Em sembla que mai no els havia explicat que em corre sang gallega per les venes. Deu de ser per això que sempre he sentit una forta simpatia sanguínia per tot allò que vingui de la part celta, sigui de Galícia, la Bretanya francesa, Escòcia, Irlanda o els Cèltics de Boston. A tall d’exemple em passa que el so d’una gaita aconsegueix disparar-me la sang de manera sorprenent per a mi mateix, sigui una Pibroch de les Highlands escoceses, o una composició de Carlos Núñez.
Si els he fet aquesta introducció és perquè darrerament dues amigues no vinculades entre elles m’han vingut a parlar d’estranyes llegendes i de dones sàvies que saben quins beneficis treure de certes herbes recollides en certes èpoques de l’any perquè serveixin d’ajut a persones necessitades dels seus serveis, elements aquests ben típics de la cultura celta i que, per tant, escolto amb afecte. Que part d’aquestes històries m’arribin d’una noia gallega no em sorprèn per motius familiars i, com explicaré després, perquè en una visita a Galícia vaig entendre que aquestes coses són allà tan normals com per a nosaltres anar a collir bolets a la tardor. Però el més curiós és que narracions similars m’han arribat també per part de gent amb origen andalús, de la província de Granada concretament, on l’ocupació àrab hauria esborrat tot rastre de cultures anteriors. El cas és que el poble en concret on, sembla ser, romanen aquests costums, va ser repoblat amb gents vingudes des de Navarra en temps de la Reconquesta. Si els ve de gust lligar caps els explicaré que va ser precisament a una població navarresa, Zugarramurdi, on el 1612 la Inquisició va jutjar i condemnar a la foguera dotze dones sota l’acusació de bruixeria en el que va ser un dels processos més importants i salvatges dels què es té notícia en aquest sentit a Espanya; el nostre Salem particular, com si diguéssim, però vuitanta anys abans; com sempre marcant tendències, que es diria avui en dia. El que vull dir finalment és que la paraula Akelarre els és prou coneguda als amics navarresos i, pel que es veu, de retruc, als seus descendents granadins.
Deia que aquestes coses em sedueixen per consanguinitat -de fet va ser ma àvia Andrea, que era gallega, qui em va ensenyar allò de què les meigas, ‘no existen, pero haberlas hailas’-, però també perquè en unes setmanes en les quals vaig treballar a Galícia no van tenir massa objeccions a fer-me veure el que hi havia de forma prou evident. Residíem aleshores a l’antiga escola de la RENFE a l’aldea de Bamio, just a sobre de Vilagarcía d’Arousa, i feia dies que un company, prou seriós a priori, havia assegurat, pàl•lid i amarat de suor, haver vist de matinada algú que l’observava des de l’exterior de la finestra de la seva habitació. La cosa no tindria més importància si no fos pel fet, fútil en principi, que el soci aquest pernoctava a un quart pis amb finestres sobre les fredes aigües de la Ria d’Arousa.
Aquest era l’ambient que es vivia a Bamio quan els dos periodistes que fèiem vida a tan tètric edifici vam ser convidats per uns amics a participar a una queimada amb conxuro incorporat a la platja de Vilagarcia. La distància entre l’aldea i la ciutat és mínima i es podia fer ràpidament a peu, fent drecera pel petit cementiri abans de seguir per la carretera fins on ens esperaven. Els nostres amics ens varen demanar com era que havíem baixat tan ràpid i els vam explicar l’atall que havíem fet pel cementiri, cosa que va provocar mirades incrèdules entre ells i expressions intranquil•les acompanyades d’advertències serioses en el sentit que mai més no féssim tal temeritat. Ja saben: les ànimes, els difunts, la Santa compaña i totes aquestes coses que empetiteixen els més terrorífics dels mites eslaus dels Càrpats. Tots parlaren excitats excepte una noia: una locutora de musicals de Ràdio Arousa, de la cadena SER. Andrea es deia, com la meva àvia.
El cas és que la nit següent havíem de baixar de nou a la ciutat, però aquesta vegada l’Andrea ens va venir a buscar. Vam iniciar el camí i vam fer drecera pel cementiri, com era el nostre costum, i ella va mantenir la conversa distreta sense donar cap importància al fet de travessar el camp sant. De nou a la carretera li vaig recordar rient la conversa de la nit anterior a la platja amb la idea que una DJ de ràdio, una noia culta i moderna, estaria molt per sobre d’aquestes coses quan, amb tota naturalitat, em va venir a explicar allò de què a ella no li podia passar res perquè cada any, per la nit de Sant Joan, recollia a bosc determinades herbes amb les quals feia determinats rituals protectors. Entre incrèdul i espantat li vaig preguntar si era una mena de meiga, i ella, mirant-me amb un suau somriure, em va contestar que, per favor, que les meigas no existeixen, però que ‘haberlas...’
dissabte, de juny 30, 2007
divendres, de juny 22, 2007
La foto està presa a la regió de Bihac el 1995, al final de la guerra dels Balcans. El soldat que plora va descobrir que era l’únic supervivent d’una aldea musulmana quan la van recuperar als serbis. La imatge és del fotògraf nord-americà Ron Haviv.
En Zip, òbviament, no es deia pas Zip. Aquest no era ni tant sols el seu veritable nom de guerra. El seu nom, l’autèntic, ves a saber si el feia servir mai. El recordo petit i ros, amb dues cicatrius importants a un braç i amb algunes dents de menys. Es movia sense casc amb una moto de gran cilindrada per Hadzici, la nostra base d’operacions a disset quilòmetres de Sarajevo. Parlava poc i somreia menys.
Quan el vaig conèixer, en Zip tenia vint-i-sis anys i un currículum que posava els pèls de punta. La guerra l’havia agafat amb dinou anys enrolat a l’Exèrcit Federal Iugoslau. Quan la lluita va arribar a Croàcia es va començar a fer preguntes. Ningú no els explicava el perquè d’aquella guerra civil contra gent que havien estat els seus veïns, fins que va veure clar que després dels croats els següents serien els bosnians. Aleshores va desertar, va tornar a casa seva i es va allistar a les partides guerrilleres que tractaven de defensar la seva gent i el seu territori d’aquella salvatjada que algú va batejar aquells dies com a neteja ètnica.
En Zip i els seus comandos no es van passar la guerra aferrats a l’AK esperant que baixessin els txètnicks de les muntanyes. El seu grup es va especialitzar en operacions nocturnes com la que van fer prop de les pistes de salts d’esquí que s’havien fet servir l’any 1984 als jocs olímpics d’hivern de Sarajevo. La intel•ligència de l’Armja va advertir d’una trobada de comandaments txètniks a aquella zona, i els nois s’hi van acostar, van passar a ganivet als militars enemics, i van tornar a baixar. Això no m’ho va explicar ell. Aquesta història la vaig conèixer de gent de la Plataforma Solidària del Maresme aquí, abans del nostre viatge a Bòsnia el 1997. Ja els deia jo que en Zip no parlava massa.
Per comptes d’explicar batalletes, en Zip va considerar que la millor manera d’oferir-nos una aproximació de què havia anat la cosa dels Balcans era il•lustrar-nos amb un vídeo. Aquella no va ser l’única cinta que ens van passar en aquells dies, però la d’en Zip no era la gravació d’un que corre amb una escopeta a les mans per explicar després als nets que va anar a la guerra. La cinta d’en Zip era la guerra.
A banda de les notes que vaig prendre, la tinc tan fresca a la memòria que diria que podria reproduir-la sencera en la meva imaginació. Primer imatges d’una festa. Hi havia molts soldats molt joves, asseguts davant de llargues taules plenes de gots i ampolles de pivo (cervesa) i rakia. L’escena era molt llarga. La càmera anava repassat els rostres d’aquells quasi nens que cantaven i bevien per donar-se valor. Després es veia en acció un grup d’aquells nois, entre ells un Zip molt més jove que no el que mirava la televisió al nostre costat amb posat seriós. Per algun motiu se’m va quedar gravada la cara somrient d’un noi ros que portava unes ulleres d’aviador tipus Ray Ban. El grup pujava el vessant d’una muntanya boscosa com si actuessin davant la càmera que els anava seguint. Aleshores en Zip es gira a la càmera, demana silenci amb un dit a la boca i després, amb el mateix dit, assenyala muntanya amunt. De seguida el grup comença a disparar mentre avancen d’arbre en arbre. Uns minuts després s’acaben els trets i la càmera puja fins enfocar un tipus vestit amb una granota blava mort al terra amb un AK fumejant entre les mans.
Després se’ls veu en un paisatge nevat, posant-se una granota blanca per camuflar-se amb la neu, però de seguida canvia l’escena. El paisatge és de nou primaveral i els nois vesteixen uniformes mimetitzats. De fons se senten de tant en tant trets de fusell. Un que semblava haver-se avançat a explorar torna amb el grup i els avisa rient baix, com si se li acabés d’ocórrer una trapelleria. El grup corre endavant, sempre seguits de la càmera, fins que la vegetació obre una finestra sobre una clariana de bosc. A la clariana es veu un grup de soldats txètniks menjant. De seguida en Zip xiuxiueja uns ordres i ell i un altre aixequen els seus llençagranades RPG 7. Tots dos disparen al mateix temps, però només un dels RPG ha disparat. De seguida tots dos corren rient a amagar-se amb els altres. La càmera no corre. Es queda i grava des de la clariana. Quan el fum s’esvaeix, els cossos dels soldats serbis estan estirats pel terra de qualsevol manera.
Al final de la cinta hi havia un programa de televisió on sortien imatges de soldats locals caiguts durant la guerra sota una música que recordava una mena d’himne. Un dels que sortia a les imatges, somrient enfilat a un camió, aguantant l’AK amb una mà mentre feia el senyal de victòria amb l’altre, era el noi ros de les Ray Ban. En veure’l a la tele, en Zip ni va parpellejar. Aquell devia ser un altre dels cadàvers que l’acompanyaven dia a dia en la seva existència d’ex-combatent.
dissabte, de juny 16, 2007
Al menys els indis tenien motius per atacar aquells trens del Far West
Resulta encoratjador comprovar que les millors tradicions no només es mantenen sinó que fins i tot algunes d’elles fan com els bons vins i es perfeccionen amb el pas dels anys. Llegeixo aquests dies que les bretolades de tota la vida als trens de Rodalies continuen tenint esforçats executors que no només recullen les fines artesanies de generacions anteriors sinó que, renovació obliga, n’afegeixen de noves al vell repertori per a desesperació de responsables de RENFE, acolloniment dels soferts usuaris i admiració de l’observador que creia haver-ho vist ja tot.
Vostès recordaran la informació que recollia el Periódico de Catalunya el passat 5 de juny segons la qual uns individus es dedicaven a llençar pedres contra un comboi de RENFE just a l’alçada de Premià de Mar. Una de les pedres, de dos quilos de pes, va trencar una finestra i va ferir a un jove que viatjava al tren. El noi va haver de ser portat a l’Hospital de Mataró perquè el guarissin les ferides. El cas és que aquest va ser el darrer atac del mateix tren en un viatge nocturn que ja va sortir tard de Barcelona a l’espera que la policia no s’emportés a un conjunt d’individus que s’aplicaven a repartir llenya a altres usuaris del mateix comboi. Però és que abans d’arribar a Premià el conductor del tren, sant baró, va haver de baixar per treure unes tanques metàl·liques que algú havia disposat al mig de les vies, sens dubte per demostrar amb els resultats de l’impacte alguna complexa teoria física. Explica la crònica de El Periódico que quan el tren es va aturar després de la pedrada que va ferir el noi, alguns passatgers van treure el nas a l’exterior per veure què passava i es van trobar amb una pluja de pedres, de manera que van tornar al tren i aquest va fugir direcció Mataró, rodes ajudeu-me.
A finals dels anys vuitanta feia una secció a un magazín de la Ràdio que es deia La Poltrona, i que podria considerar-se un prototip d’aquestes Homilies Paganes. En aquells dies jo havia viscut personalment un atac a pedrades similar en un trajecte en tren de Mataró a Premià, en aquesta ocasió a plena llum del dia. El succés em va inspirar una Poltrona, prou irònica, segons la qual els indis Maresmehoes haurien trencat unilateralment el tractat de pau signat llunes enrere amb el Consell Comarcal, i es dedicaven a atacar els trens de Rodalies que travessaven el seu territori, aterrint els pobres viatgers que viatjaven confiats en el tractat de pau i en la protecció de la Cavalleria Comarcal.
Imaginin-se que tant d’anar amunt i avall amb els trens de Rodalies per la línia de la costa m‘ha permès de ser testimoni de situacions de tots colors. Per suposat que sempre hi ha dies i hores especials en els quals el senzill fet d’agafar un tren de Rodalies s’enriqueix amb un plus de surrealisme; moments en els quals un pot ser testimoni de situacions impossibles en un altre trajecte. Així d’una volada, i a banda del referit atac indi a pedrades, se m’acut haver vist un artista de l’esprai reinterpretant la decoració interior d’un vagó en un moment de frenesí creatiu, a un grupet de caps rapats executant una performance consistent en ajupir-se i ensenyar-se els culs entre ells i a la resta del respectable, o a una parella desenvolupant pràctiques amatòries que farien envermellir al mismíssim Tinto Brass, per posar només alguns exemples.
Però els meus records més especials al respecte, aquells que rememoro amb un somriure i els ulls humits per l’emoció, són els que corresponen als trajectes en tren cap a Arenys de Mar per gaudir de la revetlla de Sant Joan. Eren els anys vuitanta i servidor, com un munt de gent de tota la comarca, tenia el costum de passar la nit més curta de l’any a la Riera d’Arenys davant de la fàbrica del Calisay, gaudint de la música de La Salseta del Poble Sec. El trajecte es feia en tren, encara d’aquells que permetien de portar les finestres obertes, i en més d’una ocasió el comboi en el què viatjava havia estat atacat per comanxes maresmencs armats, no només amb pedres, sinó que també amb armament més sofisticat, com ara coets que tractaven de fer entrar per les finestres obertes d’aquells vagons farcits de gent dreta. Val a dir que els colons, soldats de la cavalleria comarcal, trampers, sheriffs, ràngers i cowboys que anaven a ballar amb la Salseta, responien aquelles agressions xiricahues llençant també coets des de l’interior dels vagons. Si mai no va haver una desgràcia va ser perquè Manitú no va voler.
Han passat vint anys i podem consignar no només que continua havent brètols, sinó que aquests són, a més, cada dia més cafres. Al menys els indis tenien motius per atacar aquells vells trens del Far West.
dissabte, de juny 09, 2007
El darrer vol d’en Josep Maria Molina
Aquesta vella anècdota em va venir a la memòria envoltada d’un tel macabre quan vaig saber que el diumenge en Josep Maria Molina s’havia matat en un aterratge d’emergència amb la seva avioneta al costat del refugi Malniu a Meranges, a la Cerdanya. Sí que era cert que en Josep Maria tenia els peus al terra, perquè malgrat la seva passió per l’aventura i una certa addicció a l’adrenalina, el seu sentit de la responsabilitat i d’una certa prudència havia de ser prou patent. Difícilment sinó hauria arribat als 58 tacos d’una sola peça després dels paracas, les expedicions als Andes i a l’Himàlaia, amb en Toni López de Haro i la resta de la banda, les motos, els cavalls, el vaixell, les voltes al món i l’aventura probablement més dura, la de ser alcalde de Premià de Mar entre el 1983 i el 1987.
Va ser aleshores quan el vaig conèixer. En aquells anys ell tenia un Land Rover Ligero descapotable de color taronja que em tenia el cor robat. Un dia que el vaig trobar aparcat al carrer me l’estava mirant quan va arribar en Josep Maria, i com si em conegués de temps enrere me’l va estar ensenyant. Recordo que em va explicar rient com resultava de pràctic entrar amb aquella bèstia per la Gran Via de Barcelona perquè tothom s’apartava al seu camí. Anys després, una nit, li van cremar el Ligero que estava aparcat a prop de casa seva al carrer de Sant Antoni. Així se les gastaven alguns al Premià els anys vuitanta.
Després de la conversa del Ligero la meva relació amb ell va ser ja des de Ràdio Premià de Mar on jo havia entrat el maig del 1985. El juliol d’aquell any, just després d’inaugurar la Ràdio, en els darrers dies de la Festa Major va marxar amb l’expedició del Centre Excursionista de Premià al Tadjikistan, aleshores encara república soviètica, per assolir el pic Communizm a la serralada del Pamir. Un membre d’aquella expedició, un alpinista valencià que s’hi havia afegit a darrera hora, va morir en una caiguda després de fer el cim. Aquí va arribar la notícia de què havia mort algú, però no sabíem qui, de manera que el nostre bateig de foc com a periodistes van ser aquelles llargues guàrdies a l’espera de notícies des de la Unió Soviètica. Quan van tornar, en Josep Maria va dir en una entrevista a la Ràdio que potser no pagava la pena de córrer aquells riscos. El 1988, un any després de deixar l’alcaldia, formava part de l’expedició de Premià de Mar al Manaslú, un dels 8.000 de l’Himàlaia. Així era en Josep Maria.
En els darrers dos dies he entrevistat força gent demanant-los que ens parlessin d’en Josep Maria. Sempre es recullen panegírics en aquests casos, però amés em semblava necessari que quedés d’ell un record que anés molt més enllà d’aquell alcalde al qual li van penjar una història estranya sobre unes palmeres que van anar a parar a la Croisette de Cannes. D’aquestes declaracions em quedo amb les paraules del seu amic i primer secretari dels socialistes de Premià de Mar, en Josep Maria Anguera, quan deia que en Molina era massa arrauxat per ser polític. I també amb les d’en Joan Antoni Sòria, el representant d’Iniciativa per Catalunya a la meva tertúlia política dels dimarts, que parlava d’en Josep Maria com d’un líder nat, però també com el que els americans en dirien un maverick, un que va a la seva. Deia en Sòria que allà al tanatori, ja dins del taüt, al Josep Maria Molina se li havia quedat un somriure a l’expressió de la cara. Potser perquè en el darrer moment va saber que havia pogut salvar els passatgers del seu avió, o perquè havia mort fent una d’aquelles coses que el feien feliç. O potser perquè sabia que ja no li cal tenir els peus a terra, i pot volar on vulgui sense necessitat de cap estúpida avioneta.
divendres, de juny 01, 2007
Promeses
És el que té dedicar-se a aquest negoci i al mateix mitjà durant tant de temps. Aquest mes de maig haurà fet tants com vint-i-dos anys que treballo a Ràdio Premià de Mar, comptant els dos anys de la meva feliç diàspora californiana. Això vol dir que, amb les que tot just acabem de deixar enrere, he viscut en primeríssima línia sis eleccions municipals. Totes elles amb les seves més o menys sorolloses pre-campanyes, les campanyes amb els seus espais gratuïts a la Ràdio, les presentacions de candidatures i els debats entre els alcaldables, les seves jornades de reflexió, les jornades electorals i després, els processos de negociació de pactes per governar fins arribar al dia de la constitució del nou plenari. Per cert, el proper, el dissabte 16 de juny.
Comprendran que sis municipals -i aquí no parlem d’autonòmiques, generals, europees ni referèndums diversos-, donen per a un anecdotari més que potent, però amb la saturació electoral que portem a sobre tots plegats, millor deixar les històries de tantes votacions per una millor ocasió. En qualsevol cas, si un element han tingut en comú els sis comicis electorals locals en els quals he treballat fins el moment és que tots ells s’han donat, més o menys, en les mateixes dates. Fixin-se si no: 10 de juny del 1987; 26 de maig del 1991; 28 de maig del 1995; 13 de juny del 1999, 25 de maig del 2003 i, finalment, el 27 de maig passat. Les dues primeres, en una època en la qual tot era una mica més anàrquic, es van celebrar el 3 d’abril del 1979 i el 8 de maig del 1983. Totes a finals de la primavera, just quan els cants de les sirenes estiuenques comencen a omplir-nos els sentits.
I ara, ja ho veuran, passarà el que sempre ha passat cada quatre anys just després d’aquests comicis. Es tracta d’un curiós procés de metamorfosi dels nostres carrers que es dóna, precisament, en aquests dies. Compto que vostès –imaginin-se servidor- estaran prou farts de trobar-se a tothora i en qualsevol cantonada amb els rostres més o menys agraciats, millor o pitjor fotografiats també, d’aquells que fins diumenge confiaven a ser el proper alcalde de la ciutat. Les banderoles i les pancartes que pengen d’arbres i faroles, les que han sobreviscut tota la campanya a les inclemències del temps i dels vianants desafectes a tal o qual candidat, seran les primeres a desaparèixer, entre d’altres coses perquè si no acaben amb elles els vianants o els propis partits, ho faran els soferts treballadors de la brigada municipal. Però quedaran encara els cartells, el suport més antic, el pioner tant de la propaganda electoral com de la publicitat comercial. Enganxats a les seves cartelleres –per fortuna costums bàrbars com les enganxades a parets i arbres semblen haver passat a la història-, els rostres dels candidats podrien romandre allà immòbils, amb els colors perduts per l’acció dels raigs solars, esdevenint un veritable anacronisme amb l’arribada de l’agost o, pitjor encara, amb les primeres pluges de la tardor.
Això, però, mai no arriba a passar perquè just després de les eleccions, de vegades una mica abans i tot, els cartells electorals queden sota d’altres pòsters que venen a publicitar les primeres activitats festives de l’estiu. Aquesta vegada els primers en arribar als taulers d’anuncis municipals han estat la gent de De bòlit amb els cartells del seu Rebombori pel primer cap de setmana de juny, però de seguida vindran els anuncis de casals d’estiu, festes a discoteques o a les guinguetes de la platja, o dels concerts a la Illa Fantasia.
De mica en mica, doncs, els cartells amb les fotos dels candidats quedaran amagats sota les diferents capes de paper d’altres pasquins, promeses d’aquelles alegries que cada any ens esforcem en creure que ens han d’arribar de la mà de l’estiu, i que tenen el mal costum de no acabar de materialitzar-se mai. A mida que anem acumulant anys anem entenent que els somnis de les nits d’estiu són, malgrat felices i rares excepcions, cosa de Shakespeare i no de la vida real però, tossuts, ens seguim agafant a l’esperança. Poc o molt, volem creure, alguna cosa acabarà quedant de tanta promesa, mentre el gruix de papers va creixent i els cartells electorals, i també els de l’estiu, resten soterrats en un sepeli vertical de paper fins que la rasqueta d’algun treballador de la brigada ho treu tot i el cicle torna a començar. Aleshores els taulers s’omplen de nou de promeses de paper, electorals o lúdiques que alguns, caparruts i il·lusos encara que tocats per tanta decepció, lluitem per seguir creient per pura necessitat de creure. Com si sempre fóssim al primer dia de les vacances d’aquells llargs estius perduts de l’adolescència.
Descarregar l'Homilia