FLYING TIGERS

De dalt a baix el logotip i una recreació d'un P 40 dels Flying tigers. Les dues fotografies són d'en Dick Rossi, una de recent i una altra de la seva època d'aviador a Birmània.

Cada any, el primer cap de setmana de maig, se celebrava a les pistes de l’aeroport Gillespie de El Cajon, a prop de San Diego, a California, un festival anomenat Wings over Gillespie. El festival reunia avions d’època, la majoria encara en condicions com perquè els visitants aficionats a l’aviació els poguéssim veure volar.
De crio les meves pel·lícules favorites eren les d’avions de la Segona Guerra Mundial. Les vèiem els dissabtes a la tarda a aquella tele en blanc i negre de casa que tenia a sobre la maqueta d’un bombarder B 24 Liberator que havia muntat el meu pare, de manera que l’escenari era adient. Què els diré? ‘Escuadrón 633’, ‘La batalla de Inglaterra’, ‘Almas en la hoguera’, ’30 segundos sobre Tokio’, ‘Sólo los ángeles tienen alas’, ‘Dos en el cielo’ i unes quantes més. Imaginin, amb aquest background infantil, el que em va suposar veure per primera vegada els Mustang, els Wildcats, els Hellcats, els Thunderbolt, i fins i tot un enorme bombarder B 17 entre molts d’altres ocellots fent cabrioles i combats simulats sobre els nostres caps. Veient aquells vells caces enlairats em vaig sentir com el protagonista de ‘El imperio del Sol’ de l’Spielberg quan els P 51 ataquen la base japonesa on els tenen al camp de presoners. Només em faltava cridar allò de ‘El Cadillac del cel!’, però no tenia esma per cridar res. Només agraïa que, una vegada més, els States em regalessin un bitllet de primera per revisitar, corregides i augmentades, les fantasies de la meva infantesa.
Per la meva feina he conegut personatges més o menys il·lustres, de la política o de la música per exemple, però mai de la vida havia considerat demanar-los un autògraf. Sempre m’havia semblat una estupidesa tenir com a tresor la signatura d’algú conegut, ves a saber gràcies a quins mèrits. Aquesta postura meva, però, va mantenir un parèntesi necessari el diumenge set de maig del 2000.
La imatge que recordo d’ell, és exactament la mateixa que veig ara en les fotos a internet: un avi tranquil, somrient, relaxat, amb l’expressió de calma que dóna saber enllestida la feina. Aquell diumenge John Richard –Dick- Rossi somreia sota el seu bigotet blanc. Vestia texans blaus, samarreta blanca i caçadora de vol, i es protegia el cap de la duresa del sol de El Cajon amb una gorra amb el logo dels Flying tigers, l’esquadrilla de pilots voluntaris amb la qual havia combatut als japonesos als cels de Birmània abans de que els Estats Units entressin oficialment a la Segona Guerra Mundial. Jo portava enrotllat a una mà el pòster de l’event i li vaig demanar si me’l podia signar. Després de somriure coquet, va escriure sobre el bord d’atac de l’ala del Hellcat que il•lustrava el cartell: ‘Dick Rossi. AVG. Flying tiger pilot’. Aquest pòster, al costat del de l’edició del festival de l’any següent, està convenientment emmarcat a una paret del meu estudi.
Sobre els Flying tigers –un nom proposat per madame Chiang Kai Chek- ja n’havia fet algunes lectures abans de conèixer el senyor Rossi, però si no em falla la memòria la primera referència clara la tinc d’una sèrie de la tele dels primers vuitanta que es deia ‘Los cuentos del mono de oro’ i on el protagonista, Jake Cutter, pilot d’un hidroavió que es deia ‘Cutter’s Goose’, havia portat una vida prou moguda, essent veterà de la República a la guerra civil espanyola, i després pilot dels Tigers. No em diran que el plantejament no era, com a mínim, evocador.
Rossi havia declarat el 1986 en una entrevista al San Diego Union Tribune, que quan un és jove busca l’aventura per sobre de qualsevol altra cosa, i això va ser el que el va portar a deixar la seva còmoda plaça d’instructor de vol a Pensacola amb 25 anys per unir-se a la colla d’aviadors -mig aventurers romàntics, mig mercenaris-, del General Chennault i el seus Curtiss P 40 Warhawk amb la boca de tauró pintada al musell. La cosa era abatre Zeros japonesos sobre els cels de Birmània a 600 pavos al mes, més 500 extres per cada enemic abatut. El bo d’en Dick va abatre sis avions, així que facin els seus números. Una pasta en aquella època.
Avui volia parlar-los del festival de Gillespie, però llegeixo al Union Tribune del 17 d’abril que els preus del combustible s’han disparat tant que els organitzadors han hagut de suspendre el festival per primera vegada en els darrers 13 anys. Després havia pensat lligar-ho amb la història de Dick Rossi i el meu pòster, però l’edició del Los Angeles Times del 28 d’abril publica la ressenya de la seva mort a casa seva a Fallbrook a causa d’una pneumònia als 92 anys. La mort es va produir el mateix 17 d’abril. Ja saben: una d’aquelles coincidències.
No són bons dies pels aventurers romàntics.



Recordo la banda al davant de les oficines de l'aeroport Gillespie, bastant més escassa que la formació de Glenn Miller que apareix al vídeo, però li posaven ganes. Vaig estar una estona veient-los ballar per parelles aquest In the Mood, mentre jo m'amagava d'aquell sol de justícia sota les ales d'un P 51 Mustang. Elles arreglades i somrients, ells amb les caçadores de vol malgrat els trenta i tants graus que hi havia a El Cajon. Jo només pensava en quantes històries atresoraven aquells avis. Després de la mort de Dick Rossi només queden vius quatre Flying tigers.

PUPES

Posats a complicar la vida, els problemes tenen la rara habilitat d’amuntegar-se els uns sobre els altres. Entre una cosa i l’altra he anat bastant atropellat des de principis d’any acabant amb urgències literàries, i amb dead line marcada al calendari. I a més, fins fa poc més d’un mes, coix.
Anar coix no impedeix escriure, com he pogut comprovar; són dues coses perfectament compatibles ja que servidor encara no escriu amb els peus. Un pot fer vida relativament normal anant coix, però no es fa gens agradable anar pel món amb un trencament fibrilar al tibial interior dret. I menys encara si la lesió es complica després amb una periostitis.
No els donaré ara una lliçó de medecina esportiva explicant que cony vol dir tot això. N’haurà prou amb dir que són pupes típiques de la gent que corre, que fan mal, i que la cursa de Sant Silvestre de Barcelona – el llunyà 31 de desembre - se’m va complicar de valent.
D’aquest darrer cap d’any, abans que el raïm, el cava i el show de TV3 amb les campanades des de la torre Agbar, em quedarà per a la història la meva pròpia imatge, trista figura al passeig marítim de Barcelona, a mig camí entre el poliesportiu de la Mar Bella i el restaurant La Oca, només vestit amb les malles i la samarreta de la cursa amarada de suor, tremolant de fred i cantant a crit pelat la cançó Dignity dels Deacon Blue que sentia des de l’MP3. Un tema apropiat ja que, malgrat la trencadissa, vaig acabar la cursa. Digueu-me baturro. També perquè cantar a tot drap la història d’un vaixell que es diu Dignitat va ajudar-me a tenir a ratlla les llàgrimes que se’m volien escapar galtes avall del puto mal que em feia el turmell, tot esperant que arribés l’equip de rescat.
Potser en el futur també recordaré l’individu que se’m va acostar, prescindint del fet, fútil potser, que jo estava cantant a la meva bola, per dir-me que en unes hores aquell passeig s’ompliria de gent d’allò més perillosa. O encara l’al·lucinació que vaig tenir de veure un munt de ninjes corrents per la platja. Els individus i individues s’aturaven de tant en tant a consultar uns papers que duien a les mans, il·luminant-se amb els frontals, i després sortien disparats corrents en totes les direccions. Si ningú em preguntava, jo convençut que el vespre del 31 de desembre la Mar Bella estava presa per un exèrcit ninja amb les pitjors intencions, fins que en un moment de clarividència vaig percebre que la cosa no era més que una cursa d’orientació amb els seus participants amb malles i samarretes tècniques negres, i els seus frontals per il·luminar-se i llegir els mapes que portaven. Sembla mentida com es pot arribar a anar l’olla en determinades circumstàncies.
No es pensin: traumatòlegs, relaxants musculars, antiinflamatoris, ecografies, ressonàncies magnètiques i quaranta sessions de fisioterapeuta després, encara no m’atreveixo a córrer ni a anar a muntanya, però sembla que la cosa està més o menys controlada. Afortunadament puc agafar la Bèstia, la meva bicicleta, i fer unes quantes milles pedalant. I dic afortunadament no perquè consideri que la pràctica de l’esport és bona per bla, bla, bla... És que m’estava començant a canviar el caràcter, ja saben, mala llet, mala bava, mala hòstia, diguin-li com vulguin. No m’havia adonat mai de la necessitat de desfogar el cos de les tensions que es van acumulant dia rera dia. O potser es va combinar la lesió amb el dead line que els deia abans i el còctel va resultar ser explosiu. Cada setmana preguntava als físios (mil gràcies a la Sara, l’Anna i el Xavi) si ja podia agafar la bicicleta, i cada setmana em deien que tingués paciència, que la recuperació era lenta. I jo cada setmana em pujava més i més per les parets.
Però en fi. En qualsevol cas no podia perdre de vista que al mateix físio on anava hi havia gent amb pupes considerablement més serioses que una periostitis: pacients recuperant-se d’accidents greus o d’operacions complicades, de maluc, d’espatlla o de genoll. Gent que ja hi era quan vaig arribar i que continuava sent-hi quan vaig marxar per pujar-me de nou a la bicicleta. I ves a saber durant quant de temps hi seran encara. Ara no me les donaré del que no sóc: la meva lesió era la més important per a mi i quan abans me la tragués de sobre, millor, però un acaba entenent que quan no hi ha més que carregar-se de paciència, s’han de treure les forces d’on es pugui i procurar no perdre de vista les dimensions reals del problema. I estalviar-se la mala llet per quan un està sol a casa, que ningú no en té la culpa si se t’ha trencat el puto tibial fent el cabra el darrer dia de l’any.

Avui, naturalment, una història coixa. Els la porten The Hellacopters: 'Same Lame Story'.

LA NOVEL·LA

Quan va acabar d’escriure la novel·la, ja feia prop de dos anys, va començar a rumiar què fer amb ella. Les opcions passaven per buscar un editor que se’n fes càrrec, o provar per la via d’un concurs literari. En aquells dies d’il·lusió per l’objectiu assolit, encara no havia descobert que una novel·la, si ha d’anomenar-se d’aquesta manera, no s’acaba quan un escriu la paraula Fi, o alguna filigrana de la mena de la data i el lloc, o els llocs, on havia estat escrivint el text. ‘El Masnou, Mosqueroles. Setembre 2006’ havia escrit ell tan feliçment donant per tancada l’aventura d’aquell llibre. La novel·la s’havia acabat d’escriure, però faltava la part més important: re-escriure-la.

Perquè, efectivament, una lectura superficial del text un parell de setmanes més tard, va treure a la llum algunes frases francament millorables i algun paràgraf perfectament prescindible que no feia més que afegir confusió a la trama. Preocupat pel descobriment, va iniciar una nova lectura de l’original armat amb un retolador vermell, com havia fet abans tantes vegades, capítol a capítol, mentre els escrivia, i encara sobre una primera impressió del text complet sobre paper reciclat. Com era possible que se li haguessin escapat tants errors, tantes frases buides, tantes discordances de gènere i número... On tenia el cap?

Amb l’original sembrat de ratlles i anotacions vermelles va asseure’s de nou davant de l’ordinador per corregir el document de Word que ja havia donat per definitiu. De fet, va pensar, un cop fetes les correccions hauria de trepitjar les còpies de seguretat que havia fet al disc dur extern, i millor si se’n recordava de destruir el CD amb el text antic, si no volia córrer després el risc de fer-se un embolic entre la nova versió i l’antiga.

Acabada la correcció, els dubtes no van desaparèixer. Havia llegit i corregit el text tantes vegades que es creia incapaç de trobar més errors per ell mateix. Segur que n’hi havien i que se li escapaven, els molt cabrons. Només una lectura per part d’una altra persona, no tan contaminada com ell mateix per la novel·la, faria sortir a la superfície les errates amagades darrera de ves a saber quina línia. Les molt putes.

Una amiga va ser l’encarregada de llegir-se el text però, com passa amb les millors amigues, va prestar més atenció a emocionar-se més o menys amb les peripècies dels personatges que no pas a anar de cacera rera els follets amagats. Potser caldria afegir-hi una correcció més professional.

Un nou amic, estudiant de filologies vàries, va ser el nou lector de la novel·la. Aquest treball requeria de temps i, com que es feia en règim d’amistat i no contractual, va trigar el que havia de trigar, que no va ser poc. Res a dir per part de l’autor que estava convençut i agraït per tenir la seva obra, finalment, neta d’impureses.

Havien passat alguns mesos, els que havia trigat el filòleg a acabar la seva correcció, i entretant l’autor ja havia decidit que el text aniria, definitivament, a un concurs. Un parell d’amics més, gent de fe, van llegir-se còpies del primer original, ja no tant per comentar els aspectes més formals, sinó per indagar sobre les possibilitats del text a un premi. I en aquestes que el calendari, lent i avorrit tantes vegades, acceleradíssim quan menys convé, va acostar perillosament la data del lliurament dels originals pel concurs. Novament l’autor es va veure abocat a l’avorrida tasca d’introduir a l’ordinador les correccions practicades pel filòleg, sense oblidar-se de trepitjar novament l’arxiu al disc dur extern i enviar a parir panteres el CD amb la versió anterior de la novel·la.

Però mai no està de més fer un nou cop d’ull després d’una correcció que ha implicat la supressió de fragments substancials del text, de manera que l’autor, traient les ganes de la necessitat, encara va fer una nova impressió i una nova lectura amb el retolador vermell a la mà que, vés per on, va significar noves ratlles i noves anotacions que introduir a l’ordinador.

Prou! Que quedava alguna cosa? Potser. No. Segur! Però ja no li quedava temps: fotocòpies, correu certificat i visita a Barcelona a registrar la novel·la.

L’autor va descansar durant escassos vint minuts. Després, lluny de pensar en les possibilitats del concurs, se li va manifestar al davant un enorme forat negre. De seguida va comprendre que per omplir-lo, no li quedava una altra que començar a imaginar la trama i els personatges d’una nova novel·la.

Ja que parlem de novel·les, permetin-me d'introduir aquest homenatge al més gran, si més no al meu entendre: John Steinbeck. És una balada d'aires country a càrrec d'un cantautor canadenc que es diu Don Charbonneau. La cançó es diu The night John Steinbeck died.

Ratatouille

Ja he dit alguna vegada en aquests articles que des de petit que estic barallat amb els productes de la factoria Disney. Les històries em semblen mancades de cap gràcia i, a més, desprenen un tuf a moral rància que em fa sortir corrents a la recerca d’algun bar de mala fama i pitjor clientela per poder respirar l’àcida olor de la puta realitat. Malgrat aquesta animadversió, encara odio més les intransigències, de manera que després de llegir crítiques i sentir comentaris afalagadors d’amics i companys de feina, i empentat per la determinació dels meus nebots –tres criatures actuant coordinades són molta determinació-, em vaig deixar portar davant de la tele a veure el DVD de Ratatouille.
L’animació de la Disney de la mà de Pixar ha millorat unes quantes galàxies des dels anys del Rey León –evidentment ja no parlo de Bambi-, i els guions estan molt ben elaborats, tot i que segueixen amarats d’una candidesa alarmant. Ratatouille no deixa de ser la mateixa història de superació personal que ja hem vist mil vegades, només que aquesta vegada la prota és una rata amb deliris de gran cuinera. Hi ha la noia, hi ha el dolent, hi ha l’amic divertit, hi ha el pes de les obligacions contretes, els moments de feblesa i la resolució de la lluita fins assolir l’objectiu marcat i l’èxit final. Vist així diria que aquesta pel•lícula ja l’havíem vist abans. No obstant això, resulta interessant i divertida, i diria que fins i tot educativa, com la insistència en la higiene a l’hora de posar-se a cuinar malgrat tractar-se de maleïdes rates de claveguera. Fins aquí l’opinió sobre la pel•lícula.
Perquè sobre el que realment m’interessa escriure de Ratatouille fa referència a una escena molt concreta, segurament el clímax de l’argument. Què t’hi jugues Mari Pili a que el 80 % altet dels adults que han vist la pel•lícula coincideixen amb que els va tocar el punt sensible, perquè tots hem desitjat alguna vegada passar per un moment així.
Es tracta, naturalment, de l’instant en el qual serveixen la Ratatouille –un plat de verdures fregides típic de la Provença- al tètric i temut crític culinari Ego –ja em diran vostès quina manera de retratar la professió amb aquest nom- i aquest pateix un vertiginós flashback cap a la seva infantesa i el moment concret en què la mare, em sembla recordar, li serveix aquell mateix plat. L’home, que tal com està dibuixat a la pel•lícula em recorda al Nosferatu de Murnau, deixa de banda la seva imatge de fredor per recrear-se en aquell passat perdut, rural, dolç, potser feliç, traslladat pel sabor exacte d’aquell plat perfectament cuinat.
Evidentment aquesta escena no està pensada pel públic infantil. Cap nen té prou referències de passat com per entendre el que significa retrobar-se amb un sabor, una olor, una cançó o un paisatge pràcticament oblidats en la negror de la memòria. S’ha d’haver tingut i després haver perdut un munt de coses per entendre la reacció de l’estirat de l’Ego en el moment de tastar aquell plat.
Facin memòria. Quin seria aquell plat que els encantava de petits, que els feia feliços de trobar sobre la taula i que després ja mai més no han tastat, o que per molt que els diguin ja no ha tingut el mateix gust. Si no s’han destrossat les papil•les gustatives a base de fumar, imaginen el que seria retrobar a qualsevol lloc, des del Bulli fins a la cuina de l’apartament d’una amiga, aquell sabor exacte?
No es tracta només d’aplicar la mateixa recepta de manera religiosa. Els ingredients, els vegetals per exemple, no saben mai igual si són de llocs diferents, o s’han plantat, regat, fertilitzat, transportat, emmagatzemat i empaquetat de manera diferent. El mateix passa amb la carn, i els peixos; ja vaig explicar una vegada que un cop que vaig aconseguir un mabre el seu gust no tenia ja res a veure amb el dels que em preparava la meva àvia per sopar amb pa amb tomàquet. Però és que ni el pa ni el tomàquet saben ja igual.
Aquest és el trist error de l’escena, el típic engany sensibler marca Disney que no podia faltar: que és impossible. El plat pot ser deliciós, però de cap manera pot saber igual que el que tenim emmagatzemat al disc dur, i això suposant que, com sol passar, el cervell no ens enredi i els records no siguin tots plegats res més que una refotuda mentida. Després de veure la pel•lícula em vaig recordar del meu oncle Jesús i de l’allioli que preparava per acompanyar els cargols. He tastat excel•lents alliolis en ma vida, perfectament lligats, però cap no m’ha semblat com el que preparava ell.
I això només amb alls i oli. Imaginin-se un plat més elaborat, encara que sigui de mans de la més refinada d’entre les rates de les clavegueres de París.

Confesso que em feia mandra de buscar una cançó decent sobre cuines o cuiners, suposant que existeixi, de manera que una vegada més, ja m’ho sabran perdonar, m’he refugiat en els clàssics, i ja que els fets de Ratatouille se suposa que succeeixen a París, cap allà que hi anem. Vull recordar un disc que per la gent de la meva generació és un mite. El directe dels britànics Supertramp a la capital francesa el 1979. Això és ‘Dreamer’.

Matar l’ídol

No m’agradaria estar a la pell del senyor Horst Rippert. Rippert és avui en dia un afable jubilat alemany de 88 anys, ex-periodista del segon canal de la televisió pública alemanya, la ZDF, però en una altra època, seixanta-quatre anys enrere, durant la Segona Guerra Mundial, el nostre personatge era pilot de caça de la Luftwafe, les forces aèries de Hitler. Això no vol dir que fos nazi; ja se sap el que passa a les guerres. Rippert era un bon pilot i li va tocar metrallar avions aliats com als de l’altre bàndol els va tocar abatre els Messerschmitt i els Junkers del Führer.
El drama personal de Horst Rippert és que ell coneix el nom, cognoms, vida, obra, amors i dissorts d’una de les seves víctimes, amb l’agreujant de que ell mateix, com molts joves de la seva generació i de les posteriors, n’era un rendit admirador. I és que, tal com s’ha fet públic recentment, va ser Rippert a bord del seu Messerschmitt ME 109 qui el 31 de juliol del 1944, va abatre el Lockheed P-38 Lightning de reconeixement que pilotava l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry, l’autor, entre d’altres novel·les, del ‘Petit Príncep’. Rippert tenia vint-i-quatre anys. Saint-Exupéry en tenia quaranta-quatre i aquella havia de ser la seva darrera missió com a aviador militar. Ho va acabar sent en tots els aspectes.
Rippert ha reconegut darrerament que va ser ell qui va abatre a Saint-Exupéry i molt probablement haurà estat un alleujament per a ell poder-ho fer. Hi havia una investigació periodística en marxa, accentuada des que el 1998 un pescador havia recollit una cadeneta d’argent amb els noms de l’escriptor francès, de la seva dona Consuelo i dels seus editors, Reynal i Hitchcock, enganxada a una peça de tela d’una granota de vol, embolicada a les seves xarxes. A més, el 2004 el Govern francès va confirmar que unes restes rescatades prop de l’indret on havia aparegut la cadeneta eren de l’avió de Saint-Exupéry. Amb la confirmació del que va passar de boca del pilot alemany s’han acabat els dubtes sobre les circumstàncies de la mort de l’autor de ‘Terra d’homes’, quan fins i tot corria la brama de que es podia haver suïcidat llençant-se al mar amb el seu avió amb totes les seves depressions i dubtes personals i morals tancades amb ell a la carlinga del seu P-38. A judici de molts, aquest hauria estat un mal final per un dels herois de la grandeur. Sens dubte saber que va caure en combat haurà estat un alleujament per als més xovinistes d’entre els enfants de la Patrie.
Però això no haurà mitigat la pena i el sentiment de culpa de Horst Rippert ja que sap que de no ser per que va disparar les dues metralladores MG 151 de 20 mil·límetres del seu Messerschmitt sobre aquell Lightning aquell juliol blau del 1944, Antoine de Saint-Exupéry hauria viscut. En la seva reconstrucció dels fets a la premsa, l’antic periodista alemany va dir que va veure el P-38 a 3.000 metres sota d’ell. ‘Et faré pols!’, devia de pensar suant tota l’adrenalina dels seus vint-i-quatre anys a bord d’aquella màquina capaç de volar a 640 km/h. Deia Rippert, com buscant una disculpa, que li va disparar a les ales i no al fusellatge. Com si els avions poguessin volar sense ales, com si Saint-Exupéry pogués, com el seu Petit Príncep, anar saltant d’asteroide en asteroide sense necessitat d’avió.
Tota aquesta història m’ha fet pensar en el meu pare. Ell parlava sovint de Saint-Exupéry. Li tenia admirat la seva capacitat de supervivència quan va caure al desert de Líbia, però per alguna raó que desconec –i que ja mai no podré conèixer-, mai no vam tenir ‘El Petit príncep’, fins que una amiga me’l va regalar no fa pas massa. A casa teníem un altre dels clàssics de l’escriptor francès, ‘Vol nocturn’, escrita el 1931, una novel·la fascinant sobre els pioners de l’aviació i completament allunyada de la màgia del ‘Petit príncep’, amb un final que recordo carregat de fatalisme, molt propi del seu autor -quasi una descripció pressentida de la seva pròpia mort-, i sovint penso que també molt propi d’una certa concepció fatalista de la vida que tenia el meu pare. De fet no descarto que es fes pilot de velers impulsat, entre d’altres coses, per la lectura de ‘Vol nocturn’.
En acabat, un es demana què hi feia un escriptor de quaranta-quatre anys pilotant un Lightning –d’altra banda el terror dels Zeros japonesos al front del Pacífic- desarmat i solitari sobre el Mediterrani, i perquè, en mig d’aquella immensitat blava, havia de coincidir amb un assassí per obligació que mai no l’hauria metrallat si hagués sabut que era l’ídol literari de la seva infantesa.
La puta guerra.




Avui li toca a en Tom Petty d'il·lustrar l'homilia. 'Learning to fly'. Aprenent a volar, la cançó que diu allò que tots els que hem volat d'una manera o altra sabem: que haver de baixar és el més dur. 'I'm learning to fly, but I aint got wings. Comin' down is the hardest thing'

NENS DE POSTGUERRA

Ara fa uns dies he lliurat l’original de la meva part d’un llibre que, si tot va segons el previst, veurà la llum per Sant Jordi. No té títol encara, però sí que té esperit. El tema consistia en fer un treball sobre els records, les circumstàncies particulars de gent de Premià de Mar que eren nens en els anys que van seguir a la Guerra Civil. No semblava a priori un treball gaire diferent d’altres que he fet abans per a la Ràdio o també en format de llibre com el ‘Premià de Mar viu la mar de coses’, ja que del que es tractava era de buscar gent que pogués tenir records interessants sobre l’època i entrevistar-los per després redactar un text que fos amè i aclaridor. I efectivament, no ha estat una feina gaire diferent en quant a la tècnica, però si que ho ha estat en quant al seu contingut. Treballar sobre la guerra i sobre els difícils anys que la van seguir ha obert capses de trons que van romandre tancades quan, com en el llibre anterior, del que es tractava era d’explicar els orígens d’algunes de les cases i edificis més emblemàtics de Premià.
No es pensin. No m’he trobat amb negatives airades a l’hora de parlar sobre el tema ni amb expressions transcendents o tremendistes. Els meus interlocutors, gent a la majoria dels quals ja coneixia, m’han rebut amables i distesos i les converses han començat habitualment amb somriures i anècdotes divertides: al cap i a la fi aleshores eren nens. Fins i tot la majoria tenen records positius dels anys de la guerra –si no entrem en el pànic que provocaven els bombardejos de les paves italianes-: són imatges de jocs infinits als carrers encara sense asfaltar, o a una platja que puc imaginar força més virginal que l’actual. Els canvis d’expressió, l’entenebriment dels rostres arribava en el moment de parlar de la postguerra.
Passats els anys de la innocència, passats fins i tot els records de l’arribada dels soldats italians de la divisió Littorio el matí d’aquell fred i assolellat 27 de gener del 1939, amb la seva càrrega de llaminadures i de llaunes de macarrons i els retrats del Duce Mussolini, arribà la postguerra, com un dens mant de grisor, de tristesa general i contagiosa que va caure per cobrir-ho tot. No era només aquella fam constant, insalvable, desesperant i injusta, especialment cruel pels vençuts, era una tristor que s’arrapava a la pell com la humitat al bell mig de l’hivern i després, a mida que les consciències infantils s’anaven despertant, la intuïció primer i la certesa després d’una derrota de la qual només semblaven lliurar-se aquells que, de cor o per interès, van decidir anar pel món lluint una camisa blava.
Innocències trencades, nens que van deixar de ser-ho abans d’hora a base de parar l’orella a les converses dels grans, de que a les escoles els prohibissin la llengua que els havien ensenyat les seves mares, de ser mirats amb menyspreu per altres nens, els fills dels veranejants, una sort de pijos de l’època, als pares dels quals els va mancar temps per barallar-se amb els falangistes per fer-se amb les rengles de l’Ajuntament a penes havien entrat els primers blindats italians pel Camí Ral. I tot això mentre l’exèrcit que s’havia aixecat en armes contra el govern que havia jurat defensar tenia el cinisme de jutjar, condemnar i, en molts casos, executar sota l’acusació de rebel·lió militar i traïció a gent de bé l’únic delicte dels quals era haver lluitat per la legalitat. Esgarrifa saber que molts dels condemnats no van fugir confiats en que no havent fet res d’il·legal, res no els podria passar.
Les paraules poden dissimular els sentiments. Les mirades no. Desconeixem què va ser el que de debò va passar aquells anys i ho seguirem desconeixent perquè només tenim les dades fredes, no tenim els sentiments, les sensacions. Ells, però, aquells nens que ara ja són avis, es van obrir a la vida en aquest ambient i això, tant és quant de temps hagin viscut i les alegries o dissorts que els haurà brindat la vida, els ha deixat petja. Una traça que apareix en les seves mirades quan recorden en silenci, frases mudes que no queden enregistrades a la gravadora però que diuen molt més de la postguerra que totes les paraules que puguin encadenar.
He passat moltes hores del darrer mes escoltant i intentant comprendre. El treball final que hem fet a quatre mans amb l’Agnès Céspedes donarà les explicacions, parlarà de la gana, de les escoles i els seus mestres, dels jocs i de les botigues de l’època buscant fer una composició de l’ambient que hi havia, si més no a Premià de Mar, i tot plegat anirà il·lustrat amb fotografies i documents que ens han deixat els mateixos entrevistats. El repte haurà estat reflectir els sentiments, allò que hem llegit en les mirades dels protagonistes ara que encara estan amb nosaltres, perquè els que vinguin darrera nostre, comprenguin.

Poques cultures com les d'algunes nacions índies nord-americanes han expressat tradicionalment tant de respecte i atenció pels seus grans, segurament perquè la seva cultura és bàsicament oral i, per tant, escoltar les històries dels avis ha estat la manera de transmetre-la després a les següents generacions. No ens enganyem, avui en dia això ja no és així tampoc entre els nostres idealitzats navajos i companyia, tan idiotitzats davant de la televisió o més que com ho estem nosaltres. Gràcies als déus queden encara un grapat d’irreductibles entestats en mantenir l’esperit de les coses, encara que sigui mitjançant les tecnologies actuals. Aquest seria el cas d’aquesta noia que es fa dir Wayquay, descendent dels Anishnabe, és a dir, una Ojibwa. La cançó es diu The grandfather song, La cançó de l’avi.

Capa, Gerda i Chim

La Gerda Taro i en Robert Capa en una imatge dels primers anys 30, abans de la Guerra Civil espanyola

Rara és la vegada en què una notícia mereixedora d’aparèixer a la portada d’un diari aconsegueix emocionar-me. Tinc el vici de no deixar passar la primera hora del dia –a poc que pugui- sense fer un cop d’ull a les portades de la premsa, per bé que acostumo a acompanyar aquesta mania amb un gest de protecció dels braços sobre la cara, no fos cas que m’esquitxin els resquills de metralla de la darrera bomba a Bagdad o la darrera beneïda escopinada d’algun distingit membre de la Conferència episcopal. A diferència de l’habitual, diumenge passat la portada del Periódico de Catalunya ens portava un regal a tots plegats.
La notícia –suposo que a aquestes alçades tothom n’haurà sentit a parlar- era el descobriment a Mèxic de tres capses que contenien 127 rotllos -3.000 negatius aproximadament- amb imatges que Robert Capa havia pres durant la guerra civil espanyola juntament amb la seva parella, la fotògrafa alemanya Gerda Taro, i el seu amic David Seymour. El relat que ens han fet de la troballa dels rodets i de les seves peripècies des de l’exili francès fins anar a parar a un calaix a la casa d’un antic diplomàtic a Ciutat de Mèxic té tots els ingredients necessaris per a convertir-se en un guió cinematogràfic –tan aviat com acabi la vaga dels guionistes nord-americans, perquè això molt em temo que, per sensibilitat i oportunitat, ho hauran de fer ells-, a més que haurà servit per posar punt i final a un capítol prou atractiu de la història que passava a aquest país nostre ara fa setanta anys, quan Espanya era una mena de parc temàtic de la barbàrie, el caos, la revenja, les delacions, els afusellaments indiscriminats, els assajos feixistes i la revolució esbojarrada; el triomf de la incultura. El regne de les mosques.
Aquest totum revolutum va resultar terriblement atractiu per tota mena de personatges arribats d’arreu amb motius i intencions més o menys confessables: des dels membres de les Brigades Internacionals, romàntics carregats de bones intencions en la seva majoria, fins a mercenaris, agents secrets de totes les bandes imaginables, comissaris polítics estalinistes i assessors militars feixistes i nazis que venien a lliurar les seves batalles, a provar les seves bombes i estratègies, o a sovietitzar el personal en territori aliè. Igual que aquests individus, van presentar-se aquí periodistes com Ernst Hemingway, Henry Buckley o Michael Kolstov, i fotògrafs, com els nostres protagonistes d’avui: Capa, Taro i Seymour. Motius amb glamour hollywoodià per tres europeus que s’havien cregut el seu propi invent exitós; en realitat eren, respectivament, l’hongarès André Friedmann –Capa en hongarès, vol dir ‘tauró’-, la jueva alemanya Gerta Pohorylle, i el polonès David Robert Szymin, Chim de pseudònim, co-fundador amb Cartier-Bresson, Capa i els demés de l’agència Magnum, de la qual va esdevenir president a la mort del ‘tauró’.
Hemingway i els altres, com qualsevol periodista escriptor, tenien molts recursos per narrar el que passava sense haver de veure-ho necessàriament de forma física i directe; sense haver d’anar a la primera línia, per dir-ho d’una altra manera. Un fotògraf o un càmera de televisió, però, ha se ser necessàriament allà on es cou el tema per captar l’essència, l’ànima de la notícia amb aquella imatge que millor la pugui explicar. I aquesta és una pràctica perillosa. ‘Si la foto no funciona, és que no hi ets prou a prop’, diuen que deia Robert Capa. Potser per això era tan bon fotògraf, tot i que tingués una certa tendència a preparar les fotos, com podria ser el cas de la del milicià Federico Borrell caient a Cerro Muriano. En qualsevol cas aquesta pulsió d’apropar-se als fets per fotografiar-los va acabar per passar-los factura a tots tres. La primera Gerda, el 1937, en un estúpid accident, aixafada per un tanc republicà mentre cobria la retirada de Brunete, a prop de Madrid. A Chim el van fregir a trets uns soldats egipcis a Qantara el 1956, juntament amb el també fotògraf francès Jean Roy. A Robert Capa l’havia mort una mina dos anys abans a Thai Binh, aleshores Indoxina. Tenia quaranta anys.
Sembla que Robert Capa era una mena de marca comercial sota la qual signaven les fotos tots tres. Ara als estudiosos del tema els tocarà desxifrar qui va fer què entre els 3.000 negatius trobats a Mèxic, però això, si un no és un malalt del documentalisme, és bastant el de menys. El cas és que ha aparegut un tresor per al fotoperiodisme i per a la història. Les imatges serveixen per explicar històries, i això vol dir que hi ha 3.000 per esbrinar en aquests rodets, totes sobre la nostra guerra civil, gràcies a les ganes d’esprémer la vida i de donar suport a una causa que creien justa de tres fotògrafs de vint-i-tants anys. Com deia, un regal.

Sempre que miro aquests somriures se'm glaça la sang. Tot aquell idealisme, aquella confiança, es va tornar en fugida desesperada o en muda resignació. Després, quan esperaven la Pau, va arribar la Victòria, i les seves conseqüències, aquella por, s'ha inoculat a la sang dels espanyols durant generacions.
Aquesta versió del 'Ay, carmela' la canta Miguel Ángel Gómez Naharro des d'un disc que s'anomena 'Canciones guerrilleras'.

Homo homini lupus

Potser la natura de l’assassí no és tan aliena a l’ésser humà. Potser tot penja del caos indesxifrable i boig que ens envolta

No coneixia els soldats que conversaven perquè eren veterans d’una altra unitat, però l’espai –el cos de guàrdia del castell de Santa Catalina, a Cadis-, era prou petit com perquè es fes impossible estar allà dins sense sentir la narració d’aquells fets. La qüestió, deien, havia passat mesos enrere a alguna de les ciutats satèl·lit que hi ha a la rodalia de Madrid. L’escena inicial és del més vulgar: una parella caminant una nit qualsevol per la vorera errònia del carrer equivocat. Apareixen els dolents -ionquis o borratxos, ja no me’n recordo d’aquest detall-, i els demanen la pasta i els rellotges amb educació poc depurada, com poden imaginar. L’home no s’hi avé; hi ha empentes, guitzes i cops de puny. L’escena final és directament pornogràfica: un dels assaltants li aixeca el cap sangonós a l’home perquè miri la dona mentre un altre l’agafa per darrera. El tercer li diu: ‘I ara li faré una pessigada a la teva noia’. I traient unes tenalles li arrenca els mugrons davant seu.
Aquella nit no vaig dormir. Aleshores encara fumava i em vaig passar les hores que hi va haver entre els meus dos torns nocturns de garita, estirat a la màrfega amb l’uniforme i les botes posats, sense treure’m les trinxes amb la baioneta i els carregadors plens de munició del 7,62, fumant amb la mirada fixada al sostre de l’habitació. Tenia vint anys i suposo que era encara massa impressionable. L’escena narrada d’aquella horrorosa mutilació se’m repetia sense que la meva ment podés arribar a digerir-la: no comprenia com cap ésser humà, ni ple de cavall fins a les celles, pogués fer una cosa així. Quan el caporal ens va venir a buscar pel relleu de la guàrdia em vaig adonar que tenia la baioneta agafada amb tensió amb la mà dreta, com si m’hagués de llençar a estocades amb aquells fills de puta de les tenalles, o contra el primer que se’m posés pel davant.
Fa pocs dies he acabat de llegir El pintor de batallas, de l’Arturo Pérez-Reverte, i aquesta lectura, no tant pels fets que es narren com per les seves conclusions finals, pel missatge que porta implícit, m’ha recordat aquella llunyana nit i la macabra història que explicaven aquells veterans. En aquest cas, la novel·la es recolza en els records de les guerres que ha vist el protagonista per parlar de la naturalesa humana i del caos que regna al nostre voltant. Resulta una conclusió desagradable, però potser necessària, entendre que tot plegat és tan summament fràgil; el delicadíssim equilibri que ens envolta: conceptes com la feina, la salut, la família, la parella, la vida, tot allò que creiem sagrat, ferm, inalterable, tot allò sobre la base del qual ens posem dempeus cada matí quan ens llevem, el que ens empeny a avançar dia a dia, pot saltar pels aires en qualsevol moment per una broma macabra de la natura, una maniobra errònia o suïcida d’un cotxe conduït per un perfecte desconegut a una maleïda carretera, una refotut malfuncionament cel·lular a alguna banda sensible del cos, trobar-te al vagó assenyalat a l’estació d’Atocha o a la vorera errònia del carrer equivocat en el pitjor dels moments.
Perquè pitjor que els capricis que regnen les nostres vides, és la constància de què no som, com a espècie, aquesta colla d’angelets encantats d’haver-se conegut que ens volem imaginar. Només cal fer un cop d’ull a qualsevol diari qualsevol dia, o revisitar a Hobbes que li va versionar la llatinada a Plaute i la va deixar en allò de que l’home és un llop per a l’home. Em torna a venir a la memòria el llibre de Julio Fuentes sobre la guerra de Bòsnia, aquell Sarajevo, juicio final que ja he mencionat alguna vegada. Fuentes narrava una d’aquelles barbaritats que van haver en aquella guerra i pregava en veu alta, com intentant convèncer-se a ell mateix, que això al seu país, a Espanya, no podia ser possible. Com si aquí no haguessin passat coses iguals o pitjors que les de l’antiga Iugoslàvia fa només setanta anys. Com si al Camp de la Bota de Sant Adrià, allà on s’aixeca el fantasma del Fòrum, no haguessin afusellat –assassinat amb total fredor- 1.704 persones entre el 1.939 i el 1.952. Carnissers amb camisa blava, el cos del propi Julio Fuentes cosit a trets al costat de Maria Grazia Cutuli, Harry Burton i Azizullah Haidari a la carretera que uneix Jalalabad i Kabul, els pilots dels vols 11 i 175 de l’American i de la United respectivament, cada un cap a la seva torre del WTC, els genets del soldà Abdul Hamid II caient sobre els armenis a Istambul, els soldats del tinent Calley massacrant tot el que es movia a My Lai, el ballarí malcriat i sense carnet ni assegurança que mata un vianant amb el BMW i fuig, o el darrer cabró que apunyala la seva dona abans de mal suïcidar-se. Una vorera equivocada, accidents de la història, acudits sinistres de la natura. Ves, qui ho havia de dir!

Una de les cançons antibèl·liques més sensates -cosa estranya venint d’un individu tan insensat com l'Axl Rose-, benintencionada com la majoria i tristament inútil com totes. Els enyorats Guns N Roses i la seva Civil war.

TRENS

Un 'Borreguero' dels de tota la vida, com el 'Sevillano'. La foto és del web del Museu del Ferrocarril de Vilanova

Amb la que ens ha caigut a sobre darrerament amb tota la història del desori de Rodalies, i de l’arribada de l’AVE, i que si el farem arribar a la Sagrera per sota la Sagrada Família, pel litoral, per la Diagonal o pel bell mig del saló-menjador de la casa de l’alcalde Hereu, el cas és que els trens se’ns han convertit dins el nostre imaginari de ciutadans patidors/emprenyats, en un objecte antipàtic. Malgrat tot, trobo que aquesta és una apreciació injusta.

Ja els ho dic jo, que de trens n’he vist uns quants, havent nascut a una de les poblacions, Premià de Mar, per on el senyor Miquel Biada ens va fer passar el 1848 el primer tren de la Península –no d’Espanya, ja que el primer va circular per Cuba que era aleshores territori espanyol; ja saben: La Havana – Bejucal, el 1837-. Una altra cosa és que aquí l’insigne podia haver tingut una mica més de vista i fer passar el tren per un altre lloc, per on passa ara l’autopista, per exemple, i deixar-nos la via lliure cap a la platja, que ja em diran vostès quin nyap ens van deixar entre uns i altres entre la via i la puta Nacional II. De fet ja li van fer saber en el seu moment els pescadors de l’època que tanta ferralla a la costa no molava gens, sabotejant-li les obres i pujant les barques sobre la via, així, amb tota la puteria. Diuen que, de fet, el vell Biada va morir per alguna cosa que va pillar mentre patrullava les obres de la via per les nits perquè no li desfessin el que ell feia de dia. En tot cas el pobre home no va viure per veure arribar el tren a Mataró.

No vaig ser a temps de veure funcionar les velles locomotores a vapor que sempre serien més màgiques i romàntiques que aquells tristíssims trens elèctrics grisos i verds –els meus colors per definir el tardo-franquisme-, que després van voler alegrar pintant-los amb colors més alegres i democràtics, la conjunció entre el blau i el groc. Aquells trens van durar encara fins a mitjans dels vuitanta quan ens van dur els combois de les series 446 i 447, i així hem estat fins els Civia actuals.

Malgrat aquesta evident modernització, continua sense agradar-me que el tren passi per la costa. A banda de ser un flagrant atemptat visual, és un perill evident com demostra la col·lecció de cadàvers fets a miques que he arribat a veure sobre les vies –i els que no he vist, ni ganes-. Fa vint anys llargs que sento parlar de traslladar o soterrar les vies, un de tants temes recurrents en aquest petit paradís trinxat nostre que es diu Maresme. Però mentre això no arriba, si és que arriba, hi ha altres trens que per la meva pròpia història em criden més l’atenció.

Mirava l’altre dia el documental d’en Manuel Campo Vidal a Barcelona TV sobre la immigració –‘El somni de Barcelona’, es deia-, i veia el mestre entrevistant els seus testimonis a bord d’un vagó de tren del Museu del Ferrocarril de Vilanova simulant aquells amb els què arribaven els immigrants a Barcelona els anys cinquanta i seixanta. ‘El sevillano’, li deien. I veient-lo vaig recordar que la meva ronyonada havia patit de valent uns quantes vegades a vagons com aquell: compartiments tancats amb porta corredora de fusta i vidre cap al passadís, fotografies en blanc i negre de paisatges de ciutats espanyoles –amb una certa fixació per la platja de La Concha de Donostia-, seients d’escai on t’enganxaves a l’estiu, o fins i tot a l’hivern, quan la calefacció anava a tot drap i no hi havia manera de baixar la temperatura. Compartiments farcits de gent carregada d’embalums variats. Bona gent, normalment, que em deixaven –cadell de soldat esgotat- fer una becaina al terra del vagó amb el cap sobre el farcell militar mentre el Sevillano –o el Catalán, segons si pujava o baixava-, feia temps a que li deixessin la via lliure, aturat de matinada a l’estació d’Alcázar de San Juan.

Nits eternes sota aquella música constant: trac-trac, trac-trac, trac-trac, amb el paupèrrim alleujament d’alguna llauna de cervesa Águila Imperial calenta que un individu mantenia a un racó del passadís dins d’un cubell d’aigua que havia estat gel quan havia pujat a l’estació de València.

Trens vells de fusta antiga, amb les seves parets impregnades d’històries felices, desesperançades, de retrobaments i separacions. I els seus fantasmes, naturalment. La dona semblava jove i era bruna. Caminava davant meu pel passadís d’aquell tren que em portava de Madrid a Pontevedra, amb moviment encisador de cul perfecte cobert per texans ajustats. Aleshores es va girar i em va mirar amb ulls foscos i tristos, i em va preguntar si volia sopar amb ella, i sense esperar resposta es va girar i va entrar en un d’aquells departaments amb porta corredora. Quan vaig obrir la porta, sis rostres anònims m’escrutaven en silenci. Ella no hi era.

Per il·lustrar una de trens, per exemple, Long Train Running dels Doobie Brothers, una peça dels anys setanta que no em canso d'escoltar, i més en aquest directe.

Sin City als Monegros!!

Una imatge del desert dels Monegros on ILD vol aixecar el projecte Gran Scala. La fotografia és de la Gran Eciclopèdia Aragonesa

Ja fa dies que volia entrar en el tema però ja em sabran disculpar; abans d’escriure sobre el projecte Gran Scala m’havia de recuperar de l’esglai i dels fogots que em van produir la notícia. Suposo que hores d’ara ja saben de què va el tema: és aquest acord que han signat uns individus que es fan dir International Leisure Development, o ILD si els agraden més les sigles, amb el govern de l’Aragó per aixecar setanta hotels, trenta-dos casinos i cinc parcs d’atraccions, tot plegat al bell mig del desert dels Monegros. Amb un parell.
Aquesta gent, que han vingut a alegrar les normalment ponderades barbes del president Marcelino Iglesias, han aterrat amb els números fets. Ningú no posa sobre la taula una pasta -17.000 milions d‘Euros, duro amunt o avall-, si no té molt clar el que vol fer i en quins terminis: les obres han de començar aquest 2008 i acabar-se a molt trigar el 2023, Gran Scala ha de portar vint-i-cinc milions de visitants l’any a partir del 2015 i donarà feina, diuen, a 65.000 persones.
I a banda dels casinos i els parcs d’atraccions, què més trobaran els selectes visitants de l’invent? Doncs l’habitual que veiem a qualsevol desert: museus, sales de conferències, un camp de golf, un auditori, un hipòdrom i, naturalment, una plaça de toros. Tot plegat conformant una bonica forma de rellotge, que farà les delícies dels que arribin en avió o s’hi donin un volt en helicòpter, i recreant, sense especificar massa bé com, ‘setze àrees temàtiques, una por cada període històric significatiu en l’evolució de l’home’, segons llegeixo a un febril article de l‘Heraldo de Aragón. Ja els dic jo: esglai i fogots.
És que ni en Benjamin Bugsy Siegel, en el més bèstia dels seus deliris, hauria imaginat una cosa així. Com a mínim, Las Vegas –o Vegas, així a pèl, com en diuen per allà-, va anar creixent a bon ritme des que l’amic Siegel –poseu-li si voleu el careto d’en Warren Beatty-, va inaugurar el Flamingo el 1946. No sé si els entusiastes accionistes de la ILD coneixen la història, però apostaria la meva col·lecció d’Asterix a que sí. En Bugsy va prendre prestada la pasta per construir el seu xiringuito als seus antics amics de la màfia de Nova York. Es veu, però, que aleshores ja venia passant el que veiem avui en dia amb les obres, i és que entre una cosa i l’altre, suborns inclosos, el pressupost del Flamingo va doblar-se. Angoixat pels deutes, en Bugsy va decidir obrir el casino abans d’acabar-lo, però la inauguració va ser un desastre: ni les fonts d’aigua ni els neons van funcionar i l’avió que havia de portar mig Hollywood a la festa no va poder sortir de Los Angeles a causa d’una tempesta. En una sola nit Benjamin Siegel va perdre 350.000 pavos dels de l’època. La penya d’en Lucky Luciano va decidir canviar l’encarregat del Flamingo amb la seva delicadesa habitual, i van fregir a trets al bo d’en Bugsy. Diuen que l’any següent el Flamingo va guanyar un milió de dólars.
És només una història, una de tantes que expliquen la consecució dels Estats Units tal com els coneixem ara, però no puc deixar de pensar en ella quan llegeixo sobre Gran Scala. Algun al·lucinat ha vist negoci a un lloc on només són feliços els llangardaixos i posa sobre la taula 17.000 kilos dels d’ara per crear del no res una ciutat que necessitarà serveis per 100.000 habitants, el doble que Osca.
He estat als Monegros i he estat a Las Vegas. El nostre desert està, certament, deixat de la mà de Déu o de qui sigui, com bona part de l’Aragó, potser més. La poca vida que té es mou paral·lela a l’autopista i a la Nacional II. Hi ha l’agricultura, el Ral·li de la Baja Aragón i el Monegros Desert Festival. La resta és la pols, la solitud i els camions de cinc eixos de la meva infantesa, amunt i avall.
Pel que fa a Las Vegas, -Sin City, on va a missa allò de que ‘el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas’-, a penes era més que una estació del ferrocarril que anava de Los Angeles a Alburquerque quan es va legalitzar el joc a Nevada, quinze anys abans que en Bugsy hi fes cap. La recordo terriblement sorollosa i plena d’imatges surrealistes, com aquell vaixell pirata a mida real que s’enfonsava a un estany davant del Treasure Island, o aquell tio gras amb placa de segurata que em somreia assegut al terra agafant un revòlver amb la mà esquerra i el cap d’un individu emmanillat contra el terra de la vorera amb la seva enorme mà dreta.
No estic segur de que omplir el desert de freaks, d’autòmats lobotomitzats davant les escurabutxaques, de la púrria de tota Europa, sigui realment el que necessiten els Monegros per mirar al futur. I encara hi ha una altra cosa: al menys a Las Vegas, com molt bé diu el seu nom, tenen aigua.

Podia haver posat la versió de l'Elvis, però la dels ZZ Top sempre m'ha semblat més canalla i divertida. Las Vegas és tan brutal i desproporcionada que a poc que un pugui, ni que sigui com a experiment antropològic, l'ha de visitar. En quant a Gran Scala, suposo que m'hi acabarà duent la curiositat, però així com vaig entrar a Las Vegas enlluernat per la llegenda -em vaig assabentar de la mort d'en John Lee Hooker per la ràdio del cotxe mentre entrava a la ciutat conduint per la I-15-, molt em temo que el sentiment que m'acompanyarà quan visiti l'invent dels Monegros serà molt diferent.

Estan guanyant!

Aquests són Mujahidins afghanesos talibans, cosins germans dels que es mouen de cacera pel Sàhara.

Durant els anys que va durar el setge servi sobre Sarajevo, del 1992 al 1995, una de les consignes per resistir era mirar de dur una vida el més normal possible. Algunes discoteques de la ciutat van mantenir la seva activitat mentre va durar el conflicte. Evidentment sortir de festa en aquelles condicions era un exercici de màxim risc, pels bombardejos, però també pels franctiradors, aquests grans cabrons. Si els joves que no estaven mobilitzats arriscaven les seves vides per anar a una discoteca era per un principi de resistència: si els assetjants els obligaven a quedar-se a casa per por haurien aconseguit una victòria important i seria el principi del final. La caiguda de la ciutat seria només una qüestió de temps.
Això ho explicava el malaguanyat Julio Fuentes en un testimoni novel·lat d’aquell setge, que ell mateix va viure en primera persona com a enviat especial pel diari El Mundo, que es diu Sarajevo: juicio final. Aquest relat va ser el primer que em va venir al cap quan vaig sentir la confirmació de la suspensió del ral·li Lisboa-Dakar per les amenaces terroristes que havien rebut.
D’entrada entenc la decisió de l’organització. El risc d’un atemptat d’Al Qaeda sobre el ral·li és molt creïble després de l’assassinat de quatre turistes francesos a Mauritània el 24 de desembre i la DGSE, els serveis secrets gals, havien advertit recentment de que es preparaven atemptats usant llençamíssils que podrien destruir perfectament els vehicles participants a la cursa. Com és evident, cap empresa asseguradora participaria amb alegria en una prova arriscada que enguany, a més, començaria vestida d’atracció de fira de tir a l’ànec.
La suspensió del ral·li, tot i que comprensible, és un desastre. Ho és a nivell esportiu, perquè amb aquest precedent, i tenint en compte que l’amenaça terrorista no es dissoldrà d’aquí a l’any vinent, ans al contrari, molt em temo que la prova esportiva més captivadora, dura, perillosa, espectacular, exigent i provocadora de somnis que mai s’hagi realitzat, ja és història. La podran portar a Sibèria, o a Mongòlia, o a Sudamèrica, o a donar voltes al voltant del palau de Versalles; tant és, perquè podrà ser qualsevol cosa, excepte el Dakar. És l’esperit africà de la cursa, la seva essència, el que desapareix per sempre més.
Ja m’imagino ara a la legió de guàrdia de ben pensants –ja n’he llegit uns quants a la premsa- saltant com a molles felicitant-se per la mort del ral·li adduint que el Dakar no era més que neo-colonialisme de la pitjor espècie; refregar per la cara dels pobres africans la nostra tecnologia més puntera i, a sobre, omplir-los el desert de contaminació i de merda. Europa humiliant un cop més l’Àfrica, com ja ho vàrem fer des del S/XIX, i totes aquestes coses. Val. Els europeus ens hem comportat amb Àfrica com un magnífic aplec de fills de puta: ho vàrem fer amb el procés de colonització, ho vam tornar a fer amb el de descolonització –Déu n’hi do Espanya amb el Sàhara-, i ho seguim fent jugant a moure peces d’escacs en forma de governs corruptes que actuen en funció del nostres interessos menys confessables. Potser el Dakar no hauria existit mai sense que hagués passat tot això prèviament: per alguna cosa Tierry Sabine va parir la prova travessant sobretot territori d’influència francòfona, però això no li dóna categoria d’acció colonialista. El Dakar és la prova dels equips oficials multimilionaris, però també d’un munt de pilots privats arribats de mitja Europa amb les seves motos preparades artesanament, o de cotxes i camions que tenen a la carnisseria Sensós com a únic patrocinador entusiasta i que treuen la resta del pressupost dels estalvis de mitja vida i del que puguin rapinyar a amics, coneguts i saludats. Gent que només vol sentir l’encís de la nit africana al bivac i aprendre d’ells mateixos des de la superació personal d’una prova tant infernalment dura com encisadora.
La suspensió del Dakar és, com deia, un desastre esportiu, però sobretot ho és per a la pròpia Àfrica. La caravana del ral·li portava cada any als països per on passava milions d’Euros entre directes i indirectes, a banda dels projectes solidaris que acompanyaven la cursa i de la promoció turística que implicava per aquests països i que ha arribat a significar un bon pessic del seu PIB. L’alternativa que porten els mujahidins és el fanatisme religiós sota una fosca i eterna edat mitjana.
I no perdem de vista que nosaltres, Europa, som els següents. Potser ens caldrà començar a assumir alguns riscos per demostrar a les barbes del tiet Osama que estem disposats a resistir. Perquè si ens acovardim, és que ja estan començant a guanyar. I nosaltres a perdre.

Aquí hi poso algunes imatges prou espectaculars de les darreres edicions del Dakar. Tant de bo no siguin les darreres que puguem veure.