Amebes humanes

No, de debò. Que no paga la pena. Que moltes gràcies per les molèsties i per haver-hi pensat i totes aquestes coses, però no calia, escoltin. Ja sabem que per sistema tenim els ajuntaments a punt de boca, i moltes vegades no per dedicar-los floretes precisament, però és que quan ens obsequien amb algun detall indefectiblement arriba l’ectoplasma de guàrdia per posar les coses al seu lloc, així que, mirin: vostès, senyors polítics municipals, a arreglar carrers i a assegurar els serveis, que pel que es veu aquí no estem per delicatessen al paisatge urbà. Que no està feta la mel per la boca de l’ase, com se sol dir, o es que es pensaven que això és Finlàndia? Home, per favor, que ja anem tenint una edat com per seguir creient en fades sexys i en la bondat innata de la ciutadania.

Alerta que ara venen eleccions i alguns alcaldes i regidors poden córrer el perill de tenir alguna pensada per agradar al personal. No sé: fer pintar parets plenes de tags, netejar les marquesines de l’autobús, o el que seria el súmmum de la beneiteria, posar flors a les places públiques i a les jardineres de la ciutat. ‘I què mones que quedaran a un test al balcó de casa’, diran ells i elles mentre s’emporten la floreta recent plantada pels soferts membres de la brigada de jardineria.

D’acord. I ara em vindran uns quants lectors, polítics alguns d’ells, i em diran que no n’hi ha per tant, que sóc un exagerat de mena, que la immensa majoria de la gent són educats, bons ciutadans, respectuosos amb l’entorn i polits amb el mobiliari urbà i amb tot allò que ens posa l’ajuntament per alegrar-nos l’existència quan anem pel carrer. I temorosos de Déu, que es deia en les pel·lícules d’abans. I el cas és que sé que tenen raó, que el tant per cent de vàndals gran reserva és relativament curt –en el cas de les flors que els deia no serien tan curt, em temo-, però de vegades n’hi ha prou amb la brillant actuació d’un sol descerebrat d’aquests perquè doni la sensació que això és Mogadiscio, amb perdó pels somalis que ja tenen prou amb el seu festival. I a tall d’exemple, ens anem de passeig al Masnou.

Ja he explicat alguna vegada que sóc un de tants que es recorre amb assiduïtat el sender que uneix Premià de Mar amb la nostra població veïna, sigui en les modalitats caminant, corredor o ciclista. Doncs bé, just passada la riera de Teià, a finals del passat 2006 l’Ajuntament del Masnou hi va fer posar un monòlit de granit per commemorar que per aquell punt passava el Meridià verd, línia que coincideix amb el meridià de París. Com qualsevol que tingués el mínim interès podia llegir al monòlit, el Meridià verd és un sender que per motius obvis finalitza a la platja d’Ocata. De fet existeix una prova de resistència per caminants i ciclistes que segueix aquest sender i que acaba al Masnou. Doncs segons deia el text del monòlit, la distància entre Dunkerque i aquesta platja masnovina, que va ser mesurada el S/XVIII, va servir en el seu moment per definir el metre com a unitat de longitud. Com si diguéssim no és aquesta una informació que li canviaria la vida a ningú, però sempre fa gràcia saber que la teva ciutat -o la teva ciutat veïna, que pel cas tant és- té alguna cosa a veure amb l’adopció del metre com a unitat de mesura, o amb la invenció del raspall de dents a piles, o amb qualsevol altra cosa. Es tracta de cultura; de saber, ni més ni menys, més coses sobre el lloc per on vivim, cosa que acostuma a servir per ajudar a respectar-lo més i, per tant, a estimar-lo.

Doncs fixin-se que vaig passar per davant del monòlit en qüestió el 28 de desembre passat i portava a sobre la digital, i vaig pensar: ‘Calla Xavi, que li faràs una foto a aquest monument tan estupend ara que està nou de trinca, que després mai no se sap’. ‘Ja està en Traïd veient-ho tot negre una altra vegada’, diran vostès. Però com malauradament sabran aquells caminadors o ciclistes que van més enllà del pont del Caprabo i de la riera de Teià, als pocs dies el monòlit ja havia perdut les seves puntes. Recordin que és de granit, de manera que he de deduir que no se’ls va carregar una gavina a becarrades. Suposo que m’explico.

Però trencar els extrems superiors del monument no era heroïcitat suficient per la nostra ameba humana. L’home -o la dona, que ves a saber- devia de pensar que calia fer una acció més contundent per salvar als passejants de llegir aquelles bajanades sobre no sé quin cony de meridià. Desconec el moment concret en que es va realitzar l’arriscada operació, però el cas és que fa dos diumenges el text del monòlit es mostrava completament cobert amb una capa de pintura grisa.

Ja ho veuen: hi ha coses que em fan sentir pessimista, però és que amés em fan pujar una mala llet que de vegades m’espanta a mi mateix, escoltin.