La foguera de Sant Joan a Arenys de Mar

La revetlla. 26 de Juny del 2006

Quan van arribar era ja ben passada la mitja tarda. Barrejades amb la resta dels banyistes, ningú no va parar atenció en elles tot i arribar nues, potser perquè van tocar terra a la platja de la Musclera, a Arenys de Mar on, com es sabut, tothom hi fa vida nu. Amples somriures blancs es dibuixaven a les seves cares en una expressió d’alegria, la que se sol posar quan un arriba a un lloc desitjat després d’una llarga absència. Tot un llarg any, en aquest cas.
Sense intercanviar una sola paraula entre elles, es donaren la mà per passejar juntes per la vora del mar sentint com les suaus onades anaven a petar als seus turmells, decorats amb petites petxines unides per fils d’argent. En la seva passejada gaudiren mirant la gent sense que ningú no se sentís incòmode pels seus alegres esguards; alguns potser les ignoraren, però la majoria les retornà el somrís amb un gest de salutació, o bé de complicitat. Era impossible sentir-se violent davant d’aquelles dones. Caminaren així fins als búnquers de la Guerra civil que divideixen la platja amb les roques que els fan de fonaments. Algú amb la seva entrenada vista podia veure des d’allà el cementiri de Synera a l’esquerra, sobre el turó, i lluny al fons, la gran foguera que havia de cremar al vespre, així com l’escenari on actuaria l’orquestra. Elles miraren el sol per calcular l’hora que era; quedaven dues hores ben bones abans no arribessin els altres, de manera que estiraren els seus cossos sobre la sorra calenta i dormisquejaren deixant que els darrers raigs solars de la tarda joguinessin amb la seva pell.
El seu somni es tallà de cop quan les rodejaren tres figures. Eren dos homes i una dona que les observaven amb una expressió de joia similar a les que tenien elles quan trepitjaren terra. Les dues dones s’aixecaren i s’abraçaren amb els tres Muntesos, nusos com elles, bruns de cabells i de pell, d’apreciable musculatura a cames i tors. La dona que arribà amb els nous portava una bossa de cuir de la qual va extreure peces de roba per a tots cinc: lleus vestits d’una gasa verdosa i transparent per a elles; pantalons de pell per a ells, sandàlies de cuir per a tots.
Així vestits s'adreçaren fins a la gran foguera que ja cremava al final de la Riera d’Arenys envoltada de gran quantitat d’humans que l’observaven embadalits, o que llençaven coets i petards a l’aire. El foc: un antic regal dels Déus que també pot destruir, com molt bé saben els Muntesos que l’observen seriosos sabedors que aviat hauran de lluitar contra ell als boscos. Per a les Nedadores, però, com a sentinelles del mar que son, les flames de Sant Joan son les úniques que els és permès de gaudir, sempre a aquell punt, sempre a la revetlla del Solstici d’Estiu, i per això les miren, agafades de la cintura, amb llàgrimes d’emoció lliscant per les seves galtes.
Al seu voltant, els humans, però també aquells Éssers que els humans no poden veure, però que ells reconeixen i saluden amb una inclinació de cap: dones d’aigua, gnoms, fades, esperits, fantasmes o follets, per citar-ne només alguns.
Quan el foc comença a decaure, i amb ell la seva fascinació per les flames, és la música la que més els crida l’atenció i amb ella deixen que els seus cossos es deixin portar amb moviments que mai no han après, però que porten als seus gens des dels dies antics en que els Pares es van creuar amb els mortals per crear-los a ells, els Vigilants. Mentre es diverteixen veient i imitant els balls dels humans, els altres Éssers executen danses que ja es ballaven al Planeta molt abans que el primer home trepitgés el terreny que avui creu dominar.
El ball i la música fa que les hores corrin massa de pressa per aquells que només disposen d’una nit per gaudir d’una encarnació humana. Les primeres llums apareixen ja per l’horitzó i les Nedadores entenen que a Heraklion i a La Valletta ja és de dia. És el temps de marxar. Tots cinc caminen per la platja fins creuar de nou la línia dels búnquers. A la platja hi ha multitud de petites fogueres i als xiringuitos hi ha música de DJs o de petits conjunts. Tots cinc es despullen –com han fet alguns humans al seu voltant-, i els vestits i els pantalons tornen a la bossa de cuir. Les abraçades, tristes ara, es repeteixen, i les dues Nedadores caminen mar endins fins saltar a l’aigua i nedar amb força abans de submergir-se. Els altres tres giren cua i cerquen el camí que els retornarà a la seva llar als boscos.
Comença un nou dia amb la clarejada i els Vigilants del mar i de les muntanyes, després de celebrar un nou Solstici com des de fa mil·lennis, tornen a les seves posicions a fer una feina que els humans els posem cada dia més difícil.

Una vista del Vesuvio cafè

El Vesuvio cafè. 19 de Juny del 2006

Ja que diuen que somiar és de franc i, per tant, qui no ho faci és un perfecte imbècil, què els sembla si després de passar el cap de setmana passat a Daroca reprenem el tema on l’havíem deixat i ens en tornem a San Francisco? Ens havíem quedat, com recordaran, a l’interior de la llibreria beatnik per excel·lència, la City Lights Books. Amb el Howl de Ginsberg entre les mans –introduït dins d’un sobre amb el logo de la llibreria que vaig regalar al meu confrare del Cultura de consum, en Pep Lupes, que el va rebre amb emoció mal dissimulada-, tant sols es tractava de creuar el carreró –l’alley- Jack Kerouac i travessar les portes d’un dels bars amb major significació literària del segle XX: el Vesuvio cafè.

Ja saben com són aquestes coses: l’emoció que produeix a cada un entrar a un lloc determinat depèn molt de les seves arrels culturals, dels mites que s’ha anat fent al llarg de la vida. Un pot quedar-se absolutament fred davant de, per dir alguna cosa, el piano de Chopin a la Cartoixa de Valldemossa, amb aquella rosa sobre la tapa –o era un clavell?-, i en canvi sentir-se tocat per la glòria entrant al temple alcohòlic dels beatniks. Amb tots els respectes per l’amic Frédéric.

Explicava Xavier Moret al seu ‘Amèrica, Amèrica’, que va entrar al Vesuvio amb un paquet de la City Lights a les mans, va demanar un cervesa i es va posar a escriure sobre el local, cosa que, segons li va explicar el cambrer, feia pràcticament tothom que hi entrava, com feien també la resta de clients. Però quina altra cosa pots fer allà? Com no sigui, com explicava l’altre dia, veure a Russell Crowe rebent un Óscar. De manera que, amb una pinta de Sierra Nevada al davant –Per cert, una cervesa magnífica. Per favor, en els seus viatges als States mai no demanin les aigüetes Budweiser, Coors ni Miller; les cerveses de les petites marques són excel·lents-, amb la Sierra al davant, com deia, vaig prendre apunts dels detalls que més em cridaven l’atenció del Vesuvio.

Dec d’haver descrit això ja en un altre moment, potser en alguna carta electrònica, perquè veig que els apunts de la meva llibreta de viatge estan ratllats en vermell en l‘apartat del Vesuvio. Si els sembla, començarem per una frase, emmarcada a la paret sobre la barra, que signava el còmic W C Fields, però que podrien signar perfectament Kerouac, Cassady o Burroughs, i que deia una cosa així com ‘Va haver una dona que em va portar a la beguda... i jo mai no vaig tenir la prou decència d’escriure-la per agrair-li’. Anem forts per començar, com poden apreciar.

Veig als apunts que hi havia quadres i miralls amb escenes versallesques, just al costat d’una tele que no consta a la antigues cròniques beats. També hi ha una làmpada que presenta quatre flametes de gas i a l’altra banda de la barra de fusta aprecio un element ben rar als bars nord-americans: una màquina de cafè exprés, una nota genuïnament europea entre North Beach i China Town. Feliç amb la meva Sierra Nevada vaig prescindir del cafè, però el detall s’agraeix.

Com no podia ser d’una altra manera les parets estan folrades de retalls de premsa referits a la Beat Generation i de fotos de personatges entre els quals reconec a Allen Ginsberg, Lawrence Ferlinguetti, Bob Dylan, Jack Kerouac, Neal Cassady o Ken Kesey, l’autor d’Algú va volar sobre el niu del cucut. També hi ha fotos de pel·lícules com 'Class action' ('Acció judicial'), amb Gene Hackman i Mary Elisabeth Mastrantonio.

Dic jo que per justificar el nom del local hi ha postals del Vesubi autèntic, el napolità, el que va convertir en tètriques figueretes de pessebre els habitants d’Herculano, Pompeia i Stabiae, juntament amb una frase enigmàtica en italià que resava ‘Per favore non mi rompere i coglione, gracie’. I que cada un en tregui les seves conclusions.

A les meves anotacions encara veig una altra frase gloriosa, aquesta en anglès, que es traduiria com ‘Pareu atenció amb els carteristes i les dones perdudes’, i després un anunci publicitari que aconsella visitar Amsterdam i la germana del Vesuvio cafè, que se suposa que es troba a la capital holandesa, i que diu que s’anomena, no s’ho perdin, ‘Rameras’, en espanyol en l’original.

Resumint: aquest racó de Columbus Avenue, entre la City Lights i el Vesuvio, emmarca bona part de les claus de la cultura del S/XX així que bé val comprar un pòster i un llibre, i beure’s unes Sierra nevada pel record d’aquella tropa de rebotats desencantats dels convencionalismes del seu temps. Tant de bo, en els dies anodins que corren, tinguéssim uns quants Ginsbergs agitant el personal.

Quatre escenes d'actes del Corpus a Daroca: la parada de motos, el castell de focs, el 'Toro' i la 'charanga' pel carrer Mayor.

Un Corpus a Daroca. 12 de Juny del 2006

Doncs resulta que les conjuncions planetàries han estat propícies i divendres a la nit els meus amics Jordi Llop Gris, Marc Légolas i servidor aterràvem a la meva Daroca –ja saben, a vuitanta quilòmetres de Saragossa direcció Terol per la Nacional 330-; quatre-cents quilòmetres d’asfalt beneïts pel fantasma, sempre agraït, de Jim Morrison que ens va preparar una estupenda tempesta travessant els Monegros a l’alçada de Bujaraloz mentre el cassette del nostre 205 ens disparava el Riders on the storm dels Doors. Amb aquest bon averany, tot i que humit, era fàcil de comprendre que el finde venia de cara.

Daroca celebra la seva festa major coincidint amb el Corpus Christi que serà, com va establir el 1264 el Papa Urbà IV, el proper dijous, és a dir, el primer dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat. Sé això perquè m’ho acaba de recordar l’enciclopèdia Encarta que tinc instal·lada a l’ordinador, que si no, ja em diran vostès de què. I vet aquí que la ciutat, una vegada més, no ens va decebre. A l’alegria, sempre íntima, de retrobar uns rostres, una casa, uns carrers, uns paisatges i unes muralles i un castell medievals que formen part de la meva vida tant com les nostres platges, la plaça de l’Ajuntament de Premià i l’ermita de Sant Mateu, havien vingut a afegir-se nous personatges en intensitats que en quaranta i tants anys de córrer per allà mai no havia vist. D’entrada dues-centes quaranta motos, segons xifres no oficials, amb els seus pilots i copilots, omplien els carrers, bars i hotels de la ciutat, tot i que la immensa majoria acampaven al camp de futbol. Els altres nous veïns convidats eren una manada de voltors, més de cent, que feien la seva exhibició aèria un parell de cops al dia, a les onze del matí i a les set de la tarda, com si estiguessin contractats per la comissió de festes, extrem aquest que no descarto del tot.

La cosa, voltors a banda, no era per ser menystinguda ja que la primera activitat oficial de les festes va ser una desfilada de totes les màquines de la concentra pel carrer Mayor i fins a la plaça de la Colegial amb els/les copilots armats amb torxes. A partir d’aquí les coses es van anar animant per procedir al gran castell de focs artificials que s’oferia des de la mateixa plaça, naturalment farcida de motos, pilots, copilots, veïns i cotxes aparcats, que assistien estoics i feliços a la bateria d’explosions de gran calibre i de coets llençats al cel de juny davant la testimonial presència d’un camió de bombers.

Després era el torn del Toro. Les nostres temences de què es tractés d’un pobre brau amb les banyes enceses es varen esvair quan, astorats, vam veure que es tractava d’un individu que carregava una estructura de fusta curulla d’explosius, una cosa semblant a les nostres bèsties de foc, i que perseguia a grans i menuts amb una pluja d’espurnes i de coets d’aquells que els aviadors militars anomenen ‘dispara i oblida’, i que corren bojos a la recerca de cames blanques i molsudetes sobre les quals esclatar. He de fer menció en aquest sentit del míssil que es va colar al bar Capi de carrer Mayor motivant interessants coreografies de ball, perfectament dignes del ‘Mira quien baila’ en modalitat claqué, entre els clients del local que feien tranquil·lament la seva cervesa a peu dret recolzats a la barra.

Però no hi ha pólvora que cent anys duri i passat l’episodi del ‘Toro’ era temps per la banda local que, interpretant una versió dance de El sitio de Zaragoza s’emportà bona part dels joves de la ciutat, una mica estil flautista d’Hamelin, cap al poliesportiu de Daroca on es feia la gran festa mentre l’únic policia local present emulava els dandys guaperes de El divo cantant content mentre seguia l’escena.

Diumenge al matí se succeïen les escenes que són habituals en aquests casos i així els que anaven a buscar el diari i les pastes per l’esmorzar es creuaven amb els que tornaven de la festa, com aquell personatge que Jordi Llop Gris batejava, com sempre encertadament, com l’”eixamplador de carrers” per la seva dedicació a picar les parets de banda i banda del carrer Grajera mentre caminava fent esses.

Ara, de tornada a casa, explico aquests records davant de l’ordinador i em quedo amb la reflexió sobre una festa viscuda intensament però sense el més mínim incident, amb focs d’artifici de risc, molta gent bevent –i no poc- al carrer, dues-centes quaranta motos amb les seves tripulacions arribats de fora i molta farra fins ben sortit el sol, i tot sota el control d’un únic policia, únicament armat amb una porra, que preferia cantar feliç al pas de la banda que no pas prendre la postura del milhomes. Inconsciència i sort... o és que un altre món és possible?

El poeta Lawrence Ferlinghetti i una vista de la lliberia City Lights Books des de Columbus Avenue, amb el Transamerica Pyramid Building al fons.

La City Lights Books. 05 de Juny del 2006

És de les primeres coses que veig cada matí quan em llevo. El pòster que tinc a l’habitació, emmarcat amb fusta ens tons clars, presenta una foto en blanc i negre de l’aparador de la llibreria i el següent text: City Lights Booksellers and Publishers. A literary meetingplace since 1953. A la seva habitació cada un es posa els pòsters que més de gust li venen: el Che Guevara, la plantilla del Betis o el Darrer sopar de l’actualíssim Leonardo Da Vinci. Jo tinc un pòster de la City Lights Books per unes quantes raons. La primera, i principal, és pels bons records que guardo de la meva estada a San Francisco i, allà estant, de la City Lights. I després perquè els Beatniks, la Beat Generation, ha estat una mena de mite cultural per mi des dels temps que feia BUP al Satorras de Mataró i un professor de llengua –Sergio, es deia- ens va inocular el cuquet del Manifest Beat i totes aquelles coses que provocaven que un, compulsivament, necessités posar-se immediatament a escriure qualsevol cosa sobre un paper. El de San Francisco va ser, de fet, un viatge força literari, o més aviat de mites literaris personals. Usant com a guia un llibre magnífic de Xavier Moret, ‘Amèrica, Amèrica‘, el nostre Nissan Màxima ens va portar des de San Diego cap al nord, via Los Angeles, Santa Bàrbara i San Luis Obispo, fins a la biblioteca Henry Miller, a Big Sur, i als escenaris de John Steinbeck, com el Cannery Row de Monterey i, després de passar al costat del mític circuit de Laguna seca, a la seva pròpia ciutat natal, Salinas, una població certament peculiar, mereixedora d’una Homilia pròpia qualsevol d’aquests dies. En tot cas, a San Francisco ens vàrem encabir a un hostel anomenat Green Tortoise, a Broadway, un antre molt divertit ple de jovenalla i recomanable si un no és un delicat militant. Després de deixar les motxilles a l’habitació, vam sortir a respirar l’aire de la ciutat buscant fer una primera foto nocturna al Transamerica Pyramid Building, un dels icones arquitectònics de San Francisco, però abans ens esperava la sorpresa. Una mica més avall de la cruïlla de Broadway amb Columbus Avenue se’ns presentà la City Lights, el carreró que porta el nom de Jack Kerouac i, a l’altra banda, el Vesuvio bar, la mítica taverna dels beatniks on vàrem veure per la tele en directe com Russell Crowe rebia l’Òscar per la seva interpretació a Gladiator de Ridley Scott. Però si el Vesuvio bar era el catau dels Kerouac, Cassady, Ginsberg i companyia, la catedral -naturalment laica si no pagana-, de la Beat Generation era la City Lights. Fundada el 1953 per Lawrence Ferlinghetti i Peter D. Martin, la llibreria és un veritable referent cultural de costa a costa dels Estats Units i, de rebot, a Europa. Un cop a dintre sobta una certa sensació de provisionalitat, com si el local estigués esperant reformes des del 1953. De fet ocupa dos edificis contigus i a un d’ells es pot veure al terra el rètol on s’indicava l’entrada a l’estudi d’un fotògraf, ves a saber en quins anys. A diferència del Vesuvio –al cap i a la fi un bar és un bar-, per entrar a la City Lights i respirar el seu encanteri, la seva llegenda, cal una certa preparació espiritual, del contrari un corre el risc de no veure més que llibres apilats a un munt d’estants durant tres interminables pisos. I per tenir aquesta preparació un ha d’haver tingut un Sergio a Tercer de BUP, és a dir, als disset o divuit anys, perquè li parlés de En el camí de Kerouac o de l’Udol de Ginsberg, d’una forma poc menys que clandestina. Feta la visita vaig complir amb el tòpic: vaig comprar una edició de L’Udol, Howl en l’anglès original, i el pòster que ara decora una paret de la meva habitació. A l’hora de pagar, la caixera, que conversava amb un policia d’uniforme, es va adonar que no portava signada la meva tarja ATM de la Wells Fargo. Li vaig contestar que qualsevol podria copiar la meva signatura i que per això no la signava i l’ensenyava directament acompanyada del meu carnet de conduir. Aleshores el policia em va recomanar que allà on s’ha de signar escrivís la frase: ‘Demana’m el carnet’, que era el que feia molta gent a Sant Francisco, i el que segueixo fent ara. No sé què opinarien Ginsberg o el propi Ferlinghetti, amb tot el que van passar amb la policia, de veure com a la seva catedral un Cop explicava a un client com tenir cura de la seva tarja de crèdit, tot un símbol capitalista. En tot cas, per calmar els seus esperits beatniks, vam acabar la nit bevent cervesa a una brewery de Columbus Avenue on una banda de jazz interpretava en viu temes de Charlie Parker amb veritable mestria. Crec recordar que aquella va ser una nit prou feliç.