dissabte, de gener 26, 2008

Homo homini lupus



Potser la natura de l’assassí no és tan aliena a l’ésser humà. Potser tot penja del caos indesxifrable i boig que ens envolta


No coneixia els soldats que conversaven perquè eren veterans d’una altra unitat, però l’espai –el cos de guàrdia del castell de Santa Catalina, a Cadis-, era prou petit com perquè es fes impossible estar allà dins sense sentir la narració d’aquells fets. La qüestió, deien, havia passat mesos enrere a alguna de les ciutats satèl·lit que hi ha a la rodalia de Madrid. L’escena inicial és del més vulgar: una parella caminant una nit qualsevol per la vorera errònia del carrer equivocat. Apareixen els dolents -ionquis o borratxos, ja no me’n recordo d’aquest detall-, i els demanen la pasta i els rellotges amb educació poc depurada, com poden imaginar. L’home no s’hi avé; hi ha empentes, guitzes i cops de puny. L’escena final és directament pornogràfica: un dels assaltants li aixeca el cap sangonós a l’home perquè miri la dona mentre un altre l’agafa per darrera. El tercer li diu: ‘I ara li faré una pessigada a la teva noia’. I traient unes tenalles li arrenca els mugrons davant seu.
Aquella nit no vaig dormir. Aleshores encara fumava i em vaig passar les hores que hi va haver entre els meus dos torns nocturns de garita, estirat a la màrfega amb l’uniforme i les botes posats, sense treure’m les trinxes amb la baioneta i els carregadors plens de munició del 7,62, fumant amb la mirada fixada al sostre de l’habitació. Tenia vint anys i suposo que era encara massa impressionable. L’escena narrada d’aquella horrorosa mutilació se’m repetia sense que la meva ment podés arribar a digerir-la: no comprenia com cap ésser humà, ni ple de cavall fins a les celles, pogués fer una cosa així. Quan el caporal ens va venir a buscar pel relleu de la guàrdia em vaig adonar que tenia la baioneta agafada amb tensió amb la mà dreta, com si m’hagués de llençar a estocades amb aquells fills de puta de les tenalles, o contra el primer que se’m posés pel davant.
Fa pocs dies he acabat de llegir El pintor de batallas, de l’Arturo Pérez-Reverte, i aquesta lectura, no tant pels fets que es narren com per les seves conclusions finals, pel missatge que porta implícit, m’ha recordat aquella llunyana nit i la macabra història que explicaven aquells veterans. En aquest cas, la novel·la es recolza en els records de les guerres que ha vist el protagonista per parlar de la naturalesa humana i del caos que regna al nostre voltant. Resulta una conclusió desagradable, però potser necessària, entendre que tot plegat és tan summament fràgil; el delicadíssim equilibri que ens envolta: conceptes com la feina, la salut, la família, la parella, la vida, tot allò que creiem sagrat, ferm, inalterable, tot allò sobre la base del qual ens posem dempeus cada matí quan ens llevem, el que ens empeny a avançar dia a dia, pot saltar pels aires en qualsevol moment per una broma macabra de la natura, una maniobra errònia o suïcida d’un cotxe conduït per un perfecte desconegut a una maleïda carretera, una refotut malfuncionament cel·lular a alguna banda sensible del cos, trobar-te al vagó assenyalat a l’estació d’Atocha o a la vorera errònia del carrer equivocat en el pitjor dels moments.
Perquè pitjor que els capricis que regnen les nostres vides, és la constància de què no som, com a espècie, aquesta colla d’angelets encantats d’haver-se conegut que ens volem imaginar. Només cal fer un cop d’ull a qualsevol diari qualsevol dia, o revisitar a Hobbes que li va versionar la llatinada a Plaute i la va deixar en allò de que l’home és un llop per a l’home. Em torna a venir a la memòria el llibre de Julio Fuentes sobre la guerra de Bòsnia, aquell Sarajevo, juicio final que ja he mencionat alguna vegada. Fuentes narrava una d’aquelles barbaritats que van haver en aquella guerra i pregava en veu alta, com intentant convèncer-se a ell mateix, que això al seu país, a Espanya, no podia ser possible. Com si aquí no haguessin passat coses iguals o pitjors que les de l’antiga Iugoslàvia fa només setanta anys. Com si al Camp de la Bota de Sant Adrià, allà on s’aixeca el fantasma del Fòrum, no haguessin afusellat –assassinat amb total fredor- 1.704 persones entre el 1.939 i el 1.952. Carnissers amb camisa blava, el cos del propi Julio Fuentes cosit a trets al costat de Maria Grazia Cutuli, Harry Burton i Azizullah Haidari a la carretera que uneix Jalalabad i Kabul, els pilots dels vols 11 i 175 de l’American i de la United respectivament, cada un cap a la seva torre del WTC, els genets del soldà Abdul Hamid II caient sobre els armenis a Istambul, els soldats del tinent Calley massacrant tot el que es movia a My Lai, el ballarí malcriat i sense carnet ni assegurança que mata un vianant amb el BMW i fuig, o el darrer cabró que apunyala la seva dona abans de mal suïcidar-se. Una vorera equivocada, accidents de la història, acudits sinistres de la natura. Ves, qui ho havia de dir!





Una de les cançons antibèl·liques més sensates -cosa estranya venint d’un individu tan insensat com l'Axl Rose-, benintencionada com la majoria i tristament inútil com totes. Els enyorats Guns N Roses i la seva Civil war.

divendres, de gener 18, 2008

TRENS




Un 'Borreguero' dels de tota la vida, com el 'Sevillano'. La foto és del web del Museu del Ferrocarril de Vilanova

Amb la que ens ha caigut a sobre darrerament amb tota la història del desori de Rodalies, i de l’arribada de l’AVE, i que si el farem arribar a la Sagrera per sota la Sagrada Família, pel litoral, per la Diagonal o pel bell mig del saló-menjador de la casa de l’alcalde Hereu, el cas és que els trens se’ns han convertit dins el nostre imaginari de ciutadans patidors/emprenyats, en un objecte antipàtic. Malgrat tot, trobo que aquesta és una apreciació injusta.

Ja els ho dic jo, que de trens n’he vist uns quants, havent nascut a una de les poblacions, Premià de Mar, per on el senyor Miquel Biada ens va fer passar el 1848 el primer tren de la Península –no d’Espanya, ja que el primer va circular per Cuba que era aleshores territori espanyol; ja saben: La Havana – Bejucal, el 1837-. Una altra cosa és que aquí l’insigne podia haver tingut una mica més de vista i fer passar el tren per un altre lloc, per on passa ara l’autopista, per exemple, i deixar-nos la via lliure cap a la platja, que ja em diran vostès quin nyap ens van deixar entre uns i altres entre la via i la puta Nacional II. De fet ja li van fer saber en el seu moment els pescadors de l’època que tanta ferralla a la costa no molava gens, sabotejant-li les obres i pujant les barques sobre la via, així, amb tota la puteria. Diuen que, de fet, el vell Biada va morir per alguna cosa que va pillar mentre patrullava les obres de la via per les nits perquè no li desfessin el que ell feia de dia. En tot cas el pobre home no va viure per veure arribar el tren a Mataró.

No vaig ser a temps de veure funcionar les velles locomotores a vapor que sempre serien més màgiques i romàntiques que aquells tristíssims trens elèctrics grisos i verds –els meus colors per definir el tardo-franquisme-, que després van voler alegrar pintant-los amb colors més alegres i democràtics, la conjunció entre el blau i el groc. Aquells trens van durar encara fins a mitjans dels vuitanta quan ens van dur els combois de les series 446 i 447, i així hem estat fins els Civia actuals.

Malgrat aquesta evident modernització, continua sense agradar-me que el tren passi per la costa. A banda de ser un flagrant atemptat visual, és un perill evident com demostra la col·lecció de cadàvers fets a miques que he arribat a veure sobre les vies –i els que no he vist, ni ganes-. Fa vint anys llargs que sento parlar de traslladar o soterrar les vies, un de tants temes recurrents en aquest petit paradís trinxat nostre que es diu Maresme. Però mentre això no arriba, si és que arriba, hi ha altres trens que per la meva pròpia història em criden més l’atenció.

Mirava l’altre dia el documental d’en Manuel Campo Vidal a Barcelona TV sobre la immigració –‘El somni de Barcelona’, es deia-, i veia el mestre entrevistant els seus testimonis a bord d’un vagó de tren del Museu del Ferrocarril de Vilanova simulant aquells amb els què arribaven els immigrants a Barcelona els anys cinquanta i seixanta. ‘El sevillano’, li deien. I veient-lo vaig recordar que la meva ronyonada havia patit de valent uns quantes vegades a vagons com aquell: compartiments tancats amb porta corredora de fusta i vidre cap al passadís, fotografies en blanc i negre de paisatges de ciutats espanyoles –amb una certa fixació per la platja de La Concha de Donostia-, seients d’escai on t’enganxaves a l’estiu, o fins i tot a l’hivern, quan la calefacció anava a tot drap i no hi havia manera de baixar la temperatura. Compartiments farcits de gent carregada d’embalums variats. Bona gent, normalment, que em deixaven –cadell de soldat esgotat- fer una becaina al terra del vagó amb el cap sobre el farcell militar mentre el Sevillano –o el Catalán, segons si pujava o baixava-, feia temps a que li deixessin la via lliure, aturat de matinada a l’estació d’Alcázar de San Juan.

Nits eternes sota aquella música constant: trac-trac, trac-trac, trac-trac, amb el paupèrrim alleujament d’alguna llauna de cervesa Águila Imperial calenta que un individu mantenia a un racó del passadís dins d’un cubell d’aigua que havia estat gel quan havia pujat a l’estació de València.

Trens vells de fusta antiga, amb les seves parets impregnades d’històries felices, desesperançades, de retrobaments i separacions. I els seus fantasmes, naturalment. La dona semblava jove i era bruna. Caminava davant meu pel passadís d’aquell tren que em portava de Madrid a Pontevedra, amb moviment encisador de cul perfecte cobert per texans ajustats. Aleshores es va girar i em va mirar amb ulls foscos i tristos, i em va preguntar si volia sopar amb ella, i sense esperar resposta es va girar i va entrar en un d’aquells departaments amb porta corredora. Quan vaig obrir la porta, sis rostres anònims m’escrutaven en silenci. Ella no hi era.






Per il·lustrar una de trens, per exemple, Long Train Running dels Doobie Brothers, una peça dels anys setanta que no em canso d'escoltar, i més en aquest directe.

divendres, de gener 11, 2008

Sin City als Monegros!!


Una imatge del desert dels Monegros on ILD vol aixecar el projecte Gran Scala. La fotografia és de la Gran Eciclopèdia Aragonesa

Ja fa dies que volia entrar en el tema però ja em sabran disculpar; abans d’escriure sobre el projecte Gran Scala m’havia de recuperar de l’esglai i dels fogots que em van produir la notícia. Suposo que hores d’ara ja saben de què va el tema: és aquest acord que han signat uns individus que es fan dir International Leisure Development, o ILD si els agraden més les sigles, amb el govern de l’Aragó per aixecar setanta hotels, trenta-dos casinos i cinc parcs d’atraccions, tot plegat al bell mig del desert dels Monegros. Amb un parell.
Aquesta gent, que han vingut a alegrar les normalment ponderades barbes del president Marcelino Iglesias, han aterrat amb els números fets. Ningú no posa sobre la taula una pasta -17.000 milions d‘Euros, duro amunt o avall-, si no té molt clar el que vol fer i en quins terminis: les obres han de començar aquest 2008 i acabar-se a molt trigar el 2023, Gran Scala ha de portar vint-i-cinc milions de visitants l’any a partir del 2015 i donarà feina, diuen, a 65.000 persones.
I a banda dels casinos i els parcs d’atraccions, què més trobaran els selectes visitants de l’invent? Doncs l’habitual que veiem a qualsevol desert: museus, sales de conferències, un camp de golf, un auditori, un hipòdrom i, naturalment, una plaça de toros. Tot plegat conformant una bonica forma de rellotge, que farà les delícies dels que arribin en avió o s’hi donin un volt en helicòpter, i recreant, sense especificar massa bé com, ‘setze àrees temàtiques, una por cada període històric significatiu en l’evolució de l’home’, segons llegeixo a un febril article de l‘Heraldo de Aragón. Ja els dic jo: esglai i fogots.
És que ni en Benjamin Bugsy Siegel, en el més bèstia dels seus deliris, hauria imaginat una cosa així. Com a mínim, Las Vegas –o Vegas, així a pèl, com en diuen per allà-, va anar creixent a bon ritme des que l’amic Siegel –poseu-li si voleu el careto d’en Warren Beatty-, va inaugurar el Flamingo el 1946. No sé si els entusiastes accionistes de la ILD coneixen la història, però apostaria la meva col·lecció d’Asterix a que sí. En Bugsy va prendre prestada la pasta per construir el seu xiringuito als seus antics amics de la màfia de Nova York. Es veu, però, que aleshores ja venia passant el que veiem avui en dia amb les obres, i és que entre una cosa i l’altre, suborns inclosos, el pressupost del Flamingo va doblar-se. Angoixat pels deutes, en Bugsy va decidir obrir el casino abans d’acabar-lo, però la inauguració va ser un desastre: ni les fonts d’aigua ni els neons van funcionar i l’avió que havia de portar mig Hollywood a la festa no va poder sortir de Los Angeles a causa d’una tempesta. En una sola nit Benjamin Siegel va perdre 350.000 pavos dels de l’època. La penya d’en Lucky Luciano va decidir canviar l’encarregat del Flamingo amb la seva delicadesa habitual, i van fregir a trets al bo d’en Bugsy. Diuen que l’any següent el Flamingo va guanyar un milió de dólars.
És només una història, una de tantes que expliquen la consecució dels Estats Units tal com els coneixem ara, però no puc deixar de pensar en ella quan llegeixo sobre Gran Scala. Algun al·lucinat ha vist negoci a un lloc on només són feliços els llangardaixos i posa sobre la taula 17.000 kilos dels d’ara per crear del no res una ciutat que necessitarà serveis per 100.000 habitants, el doble que Osca.
He estat als Monegros i he estat a Las Vegas. El nostre desert està, certament, deixat de la mà de Déu o de qui sigui, com bona part de l’Aragó, potser més. La poca vida que té es mou paral·lela a l’autopista i a la Nacional II. Hi ha l’agricultura, el Ral·li de la Baja Aragón i el Monegros Desert Festival. La resta és la pols, la solitud i els camions de cinc eixos de la meva infantesa, amunt i avall.
Pel que fa a Las Vegas, -Sin City, on va a missa allò de que ‘el que passa a Las Vegas es queda a Las Vegas’-, a penes era més que una estació del ferrocarril que anava de Los Angeles a Alburquerque quan es va legalitzar el joc a Nevada, quinze anys abans que en Bugsy hi fes cap. La recordo terriblement sorollosa i plena d’imatges surrealistes, com aquell vaixell pirata a mida real que s’enfonsava a un estany davant del Treasure Island, o aquell tio gras amb placa de segurata que em somreia assegut al terra agafant un revòlver amb la mà esquerra i el cap d’un individu emmanillat contra el terra de la vorera amb la seva enorme mà dreta.
No estic segur de que omplir el desert de freaks, d’autòmats lobotomitzats davant les escurabutxaques, de la púrria de tota Europa, sigui realment el que necessiten els Monegros per mirar al futur. I encara hi ha una altra cosa: al menys a Las Vegas, com molt bé diu el seu nom, tenen aigua.





Podia haver posat la versió de l'Elvis, però la dels ZZ Top sempre m'ha semblat més canalla i divertida. Las Vegas és tan brutal i desproporcionada que a poc que un pugui, ni que sigui com a experiment antropològic, l'ha de visitar. En quant a Gran Scala, suposo que m'hi acabarà duent la curiositat, però així com vaig entrar a Las Vegas enlluernat per la llegenda -em vaig assabentar de la mort d'en John Lee Hooker per la ràdio del cotxe mentre entrava a la ciutat conduint per la I-15-, molt em temo que el sentiment que m'acompanyarà quan visiti l'invent dels Monegros serà molt diferent.

diumenge, de gener 06, 2008

Estan guanyant!


Aquests són Mujahidins afghanesos talibans, cosins germans dels que es mouen de cacera pel Sàhara.


Durant els anys que va durar el setge servi sobre Sarajevo, del 1992 al 1995, una de les consignes per resistir era mirar de dur una vida el més normal possible. Algunes discoteques de la ciutat van mantenir la seva activitat mentre va durar el conflicte. Evidentment sortir de festa en aquelles condicions era un exercici de màxim risc, pels bombardejos, però també pels franctiradors, aquests grans cabrons. Si els joves que no estaven mobilitzats arriscaven les seves vides per anar a una discoteca era per un principi de resistència: si els assetjants els obligaven a quedar-se a casa per por haurien aconseguit una victòria important i seria el principi del final. La caiguda de la ciutat seria només una qüestió de temps.
Això ho explicava el malaguanyat Julio Fuentes en un testimoni novel·lat d’aquell setge, que ell mateix va viure en primera persona com a enviat especial pel diari El Mundo, que es diu Sarajevo: juicio final. Aquest relat va ser el primer que em va venir al cap quan vaig sentir la confirmació de la suspensió del ral·li Lisboa-Dakar per les amenaces terroristes que havien rebut.
D’entrada entenc la decisió de l’organització. El risc d’un atemptat d’Al Qaeda sobre el ral·li és molt creïble després de l’assassinat de quatre turistes francesos a Mauritània el 24 de desembre i la DGSE, els serveis secrets gals, havien advertit recentment de que es preparaven atemptats usant llençamíssils que podrien destruir perfectament els vehicles participants a la cursa. Com és evident, cap empresa asseguradora participaria amb alegria en una prova arriscada que enguany, a més, començaria vestida d’atracció de fira de tir a l’ànec.
La suspensió del ral·li, tot i que comprensible, és un desastre. Ho és a nivell esportiu, perquè amb aquest precedent, i tenint en compte que l’amenaça terrorista no es dissoldrà d’aquí a l’any vinent, ans al contrari, molt em temo que la prova esportiva més captivadora, dura, perillosa, espectacular, exigent i provocadora de somnis que mai s’hagi realitzat, ja és història. La podran portar a Sibèria, o a Mongòlia, o a Sudamèrica, o a donar voltes al voltant del palau de Versalles; tant és, perquè podrà ser qualsevol cosa, excepte el Dakar. És l’esperit africà de la cursa, la seva essència, el que desapareix per sempre més.
Ja m’imagino ara a la legió de guàrdia de ben pensants –ja n’he llegit uns quants a la premsa- saltant com a molles felicitant-se per la mort del ral·li adduint que el Dakar no era més que neo-colonialisme de la pitjor espècie; refregar per la cara dels pobres africans la nostra tecnologia més puntera i, a sobre, omplir-los el desert de contaminació i de merda. Europa humiliant un cop més l’Àfrica, com ja ho vàrem fer des del S/XIX, i totes aquestes coses. Val. Els europeus ens hem comportat amb Àfrica com un magnífic aplec de fills de puta: ho vàrem fer amb el procés de colonització, ho vam tornar a fer amb el de descolonització –Déu n’hi do Espanya amb el Sàhara-, i ho seguim fent jugant a moure peces d’escacs en forma de governs corruptes que actuen en funció del nostres interessos menys confessables. Potser el Dakar no hauria existit mai sense que hagués passat tot això prèviament: per alguna cosa Tierry Sabine va parir la prova travessant sobretot territori d’influència francòfona, però això no li dóna categoria d’acció colonialista. El Dakar és la prova dels equips oficials multimilionaris, però també d’un munt de pilots privats arribats de mitja Europa amb les seves motos preparades artesanament, o de cotxes i camions que tenen a la carnisseria Sensós com a únic patrocinador entusiasta i que treuen la resta del pressupost dels estalvis de mitja vida i del que puguin rapinyar a amics, coneguts i saludats. Gent que només vol sentir l’encís de la nit africana al bivac i aprendre d’ells mateixos des de la superació personal d’una prova tant infernalment dura com encisadora.
La suspensió del Dakar és, com deia, un desastre esportiu, però sobretot ho és per a la pròpia Àfrica. La caravana del ral·li portava cada any als països per on passava milions d’Euros entre directes i indirectes, a banda dels projectes solidaris que acompanyaven la cursa i de la promoció turística que implicava per aquests països i que ha arribat a significar un bon pessic del seu PIB. L’alternativa que porten els mujahidins és el fanatisme religiós sota una fosca i eterna edat mitjana.
I no perdem de vista que nosaltres, Europa, som els següents. Potser ens caldrà començar a assumir alguns riscos per demostrar a les barbes del tiet Osama que estem disposats a resistir. Perquè si ens acovardim, és que ja estan començant a guanyar. I nosaltres a perdre.





Aquí hi poso algunes imatges prou espectaculars de les darreres edicions del Dakar. Tant de bo no siguin les darreres que puguem veure.