TRENS

Un 'Borreguero' dels de tota la vida, com el 'Sevillano'. La foto és del web del Museu del Ferrocarril de Vilanova

Amb la que ens ha caigut a sobre darrerament amb tota la història del desori de Rodalies, i de l’arribada de l’AVE, i que si el farem arribar a la Sagrera per sota la Sagrada Família, pel litoral, per la Diagonal o pel bell mig del saló-menjador de la casa de l’alcalde Hereu, el cas és que els trens se’ns han convertit dins el nostre imaginari de ciutadans patidors/emprenyats, en un objecte antipàtic. Malgrat tot, trobo que aquesta és una apreciació injusta.

Ja els ho dic jo, que de trens n’he vist uns quants, havent nascut a una de les poblacions, Premià de Mar, per on el senyor Miquel Biada ens va fer passar el 1848 el primer tren de la Península –no d’Espanya, ja que el primer va circular per Cuba que era aleshores territori espanyol; ja saben: La Havana – Bejucal, el 1837-. Una altra cosa és que aquí l’insigne podia haver tingut una mica més de vista i fer passar el tren per un altre lloc, per on passa ara l’autopista, per exemple, i deixar-nos la via lliure cap a la platja, que ja em diran vostès quin nyap ens van deixar entre uns i altres entre la via i la puta Nacional II. De fet ja li van fer saber en el seu moment els pescadors de l’època que tanta ferralla a la costa no molava gens, sabotejant-li les obres i pujant les barques sobre la via, així, amb tota la puteria. Diuen que, de fet, el vell Biada va morir per alguna cosa que va pillar mentre patrullava les obres de la via per les nits perquè no li desfessin el que ell feia de dia. En tot cas el pobre home no va viure per veure arribar el tren a Mataró.

No vaig ser a temps de veure funcionar les velles locomotores a vapor que sempre serien més màgiques i romàntiques que aquells tristíssims trens elèctrics grisos i verds –els meus colors per definir el tardo-franquisme-, que després van voler alegrar pintant-los amb colors més alegres i democràtics, la conjunció entre el blau i el groc. Aquells trens van durar encara fins a mitjans dels vuitanta quan ens van dur els combois de les series 446 i 447, i així hem estat fins els Civia actuals.

Malgrat aquesta evident modernització, continua sense agradar-me que el tren passi per la costa. A banda de ser un flagrant atemptat visual, és un perill evident com demostra la col·lecció de cadàvers fets a miques que he arribat a veure sobre les vies –i els que no he vist, ni ganes-. Fa vint anys llargs que sento parlar de traslladar o soterrar les vies, un de tants temes recurrents en aquest petit paradís trinxat nostre que es diu Maresme. Però mentre això no arriba, si és que arriba, hi ha altres trens que per la meva pròpia història em criden més l’atenció.

Mirava l’altre dia el documental d’en Manuel Campo Vidal a Barcelona TV sobre la immigració –‘El somni de Barcelona’, es deia-, i veia el mestre entrevistant els seus testimonis a bord d’un vagó de tren del Museu del Ferrocarril de Vilanova simulant aquells amb els què arribaven els immigrants a Barcelona els anys cinquanta i seixanta. ‘El sevillano’, li deien. I veient-lo vaig recordar que la meva ronyonada havia patit de valent uns quantes vegades a vagons com aquell: compartiments tancats amb porta corredora de fusta i vidre cap al passadís, fotografies en blanc i negre de paisatges de ciutats espanyoles –amb una certa fixació per la platja de La Concha de Donostia-, seients d’escai on t’enganxaves a l’estiu, o fins i tot a l’hivern, quan la calefacció anava a tot drap i no hi havia manera de baixar la temperatura. Compartiments farcits de gent carregada d’embalums variats. Bona gent, normalment, que em deixaven –cadell de soldat esgotat- fer una becaina al terra del vagó amb el cap sobre el farcell militar mentre el Sevillano –o el Catalán, segons si pujava o baixava-, feia temps a que li deixessin la via lliure, aturat de matinada a l’estació d’Alcázar de San Juan.

Nits eternes sota aquella música constant: trac-trac, trac-trac, trac-trac, amb el paupèrrim alleujament d’alguna llauna de cervesa Águila Imperial calenta que un individu mantenia a un racó del passadís dins d’un cubell d’aigua que havia estat gel quan havia pujat a l’estació de València.

Trens vells de fusta antiga, amb les seves parets impregnades d’històries felices, desesperançades, de retrobaments i separacions. I els seus fantasmes, naturalment. La dona semblava jove i era bruna. Caminava davant meu pel passadís d’aquell tren que em portava de Madrid a Pontevedra, amb moviment encisador de cul perfecte cobert per texans ajustats. Aleshores es va girar i em va mirar amb ulls foscos i tristos, i em va preguntar si volia sopar amb ella, i sense esperar resposta es va girar i va entrar en un d’aquells departaments amb porta corredora. Quan vaig obrir la porta, sis rostres anònims m’escrutaven en silenci. Ella no hi era.

Per il·lustrar una de trens, per exemple, Long Train Running dels Doobie Brothers, una peça dels anys setanta que no em canso d'escoltar, i més en aquest directe.