L'envelat. 03 de Juliol del 2006

No em facin signar una data perquè ha passat una barbaritat d’anys des d’aleshores, però necessàriament havien de ser aquests dies, els primers del juliol. Les classes a col·legi, les de La Salle de Premià de Mar en el meu cas, haurien acabat poc abans de Sant Joan, però quedaven encara algunes activitats a fer, lúdiques bàsicament. Tinc el record, per exemple, d’una sortida en bus fins a Tarragona per veure les ruïnes romanes, la tornada de la qual va coincidir matemàticament amb l’encesa de les fogueres de la revetlla (diria que al vell Camp del Rector, al carrer de Sant Cristòfol, però potser mentiria), i amb la tant desitjada encetada d’aquell paquet de piules de color verd que m’esperava a casa. Suposo que les recordaran: Shhhhh... Puf! Res a veure amb els obusos de 105 mm que tant entusiasmen a les revetlles d’avui en dia.

Una de les activitats que restava per fer al col·legi després de Sant Joan, crec recordar que de la mà del lliurament de les notes dels darrers exàmens, era la rebuda d’una cosa coneguda com a ‘Agenda de verano’, o alguna cosa d’aquest estil. Com és lògic l’Agenda en qüestió, a banda d’oferir les possibilitats organitzatives de qualsevol agenda, marcava també activitats a fer durant l’estiu, materials d’estudi o exercicis de tota mena, vull dir, però el cas és que el seu gran mèrit, allò pel qual l’Agenda d’estiu era rebuda amb immensa alegria, era perquè la seva possessió implicava l’inici oficial de les vacances.

Permetin-me ara que doni la raó de bell nou al meu amic i editor Genís Morillas, que sovint em fa notar que sempre tinc una cançó per a cada situació, però és que així m’he educat, què volen que els digui? El cas és que em veig a mi mateix a casa, davant de la ràdio que hi havia a aquella tauleta que incorporava un llum de pantalla cònica verda, i que ja he mencionat alguna vegada en aquestes Homilies, fullejant la famosa Agenda mentre l’aparell monoarual m’oferia una cançó que en aquell moment em va semblar fresca i divertida d’allò més. El títol era ‘Fin de semana’ i l’interpretaven uns individus que es feien dir Los Diablos, cosa que en aquells anys de ‘nacional-catolicismo’ venia a demostrar que, o bé passaven de tot, o bé els tenien molt ben quadrats, els tios. ‘Buscaremos un lugar para amar y soñar este fin de semana’, deia la lletra. La curiositat m’ha aconsellat de visitar el tiet Google per demanar-li de quin any estaríem parlant i la seva resposta em diu que estem l’any 1971. És a dir, que jo tinc vuit anys i tot just he acabat segon de primària. El cas és que tan aviat va acabar la cançó el meu germà Santi i jo vam baixar el Passatge d’en Manent fins a la Plaça Nova, que naturalment no estava urbanitzada, per ser testimonis d’un espectacle esperat per la seva doble significació de principi de vacances i d’inici imminent de la Festa Major: l’aixecament de l’envelat.

Estructures metàl·liques pujaven majestuoses cap al cel de juliol mentre un exèrcit d’obrers s’afanyaven amb peces de fusta i mecanotub que s’havien de convertir en un parell de dies en grades i en un terra més o menys endreçat per tal què les parelles del poble poguessin ballar al ritme de l’orquestra contractada. I totes les criatures del barri ens aplegàvem a veure com creixia aquella obra d’enginyeria i fins i tot érem contractats il·legalment per portar peces d’una banda a una altra a un preu de misèria que es pagava a l’espavilat de torn que després el repartia entre els petits currants seguint el seu peculiar criteri.

El cas és que per evidents motius d’edat no vaig entrar mai a aquell envelat. D’històries allà viscudes n’he sentit a cabassos, des de les que parlaven del naixement de festejaments predisposats, consentits o supervisats pels pares des de les taules, fins aquella història de la cèlebre actuació de l’orquestra Màquina, que havia vingut a oferir la seva música ‘progressiva’, i que va acabar per provocar xiulades i fins i tot algunes cadires voladores entre el selecte públic assistent, poc procliu a qualsevol cosa que se sortís d'un vals o d'en Paquito chocolatero.

L’únic envelat en el qual recordo haver entrat es va muntar en una sort de revival d’aquells de la Plaça Nova a la Plaça de la Foneria, que aleshores era un solar, l’estiu del 1985. Aquell juliol hi actuaren Mary Sanpere i Guillermina Motta. Però en qualsevol cas el nou envelat ja no em va motivar com ho feien aquells espais dels primeres setantes quan, tot i saber que mai no hi havia d’entrar, la seva presència a la plaça dels nostres jocs esdevenia l’anunci de dos mesos llargs de platja, bicicleta, futbol i cames brutes de pols. Per nosaltres l’important era la constància de l’envelat plantat a la Plaça. El que passés al seu interior era problema dels grans amb els seus estúpids cerimonials. Ja s’ho faran!