L'Àngel de la Mort, Josef Mengele, i el caçador de nazis, Simon Wiesenthal

De professió: Caçador de nazis. 25 de Setembre del 2006

Quan jo era petit, els pitjors dolents de les pel·lícules, els malparits de catàleg, eren els nazis. També estaven els indis americans, però algun rar instint primari em deia, ja aleshores, que allò dels indis dolents i els blancs bons no estava del tot clar, tot i els esforços que per defendre aquest repartiment de papers havien fet Raoul Walsh i Errol Flynn a ‘Murieron con las botas puestas’.

Però allò dels nazis era d’una claredat aclaparadora, i el cas és què d’entre ells el més malvat no era al meu entendre ni Himmler ni Eichmann ni Goering ni Goebbles, Hess, Frank, Von Ribbentrop, o Keittel, ni tant sols el propi Hitler. El gran cabró era l’Àngel de la Mort, Josef Mengele, el metge que es va dedicar a experimentar amb presoners vius al camp d’Auschwitz amb l’excusa de la investigació científica.

He de dir que vaig descobrir el personatge mitjançant la ficció. Va ser a una inquietant pel·lícula del 1978 que s’anomenava ‘Los niños del Brasil’, basada en la novel·la d’Ira Levin del mateix títol. Molts de vostès la recordaran amb un Mengele magistralment interpretat per Gregory Peck que va recrear aquí un dels pocs papers de pervers de la seva carrera. A ‘Los niños del Brasil’ el doctor Mengele havia aconseguit clonar diverses vegades al mismíssim Führer Adolf Hitler. Imaginin el mal rotllo del platejament.

No ve ara al cas explicar com acaba la història, però sí que vull destacar l’altre protagonista de la pel·lícula, a banda del nen clonat que recordo que era d’un repel·lent més que considerable. Em refereixo al paper que interpretava Laurence Olivier: Ezra Lieberman, de professió caçador de nazis per compte pròpia. El senyor Lieberman, que a la novel·la de Levin es diu Yakov, estava directament inspirat en Simon Wiesenthal, algú de qui mai no havia sentit a parlar i que va ser el meu segon descobriment arran d’aquella pel·lícula de la meva adolescència. Un avi dedicat a la noble tasca de capturar nazis m’havia de caure bé forçosament.

Però la ficció és això, ficció, i Josef Mengele, el de debò, va morir el 1979 al Brasil amb la més absoluta impunitat, ofegat en un estúpid accident de platja. Tenia 67 anys. Malgrat la persecució a què el van sotmetre el Mossad israelià i el propi Wiesenthal, l’Àngel de la Mort no va acabar els seus dies a una forca a Israel com el seu correligionari Adolf Eichmann. Com a mínim, la persecució va privar a Mengele de tenir una plàcida vellesa. Ja és alguna cosa.

L’avi Wiesenthal anava pel món dedicat a amargar la vida a tants nazis fugits com va poder, i la seva tasca va aconseguir la presència davant dels tribunals de més de 1.100 criminals capturats a tot el món. Òbviament un resultat tan espectacular no s’aconsegueix amb la feina d’un sol home per sagaç que aquest sigui. Per això havia fundat el Centre de Documentació Jueva i el Centre que porta el seu nom. En tot cas havia de ser un individu peculiar. Ja l’havia perseguit la policia secreta soviètica, i al final va anar a parar al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Allà va aconseguir sobreviure fins que els americans van alliberar el camp el 1945. En aquell moment Simon Wiesenthal pesava tant sols 45 quilos. Durant aquells anys havia estat recollint tantes dades com va poder sobre tot el que veia, anotacions que podrien servir per portar els seus carcellers a la justícia, naturalment sempre que hi hagués alguna mena de justícia després de la guerra.

Com que no va quedar satisfet amb els judicis de Nürenberg va iniciar la seva croada personal sota el lema ‘Justícia, no revenja’. Com va declarar en una ocasió: ‘Quan es miri enrera a la Història vull que la gent sàpiga que els nazis no van ser capaços de matar a milions de persones i fugir com si res’. Amb aquesta màxima va localitzar a Eichmann a Buenos Aires, i a Karl Silberbauer, que va portar a Ana Frank a Auschwitz abans de la seva mort a Bergen-Belsen. El mala peça d’en Silberbauer vivia tan ricament com a inspector de policia a Viena.

Simon Wiesenthal va morir el 20 de setembre del 2005, dimecres va fer un any. Tenia 96 anys i ja no es dedicava a buscar nazis fugitius. Havia abandonat la cacera el 2003 convençut que si encara quedava algun criminal nazi viu, aquest seria tan vell que difícilment el podrien jutjar. L’antiga víctima, el jueu pacient, l’Ucraïnès constant, havia guanyat la seva particular Segona Guerra Mundial.

Va ser un gran home, però la seva principal grandesa va raure en què va fer una tasca de la qual els governs, per desídia o interessos ocults, es van inhibir. Una situació malauradament ben actual a molts fronts, ara que ja no tenim a l’avi Simon.

Marines a Iwo Jima el febrer del 1945

El vell Marine. 18 de Setembre del 2006

M’han fet pensar en ell les imatges dels Infants de Marina espanyols desembarcant a Tiro, allà baix, al Líban, rodejats de nens somrients i de noies en bikini. Els de La Razón titulaven tot cofois divendres: ‘Marines españoles ‘toman’ la playa’. Ni que fos Normandia. Tant de bo tornin tan somrients com han arribat. En tot cas estic segur que llegint aquest entusiàstic titular, ell s’hagués fet un fart de riure. Un sarcàstic, i mesurat, fart de riure. El vaig conèixer quan vivia i treballava a La Jolla, a Califòrnia, i havia estat Marine.

Tot i que la feina de la farmàcia –Burns Drugs- em portava molt sovint a casa seva, no acostumava a veure’l. Normalment era alguna de les infermeres filipines que en tenien cura les que apareixien a la porta, recollien la bossa i signaven al meu full de lliuraments. Mentre esperava a la porta solia entretenir-me observant un quadre que hi havia a l’entrada i que representava caces dels Marines d’èpoques diferents, des de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat, amb el retrat de pilots que destacaren en cada moment amb cada un d’aquells avions i la seva signatura al costat. La veritat és que aquell quadre em tenia fascinat.

La primera vegada que va sortir ell personalment a recollir el lliurament em va sorprendre la seva imatge. Suposo que m‘havia fet una idea d’ell com la del típic militar remugador, en permanent mala llet, de manera que em va desconcertar trobar un individu amable que recollia el sobre de paper amb els flascos de les píndoles al seu interior, comprovava el seu contingut i signava el meu full de control agraint-me el servei. D’altra banda em va admirar la seva alçada. Era un home altíssim i que, vell i malalt, a casa seva estant, vestia sempre amb absoluta pulcritud, amb corbata i americana i, penjat del trau de la solapa d’aquesta, la insígnia negra, vermella i daurada del Cos de Marines dels Estats Units.

Lligant caps, entre la imatge de l’avi i el quadre que tenia a la l’entrada de casa, vaig entendre que l’individu havia de tenir un munt d’històries al pap que valdria la pena d’escoltar. Però quan anava a casa seva era per feina i això, a Catalunya i a Califòrnia, implica sempre manca de temps. Em moria de ganes per preguntar-li, però el ritme de treball mai no em va donar l’ocasió.

Mai fins el meu darrer lliurament a casa seva. Estava a punt de tornar cap a Europa i, per tant, de deixar aquella feina, quan un divendres a la nit, un dia rúfol d’aigua, fred i vent com se’n veuen pocs a Califòrnia, vaig conduir fins a casa seva per portar-li medecines. Vaig sortir del Pick-up xop d’aigua amb la bossa de paper a la mà i va ser ell qui em va obrir la porta. En veure’m arribar d’aquella manera va esbossar un somriure agraït per rebre les seves medecines també a aquella hora i amb aquell temps. Per algun motiu, allà sota l’aiguat, vaig veure clara l’ocasió. Vam parlar sobre el quadre dels caces, i em va explicar que havia fet la Guerra Mundial; havia estat amb els Marines al front del Pacífic. No ho va dir amb altivesa, sinó amb l’expressió de qui té un carregament de records que diàriament s’escenifiquen al seu davant. No semblava tenir cap gana d’establir una llarga conversa, però tampoc no em va acomiadar ficant-se a casa seva com havia fet altres vegades. Es va quedar allà al porxo, protegit de la pluja, mentre jo em mullava com un ànec. Em va semblar que encara podia exprimir més l’instant, així que vaig dir-li què allò devia d’haver estat molt dur. No em va mirar. Va quedar-se amb la mirada perduda a la pluja, veient coses que, dic jo, havia de dur-se amb ell a la tomba, i aleshores va sacsejar el cap i va contestar. ‘Vam fer el nostre camí’. I sense deixar de mirar a un punt inconcret de la nit va afegir: ‘Vosaltres, els de Burns, no us atureu mai, eh?’ I a mi, no sé d’on, em va sortir ‘No senyor. Sempre lluitant, senyor’. El cos em demanava d’acomiadar-me fent-li la salutació militar. Per suposat, no ho vaig fer.

Finalment el vell va tornar a l’any 2001, em va desitjar que passés una bona nit i es va ficar a casa seva. I jo vaig tornar al meu Pick-up deixant anar aigua per tot arreu, i abans de tornar a arrencar em vaig quedar reflexionant sobre aquella estranya conversa. I allà assegut, al final d’aquell cul-de-sac de La Jolla, de seguida vaig entendre perquè m’havia emocionat aquell ‘ Vam fer el nostre camí’, molt més que qualsevol de les moltes narracions bèl·liques que l’home devia de guardar al seu disc dur. I era perquè l’avi m’havia fet entendre que ells no van ser pas herois, sinó només gent que va fer el que s’havia de fer en aquell moment. Justament el que jo, salvant totes les distàncies, potser sense adonar-me per la força de la rutina, estava fent aquella nit sota aquell aiguat, i que el vell Marine em va voler fer veure.

Els tres 11 S

De la Diada a l’11 S. 11 de Setembre del 2006

Dilluns, i 11 de setembre. Avui és, doncs, la Diada Nacional de Catalunya, dia festiu i reivindicatiu. Imagino que, com mana la tradició, moltes finestres i balconades estaran engalanades amb Senyeres i espero i desitjo que, per una senzilla qüestió de convivència i de tenir la festa en pau, aquells ciutadans del Principat que dies enrera van penjar la bandera espanyola homenatjant la gesta japonesa de la selecció de bàsquet, l’hauran retirat fins a una nova ocasió de lluir-la amb orgull. A molts pobles, a la majoria de fet, es faran homenatges als defensors de Barcelona del 1714 encapçalats pel Conseller en cap, Rafael Casanova. Institucions, partits polítics i entitats dipositaran flors i faran parlaments i cantaran moltes vegades Els Segadors. Bon cop de falç!

Els lectors i oients de les Homilies paganes saben que a poc que puc no escric aquí sobre política. Per això ja faig un editorial a la tertúlia política que presento a Ràdio Premià de Mar on dic la meva sobre com em sembla que van les coses. De manera que si avui escric sobre la Diada no serà en clau política ni reivindicativa. En tot cas, si avui he volgut escriure’n és bàsicament per mirar d’entendre quin sentit té el 2006 una celebració així amb la que ens està caient, amb els canvis tan ràpids i bèsties que es donen al nostre voltant.

Devia ser el 12 de setembre del 2001 i m’agradaria poder jurar que era a la magnífica tira Ninots d’en Toni Batllori, a La Vanguardia, que es veia un català dels de tota la vida, de Senyera i barretina, que se n’anava a la mani de torn de l’Onze de Setembre. El bon home havia deixat la tele en marxa i quan ja tenia la porta oberta se sentia ‘Booommmm’. I el nostre bon català, amb la barretina calada, però amb la Senyera recolzada a la paret, es quedava assegut, hipnotitzat davant el televisor, incrèdul davant les imatges que arribaven de Nova York. Poques vegades una tira còmica ha resumit tan clarament una realitat. L’Onze de Setembre ja mai més no havia de ser el mateix. Des del 2001 la Diada és, sobretot, l’11 S.

I dic això sense oblidar que els nostres germans xilens tenen el seu propi drama a recordar d’un 11 de setembre, el del 1973, quan aquell sinistre soldadot feixista va trair la confiança que li havia dipositat el seu President i va iniciar una orgia de sang que, encara avui en dia, no ha estat netejada als tribunals. Perquè, mira que hi ha dates al puto calendari, com 365 dies, però és que a l’11 de setembre li han tocat uns quants números de la rifa. De la rifa cabrona, en concret.

L’Onze de setembre ha resultat ser una data tenebrosa com poques. Pel que fa a nosaltres, suposo que forma part del nostre tarannà més ancestral fer festa en un dia com aquest, per commemorar una derrota, la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les llibertats i les Institucions que ens havíem vingut currant des de l’alta edat mitjana. Dubto, en tot cas, que, a banda d’actes institucionals i homenatges a les víctimes, ni a Santiago de Xile ni a Nova York se’ls acudeixi de declarar l’11 de setembre dia festiu. Ja ni els dic declarar-lo el dia nacional.

Mala sort, doncs. Els quatre genets de l’Apocalipsi li han agafat el gust a l’onze de setembre i això, vulguem o no, ha diluït la nostra Diada amb aquesta gran voràgine de la globalització en el seu capítol de desgràcies i injustícies polítiques i militars. O terroristes, que tant és. Massa llàgrima i massa record trist per a massa gent a massa llocs del món per un sol dia.

Però en fi. Les coses són com són i avui, com deia, és la nostra Diada, com podia haver-la estat el dia de Sant Jordi, que al menys tindríem una victòria a celebrar, encara que fos sobre un pobre drac. Els ciutadans més conscienciats hauran penjat la Senyera a la balconada i assistiran a algun dels actes programats, i la resta se n’anirà a la platja, que tres dies seguits de festa no es veuen tan sovint. Ves. Els programes informatius hauran de diversificar el seu temps, com porten fent des del 2001, però segur que arribaran a obsequiar-nos amb les declaracions més lluïdes dels nostres insignes, que tenim a sobre eleccions autonòmiques, tu.

Però si debò del que es tracta és de commemorar el nostre 11 de setembre, a veure si es possible que es pugui fer tenint més presents els ciutadans anònims de Barcelona que hi van deixar la pell el 1714 lluitant a la desesperada per casa seva i per la seva gent davant els soldats d’en Berwick, que els herois oficials, la majoria supervivents al setge, ja han rebut moltes flors. I posats a demanar, a veure si entre flors i Senyeres algú aprofita la Diada per reflexionar sobre el nostre paper com a Nació en aquest turbulent segle XXI que se’ns està organitzant.

Les Line 7 després de la Matagalls-Montserrat del 2003

La darrera patrulla. 04 de Setembre del 2006

No sé si els ho he explicat anteriorment en aquestes Homilies, però sóc un enamorat dels objectes nobles, encara que aquests siguin d’ús quotidià. Tenim el fotut costum de gastar tant i tan de pressa que pràcticament no tenim constància del servei que ens fan els estris ni ens adonem quan aquests, en la seva inanimada essència, es trenquen la cara per complir amb honor i orgull amb aquella tasca per a la qual van ser dissenyats, primer, i després construïts.

L’Homilia d’avui està dedicada a uns objectes que m’han servit honrosament fins més enllà del que els reclamava el seu deure, com diuen a les pel·lícules. Avui escric per homenatjar un parell de botes de muntanya que un dissabte del passat mes d’agost van fer, protegint el meus peus, la seva darrera patrulla. Les seves soles, desgastades i fins i tot partida una d’elles, no donen ja més d’elles mateixes.

Són unes Line 7, comprades a Premià de Mar haurà fet dotze anys, amb la seva sola Vibram i la seva membrana interior de Gore Tex per abrigar i deixar transpirar al mateix temps. Dispensin vostès que mencioni les marques. No és el meu ànim el de fer publicitat sinó el de deixar constància d’una feina ben feta per part de tres empreses unides en un sol producte final.

En tot cas, unes botes per elles mateixes no tenen maleïda la importància. La gràcia està en aquells terrenys que han trepitjat al llarg de la seva vida activa, les aventures que el seu ús ha significat i, moltes vegades, la companyia amb la qual han caminat tot aquest munt de quilòmetres per terrenys tan diferents. En tant que aquestes botes m’han acompanyat en la majoria dels meus viatges en tots aquests anys, he de pensar que en molts dels records que en tinc elles estaven allà, lligades als meus peus; des de la seva soferta perspectiva eren testimoni d’aquelles experiències. Una feina ruda i difícil, sempre allà baix, aïllant-me de pedres, pols, aigua, fang, neu o gel, permetent-me moure’m amb seguretat per llocs no sempre segurs, i de vegades no només pel tipus de terreny. Les meves Line 7 es van moure per les muntanyes de Bjelasnica i els carrers de Sarajevo, i van trepitjar els campaments de refugiats Polisarios a l’Hamada del Sàhara. Van fer rutes pels parcs de Yellowstone, Yosemite i Sequoia i pel desert d’Anza Borrego, i van fer el Gran Canyó des del Rim fins al riu Colorado per tornar a pujar. M’han ajudat en un munt d’ascensions per muntanyes catalanes i pel meu únic 3000, el Telescope Peak a Death Valley, però també m’han facilitat infinitat de pujades a Sant Mateu i Burriac, i fins i tot m’han fet més passable algun rufolós dia de pluja hivernal.

De fet una vegada sí que em van fallar. Coses de l’edat. Fent la Matagalls-Montserrat del 2003 es va desenganxar parcialment una de les soles obligant-me a fer els darrers quaranta quilòmetres de la marxa amb la bota lligada amb esparadrap. Sí, rotllo McGyver. No obstant això, una tasca professional per part d’un sabater premianenc les va tornar a la vida permetent-me fer amb elles els 63 quilòmetres –Montseny-Mataró- de la Marxassa d’aquell any, i sota la pluja.

L’incident de la Matagalls-Montserrat em va fer entendre que les Line 7 no podien ja assegurar-me les prestacions de la seva joventut i, una mica avergonyit, vaig comprar unes altres botes. Aquesta vegada, però, no citaré la marca. Fa unes setmanes, baixant d’Órrius, les soles de les botes noves van, literalment, rebentar. S’havien podrit, ves a saber com. Coses que passen, em va dir el meu assortidor premianenc de confiança per les coses de muntanya. Coses que passen: si les soles rebenten al cim del Puigmal ja m’explicaran vostès com baixo jo d’allà dalt. A diferència de les Line 7, les noves no eren unes botes honorables.

I és per tot plegat que ara fa uns dies les meves Line 7 van fer la seva última singlada, la darrera patrulla: el Matagalls i després el Tagamanent travessant el Pla de la Calma en viatge d’anada i tornada des de Coll Formic.

I ara, què volen? No m’atreveixo a llençar-les. No puc. Massa records, massa aventures plegats. Seria com girar l’esquena a un amic perquè s’ha fet vell, així que he pensat que ficaré al seu interior dues portades de diaris del dia de la seva darrera caminada, i un dia les penjaré d’una paret sobre un marc de branques de pi lligades amb cuir i decorat amb un parell de plomes de corb i de falcó, com una sort de Dream catcher navajo, per recordar, quan les miri, tot el què vam viure plegats.

Tant de bo les properes botes siguin, com a mínim, la meitat d’honorables que les meves Line 7, i visqui amb elles, al menys, el mateix nombre d’aventures.

Que així ho vulguin els déus.