Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Moviment'. Blanc i Negre. Helicòpter bombarder sobre La casa de los pinos. Daroca, Saragossa. Agost del 2009

REBEL

Una BH 'de passeig' blava, com la que tenia els anys 70 per rodar el meu món

El Camí del Mig no era ben bé com és ara. Ningú no hi havia pensat encara a convertir-lo en una alternativa viària a la Nacional II o a l’autopista que li passa just per sobre, de manera que no estava cimentat, com està ara mateix. Potser era per això -perquè a penes hi tenia trànsit i perquè, oblidada la seva funció mil·lenària de ramal de la Via Augusta, només era una pista de sorra que unia les finques que conreaven flors al sud del Maresme-, que sovint les nostres bicicletes patrullaven el Camí del Mig, marcant territori.

Hi pensava l’altre dia, pedalant pel nostre Camí direcció nord per la pujada que porta a un local on d’uns anys ençà la gent s’hi aplega per ballar country. Era una patrulla dominical amb el meu soci d’aventures Marc Legolas. Havíem de tirar arrambats tots dos al mur de la dreta per deixar passar els cotxes que ens avançaven mentre els seus conductors ens miraven malcarats, com si els ofengués la nostra presència a la pista. Comprendran que poc es pot marcar territori d’aquesta manera, maleïts rosegadors! No és que sigui procliu a la nostàlgia però és que hi ha coses que ja estaven prou bé com estaven, què volen que es hi digui. I sí, tot i esbufegant, vaig enyorar els anys en què pedalar pel Camí del Mig volia dir tornar a casa amb un dit de pols a les cames, quan no directament de fang.

És clar que les bicicletes tampoc no són les mateixes. No és que en Marc i jo tinguem màquines high luxury, precisament, però tres plats i vuit pinyons donen prou possibilitats. Quan el Camí del Mig era la nostra Mother Road les nostres cavalcadures per no tenir no tenien ni canvi de marxes. El meu germà i jo rodàvem el món amb sengles BH: ‘Beistegui Hermanos’, genuí ferro d’Àlava. Per qualificar-les d’alguna manera, els venedors les presentaven com a bicicletes ‘de passeig’, cosa que a tipus durs com nosaltres no ens feia massa gràcia. Amb aquest qualificatiu, pensava jo en la meva feliç infantesa, només faltava que la bici portés lligada al manillar una cistella de vímet amb un ram de lliris sortint del seu interior. Potser era per això que les tunejàvem, valgui l’expressió, desmuntant peces a priori inútils com ara els protectors de les cadenes, la qual cosa donava a les màquines un aire més agressiu i, de pas, també a nosaltres, que sempre portàvem les cames tacades de greix.

La BH de ‘passeig’ conformava juntament amb la Torrot i no sé si també amb alguna Peugeot, el best seller de les bicicletes de l’època. Després hi havia les de tota la vida, de barra fixa i manillar pla, i finalment les de ‘curses’. I després hi havia aquelles altres que ens provocaven somnis humits. Bàsicament recordo la ‘Bicicross’, també de la BH, i sobretot la Derbi Panther, amb una sort d’amortidors i cavi de marxes. A la colla hi havia un individu que en tenia una, i pedalava sobre ella pel Camí del Mig com si fos en Peter Fonda a ‘Easy rider’.

Superat el cau dels line dancers, vaig recordar aquella mateix pujada trenta i tants anys enrere amb les nostres BH i aquell tipus de la Panther, pedalant per baixar a l’hípica de Can Rosell, a Vilassar de Mar. L’hípica era un destí habitual quan havíem aconseguit recollir una mica de pasta per gastar-nos en una hora de passejada a cavall i, en aquells temps, la manera més adient d’arribar-s’hi era anant en bicicleta pel Camí del Mig. En tot cas, un altre dia parlaré de cavalls, però avui toca fer-ho de bicicletes... i de música.

De tornada a Premià, desfeta ja la partida ciclista, vam baixar a casa dels avis i allà va passar una d’aquelles coses aparentment sense importància però que per algun motiu no oblidem mai, i que atrapen al seu voltant activitats, gests, rostres i paisatges formant tot plegat un sol paquet. A la tele, un vell i enorme artefacte en blanc de negre que cobria la pantalla amb una persiana de fusta, feien un programa musical i allà vaig descobrir una de les peces que més he gaudit des d’aleshores: era ‘Music’ de John Miles, un cant d’amor a la música que Miles interpretava conjuntament amb Bob Marshall al baix i Barry Black a la bateria. ‘Music’ es va quedar des d’aleshores, parlo de l’any 1976, indivisiblement associat a aquelles BH i a la ruta del Camí del Mig per anar a Can Rosell.

L’altre dia, 45 quilòmetres de bicicleta després i mentre buidàvem la primera cervesa del diumenge a casa d’en Marc a Vilassar de Dalt, li vaig explicar al company aquesta història. Aleshores ell, sempre murri, va treure un vell vinil i instants després ‘Music’ tronava pels bafles amb el beneït fregit del disc de fons. Llavors vaig fixar-me en la portada de l’LP i en el seu títol: ‘Rebel’. La paraula clau, vaig pensar, per definir el que érem el 1976 i el que, com bonament podem, intentem seguir sent.

Aquest vídeo de la BBC correspon a l’època en què ‘Music’ estava als Hit Parade, de manera que devia de ser molt similar al que vaig veure a casa dels meus avis el 1976.

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Objecte il·luminat amb flaix'. Blanc i Negre. La màscara de l'Andrea. Premià de Mar, setembre del 2009

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Premianencs'. Color. L'alcalde Miquel Buch al seu despatx. Premià de Mar, juliol del 2009

ARRELS

Ha estat aquest estiu com podia haver sigut en qualsevol altre moment. Si ha sigut ara i no abans ha estat, suposo, perquè s’han ajuntat l’oportunitat i els mitjans per recórrer els noranta i escaig de quilòmetres que separen dues de les localitats amb més història per a la meva família: Daroca i Traid. De Daroca, a l’Aragó, n’he parlat un munt de vegades en aquestes Homilies a banda de ser la gran protagonista del meu llibre ‘Nacional 330’. De Traid –així, escrit sense dièresi en castellà- no n’havia parlat mai entre d’altres coses perquè mai no hi havia anat. Sabia de la seva existència diria que de tota la vida però, tot i la curiositat que em provocava conèixer un indret amb el qual comparteixo cognom, mai fins el passat 10 d’agost no hi havia posat els peus.

El pare havia volgut anar sempre a Traid. De fet va ser ell qui va descobrir la seva existència buscant l’origen del nostre cognom, però segurament mai no li van coincidir l’oportunitat i els mitjans que mencionava abans. Tants anys d’anar a Daroca amb la família i, pel que fos, mai no ens va pujar a la Fermina, el nostre Seat 850 Especial de color marró, per acostar-nos a conèixer aquest poblet de la província de Guadalajara. Malauradament va morir sense arribar a fer-ho. És per això que, també pensant en ell, quan he tingut la manera i el moment, he anat a buscar Traid.

No sóc precisament un malalt de la genealogia ni de l’heràldica, però sí que he tingut sempre curiositat per saber sobre els meus avantpassats, com tothom, suposo. Imagino que deu de ser més fàcil indagar sobre cognoms il•lustres que sobre un d’humil i feliçment plebeu com ara el meu, però amb un mapa al davant és fàcil de veure que Traid i Castejón de Tornos, el poble de Terol al costat de la llacuna de Gallocanta on va néixer el meu avi Andreu, estan ben a prop: 80,6 quilòmetres, segons em diu el calculador de rutes de la guia Repsol, i de Castejón a Daroca només 36,1 quilòmetres més. Amb aquestes dades, un diria que els meus avantpassats no eren grans exploradors que diguéssim –potser ni maleïda la falta que els feia-, cosa que tractem de corregir com bonament podem les noves generacions.

Precisament, ironies de la vida, la meva expedició a Traid ha vingut a coincidir amb un any en el qual la meva filla està vivint a Sydney i amb un estiu que el meu germà i la seva família estan passant a la casa familiar de la ciutat japonesa d’Utsunomiya on hi viu l’altra àvia dels meus nebots. M’encantaria veure la cara dels nostres besavis imaginant-se els seus descendents Traïds fent vida per les Antípodes i el llunyà Orient, com també la dels mateixos avantpassats –i no hauríem d’anar massa enrere- veient com un seguit de fotografies digitals de Traid surten simultàniament via E-Mail des d’un ordinador públic a Daroca i hores després puc llegir des del mateix ordinador els comentaris que sobre les mateixes imatges m’arriben des d’Austràlia, el Japó o Girona on les ha vist un altre cosí. Estem tan fets a treballar a diari amb aquestes eines que no ens plantegem la necessitat de reflexionar-hi una mica.

De manera que mentre la meva família més propera gaudia de viatges i estades que els han portat a milers de quilòmetres de casa, jo recorria una sort de camí introspectiu dins la història del meu cognom, via Molina de Aragón i amb un valent Peugeot 205 de l’any de la picor. Suposo que enlloc no estava escrit que el primer Traïd de la meva branca que tornés al poble ho faria en un luxós carruatge, carregat d’honors i amb tota la pompa i la circumstància. Si era així, lamento les expectatives errades dels meus avantpassats. Pel que fa a mi i a les meves sensacions, em vaig trobar amb un poblet que diu tenir una setantena d’habitants al qual s’hi arriba per un camí asfaltat –no m’atreveixo a anomenar-lo carretera- pel qual hi fan cap l’autobús que arriba de Molina de Aragón i els camions de subministrament. Potser per això, aquell home gran que atenia un bar que abans havia estat l’escola em va dir, entre entristit i resignat, que allò no era Castella-La Manxa sinó la ‘mancha de Castilla’.

No esperava trobar un Rivendel ni un Shangri-La. No m’havia fet cap idea preconcebuda i, per tant, el que vaig trobar no em va significar cap mena de decepció. Traid era allò, amb la seva església amb el cementiri al costat, la plaça de la font, el frontó, l’antiga escola reciclada en bar per la manca de nens que hi anessin a estudiar i l’altre bar que fa de centre social, amb el futbolí i els llums discotequers al sostre, a sobre del qual hi ha l’ajuntament. I tot plegat envoltat de boscos i cultius, i del camí que segueix la ruta del Cid, una circumstància que probablement ha posat Traid al mapa més que no qualsevol altra cosa. I allà estaven aquells pocs veïns que em miraven una mica sorpresos i que, imagino, havien de resultar una gentada en aquell 10 d’agost en comparació amb els habitants que deuen de quedar allí durant l’hivern.

No m’hi vaig estar gaire temps. Vaig fer algunes fotos als elements de Traid que em van semblar més característics i després a mi mateix amb el cartell que anuncia el nom del poble com a prova fefaent de que havia estat allà, una mica com l’Armstrong amb les pedrotes que es va baixar de la Lluna el 1969. Havia fet plans de localitzar el poble i fer una ullada durant el matí i estar a Daroca a l’hora de dinar; un viatge d’anada i tornada enllestit en unes hores, que els meus avantpassats havien trigat generacions en fer en una sola direcció.

Conduint de tornada a Daroca vaig pensar en el pare i en la meva gent que hi havia a Austràlia i al Japó, i se’m va dibuixar un somriure de satisfacció.

Em ve genial un clàssic funk dels vuitanta per il•lustrar aquesta primera Homilia de la temporada: els Odissey i aquesta peça que s’anomena ‘Going back to my Roots’, Tornant a les arrels!!

La Madonna, amb el seu concert, m’ha donat el senyal de sortida per a les vacances. És una sensació peculiar: excitant i relaxant alhora. Agradable en tot cas.

Fins ben aviat!!

Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Gavines'. El Masnou, maig 2009

Pirates de Festa Major

PIRATES DE FESTA MAJOR

A Premià de Mar els veïns donen la benvinguda als Pirates per celebrar la seva arribada durant la Festa Major, encara que de vegades sigui amb símbols més caribenys que no pas berberiscs. A dalt, l'Ajuntament després de ser pres pels pirates.

La majoria dels habitants del petit barri de pescadors dormen en la calorosa nit mediterrània. En la seva majoria són pescadors que l’endemà, abans no hagi sortit el sol, hauran arrossegat a mar les petites barques des de les platges per anar a llençar les xarxes Mediterrani endins. La lluna ha sortit esplèndida aquesta nit i aquest fet omple amb un sentiment màgic els cors de la jove parella que corre amb sigil per la platja per anar a estimar-se entre les barques. Ella i ell s’han esmunyit de les seves llars de manera clandestina: encara no gosen confessar als pares la relació que mantenen des del Nadal. Ella té quinze anys; ell encara no disset.

És just quan arriben al seu amagatall que un núvol sembla voler regalar-los un extra d’intimitat i es posa davant de la lluna enfosquint l’escena. Però quan tot just s’han fet uns petons, tímids encara, un soroll que arriba del mar els crida l’atenció. És un xipolleig rítmic i constant. Tots dos han nascut a tocar de platja i saben que cap peix no fa aquest soroll que comença a créixer per sobre del so de les onades, i cap barca de pesca del poble pot estar a mar a aquelles hores. Els dos adolescents escodrinyen la foscor a la recerca de l’origen d’aquell so quan el núvol que els havia emparat de les mirades de la lluna segueix el seu camí i permet que tota la llum de la dama de la nit caigui de nou sobre la platja. Aleshores, els veuen. Dos xabecs de tres pals es retallen sobre l’horitzó fosc amb les veles recollides. Des de les embarcacions, un grup d’esquifs plens d’homes silenciosos armats amb simitarres cavalca sobre les suaus onades en direcció a la platja. Els pirates els estan atacant!

Només es donen temps per una consulta mútua mirant-se els ulls per, de seguida, aprofitar que les barques de pesca els amaguen dels atacants per córrer cap a les primeres cases, les més properes a la platja, i picar la porta per despertar els veïns. Ja no es tracta de dissimular: cal fer tant de soroll com sigui possible per despertar tothom i organitzar alguna mena de defensa davant l’imminent atac. Com a mínim, que els berberiscs no trobin la gent dormint indefensa als seus llits. Els sorolls i els crits comencen a estendre’s de casa en casa i les espelmes il·luminen els interiors de les barraques dels pescadors. Les mateixes flames serveixen per encendre torxes i els homes surten de les cases amb pals, espases, ferros, forques i tota eina que pugui servir d’arma. No és la primera vegada que els pirates ataquen la petita comunitat, però sí la primera en què els agafen tan desprevinguts i tan desemparats. En altres ocasions la torre de Burriac havia advertit els vaixells berberiscs a temps i havia encès les fogueres d’alarma. Aleshores els pescadors havien preparat una defensa ferma amb l’ajut dels pagesos de dalt i d’alguns homes d’armes. Avui, però, els xabecs s’han pogut apropar inadvertits i ara el desembarcament és imminent. Tots saben que la lluita serà dura i cruenta. Viure a tocar del mar, lluny del refugi de les zones més altes, comporta aquests riscs. A més, aquesta vegada estan sols.

Els homes avancen cap a la costa per fer allà mateix una primera línia de defensa. Si guanyen una mica de temps, potser les dones i els menuts tindran una oportunitat de pujar a buscar refugi al poble de dalt. Quan arriben a la platja coincideixen amb l’arribada dels primers esquifs i els més agosarats són els primers a saltar sobre els pirates fent grans crits i descarregant l’espasa a tort i a dret. També són els primers a morir.

Cinc segles després d’aquests fets, l’alcalde de la ciutat en què s’ha convertit aquell barri de pescadors ha declarat a l’emissora local que la nit anterior un escamot pirata, probablement un comando de reconeixement, havia desembarcat a la localitat a fer les primeres malifetes, demostrant la imminència d’un desembarcament a gran escala. L’alcalde ha demanat que tothom s’armi i que aquesta nit baixin a la platja a tractar de repel·lir l’atac.

En el moment d’escriure aquesta pàgina, centenars de ciutadans –aquesta vegada homes, dones i nens- han baixat a la platja seguint les ordres del primer edil a formar una línia de defensa que, tothom sap, serà superada per un enemic superior en número, armament i moral de combat. Venen a prendre la vila, com fan cada any per aquestes dates i inexorablement la prendran. Durant els propers dies seran els amos de la població i els ciutadans haurem de seguir la seva llei: diversió, disbauxa, concerts i balls, i fins i tot una bona colla correran despullats pels carrers en la seva activitat més transgressora.

Aquesta vegada, però, l’atac és incruent i a més tots, ells i nosaltres, sabem que diumenge els farem fora i recuperarem la ciutat, només per trobar-los a faltar fins l’any vinent, en una altra Festa Major de Premià de Mar.

Malauradament no hi ha pel·lícules que parlin dels pirates berberiscs, o al menys no tantes ni de bon tros com les que s’han fet darrera dels bucaners de tot pelatge que feien vida per Tortuga o Maracaibo i tots aquells llocs. En el vídeo no he pogut defugir les imatges dels ‘Pirates del Carib’ d’en Gore Verbinski amb en Johny Depp, però al menys la cançó és la que cita Robert Louis Stevenson a ‘L’illa del tresor’. Ja saben: Quinze homes sobre el bagul del mort...

Mamatocúmuls sobre el cel de Premià de Mar

25 de Juny del 2009

Un home bo

Deu d’haver alguna diabòlica disposició universal mitjançant la qual la gent més necessària en un moment determinat va i se’ns mor. Els pobres, com és evident, no ho escullen pas d’aquesta manera; simplement passa. Els camins del Senyor, i totes aquelles coses. Pensava en aquesta sensació fatalista, i en l’explicació resignada que els creients donen a tot allò que no entenen, quan el 19 de juny em vaig assabentar de la mort de Vicenç Ferrer, allà lluny, a Anantapur, a l'Índia. A casa seva.

No entraré aquí a glossar la figura de l’ex-jesuïta ni la seva tasca entre els més humils d’un país ja prou ple de pobresa com és l’Índia. Tothom n’ha parlat a bastament tots aquests dies, i no és aquesta la funció d’aquestes Homilies. Però sí que m’agradaria comentar que a en Vicenç se’l trobarà a faltar, i molt. Per suposat allà on feia la seva tasca -tot i que la seva dona, l’Anna, i el seu fill Moncho continuen amb la seva fundació-, però també a aquesta banda nostra del món. No és que aquí ens calgui suport econòmic ni tècnic per, per exemple, trobar aigua com Vicenç Ferrer va oferir a la seva arribada a l'Índia a principis dels cinquanta -ja saben, aquí tenim aquell invent tan reeixit que és l’aixeta, que no acostuma a fallar-, però sí que necessitem referents de conducta com era ell.

A veure: no seré tan ingenu –ni tan hipòcrita- com per dir des d’aquí que tants de nosaltres com fos possible ens hauríem de convertir en abnegats treballadors de la pietat, la caritat i la solidaritat, i a dedicar la nostra existència a la millora de les condicions de vida dels més desvalguts. De fet n’hi hauria prou amb que cadascú fes les seves coses respectant els demés, fos a l’Índia, o a qualsevol dels nostres barris plens de necessitats, on més que un heroi el que cal és una bona gestió des de les administracions, però això ja seria tot un altre tema, i ja m’estic anant per les branques. Si considero que gent com en Vicenç Ferrer era un referent és perquè tot al nostre voltant ens empeny justament cap a la postura contraria. No em voldria posar ara amb un discurs amb tuf de moraleta, però és que la cosa és d’escàndol si s’hi aturen a pensar. Allà on se’ns empeny a treure el màxim possible de fama i diners -i una buidor interior més que absoluta- de la mà d’una llei del mínim esforç que sempre acabarà per resultar enganyosa i finalment falsa, el model que ens ensenya la vida de Vicenç Ferrer i de tants d’altres en la seva línia és el de l’èxit mitjançant la cultura de l’esforç i del sacrifici, sempre al darrera d’un objectiu definit. Conceptes, com poden apreciar, tan antics com la història i de música tan rància segons l’estilisme actual.

Així que sortir-se del main stream no acaba de resultar una postura atractiva en aquests temps nostres, i menys encara si per fer-ho un s’ha d’enfrontar a governs, empreses, buròcrates, jerarquies diverses i a la incomprensió general, i tot per tirar endavant un projecte que l’únic que busca és dignificar la vida de gent que només ha comès el delicte de néixer al lloc equivocat en el moment equivocat. A Vicenç Ferrer li van fer la vida impossible els mateixos jerarques de les zones on servia. El 1968 la pròpia primera ministra Indira Ghandi va haver d’intercedir per evitar la seva expulsió de l'Índia, tal com s’explica al web oficial de la seva fundació. Anar per lliure fent el que es cregui oportú en cada moment, sempre ha resultat una actitud incòmoda pels que governen els seus jardinets. I si els habitants d’aquests jardinets descobreixen a més que hi ha coses que es diuen dignitat i justícia, la tasca de qualsevol missioner arriba a ser veritablement perillosa.

A tot això n’hi ha que s’estimem més fer veure que la cosa no va amb ells, com la Conferència Episcopal que no s’ha desesperat gaire per acomiadar Vicenç Ferrer. Algú li hauria d’explicar a en Rouco i la seva gent que són personatges com Vicenç Ferrer o Pere Casaldàliga els que portarien feligresos a les esglésies, i no la consagració del Sagrado Corazón, allà baix, a Getafe.

S’ha anat un home bo i humil, que si alguna vegada va fer soroll va ser per clamar per la justícia i en tot cas, obtenir més recursos per seguir tirant endavant la seva missió. Aquests dies es demana la candidatura de la seva fundació pel premi Nobel de la Pau. No és que el premi en sí sigui cap prodigi d’honor si tenim present que l‘ostenten personatges tan sinistres com Henry Kissinger o Iasser Arafat, però com ha dit Moncho Ferrer, els premis són publicitat i amb ella arriben els recursos. Jo ja el vaig votar com a Català de l’Any, i ara demano també el Nobel. Tot sigui per la gent d’Anantapur.

Un altre personatge molt influït per tot allò que va veure i aprendre a l’Índia, evidentment en un registre molt diferent al de Vicenç Ferrer. George Harrison amb una de les seves millors cançons en solitari: My sweet lord.

Fotografies de l'exposició 'Imatges de Premià' del grup fotogràfic Argent. Centre Cívic de Premià de Mar. Abril 2009.

cruel winter at nova square

nightmare at can manent


nightmare at sant cristòfol belfry

Radko Mladic, l’avi entendridor

TV3 se'n va fer ressò de les imatges de Radko Mladic emeses per la televisió bosniana. Ja em sabreu disculpar l'anunci previ.

No em direu que l’escena que protagonitza el gran fill de la gran Sèrbia no és prou entendridora. És que encara em cauen llàgrimes galta avall de pura emoció davant les imatges que veia l’altre dia a la tele. Mireu-vos-el, aquest iaio tan trempat i simpàtic petonejant tendrament un nadó, qui sap si un net o potser un nebot tardà. Si una escena tan entranyable em remou el budellam és perquè el iaio en qüestió, ara ja retirat per les coses de la política, va ser en un altre temps el Cap d’Estat Major de l’Exèrcit de la República Srpska, el general Radko Mladic.

No sabem qui és el nadó, però el que està clar és que a aquestes alçades difícilment es tractarà d’un nen nascut d’alguna de les dones croates o bosnianes musulmanes violades pels gossos de la guerra a les ordres del cèlebre trident Mladic-Karadzic-Milosevic en la primera meitat dels anys 90. Aquests infeliços, els nens vull dir, fruit d’allò que es va anomenar ‘neteja ètnica’ durant la guerra de l’ex-Iugoslàvia, concebuts amb l’únic objectiu d’omplir de serbis els territoris conquerits pels soldadets d’en Mladic i els seus col·legues de les bandes paramilitars, han de ser ja adolescents; nois i noies ben plantats i ben carregats d’odi, com no podia ser d’una altra manera.

Però aquestes nimietats no li treuen la son al nostre general, i aquests dies la tele bosniana l’ha tret en una sèrie d’imatges en actitud familiar amb el nadó en qüestió, i participant en aquells balls tradicionals que tant els agrada de fer per aquelles latituds quan ja van ben carregats de pivo i/o de ràkia.

En la meva opinió no convé, ni que sigui per salut i higiene particular i col·lectiva, que ens oblidem de qui estem parlant. Ja se sap que les informacions avui en dia van que volen i el que avui ens escandalitza demà ja ho hem oblidat davant les evidències d’un nou escàndol, un mal costum del qual ens hauríem de començar a vacunar, i els periodistes els primers. Aquest individu, tipus, subjecte... genocida, va néixer el 1942 a Bozinovici, al sud-est de Sarajevo. La seva ascensió militar, ves per on, va començar a Pristina, a Kosovo, però de seguida va participar a la campanya de Croàcia i després al setge de Sarajevo ja amb el rang de Tinent Coronel General, fins que el maig del 1992 el van nomenar Comandant el cap de l’exèrcit de la República Srpska.

Va ser exercint aquest càrrec que el juliol del 1995 l’exèrcit serbo-bosnià sota el comandament d’aquest perla va prendre Srebrenica, una ciutat que estava sota la protecció de les Nacions Unides que havia destacat una unitat militar holandesa amb la missió de defensar els seus habitants. Els holandesos, un centenar de tios acollonits comandats per un tal Robert Franken, que no sabien gaire bé què pintaven allà, es van quedar sols i sense reforços, ni aviació, ni artilleria pesant ni maleïda la cosa que els donés suport davant dels Chetniks. Es veu que a la ONU, la Unió Europea i l’OTAN –que en aquells anys es van cobrir de glòria- eren de l’opinió de que si els cascos blaus els ho demanaven amb prou educació, els serbis respectarien la ciutat i els seus habitants. Evidentment ningú no va respectar res. Amb els soldats regulars van entrar a Srebrenica els ‘Escorpins’ del Ministeri de l’Interior serbi, companys de farra d’altres angelets de la mateixa mena com els ‘Tigres’ d’Arkan o les ‘Àligues Blanques’ de Vojslav Seselj. En fi, ja saben vostès el que va passar després: una massacre brutal, freda i calculada, i davant dels nostres propis nassos. M’esgarrifo cada cop que hi penso. El problema és que molts dels nostres polítics, al menys els d’aquells anys, ni hi pensen i ni molt menys s’esgarrifen.

A veure: no desesperem, si és que algú –cosa que dubto- encara desespera hores d’ara recordant les matances de l’ex-Iugoslàvia. Que ningú no dubti de que el general Mladic acabarà essent jutjat al TPI de la Haia, com ho va ser Slobodan Milosevic –que morint-se es va lliurar de la condemna, el molt murri-, i Radovan Karadzic. Malauradament, però, no ho serà per una qüestió de justícia ni d’ètica ni de la higiene de la qual en parlava abans, sinó per necessitats polítiques. Sèrbia està necessitada d’entrar a la Unió Europea i sap que una de les condicions sine qua non perquè els vint-i-set acceptin donar-li el carnet de soci és el lliurament de Radko Madic a la fiscalia.

Em sembla un trist consol pensar que al tipus aquest li poden quedar poques festes familiars per gaudir en llibertat. La llista dels que haurien de passar pel TPI en relació a la guerra de l’ex-Iugoslàvia és extensíssima, i no només en criminals de sang. En ella també haurien de ser-hi els polítics europeus que, per interessos històrics o econòmics, o per simple covardia, van preferir mirar cap a una altra banda mentre Bòsnia es dessagnava.

Avui per acabar una balada de Dino Merlin, segurament el cantautor més popular entre els bosnians. La cançó s’anomena ‘Nedostajes’ que vol dir ‘Et trobo a faltar’.

Rebombori 2009

Espectacle de foc del Rebombori '09 amb la colla Simplement Diables i el Gafarró de Premià. Divendres 05 de Juny. Plaça dels Països Catalans de Premià de Mar

ball de diables

diable solitari

pluja de foc

EUROPA?

Els més foscos d’entre els endevinaires mediàtics ho havien anunciat del dret i del revés i, per tant, no ens hauria de sorprendre. Però servidor es volia aferrar a la il·lusió de que la gent s’agafés seriosament el que significava la data del 7 de juny i dediqués cinc miserables minuts d’un diumenge quasi estiuenc per anar a votar. Evidentment, per no perdre el costum, estava equivocat.

Perquè el set de juny hi havia eleccions per escollir la gent que, se suposa, ens ha de representar durant els propers cinc anys a una entitat tan misteriosa i sobrenatural per a la majoria com és el Parlament Europeu, aquell edifici espectacular que van dissenyar la gent del gabinet francès Architecture Studio, que duu el nom de la Louise Weiss i que està allà dalt, a Estrasburg.

Doncs res, que el personal –allò que els polítics anomenen eufemísticament ‘la ciutadania’- va passar de les urnes, d’Estrasburg, de la Unió Europea, de l’edifici del Parlament i de la pobra Louise Weiss que en cas de seguir viva no en tindria cap culpa, i se’n va anar a la platja o es va quedar a casa, o el que fos. Tan ricament.

I el cas, fixin-se, és que molt probablement la munió de gent que no ha votat en les Europees no té ni idea de que les lleis que surten d’aquell edifici que hi ha a la riba del Rin afecten a la seva vida diària i a les de la seva comunitat més que moltes de les que surten del parc de la Ciutadella o de la Carrera de San Jerónimo. El que passa és que ningú no s’ha pres la humil molèstia d’explicar-los-ho. I els que menys, els nostres polítics.

Hem assistit atònits a una de les campanyes electorals més vergonyoses d‘entre les que recordo, i ja n’he viscut unes quantes. Només els partits més petits, i tampoc sempre, han explicat iniciatives a desenvolupar a Europa. La resta s’han comportat com si estiguéssim davant d’una segona volta de les eleccions generals del març del 2008 o, a casa nostra, com si el que s’anés a votar fos pels escons del Parlament de Catalunya. Ja que el tema no anava ni per una cosa ni per l’altra, no m’estranya que el personal decidís majoritàriament que ja s’ho farien. Qui gemega ja ha rebut, i tot això.

Durant els propers cinc anys sortiran d’Estrasburg les lleis que ens mereixem, ni més ni menys. A cap i a la fi quan es va a votar és precisament per això, perquè decideixin els que hom considera que li són més propers políticament. Si no hi anem, no s’hi val a queixar-se. Dues pedres, com se sol dir. El Parlament que ha sortit és marcadament dretà –amb notable representació de la ultradreta, per cert- i, per tant, el que hem d’esperar són lleis dretanes. Tenint present que estem en època de crisi, ja poden fer-se una idea aproximada del que això significa.

Aviat farà sis mesos que a tots se’ns queia la baba de veure la pressa de possessió de Barack Obama com a 44è president dels Estats Units, amb el barret de l’Aretha Frankin i la bíblia d’Abraham Lincoln i totes aquestes coses, i els senyors aquests que saben de tot que ens solen treure per la tele en aquests casos s’omplien la boca de qualificatius pel nou president dels americans com si també fos el nostre. De fet una mica si que l'és, com és prou sabut, però aquest seria tot un altre tema. Aquells dies tot eren comparacions amb Europa i algun arrauxat va arribar a sentir una certa enveja d’aquells dies d’emoció pels americans. Doncs aquí estem: admirant el que hi ha a l’altra banda de l’Atlàntic amb un complex d’inferioritat de l’alçada d’un campanar mentre no li fem maleït el cas a les nostres pròpies institucions comunitàries, començant per la principal que és el Parlament d’Estrasburg.

No ens podem fixar en el model nord-americà per motius obvis ja que ells van crear una nació del no-res mentre que aquí estem intentant posar-nos d’acord entre vint-i-set, i tres més que tenim a les portes, i a més amb una història de veïnatge prou difícil. Precisament, la vigília de les eleccions es va commemorar el 65è aniversari del desembarcament aliat a Normandia, el principi de la fi del terror nazi, la pitjor tragèdia de la història d’Europa.

De manera que ens queden dos camins: o això acaba convertint-se en un simple mercat que ens aprofiti econòmicament i amaguem el cap sota l’ala davant els desafiaments geopolítics del futur, o treballem seriosament, des de l’últim ciutadà fins el President de la Comissió, per la construcció d’uns Estats Units d’Europa amb pes específic propi en la política, el model social, la defensa i la cultura. Un club de negocis o la personificació en forma de nació d’aquella princesa fenícia que va enamorar el mateix Zeus i de la qual aquest vell i meravellós continent n’ha pres el nom. Tenim cinc anys per pensar-hi.

Sí, és l’himne d’Europa. El que hauria de sonar a totes les escoles abans de començar les classes, el que hauria de ser dels esdeveniments polítics, esportius, culturals... el que ens hauria de fer aixecar de la cadira i posar orgullosos la mà al cor. La música que ens digués que som europeus, els guardians de les cultures més antigues i, havent entès la nostra pròpia història, també dels drets humans fonamentals. El va compondre Beethoven i el va versionar magistralment en Ritchie Blackmore amb aquest ‘Difficult to cure’. Que els déus beneeixin Europa!

UN ANY!!!!!!!!!!!!! O QUASI.................

Potser ja és hora de tornar a començar. Com a aperitiu una banda japonesa d'Oshare Kei, una mena de punk-pop. Em semblen divertits, em fan pensar en els meus nebots i canten una cosa que es diu '365 days' que em ve perfecte.

És a dir... fins ben aviat!!