diumenge, de desembre 23, 2007

D’allò que en diuen el Nadal






Un munt d’anys enrere, a finals dels vuitanta, vaig escriure un conte de Nadal per a la ràdio. És considerablement difícil fer un conte de Nadal i no anar a parar al munt de tòpics llardosos que ho amaren tot plegat aquests dies: missatges anticonsumistes, desigs de pau a la Terra, tornades a casa de ves a saber on i tota aquesta colla de recursos de llagrimeta fàcil. El cas és que el meu conte, i no perquè l’hagués fet jo, o no només per això, em continua resultant la millor definició del que de petit em van ensenyar –o potser em vaig imaginar jo solet, que també podria ser-, que hauria de ser el Nadal.
Al meu conte no hi sortien nens, ni pobre gent desgraciada, ni rics avariciosos que descobreixen tard –ai las!- que en la generositat hi resideix la virtut i, per tant, la felicitat. Ja saben, el rotllo Dickens. Per suposat no hi ha barbuts panxuts vestits ridículament i encantats d’haver-se conegut, ni individus estrafalaris i multirracials com un anunci de Benetton, que diuen venir de Mesopotàmia, amb aquella alegria, amb la que està caient per allà d’unes quantes temporades ençà, amb el xïites i els sunnites, i els kurds, i els xicots dels tiets Osama d’una banda i Bush de l’altra, i tota la pesca. Al meu conte de Nadal hi sortia un home vell que vivia a les muntanyes amb l’única companya d’un gos, vell també.
La cosa anava de que era el dia de Nadal, o més aviat les hores prèvies a la Nit Bona, ja que la meva tradició familiar tira més aviat cap a aquesta banda. El meu protagonista s’estava tan feliç a la seva cabana mirant com queia la neu i rumiant que amb la baixada de les temperatures potser hauria de foradar el riu glaçat per poder pescar. Des que s’havia llevat al matí, l’home anava taral·lejant una cançoneta de la qual no en podia recordar l’origen, ni de què la coneixia. No obstant això, sabia que el seu record, potser per alguna cosa relacionada amb la seva infantesa, el feia sentir bé.
Potser sí que feia molt de fred a fora, però l’home, que devia ser un caçador experimentat, tenia prou recursos per poder sopar aquella nit sense haver–se d’arriscar a una pulmonia sortint a l’exterior amb aquell temps, de manera que va posar al foc una olla plena de neu i, un cop ja bullia l’aigua, hi va afegir verdures i peces de carn. Mentre cuinava l’home no es treia de sobre la cançoneta en qüestió i l’anava interpretant, ara taral·lejant, ara xiulant, i el gos se’l mirava divertit i movent la cua. Tots dos se sentien feliços sense saber massa bé perquè.
El cas és que la nit hivernal va caure ràpida sobre la vall sorprenent al vell i al gos a mig sopar. L’home, sempre amb aquella melodia als llavis, s’aixecà per posar un altre tronc gruixut a la llar de foc i va ser aleshores quan ho va veure. Per la finestra es veia tota l’extensió de la vall, i tota ella estava inundada d’una llum que es feia més i més brillant a mida que passaven els segons. I al temps que el paisatge guanyava en lluminositat, aquella mateixa cançó amb la què s’havia llevat aquell matí, sonava amb un crescendo majestuós entre les muntanyes que envoltaven l‘humil cabana del meu personatge.
La cosa acabava amb l’home i el seu fidel amic de quatre potes mirant al·lucinats aquell espectacle des de la finestra de la cabana, mastegant una sensació de gran joia només perquè algú, a saber qui o perquè, els havia vingut aquella nit a recordar un moment de felicitat de la seva llunyana infantesa.
Ja els he dit que el conte era per a la ràdio, i això porta de la mà un parell de trampes interessants: per exemple, els efectes de só, com el del vent que volava al voltant de la cabana, o el de la cançó en qüestió, que era ni més ni menys que el Silent night en una versió meravellosa que va fer l’Stevie Nicks, una de les solistes dels meus enyorats Fleetwood Mac, i que sortia en un recopilatori del 1987 que es deia A very special Christmas. Així qualsevol, no?
El cas és que el meu conte de Nadal minimalista va resultar ser tot un èxit fins el punt que vaig veure tios com torres amb els ulls més brillants de l’habitual després de sentir-lo. I és que estic segur de que aquesta és la qüestió. Per moltes circumstàncies he estat massa vegades a un pèl d’engegar a bullir tot el tema del Nadal. Si no ho he fet és només perquè encara tinc el meu petit Nadal interior, el que em vaig crear quan era petit i que, per tant, li dec al nen que vaig ser, i que espera veure cada Nit Bona com s’il·lumina la vall mirant per la finestra de la cabana al costat del vell i del gos, i de qui s’hi vulgui afegir.






És una versió breu i acaba prou bruscament, però és el Silent night de la Stevie Nicks i, a més, acompanyada pel gran Tom Petty. En fi, que Bon Nadal, i totes aquestes coses.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Hola, Xavier! el Nadal ja ha passat, però les nits, si més no algunes nits, continuen sent brillants, tranquil.les i potser encara pots somiar.
Per això i perquè sempre vaig amb retard, et diré que jo també vaig fer un conte de Nadal per la ràdio (Premià, la nostra). El meu conte no era tan inspirat, només era una reflexió sobre el pollastre i la pobra tia Pepa que havia d'esperar el 25 de desembre, fum, fum, fum, per poder mejar aquesta menja que avui es un element de subsistència... i es que el temps tot ho canvia. Tu hi poses el Silent night i jo, com ja sóc gran, torno al fum, fum, fum i al pollastre amb prunes.
Una abraçada.
Maria.