dissabte, d’octubre 27, 2007

Història viva



Jordi Pujol jura el càrrec de President de la Generalitat de Catalunya al costat de Josep Tarradellas el vuit de maig del 1980. La foto és del diari El País.


El diumenge 23 d’octubre del 1977, dimarts va fer trenta anys, vaig arribar a casa ja al vespre, no sé si d’alguna sortida amb els escoltes o de fer un volt rondant els carrers, com solíem fer quan anàvem plomats. En qualsevol cas quan vaig entrar a casa, el pare estava força emocionat. Havia sentit per la ràdio la crònica de l’arribada de Josep Tarradellas al Palau de la Generalitat, i la frase amb la què el President arribat de l’exili va saludar als catalans, aquell mític ‘Ja sóc aquí!’, l’havia omplert d’emoció. ‘Una llàstima que no ho sentíssiu’. Va dir. ‘Això és història!’.
Òbviament tenia raó, allò era història però jo, que com la resta de la colla i dels companys de la unitat de Pioners, em prenia allò de la Transició com una cosa que em tenia excitat però sense saber massa bé el perquè, no tenia gaire afinat el concepte de viure la Història. A la nit vam veure el resum al Telediario i l’emoció va tornar a sobrevolar la taula del sopar, però per mi, una vegada més, allò em va semblar una altra notícia com tantes que hi havia aquells dies: res especial. De fet, un parell d’anys abans també havien hagut esdeveniments històrics considerables: la va palmar aquell, el van enterrar i van proclamar rei al Rei. Recordo, precisament, que veient la coronació a casa, la mare em va dir el mateix: ‘Això és història!’, però jo estava més aviat interessat en omplir de continguts interessants els quatre dies de dol oficial, i per tant sense escola, que van proclamar quan va morir en Franco.
Entenia perfectament aquells fets però no n’era conscient de la seva importància. Imagino que en algun moment en el creixement d’una persona deu de connectar-se alguna mena d’interruptor i a partir d’aquell moment, del qual no n’ets conscient, la importància que dones a les coses que hi ha al teu voltant comença a adquirir contrastos. Després, em vaig passar bona part de la nit del 23 F del 1981 enganxat a l’equip de música de casa fent gravacions de totes les emissores que trobava que donaven notícies i contranotícies del cop, bans militars i totes aquestes històries que va haver aleshores. Vint anys més tard, l’onze de setembre del 2001, quan ja feia molt que em dedicava al periodisme, em vaig quedar hipnotitzat davant de la televisió mentre el meu amic Jordi Llop Gris es desesperava perquè teníem entrades per anar a Badalona a veure un partit de bàsquet entre la Penya i el Pamesa València. No crec que en Jordi m’ho acabi de perdonar mai, però jo no podia pas anar: estava veient Història.
De tota manera, jo crec saber quan es va activar el meu interruptor; quan vaig començar a comprendre la importància de ser espectador d’un esdeveniment. De saber que aquella persona que estàs veient al teu davant és Història.
Devia córrer l’any 1978, o principis del 79. La Unitat de Pioners de l’agrupament escolta Amon Ra de Premià s’havia dividit en patrulles per fer treballs de recerca sobre aspectes relacionats amb la Serra de Marina. Al meu grup ens corresponia localitzar els llocs més bruts de les nostres ‘muntanyes sagrades’, i aquesta tasca implicava trescar pel territori. Un diumenge força fred ens vam arrecerar per dinar al porxo de la masia de Can Gallemí a Sant Mateu, un lloc mític per mi perquè va ser allà on, essent un marrec, havia passat la primera nit a muntanya. Estàvem liquidant el contingut de les carmanyoles i discutint si anàvem tirant cap al poble o si encara fèiem algun altre volt per la rodalia, quan un grup de cinc persones es van acostar a la masia. Can Gallemí té una esplanada al davant des d’on hi ha una magnífica vista sobre el Vallés i fins a Montserrat, i els recent arribats van estar una estona mirant-se el paisatge. Va ser de tornada quan es van adreçar a nosaltres i un d’ells ens va dir: ‘Que no dieu res al vostre President?’
Qui s’havia adreçat a nosaltres era Jordi Pujol i el President era Josep Tarradellas que ens mirava amb una expressió que anava entre la ironia i la cara de fred. També hi eren la dona de Tarradellas, l’Antònia Macià, i la dona de Pujol, la Marta Ferrusola. El cinquè personatge era un guardaespatlles, també amb cara de fred, que combinava amb una expressió de mala llet.
Pujol, que parlava per tota la resta, ens va fer algunes preguntes que nosaltres vam contestar amb monosíl•labs nerviosos, i ens va explicar que ell també havia sigut escolta. Finalment, després d’un ràpid comiat, la comitiva va marxar per on havia vingut. Uns minuts després un dels nostres, en Manolo, va aixecar-se i després de situar-se en mig de l’esplanada va trencar la tensió silenciosa que se’ns havia apoderat cridant un potent ‘Ja sóc aquí!’ que va ressonar per tota la vall.
No havia estat a la tele; aquell diumenge va ser veritable Història viva.






L'any 1977, l'any de l'arribada de Tarradellas a Catalunya, Lluís Llach va publicar el seu disc 'Campanades a morts'. A la cara B d'aquell vinil hi havia la cançó 'Laura' que tots els escoltes ens sabíem de memòria. Malgrat les Laures que han passat per la meva vida des d'aleshores, la de la cançó continua sent un mite amb el què somiar des de l'adolescència. Aquest vídeo correspon al concert de Llach al Nou Camp el 1985, quan a la veritable Laura, la guitarrista Laura Almerich, l'emoció la va deixar clavada sense acabar el seu sol.

dissabte, d’octubre 20, 2007

Una copa de Soberano per Càrcer


Imatge presa per Manuel Hernández de León de l'agència EFE, publicada pel diari El Mundo.

I dijous passat, com una maledicció bíblica de pel·lícula de Cecil B. DeMille -sempre si fa no fa al mateix lloc i sempre més o menys en la mateixa època-, va tornar a passar. Un nou temporal estrepitós sobre Llevant: inundacions, despreniments, un pont destruït –el de Beniarbeig, a Alacant-, pobles sense llum, carreteres tallades i una víctima mortal, una avia a El Vergel, també a Alacant.
Veia les imatges per la televisió i tenia una sensació de terrible mandra, de déjà vu inapel·lable, de revenja continuada, de tasca titànica impossible de finalitzar a escala humana. Passarà una vegada i una altra: un munt de gent entre veïns, voluntaris i professionals es deixaran la salut buscat que una ombra de normalitat retorni el més aviat possible. Uns mesos després es miraran el poble net i respiraran satisfets i esgotats... fins que torni la següent riuada, potser la propera tardor, i tot torni a començar en una concatenació diabòlica.
El 2002 vam celebrar a Premià de Mar el 40è aniversari de l’escoltisme a la ciutat. Tots els veterans escoltes ens vàrem aplegar a un sopar organitzat pels nois que dirigeixen en l’actualitat l’agrupament Amon Ra. Ja saben com són aquestes coses: riures, anècdotes, records i abraçades amb els vells companys, la majoria tan transformats: l’antic tarambana convertit en un modèlic pare de família; la noieta massa prima i amb massa pigues convertida en una dona realitzada i enlluernadora... Hi havia un mural de paper on apuntar els noms dels presents i els EMails per fer una base de dades d’antics de l’agrupament. En aquell mural, al costat del meu nom, vaig escriure un brindis: ‘Una copa de Soberano per Càrcer’.
Avui fa vint-i-cinc anys. Una data rodona per un aniversari, ja ho veuen. Aquells dies havia estat plovent com només ho sap fer al País Valencià. La nit del 20 d’octubre, una presa construïda sobre el riu Xúquer a Tous, a la Ribera Alta, no va resistir la pressió de l’aigua i es va venir avall. Un infern de llot, pedres i aigua va arrasar tot el que va trobar al seu davant. Van haver-hi quaranta morts i milers de persones es van quedar sense llar. Un espectacle dantesc.
Per mobilitzar alguna cosa, la Generalitat va mobilitzar el que tenia més a mà en ajut dels veïns del sud. Es van organitzar campanyes de recollida de material sanitari de primera necessitat, aliments, tendes de campanya i flassades per enviar a la zona de la catàstrofe, i des de la seu central d’Escoltes Catalans es van posar tots els agrupaments en alerta i amb el material col·lectiu revisat i a punt per si ens portaven a treballar a la riba del Xúquer. La cosa era més complicada del que semblava, i la logística de l’època no era la que podem veure avui en dia. El cas és que finalment es va muntar una expedició en autobús per anar a la zona durant el pont de Tots Sants. El 28 d’octubre una cinquantena de pioners i caps de diversos agrupaments de la província de Barcelona baixàvem en bus cap a Xàtiva on els escoltes valencians havien preparat un campament improvisat al castell de la ciutat.
El matí següent el mateix autobús ens va acostar fins el poble de Càrcer, on ens havien assignat per treballar. Quan el bus no va poder seguir més, vam continuar a peu. Jo tenia aleshores dinou anys, i era dels grans de l’expedició. Amb l’experiència vital que es pressuposa a aquella edat, imaginin-se el xoc que ens va significar entrar en aquell poble ferit, negat de fang, de branques d’arbres, d’avis que es movien pels carrers com espectres en pena, amb veïns traient als carrers mobles, matalassos i electrodomèstics a l‘espera que un sol que no apareixia obrés el miracle de tornar-los a la vida.
Ens van donar eines i ens van repartir per diversos punts del poble, a treure fang de dins les cases o a buidar algun corral amb els seus corresponents cadàvers d’animals. Va ser tornant d’un d’aquests corrals quan aquella dona se’ns va posar al davant amb l’ampolla de Soberano i la copa, plena a vessar, i se la va oferir al primer de nosaltres. La dona ens explicava amarada de llàgrimes que aquella ampolla era del poc que la riuada havia deixat intacte a casa seva. Ens oferia beure per agrair-nos que estiguéssim allà, i nosaltres bevíem per superar allò del corral.
En aquell sopar del 2002, un dels companys de l’expedició de Càrcer em va dir que havia passat pel poble en un viatge recent, i que s’havia assegut una estona a fumar a un banc per veure’l viu i net. I que s’havia sentit feliç. Quan vaig tornar a mirar el mural dels mails abans de marxar, la llista havia crescut força. Vaig somriure quan vaig veure que tots els veterans d’aquells dies al País Valencià havien escrit al costat del seu nom el mateix brindis: ’’Una copa de Soberano per Càrcer’.





Un cop més he de recórrer al mestre Springsteen.
Els rius han estat font de simbolisme per l'home des que aquest té cultura. Les seves aigües han donat vida i, com en el cas de Càrcer, han portat mort i destrucció. La natura sempre ha sabut fer el correcte, però l'home, sempre superb, la desafia. Aleshores, sovint, el drama escolta darrera la porta esperant el moment d'entrar en escena.

divendres, d’octubre 12, 2007

El Gran Ós és mort


El doctor Josep Gibert, envoltat per part de l'equip de les excavacions de Venta Micena, a prop d'Orce (Granada), l'estiu del 1993


Quan l'Imma em va trucar dilluns, de seguida li vaig notar a la veu que no eren bones notícies. ‘El doctor Gibert és mort’, em va dir. Confesso que en un primer instant vaig quedar despistat, amb tants de doctors, sobretot en biologia, que he arribat a conèixer de la seva mà. Però ben pocs d’ells havia tractat jo personalment fins al punt de tenir-hi una certa coneixença, de manera que el cercle es va tancar en una exhalació i les barbes blanques del Doctor en Ciències Geològiques, Catedràtic de Ciències Naturals dels instituts de Montcada i Egara i investigador de l'Institut de Paleontologia de Sabadell, Josep Gibert Clols, el descobridor de l’home d’Orce, em van venir a la ment com una fuetada.
Quan jo vaig anar a Orce, l’estiu del 1993, l'Imma ja havia anat en altres dues ocasions. Ella havia conegut el doctor Gibert en una conferència a un centre cultural a Sant Coloma de Gramenet, i aquell mateix dia es va enrolar en la següent expedició per excavar a Venta Micena. Jo trepitjava terreny desconegut. No era científic, però la idea de treballar a unes excavacions m’atreia prou. Havia sentit a parlar de l’home d’Orce, i de la controvèrsia que havia aixecat entre la comunitat científica -ja saben, n’hi havia que deia que en realitat el que s’havia trobat no era més que un tros de crani d’ase, o alguna cosa per l’estil-, però tampoc no puc dir que en aquells temps estigués molt posat en la matèria.
L’experiència d’Orce va resultar ser molt més profitosa que no el què m’havia imaginat en un principi. Ho va ser, entre d'altres moltes coses, per l’activitat en sí, per la sensació que produïa treure a la llum d’aquell sol de justícia ossos que portaven allà enterrats des de feia més d'un milió i mig d’anys, espècies d’animals algunes de les quals ja s’havien extingit quan l’home es va començar a organitzar socialment. En qualsevol cas aquelles ossades, que a mi i a la resta de passerells ens omplien d’emocions mal contingudes, no eren més que rutina morta pels responsables de les excavacions. Allà estàvem, sobretot, per trobar restes d’homínids, la prova definitiva de que l’home havia colonitzat Europa des del sud a través de l’estret de Gibraltar, i no des de l’est provinent de l’Orient Mitjà, com defensaven les teories oficials.
Vaig aprendre moltes coses excavant a Venta Micena, a aquell terreny en el bell mig del desert que s’estén entre Granada i Almeria, just al davant de la serra de Maria, i una de les coses que vaig aprendre és que també en el món de la ciència hi ha molta mala hòstia. El doctor Gibert i la seva família -la Pepa, la seva dona, i els seus fills, la Patxo, en Lluís i la Blanca-, van passar anys ben difícils mentre lluitaven per defensar la seva teoria científica. No només els van caure crítiques i contrateories; la cosa va arribar a l’escarni personal, la desqualificació i el girar-li l’esquena. A Espanya hi havia antropòlegs estrella, com la gent d’Atapuerca, i aquell tipus, el de l’ase d’Orce. I el que són les coses, quasi al final de la seva vida, pels pèls, la troballa de l'esquelet d’una nena a Tarragona ha vingut a ser la prova definitiva de què el doctor Gibert tenia raó. Quants de vostès, segurament coneixedors de la polèmica d’Orce, havien sentit a parlar del gir de la història arran de la troballa de Tarragona? Molts mitjans de comunicació ho han relacionat ara, com un afegit a la nota de defunció del doctor Josep Gibert. Espanya –també Catalunya- és així.
Però malgrat tot, allà estava ell, al seu desert, amb el seu barret kenyà, la roba de campanya i la barba blanca, com un Hemingway obsessionat pels nostres orígens com a espècie, dirigint a aquella banda de científics massa joves com per no perdre’s cada nit fins a la matinada a les dues discoteques que tenia Orce en aquells anys. ‘¡El límit està en vomitar sobre els ossos! ¡Els ossos són venerables!’ ens advertia constantment el doctor Gibert, i de fet corria la brama que havia fet fora a un a qui la ressaca li havia jugat una mala passada a les excavacions.
Potser perquè jo era un rara avis a Orce en mig de tant de científic, em va agafar una certa estima aquells dies. Conversàvem sovint, sobretot quan sortíem de prospecció. Li agradava el meu matxet, un Aitor Oso Blanco, que va quedar com a eina oficial per tallar el pa en els sopars, i de tant en tant m’honorava amb compartir amb mi el seu Rioja. Potser per això els veterans de l’excavació em van admetre al Clan de l’Ós de les Cavernes quan jo encara no havia llegit les novel·les de Jean Marie Auel. ‘El Gran Ós t’ha aprovat’, em van dir una nit cerimoniosos.
Descansi en pau el Gran Ós.




He de dedicar alguns d’aquests articles a la meva relació amb els deserts, en com les seves extensions, els seus cels i les cultures que els sobrevolen m'han influït en la meva manera de ser. Les meves experiències a Orce el 1993 formen part d’aquesta història de grans espais blancs i ocres, de blaus impossibles al cel i de nits màgiques sota estels viatgers. Hi ha d’altres, però crec que A horse with no name dels America és la cançó que millor descriu aquestes sensacions. Potser perquè és cert el que diu, que al desert pots recordar el teu nom, perquè allà no hi ha ningú que pugui fer-te mal.

dissabte, d’octubre 06, 2007

82 4rt. Al lloro!




Diria que els podria tenir al davant meu sempre que volgués. De fet, l’únic que hauria de fer seria tancar els ulls i amb el senzill fet d’accedir a la carpeta apropiada del meu disc dur cerebral els tindria automàticament al davant. No es tracta pròpiament d’un exercici de memòria. En honor a la veritat he de dir que conservo fotos d’aquesta gent al meu àlbum més antic, molt anterior a les diapositives i a anys llum de la càmera digital; fotos de càmera barata, potser una d’aquelles Instamatic de Kodak o, amb sort, una Werlisa Color, però el de menys és la qualitat de la imatge. L’important és la gent que hi apareix, un grup de xavalets de dinou o vint anys entre els quals no deixa de sorprendre’m cada vegada trobar a un individu que em recorda molt a mi mateix.
M’agrada especialment una foto que algú va fer al grup al port de Cadis, amb l’’Aragón’ de fons a la llunyania. Per cert que de l’’Aragón’, un buc de l’Armada dedicat al transport de tropes, corria la llegenda que feia tant que no salpava que li havia crescut un arbre entre el dic del port i el seu casc. Llegendes urbanes a banda, allà estem tots: d’esquerra a dreta en Juanjo i en Paco, els dos valencians i, probablement els pols més oposats de la banda; conservador, espanyolista, familiar i carinyós el primer; esquerrós, discotequer i catalanista l’altre. Aquell que se sembla a mi està allà en mig del grup, marcant paquet com es feia els primers vuitanta, després ve l’Antonio de Vigo, l’autor de la majoria dels nostres motius, sempre preocupat per l’estat de salut dels seus cabells i queixós de que tota aquella història de la puta mili no podia pas funcionar seriosament si ningú, de sergent cap amunt, no tenia la més mínima cultura, cosa que moltes vegades era desesperantment certa.
La fila superior la tanca en Tomàs, un barceloní que em va trobar la meva primera feina post-militar mentre no començava a la facultat de Bellaterra, habilíssim en moure’s per aquell ambient i en guanyar-se la confiança de la gent més adequada quan més convingués. Assegut al seu davant l’home tranquil, l’altre gallec, de Gondomar, també a Pontevedra, en Pena, Batidor del Coronel, és a dir, una mena d’assistent per a tot de la més alta jerarquia d’aquella caserna d’artilleria on tots plegats fèiem malabarismes per no parar massa bojos.
I finalment, tancant el retrat del port gadità, davant de tots nosaltres, ajupit fent equilibris, és a dir, fent el pallasso com sempre, l’altre Antoni, el nostre furrier, una peça imprescindible per mantenir funcionant l’engranatge d’aquest petit grup de personatges. I de fet encara manquen dos, en Mariano, el canari que de seguida va quedar reclús fent de cambrer a la residència de suboficials, i en Cristóbal, en ‘Dierte’, anomenat així precisament en honor a la peça dental superior que li mancava, i que aquell dia devia estar recordant-se de la mare d’algú mentre perdia estúpidament dues hores a alguna posició amb el Cetme penjant del coll.
En Dierte, sevillà resident a Manresa, era un tipus molt especial. El seu aspecte podia arribar a ser terrorífic si s’ho proposava, gran i musculós com era com un defensa de futbol americà, amb aquell bony al pit produït, segons explicava, per un tret d’una carrabina d’aire comprimit; en canvi era un perfecte bonàs mancat de qualsevol malícia cosa que, curiosament, li havia portat algun problema.
Ens vàrem jurar que quan sortíssim d’aquell forat ens retrobaríem a algun lloc, a Madrid potser, per allò d’igualar les distàncies. Però, naturalment, mai no ho vàrem fer. Poques van ser les cartes i menys les trucades. A banda d’en Tomàs l’únic que he tornat a veure va ser a Juanjo, el valencià conservador. Va pujar a Premià a passar uns dies a casa meva. S’havia separat de la seva dona, la promesa que tenia quan vestíem de verd a Andalusia i de la qual tant m’havia parlat. El mateix, de fet, que m’havia passat a mi amb la meva. No era, doncs, cap novetat.
Ves a saber què serà dels altres. Tant de temps lluitant junts, de vegades en el sentit físic de l’expressió, fins que un bon dia ens van donar una llibreta blanca i després d’una abraçada ens vàrem acomiadar fins a una cita a Madrid que no va passar de bonica entelèquia per mantenir-nos il·lusionats en alguna cosa.
He trobat les seves signatures a un full vell de la Seu d’Artilleria de la Segona Regió Militar i no puc evitar pensar en ells i en com els haurà anat per la vida, les seves alegries i els seus drames. De fet potser sigui millor mantenir-los així, amb vint eterns i cofois anys, cridant entre riures allò de ‘82 4rt. Al lloro!’






Hi havia un bar musical a Cadis, un pub que en dèiem aleshores, que si mal no m'erro es deia Andova. Allà ens ficàvem els dissabtes al vespre després de desprendre’ns dels nostres uniformes i vestir-nos del que érem: uns quants nois amb ganes de marxa obligats a sobreviure al lloc equivocat. D'entre les cançons que més sonaven aleshores -entre U2, Depeche Mode o Billy Joel- hi havia les del LP Let's dance d'en David Bowie. Una de les que més em situen a l'Andova en aquell 1983 envoltat dels meus companys del 82 4rt és aquest Modern love.