalunya- és així.
Però malgrat tot, allà estava ell, al seu desert, amb el seu barret kenyà, la roba de campanya i la barba blanca, com un Hemingway obsessionat pels nostres orígens com a espècie, dirigint a aquella banda de científics massa joves com per no perdre’s cada nit fins a la matinada a les dues discoteques que tenia Orce en aquells anys. ‘¡El límit està en vomitar sobre els ossos! ¡Els ossos són venerables!’ ens advertia constantment el doctor Gibert, i de fet corria la brama que havia fet fora a un a qui la ressaca li havia jugat una mala passada a les excavacions.
Potser perquè jo era un rara avis a Orce en mig de tant de científic, em va agafar una certa estima aquells dies. Conversàvem sovint, sobretot quan sortíem de prospecció. Li agradava el meu matxet, un Aitor Oso Blanco, que va quedar com a eina oficial per tallar el pa en els sopars, i de tant en tant m’honorava amb compartir amb mi el seu Rioja. Potser per això els veterans de l’excavació em van admetre al Clan de l’Ós de les Cavernes quan jo encara no havia llegit les novel·les de Jean Marie Auel. ‘El Gran Ós t’ha aprovat’, em van dir una nit cerimoniosos.
Descansi en pau el Gran Ós.

He de dedicar alguns d’aquests articles a la meva relació amb els deserts, en com les seves extensions, els seus cels i les cultures que els sobrevolen m'han influït en la meva manera de ser. Les meves experiències a Orce el 1993 formen part d’aquesta història de grans espais blancs i ocres, de blaus impossibles al cel i de nits màgiques sota estels viatgers. Hi ha d’altres, però crec que A horse with no name dels America és la cançó que millor descriu aquestes sensacions. Potser perquè és cert el que diu, que al desert pots recordar el teu nom, perquè allà no hi ha ningú que pugui fer-te mal.

82 4rt. Al lloro!

Diria que els podria tenir al davant meu sempre que volgués. De fet, l’únic que hauria de fer seria tancar els ulls i amb el senzill fet d’accedir a la carpeta apropiada del meu disc dur cerebral els tindria automàticament al davant. No es tracta pròpiament d’un exercici de memòria. En honor a la veritat he de dir que conservo fotos d’aquesta gent al meu àlbum més antic, molt anterior a les diapositives i a anys llum de la càmera digital; fotos de càmera barata, potser una d’aquelles Instamatic de Kodak o, amb sort, una Werlisa Color, però el de menys és la qualitat de la imatge. L’important és la gent que hi apareix, un grup de xavalets de dinou o vint anys entre els quals no deixa de sorprendre’m cada vegada trobar a un individu que em recorda molt a mi mateix.
M’agrada especialment una foto que algú va fer al grup al port de Cadis, amb l’’Aragón’ de fons a la llunyania. Per cert que de l’’Aragón’, un buc de l’Armada dedicat al transport de tropes, corria la llegenda que feia tant que no salpava que li havia crescut un arbre entre el dic del port i el seu casc. Llegendes urbanes a banda, allà estem tots: d’esquerra a dreta en Juanjo i en Paco, els dos valencians i, probablement els pols més oposats de la banda; conservador, espanyolista, familiar i carinyós el primer; esquerrós, discotequer i catalanista l’altre. Aquell que se sembla a mi està allà en mig del grup, marcant paquet com es feia els primers vuitanta, després ve l’Antonio de Vigo, l’autor de la majoria dels nostres motius, sempre preocupat per l’estat de salut dels seus cabells i queixós de que tota aquella història de la puta mili no podia pas funcionar seriosament si ningú, de sergent cap amunt, no tenia la més mínima cultura, cosa que moltes vegades era desesperantment certa.
La fila superior la tanca en Tomàs, un barceloní que em va trobar la meva primera feina post-militar mentre no començava a la facultat de Bellaterra, habilíssim en moure’s per aquell ambient i en guanyar-se la confiança de la gent més adequada quan més convingués. Assegut al seu davant l’home tranquil, l’altre gallec, de Gondomar, també a Pontevedra, en Pena, Batidor del Coronel, és a dir, una mena d’assistent per a tot de la més alta jerarquia d’aquella caserna d’artilleria on tots plegats fèiem malabarismes per no parar massa bojos.
I finalment, tancant el retrat del port gadità, davant de tots nosaltres, ajupit fent equilibris, és a dir, fent el pallasso com sempre, l’altre Antoni, el nostre furrier, una peça imprescindible per mantenir funcionant l’engranatge d’aquest petit grup de personatges. I de fet encara manquen dos, en Mariano, el canari que de seguida va quedar reclús fent de cambrer a la residència de suboficials, i en Cristóbal, en ‘Dierte’, anomenat així precisament en honor a la peça dental superior que li mancava, i que aquell dia devia estar recordant-se de la mare d’algú mentre perdia estúpidament dues hores a alguna posició amb el Cetme penjant del coll.
En Dierte, sevillà resident a Manresa, era un tipus molt especial. El seu aspecte podia arribar a ser terrorífic si s’ho proposava, gran i musculós com era com un defensa de futbol americà, amb aquell bony al pit produït, segons explicava, per un tret d’una carrabina d’aire comprimit; en canvi era un perfecte bonàs mancat de qualsevol malícia cosa que, curiosament, li havia portat algun problema.
Ens vàrem jurar que quan sortíssim d’aquell forat ens retrobaríem a algun lloc, a Madrid potser, per allò d’igualar les distàncies. Però, naturalment, mai no ho vàrem fer. Poques van ser les cartes i menys les trucades. A banda d’en Tomàs l’únic que he tornat a veure va ser a Juanjo, el valencià conservador. Va pujar a Premià a passar uns dies a casa meva. S’havia separat de la seva dona, la promesa que tenia quan vestíem de verd a Andalusia i de la qual tant m’havia parlat. El mateix, de fet, que m’havia passat a mi amb la meva. No era, doncs, cap novetat.
Ves a saber què serà dels altres. Tant de temps lluitant junts, de vegades en el sentit físic de l’expressió, fins que un bon dia ens van donar una llibreta blanca i després d’una abraçada ens vàrem acomiadar fins a una cita a Madrid que no va passar de bonica entelèquia per mantenir-nos il·lusionats en alguna cosa.
He trobat les seves signatures a un full vell de la Seu d’Artilleria de la Segona Regió Militar i no puc evitar pensar en ells i en com els haurà anat per la vida, les seves alegries i els seus drames. De fet potser sigui millor mantenir-los així, amb vint eterns i cofois anys, cridant entre riures allò de ‘82 4rt. Al lloro!’





Hi havia un bar musical a Cadis, un pub que en dèiem aleshores, que si mal no m'erro es deia Andova. Allà ens ficàvem els dissabtes al vespre després de desprendre’ns dels nostres uniformes i vestir-nos del que érem: uns quants nois amb ganes de marxa obligats a sobreviure al lloc equivocat. D'entre les cançons que més sonaven aleshores -entre U2, Depeche Mode o Billy Joel- hi havia les del LP Let's dance d'en David Bowie. Una de les que més em situen a l'Andova en aquell 1983 envoltat dels meus companys del 82 4rt és aquest Modern love.

PIRATES A CORTEGADA

Aquesta es l'illa de Cortegada vista des de la terressa de l'escola de la RENFE de Bamio

Doncs res, allò que passa, que l’altre dia amb el tema de buscar la foto per il·lustrar allò del taller de ràdio a Vilagarcia d’Arousa i els Resentidos i totes aquelles coses, em vaig trobar envoltat de fotos velles que em parlaven d’aquell juliol gallec d’anades i vingudes entre Bamio i Vilagarcia pel mig del cementiri, de tots aquells nens cordovesos, madrilenys, gallecs i catalans i els seus monitors de colònies, de musclos al vapor, entrepans de patates fregides amb pa amb tomàquet, pulpo a feira sobre plats de fusta i ribeiro servit a cuncos de porcellana. Va ser l’estiu en què vaig veure Allò que el vent s’endugué a la TVG –Foise co vento, es deia la versió en gallec-, mentre anàvem buidant ampolles d’Estrella de Galicia a aquell bareto de Vilagarcia, -déu n’hi do la d’Estrelles que poden arribar a caure mentre dura aquesta pel·lícula-, i de les patrulleres d’Hisenda al port amb les MG muntades a proa per mirar d’aturar als contrabandistes, aleshores encara de tabac, que es feien els amos de les ries amb les seves planejadores volant entre les bateas.
El cas és que una de les fotos (la que teniu encapçalant aquesta homilia) m’ha fet memòria de què, entre tot plegat, va haver temps també per alguna operació clandestina.
Em sembla que vaig veure la barca el mateix dia de la nostra arribada, i de seguida vaig tenir clar que en faria alguna amb ella. S’estava a la vora de la ria d’Arousa, just a sota d’aquell enorme edifici on fèiem vida i que havia estat una escola de professionals de la RENFE fins no feia massa temps. I a l’altra banda, allà al mig de la ria, fosca i misteriosa com han de ser les millors illes a poc que un hagi llegit a Stevenson, estava l’illa de Cortegada, un paradís verge que havia estat propietat del Compte de Barcelona, Joan de Borbón, fins no massa anys enrere.
Van anar passant els dies, i mentre anàvem ensenyant a aquella colla de cordovesos –per algun motiu la immensa majoria de galifardeus que es van apuntar al nostre taller eren cordovesos-, els secrets bàsics de la ràdio, anàvem fent coneixences amb la resta de la tropa que s’hi estava allà. Per exemple la Rosa, salvatge i atractiva amb el seu aspecte de gitana vitalista, una estudiant de Ciències físiques que havia aterrat allà amb una colla d’adolescents madrilenys que un no situaria precisament com a residents al barri de La Moraleja. Vostès ja m’entenen. I sí: la Rosa també havia vist la barca i, mirin vostès per on, també tenia fets els seus propis plans al respecte.
El que són les coses en aquestes situacions. La Rosa i jo no vam trigar a posar en comú les nostres perspectives sobre el tema de la barca i de l’illa: ella estava més interessada en un bany al capvespre i jo en explorar Cortegada, però una cosa no treia l’altra, de manera que una bonica vesprada ens vàrem esmunyir cap a l’embarcació, vàrem comprovar que els rems hi fossin a bord, i ja empentàvem l’embarcació cap a les fredes aigües de la ria quan se’ns van presentar uns convidats no esperats: el Chori, el Indio, Andrés i Gaby. Atenent als seus noms, o malnoms més aviat, de seguida entendran que es tractava d’una representació del bo i millor dels pupils de la Rosa que, veient-nos en la tessitura d’una aventura fluvial rotllo Tom Sawyer, van contemplar unilateralment l’opció d’acompanyar-nos.
Total que, amb una tripulació de grumets no precisament prevista, em vàrem llençar a la singlada aprenent sobre la marxa com es feia anar una barca a rems. Remàvem la Rosa i jo i els nanos, imaginin-s’ho, flipant veient-se ficats en una aventura com les de les pel·lícules. Pirata amunt, pirata avall.
De fet la distància entre la terra ferma i l’illa era bastant irrisòria, per fortuna, i de seguida ens vàrem trobar embarrancats a la costa de Cortegada. La presència dels xavals va reduir l’expedició a un obligat bany per sortir de la barca i arribar a la costa –la Rosa al menys es va sortir amb la seva-, i a fer un cop d’ull a la rodalia de la zona de desembarcament. Després tocava retornar a les pràctiques de rem fins a deixar la barca allà on l’havíem trobada. A ser possible intacta.
Per descomptat, arribàvem tard. El sopar ja estava servit i faltaven quatre nois, una monitora, un periodista i una barca. El misteri va despertar l’expectació que es poden imaginar, de manera que a l’arribada ens vàrem trobar amb un comitè de benvinguda un pèl mosquejat, encapçalat per un director de les colònies que ens va convidar als adults a una conversa privada per després del sopar.
Però la Rosa i jo vam entrar al menjador contents, bruts i mullats, envoltats de les mirades entre còmplices i burletes dels presents, i dels somriures orgullosos i agraïts d’aquells quatre nois, que no estaven precisament acostumats a fruir d’aventures en llibertat.

Ja ho deia l’altre dia que al programa de final de curs del nostre taller de ràdio a Bamio aquesta cançó era la sintonia dels informatius. Doncs res. Aquí teniu els Tears for fears i el seu exitàs del 1984 Shout. Apa, tothom a cridar!

Galícia caníbal

Aquests eren els 'estudis' de "Radio Mogollón, en el 091 de la FM", l'emissora del nostre taller de ràdio a Bamio (Vilagarcia d'Arousa) l'estiu del 1986. Observeu a la dreta el micro groc de la cadena SER.

Sempre que puc procuro llegir les entrevistes que publica La Vanguardia a la seva contraportada. El seu títol genèric és ‘La contra’, i a força de llegir-les he entès que el títol entranya un doble sentit: d’una banda apareixen, com dic, a la contraportada del diari, i de l’altra la immensa majoria dels entrevistats no formen part precisament de la mainstream. Les entrevistes són fresques, currades en la documentació i en la postproducció, àgils i fan pensar. Un exemple de periodisme de qualitat en una època en què aquests dos conceptes semblen estar irremeiablement barallats.
De vegades aquestes entrevistes em proporcionen sorpreses impagables, descobriments valuosos que es mereixen que retalli la contraportada del diari i em guardi l’entrevista a la carpeta dels mals endreços per rumiar-la més tard. Aquest va ser el cas de la que li va fer en Víctor Amela a un artista gallec polifacètic que es diu Antón Reixa i que es va publicar el maig passat.
Els he de confessar que quan vaig llegir l’entrevista el nom d’Antón Reixa no em deia res per ell mateix, ni em sonava l’individu rodonet de camisa vermella i americana i gorra negres que apareixia a la fotografia que signava José Maria Alguersuari, però el títol de l’entrevista, A los gallegos nos falta coraje, em va picar –ja saben: el meu 25% celta-, i vaig començar a llegir. Parlaven de dretes i esquerres –ell es confessava d’esquerres-, del galleguisme i de la seva trajectòria artística, i va ser aleshores, quan es va mencionar el nom del seu antic grup musical, Os Resentidos, que se’m va il·luminar la cara.
Os Resentidos i el seu himne de l‘estiu del 1986 ‘Fai un sol de caralho’. Han passat vint-i-un anys i ara el cantant d’aquella banda transgressora que va fer trontollar a una Galícia encara massa rural, i per tant amarada de caciquisme i supersticions, em mira als seus cinquanta tacos des de La contra de La Vanguardia.
Nosaltres no havíem sentit mai abans la cançó, però va ser arribar a Vilargarcia d’Arousa i descobrir que si aquell estiu hi havia un himne popular a Galícia, aquell era el single d’Os Resentidos. No és d’estranyar, doncs, que els nens als quals tractàvem d’ensenyar a fer ràdio a aquelles colònies -amb un material tan sofisticat com un radiocassette, un micròfon i un arcaic sistema de megafonia, no s’ho perdin-, fessin sonar constantment el Fai un sol de caralho des d’una cinta que ens havia facilitat l’Andrea, una locutora de Ràdio Arosa de la cadena SER, de la qual potser recordaran que ja he parlat en alguna ocasió. Alguna cosa relacionada amb meigas i amb un cementiri, concretament.
La cançó era prou corrosiva, amb tot allò de la Galicia caníbal i altres galanies d’aquesta mena, i per tant mal vista per les mentalitats conservadores i per aquells encarregats de preservar els bons costums. Aquest, sembla ser, devia ser el cas del director en aquella època de Ràdio Arosa que, segons ens va dir algú... massa tard, havia prohibit la radiació del hit d’Os Resentidos a la seva emissora.
Heus aquí que les bones relacions que havíem establert el meu company Joan Oliva i servidor amb la gent de Ràdio Arosa, ens van permetre pactar que el 25 de juliol, el dia de Santiago, el Dia da Patria Galega, i dins del programa especial que faria l’emissora aquell dia, els de la SER connectarien amb els nostres improvisats estudis de ràdio a l’escola de la RENFE de Bamio per oferir un fragment del programa de fi de curs que havien elaborat els nostres alumnes.
I així va ser. La unitat mòbil de Ràdio Arosa es va presentar a Bamio i un tal Chema ens va entrevistar al director de les colònies i a mi. Després van donar pas a les seves notícies de les onze i tot seguit va arribar el nostre programa, amb el seu informatiu, les seves enquestes i les seves cosetes, i la seva sintonia general... amb la veu de l’Antón Reixa tronant des dels nostres humils altaveus cap als micròfons de la SER el gloriós Fai un sol de caralho. Sentint ara la gravació no m’estranya que el conductor d’aquella edició d’estiu de La mañana por delante, deixés anar a sobre de la cançó un complex discurs sobre l’excepcional de l’experiment radiofònic que estàvem fent –suant a mars, imagino-, mentre no vam fer el canvi cap a la sintonia de l’informatiu que era, segons redescobreixo, el Shout dels Tears for fears.
Suposo que de conèixer aquesta història l’Antón Reixa es faria un bon fart de riure. Ara es dedica a fer televisió, i és l’autor d’un programa de la TVG que es deia Casa de 1906 i que TV3 farà ara sota l’original títol de La Masia de 1907. Em feia molta mandra el programa, però ara tinc curiositat. Ja saben: el meu 25%.

Només he pogut trobar aquesta versió dance, que no l'original, de la cançó Fai un sol de caralho gravada a la TVG. En aquests dies sens dubte la transgressió ha quedat enrere, però el record encara m'emociona.

PLORAMIQUES

Era el divendres dia 13 del juliol passat, sobre les tres de la tarda, i jo pujava cap a casa des de la feina amb un somriure que se’m sortia de la cara. Tot just acabava de gravar els butlletins informatius que sonarien per la tarda a la Ràdio, i després de recollir les meves coses, ordenar raonablement la taula –la taula d’un periodista només pot aspirar a estar com a molt ‘raonablement’ ordenada-, apagar l’ordinador i acomiadar-me dels companys, em disposava a començar les meves vacances d’estiu. I de camí cap a casa m’obligava a memoritzar aquell moment, a retenir el sol que m’il·luminava, el verd dels arbres del carrer, els maleïts grafits de les parets, o les cares amb les què em creuava. Era el primer moment d’unes vacances que si ningú no hi posava remei –i de fet, com em temia, ningú no n’hi va posar pel que es va veure després-, acabarien de manera inexorable el 16 d’agost.
Aquell era un moment feliç, ple de perspectives per les coses a fer, els espais a visitar, els rostres a retrobar i les sensacions per descobrir. Amb tot, i malgrat l’eufòria, tenia en ment una idea tan clara com les aigües del Mediterrani on pensava cabussar-me uns minuts més tard, i era que si no hi hagués un 16 d’agost, no hi hauria un 13 de juliol; si no hi hagués un punt de retorn a la feina, a la rutina, seria impossible que existís l’alegria d’un moment com aquell en el qual tancava les portes a l’espiral del dia a dia per obrir un període de llibertat en el lleure com el que se’m manifestava davant dels nassos.
No sé massa bé perquè se’m va passar pel cap aquesta idea. Potser reflexions d’aquestes només te les fas quan ja tens una edat. De fet era la primera vegada que hi pensava i com que tampoc no em volia complicar la vida en un moment tan especial, vaig optar per recuperar el tema passades les vacances. Després del 16 d’agost.
Però el 16 d’agost, òbviament, va arribar, i el 17 em vaig plantar a la feina a encetar un nou curs, un nou cicle, a preparar nous programes, a fer-me amb l’actualitat de la ciutat per atacar els informatius de l’emissora. A recuperar la normalitat. Afortunadament era divendres i el primer dia de feina no va ser massa més cosa que una presa de contacte abans del primer cap de setmana havent tornat a la feina. Era divendres, com dic, i en sortir de la feina em vaig trobar retenint el moment, fotografiant mentalment el meu entorn, assaborint l’inici d’un cap de setmana, una cosa que només podria fer, com en el meu primer dia de vacances, per la certesa de que el dilluns travessaria de nou aquella porta, però en sentit contrari.
Com a mínim la idea resulta un recurs útil per ajudar a evitar, o per suavitzar com a mínim, els mals de panxa que tots tenim davant del retorn a la rutina, la feina o els estudis, tenint present que aquesta setmana han començat de nou les classes. Si no hi hagués un maleït dilluns no tindria cap sentit l’alegria del divendres, ni les bones sensacions dels dissabtes, ni la relaxació més o menys relativa dels diumenges.
De tota manera, millor recurs resulta encara tenir un minut per pensar en el munt de gent que hi ha abocada a unes vacances que els resulten eternes, desesperants i angoixoses, personal que no té una maleïda porta d’una feina per tornar a travessar després d’un període de descans, directament perquè no tenen una puta feina on anar a guanyar-se la vida. A aquests que no els vinguin amb collonades de síndromes de diumenge al vespre o de fi de vacances, que si per alguna cosa esperen el cap de setmana és per submergir-se en les pàgines de classificats dels diaris dels diumenges a la recerca d’un mal curro que els retorni a la vida activa i a la seva pròpia autoestima. O en aquells altres que no es que no en trobin de feina, sinó que la van haver de deixar perquè la seva salut corcada no els permetia seguir picant pedra al peu de canó i es passen els dies en un viacrucis de metges, analítiques, proves, angunies, pors i resignació.
Ja m’ho sabran perdonar. Els discursos amb moralina em fan sortir grans a la pell per tot el cos i desprès costa molt que em marxin, però la gent que es passa el dia queixant-se de la seva desgràcia per situacions tan desesperants com que a l’endemà han de tornar a la feina aconsegueixen posar-me dels nervis amb inaudita facilitat. Així que de tornada al curro, un mínim de dignitat, respirar fons unes quantes vegades i a donar-li canya al mico fins que ens canti la Marsellesa, o els Segadors, si els fa més gràcia.
I a males, mirin: només falten onze mesos per les properes vacances. I a mi, a més, ni això.

La cançó de la setmana s'anomena, molt apropiadament, Man of constant sorrow, és a dir, més o menys, 'Homes en constant dolor'. El tema és original d'un violinista cec de Kentucky que es deia Dick Burnett i la van arribar a cantar Bob Dylan i Rod Stewart entre d'altres, però si es va fer famosa va ser per la genial pel·lícula Oh Brother, Where Art Thou? dels germans Joel i Ethan Coen.

VOLTORS

Això els faltava a les pobres bèsties. Massa bona fama no n’han tingut mai. Ja saben: això de menjar cadàvers no està gaire ben vist, diuen aquí els finolis, com si nosaltres, delicadíssims humans, saltéssim sobre la jugular fresca de vedelles crues per ficar-nos un bon bistec entre pit i esquena. Ocellots de mal averany, fidels mascotes d’enterramorts de còmic de Lucky Luke. Doncs sí senyor: els voltors mengen animals morts, carronya. Aquesta ha estat la seva funció de tota la vida, netejar boscos i muntanyes de cadàvers pestilents. Els salvatges, però també els domèstics que morien i que eren llençats per ramaders i pagesos perquè els voltors els traguessin del mig, tot tancant el cercle de la natura.
Doncs ara passa que les directives de la UE, sempre vigilants dels bons usos i costums, prohibeixen llençar animals morts a bosc amb la qual cosa els voltors s’han quedat sense un mal cadàver que ficar-se al bec, circumstància que, quan la gana colla, ha de putejar considerablement. Les conseqüències no han trigat en arribar i ara els ramaders denuncien que els voltors s’han tornat assassins que ataquen animals vius per menjar-se’ls. Pel que sembla les bestioles s’han especialitzat en atacar vaques en el moment del part. Les vedelles recent nascudes no corren massa de manera que, més o menys, deuen de semblar-se a un cadàver a ulls d’un voltor famèlic. Naturalment als ramaders afectats pels atacs, com els que s’han trobat amb pèrdues per atacs d’óssos i llops, i que tampoc no tenen cap culpa, els ha faltat temps per demanar les reparacions econòmiques corresponents a l’Administració.
Una vegada més, mala peça al teler. Anem canviant les dinàmiques de l’entorn natural a una velocitat embogida sense reparar en les conseqüències dels desequilibris que estem produint i l’única solució que se’ls acut als cervells de guàrdia és anar posant pegats a cop de talonari. Tindrem boscos nets i polits com els jardins del parc de la Ciutadella, sense cadàvers lletjos que fan mal a la vista i a l’olfacte, i de moment anirem pagant menjadores artificials perquè els voltors no se sopin les vedelles vives, i les pèrdues als ramaders si tenim algun voltor mal educat i desagraït que no s’avé a dinar amb tovalló i coberts a les menjadores. I això durant quant de temps?
Va ser el meu pare qui em va ensenyar a estimar els voltors. Em va explicar moltes vegades que quan feia el curs de vol a vela a les instal·lacions militars de Monflorite, a Osca, els voltors els indicaven on estaven els corrents tèrmics que els ajudaven a guanyar alçada amb aquells avions sense motor. Així pujaven plegats, ocells i velers, i quan arribaven a l’alçada desitjada els pilots s’acomiadaven dels voltors picant-los des de sota amb les puntes de les ales dels seus avions, cosa que no els devia fer cap gràcia a les pobres bèsties. Coses que es fan als disset anys, suposo.
Jo no he pilotat mai un veler, només he anat de passatger, i quan vaig fer el curs de parapent no hi havia voltors que ens donessin un cop de mà amb els tèrmics –potser per això acabàvem rodolant per terra la majoria de les vegades-, però sempre m’ha fascinat veure’ls volar amb aquella elegància, aprofitant els corrents ascendents d’aire calent, dominant els tèrmics i els dinàmics per mantenir-se allà dalt sense a penes haver de moure un sol múscul de les ales. Fonent-se amb el vent, cavalcant sobre el silenci.
Els ibers consideraven els voltors intermediaris dels déus, i era per això que els lliuraven les despulles dels guerrers morts en combat, tal com s’explica al magnífic museu dedicat a Numància que hi ha a Sòria, una província que en sap molt de voltors, que per alguna cosa està allà el canyó del Rio Lobos. –Sí, quasi com la pel·lícula de John Wayne. A que mola?- Passin una tarda estirats a la gespa al costat de l’ermita de sant Bartolomé i de les coves que van habitar besavis nostres durant el paleolític, i perdin-se seguint les traçades dels grans ocells mentre solquen aquella blavor profunda, marca de la casa de les terres de Castella.
Si Richard Bach hagués vist aquest espectacle potser Joan Salvador seria un voltor. O serà perquè les gavines no mengen merda? Doncs això.

El vídeo d’aquesta setmana és tot un descobriment. Aquest xicot és de Connecticut, es diu John Mayer i el van nomenar per cinc premis Grammy en l'edició del 2007. El noi li va donar al hip hop abans de llençar-se a aquest estil més jazzy amb temes com aquest que sona: Vultures, és a dir Voltors.

A BANDA I BANDA

Els veia passejar entre les ruïnes, els que tenien una certa edat amb expressions d’interès vers el que estaven veient, cerimoniosos fins i tot, alguns d’ells. Els nens i adolescents, en la seva majoria, es limitaven a arrossegar les Nike sobre les pedres dues vegades mil·lenàries mentre sentien el balanceig dels cables blancs dels IPod que penjaven de les seves orelles. Tant podien ser a Roma com a Chicago. O a Ulan Bator. Tampoc no els culpo: tots hem tingut alguna vegada aquesta edat i el cap ple d’ocellots.

Em mirava, deia, les famílies americanes que recorrien els passadissos que dos mil anys enrere havien travessat apressats patricis i plebeus emocionats davant la idea de veure córrer una bona dosi de sang aliena, i podia imaginar què els passava pel cap. No m’era massa complicat perquè després de viure allà un parell d’anys crec conèixer una mica el seu tarannà. Em venia a la memòria, per exemple, aquella senyora de San Diego que em va confessar que havia palpat amb reverència la façana de Nottre Dame de París per sentir a les seves mans la sensació dels segles passats per aquelles pedres, o les expressions a les cares dels meus alumnes a la Universitat quan els explicava que Daroca, el nostre poble a l’Aragó, l’havien fundat els àrabs el segle VIII. Per una gent per la qual el concepte d’història comença el 1492, o millor encara, el 1620 amb l’arribada del Mayflower a Cape Cod, aquestes dates europees els resulten estratosfèriques, fora de la seva estructura cerebral, de manera que imaginin-se com es deuen de sentir a una ciutat com Roma, i més sabent que el que veuen no és de cartró pedra, ja saben: estil Las Vegas.

Molts americans, a poc que poden, viatgen a Europa al menys un cop en la vida. Ho fan per molts motius: la majoria per turisme, per conèixer de primera mà les nostres pedrotes més venerables, però també per conèixer les ciutats i els països dels seus avantpassats ja que, al cap i a la fi, i a excepció dels propis indis, la resta provenen tots plegats de la immigració. Molts ho fan també perquè els pares, o els avis, o els besavis van combatre a Europa a la primera o la segona guerra mundial, i potser encara hi són enterrats. Amés, una bona colla d’estudiants universitaris nord-americans busquen la manera de passar al menys un dels cursos de la seva carrera a alguna universitat europea, moltes vegades a Barcelona, etapes que, pel que m’explicaven, els proporcionen bons records, relacionats generalment amb nois/noies, segons el cas, i amb magnífiques festes a base de cervesa a dojo que fruïen astorats del fet que se’ls deixés beure alcohol abans de complir els 21.

Venen, com dic, i no ho fan necessàriament a l’estiu, entre d’altres coses perquè són prou civilitzats com per no aturar la nació durant el mes d’agost, com irresponsablement fem nosaltres amb aquella alegria -allà, a excepció dels centres docents, la màquina està en marxa dotze mesos l’any i la gent s’agafa uns dies quan pot per saltar el bassal-, i generalment saben molt bé el què venen a veure. És clar que també se’ns deu de colar alguna família de la mena d’aquella pel·lícula estúpida –‘Las vacaciones europeas de una chiflada familia americana’, em sembla que es deia l’esperpent, de l’inefable Chevy Chase, un actor que detesto especialment-, però en general són gent educada que no venen a mirar-nos amb suficiència, sinó a créixer aprenent de nosaltres i entre nosaltres.

Ells no tenen la nostra història i nosaltres no tenim els seus parcs nacionals ni, malauradament, la seva empenta i confiança com a societat. Però és que, a més, tots estem carregats de tòpics respecte als altres. A Catalunya, sense anar més lluny, hi ha platges que es diuen ‘Miami’ i qualsevol adolescent europeu ha somiat alguna vegada amb conduir un pick up per un passeig marítim amb línies de palmeres a banda i banda sentint els Beach boys, Kenny Loggins o els Red hot chily peppers, segons la generació. I per l’altra banda a La Jolla, per exemple, hi ha restaurants que anuncien terrasses amb vistes ‘mediterrànies’. Tenen el Pacífic i volen el Mediterrani. I viceversa. No hi ha qui ho entengui, però la cosa és així.

Importar el millor de la manera de fer de cada part cap a l’altra banda, sempre mantenint els tarannàs i les cultures ben definides, fora l’ideal, però per alguna raó diabòlica sembla molt més fàcil importar el pitjor. Estarem globalitzats però, per sort o per desgràcia, les dinàmiques de les societats, els costums i les tradicions de cadascú, i amb elles els seus defectes, estan molt arrelades. Amb tot resulta evident que quant millor ens coneguem, millor. Es fa necessari, doncs, empetitir l’Atlàntic travessant-lo tots plegats tantes vegades com ens sigui possible.

Aquesta joia es diu American land. Parla de gent que va creuar l'Atlàntic des d'Europa -des d'arreu, de fet- però no pas per fer turisme, sinó fugint de la gana. Molts hi van deixar la pell construint el país. És Bruce Springsteen, no cal dir-ho, amb The Sessions Band, en directe des de Dublin, la capital d'Irlanda. Si el meu 25% de sang celta es posa com una moto sentint aquesta peça, no m'imagino el que deuria sentir la gent que hi era en directe.