La Mirada dels Premianencs

Doncs ja està, ja l’he vist. Tot just acabo de treure el disc del DVD i ara em toca fer una aturada per a la reflexió. El disc en qüestió és el de la segona part de La Mirada dels Premianencs, aquest projecte en què s’han embarcat –joventut és, gràcies als déus, inconsciència- la gent de la productora premianenca LaCajaNegra. Ja saben: en Víctor Saràbia i la Míriam Soms. Per ser tot plegat una excusa, diuen ells, per crear un fons documental en imatges de Premià de Mar, Déu n’hi do el curro que s’estan portant.
De fet la visió d’aquest segon documental m’ha deixat un sabor de boca similar al que tenia quan vaig acabar de veure el primer: en necessitava més. Sap a poc aquesta aproximació a alguns dels esdeveniments més importants de la història d’aquest pedaç de terreny d’1’8 quilòmetres quadrats esqueixat de l’únic Premià que hi havia abans de 1836. I sap a poc per diferents motius, independentment dels derivats de la qualitat del producte final. Sap a poc, sobretot, perquè sembla mentida les poques coses que sabem del nostre entorn ciutadà, tot i viure-hi, o tot i havent-hi nascut.
No és cap secret que aquesta ciutat –desenganyem-nos: Premià de Mar és, ens agradi o no, una ciutat- una cinquantena d’anys enrera no era més que un poblet més o menys tranquil, ubicat a un entorn natural envejable, on tothom es coneixia i on tothom es podia guanyar més o menys bé les garrofes aprofitant el teixit industrial que el seu suau relleu, la línia del ferrocarril i la proximitat a Barcelona li havia permès d’aixecar. Tot allò, aquella presumpta imatge més o menys idíl·lica, evidentment, es va acabar. No em posaré ara a recordar el perquè aquell poblet va esdevenir el monstre descontrolat en què es s’havia convertit a mitjans dels anys vuitanta, amb un urbanisme delirant i greus problemes d’inseguretat ciutadana i drogaaddicció. No estaria de més tenir present que Premià de Mar va ser també allò, i que els ajuntaments de la democràcia, amb les seves llums i les seves ombres, se les han vist negres per deixar el panorama en el seu estat actual, que no és com per aplaudir amb les orelles, però tenint en compte la perspectiva històrica, dóna com per saludar alleujats els esforços fets.
Segurament aquesta història més fosca no la veurem mai als documentals de La Mirada dels Premianencs, entre d’altres coses perquè no crec que sigui la seva funció, però és que amés, i en cas que fos així, dubto molt que ningú s’hagués entretingut aleshores a immortalitzar en imatges situacions lamentables només pel senzill plaer de la seva contemplació posterior des del sofà de casa.
Deia al text que apareix al fullet encartat al DVD, que La Mirada dels Premianencs és un fet revolucionari en diversos aspectes. Ho és per l’atreviment tecnològic de partir d’imatges casolanes per reconstruir moments importants de la història de Premià de Mar, imatges de festes familiars o religioses, o de passejades dominicals –jo mateix m’he vist al DVD amb la mare i el meu germà a la Plaça Nova en una filmació feta pel pare amb la seva Súper 8-. Fets fútils si voleu, però que el pas dels anys han convertit en document històric. També sorprèn la vocació periodística dels autors d’alguns dels documents ara rescatats, on a les imatges se suma un narrador que ens aporta el context i les dades necessàries per comprendre allò que estem veient, sigui l’arribada d’una incubadora al Casal Benèfic o l’enderroc de l’antiga –i sempre enyorada- estació del tren, afegint ingenus comentaris sobre les posteriorment frustrades virtuts del nou equipament.
Tal com estan les coses, en plena era de la imatge, allò que no es mou perd una bona colla de punts en el grau d’interès de les noves generacions. Els llibres eren, i són i seran, necessaris, i a major número de treballs de recerca que es publiquin o que es presentin en conferències, millor que millor, però sense un suport d’imatges en moviment, difícilment atraurem cap a la història de Premià a uns joves acostumats a les velocitats vertiginoses de la Play Station 3.
Per això resulten tan importants treballs com La Mirada dels Premianencs, i per això demanaria a en Víctor i a la Míriam que mirin de ser fidels a ells mateixos a l’hora de produir els seus documentals, al seu model i fins i tot a la seva estètica. És als actuals nens i adolescents que els faran servei aquests DVDs en un futur immediat, gent enganxada a l’estètica de videojocs i videoclips.
I pel que fa als continguts, ja m’ho sabran perdonar, però sempre em sabrà a poc. Ara encara puc esperar la tercera part però... i després?

Soldats de les Forces especials saltant d'un Osprey

El batalló Pellroja

Confesso que vaig haver de llegir dues vegades l’article per començar a creure’m el que m’estaven dient. La secció de titulars de notícies de la meva pàgina al Yahoo em destacava una informació recollida per Europa Press citant el diari italià Il Corriere della sera, segons la qual l’exèrcit dels Estats Units hauria format una unitat especial formada exclusivament amb soldats d’origen indi per perseguir els guerrillers talibans a l’Afganistan. La cosa seria que després de fracassar amb la tecnologia dels satèl·lits per seguir les passes als furtius muyahidin, els pensadors del Pentàgon haurien recorregut a sioux, apatxes i navajos integrats a les seves companyies d’operacions especials per seguir el rastre dels talibans a les zones frontereres amb el Pakistan, al sud, i l’Uzbekistan, al nord, allà on tindrien els seus santuaris.

I el cas és que pel que puc llegir el tema funciona tal i com vostès se l’estan imaginant... D’acord, potser no exactament com vostès se l’estan imaginant: aquests soldats no porten plomes ni llances ni van a cavall, sinó que vesteixen uniformes tèrmics mimetitzats, duen fusells M4 i es desplacen en helicòpters Black Hawk, o salten amb paracaigudes sobre la zona on han de fer la feina, però pel que fa a la resta, sí que seria una mica com quan la Cavalleria avançava cap al Far west guiada pels scouts apatxes.

Segons explica el corresponsal italià del Corriere a la zona, un tal Guido Olimpo –quins noms tan espectaculars que tenen els italians!-, aquesta gent es dedica a moure’s en absolut silenci seguint pistes que només rastrejadors molt ben entrenats podrien veure: petjades, branquetes trencades, pedres mogudes, olors... elements que poden portar a localitzar els refugis dels guerrillers i els nous camps d’entrenament yihadistes, com no poden fer ginys amb un valor de milions de dòlars.

A banda del gran drama de l’Afganistan, del qual n’hauria molta cosa a dir, l’article de l’amic Guido em suggereix un parell d’impressions. El primer que em va venir al cap llegint el reportatge van ser -i ja m’ho sabran perdonar-, els nostres vells jocs amb els escoltes. Es tractava exactament d’això –sense fusells d’assalt, Déu nos guard!-, de que la primera patrulla no deixés cap rastre del seu pas i que, en tot cas, els perseguidors fóssim capaços de trobar les seves mínimes pistes per tal de localitzar-los. O jocs nocturns com ‘El caçador’, durant el qual els més avesats ens ennegríem les cares i ens movíem entre les ombres amb moviments ràpids i silenciosos per aconseguir el fulard que vigilava el seu guardià, armat amb una llanterna.

Records infantils a banda, el que més em va cridar l’atenció de l’article va ser essencialment el fet que la maquina de guerra més poderosa del planeta s’hagués de rendir a l’evidència de que els seus pressupostos estratosfèrics, els seus projectes d’Star wars, la tecnologia més puntera dissenyada per fer el major mal possible rebent les mínimes baixes, s’hagi hagut de replantejar les estratègies i comptar amb uns quants indis navajos, apatxes i sioux, individus silenciosos i letals, coneixedors del seu ofici per educació genètica, pels quals una pedreta fora de lloc vol dir el mateix al desert de Sonora, a Arizona, o al de Rigestan, a la frontera paquistanesa.

Són la mateixa gent que va ser humiliada en la seva derrota a la seva pròpia terra, abocada a reserves a terres hostils on regna la misèria, l’alcoholisme i l’absentisme escolar i pels quals l’exèrcit és, moltes vegades, la més honorable de les sortides. Són els darrers dipositaris de tradicions mil·lenàries que parlen de comunió amb el planeta, amb els boscos, els rius i els animals. Nets dels que van combatre a les dues guerres mundials i fills dels que van encapçalar patrulles per sobre del paral·lel 17 al Vietnam, sempre sota la bandera dels Estats Units. Per això, abans de celebrar-se els balls d’un Powwow, els militars desfilen cerimoniosos pel Cercle sagrat amb les banderes de les quatre armes: Terra, aire, la Marina i els Marines.

Sioux, Navajos, Apatxes... : rebels, orgullosos, lleials. Supervivents.

El Nacional 330

Nacional 330

Doncs aquí la tinc, reposant a l’esquerra del meu ordinador, observant-me silenciosa. De moment se’m porta prou bé, tot i que déu n’hi do les nits que m’ha donat la criatura abans de la seva presentació en societat el dijous 12 d’abril.

En aquests casos les primeres dades que es donen a conèixer, pel que em sembla recordar, són les del pes del nounat, però com que la meva bàscula de bany el considera inapreciable –cosa que m’ha ofès profundament en una primera reacció-, em veig obligat a parlar de les seves mides: 22 x 15 x 1’5 cm, i ja que la criatura és un llibre, també de les seva pàgines: 187, tot comptant l’índex.

Doncs sí, dijous fèiem a la llibreria Proa Premià la presentació oficial del Nacional 330, el meu primer llibre de relats, nascut mercès a una col·laboració entre l’Editorial Clavell Cultura del vell mestre Genís Morillas, i la Regidoria de Cultura de Premià de Mar. En Genís ja em sabrà disculpar això de vell mestre. No és que ell sigui vell, déu me’n guardi! El que passa és que, com crec que ja he explicat alguna vegada, ja era professor meu a la Salle de Premià de Mar quan jo tenia 8 anys i feia segon d’EGB –ell diu que aleshores cursava tercer d’EGB, però jo el recordo perfectament amb barba, la qual cosa desmenteix la seva teoria-. Vagi per davant, en qualsevol cas, el meu agraïment a en Genís, un cop més, i també a la Regidoria que capitaneja l’Ernest Casadesús pel seu suport en aquest part literari, cada un amb les seves lícites motivacions. El cas és que el llibre és aquí.

El Nacional 330 no és el meu primer llibre, però sí el meu primer llibre de creació personal, a diferència dels anteriors que van ser treballs periodístics. Anava a dir que el nadó és un treball de ficció, però això no seria pròpiament cert. De ficció només hi ha quatre històries: El Infierno, KRJ1 Omega Informació, Lluna i Unmei. Aventures de tall clàssic, de les de tota la vida, d’aquelles que, de petit, em tenien molta estona estirat al llit somiant despert amb ser el protagonista, passar-les ben magres, sobreposar-me als desafiaments, malbaratar les odioses intencions dels dolents, i quedar-me finalment amb la noia. La mena d’històries que trobo a faltar massa sovint avui en dia, quan la majoria d’opcions passen per incidir una i alta vegada en fórmules que es pressuposen exitoses o, en el cas del cinema, deixar-ho tot en les mans dels efectes especials mentre els guions no tenen cap ni peus. Total que com em costa de trobar aquestes històries, me les escric jo.

Si el Nacional 330 no és un llibre de ficció és perquè la part que li dóna títol és una crònica. Una crònica de moltes coses, però sobretot ho és d’una història d’amor que mantinc amb una ciutat que té mil dos-cents anys d’història, que van trepitjar el Cid, l’Alfons I El Batallador o en Ramon Berenguer IV i que es diu Daroca, i que ja ha aparegut en algunes ocasions en aquestes Homilies.

La carretera Nacional 330 és la que ens porta a Daroca des de Saragossa, avui en dia desdoblada en bona part per l’autovia Mudèjar, i sempre va singularitzar uns viatges que transcorrien en la seva majoria per la Nacional II. I jo, entre mareig i mareig, observava i somiava, i comparava el que veia amb els meus referents culturals. I així, mica en mica, amb el pas dels anys, anava descobrint que tot allò es corresponia amb d’altres elements, cinematogràfics, musicals o literaris: la carretera i el desert són Jack Kerouac, Jim Morrison, Easy Rider, Comboi, Bruce Sringsteen, Steppenwolf, Canned heat, ZZ top, i totes aquestes coses. Tant és així que trepitjar molts anys després la mítica Route 66 no em va significar res més que una confirmació de tot plegat, i és que la veritable ànima de la qüestió, la protagonista, no és la destinació, sigui aquesta la que vostès vulguin, sinó el camí que ens hi duu: la carretera. Per això el títol de Nacional 330.

Necessitava escriure sobre tot això, i sobre grans habitacions fosques plenes de tresors per descobrir de la casa de Daroca, i sobre aquell castell àrab i les seves llegendes, però també sobre la lluita diària i la determinació fatalista de la meva àvia i els meus oncles deixant-se la salut a les finques de conreus. I per fer-ho vaig haver de marxar tant lluny d’aquí com a Califòrnia i tant de temps com dos anys per tenir les distàncies suficients per veure-ho tot amb una perspectiva no massa influïda pels sentiments que afavoreix la proximitat.

Missió impossible, en alguns aspectes. Els sentiments brollen de les pàgines del llibre, perquè és de la meva infantesa i adolescència del que estem parlant, el meu patrimoni més sagrat i que ara, en forma de llibre, sóc capaç de compartir.

La resta del llibre són Homilies Paganes, i això ja saben vostès de què va.

El mirador sobre el Gran Canyó

La primera notícia sobre el tema em va arribar des del diari El País en la seva edició del 9 de març. A grans trets l’article venia a explicar que s’havia construït un mirador, una mena de passadís en forma de ferradura, per poder observar el riu Colorado al seu pas pel Gran Canyó que porta el seu nom, just des de sobre. El riu es pot veure en absoluta perpendicularitat perquè la plataforma, situada a 1’3 quilòmetres d’alçada sobre el seu curs, té el terra de vidre.

Aquest prodigi de l’enginyeria ha estat possible mitjançant la idea i els 30 milions de dòlars que ha aportat un tal David Jin, un empresari de La Vegas, que va convèncer els propietaris del terreny, els indis Hualapai, a canvi del 25% dels beneficis que generi el vertiginós passadís. Els Hualapai, no cal dir-ho, van acceptar entre resignats i encantats malgrat les reticències dels més vells que protestaren el fet que aquella cosa s’instal·lés en territori sagrat, on es veu que hi havia enterrats alguns avantpassats. Diuen que un bruixot va fer algun tipus de conjur a tocar de l’estructura i amb això el tema va quedar més o menys solucionat.

De fet ha hagut d’haver algun tipus de retard tècnic en la construcció del passadís perquè llegeixo per internet que els Hualapai tenien prevista la seva inauguració pel gener del 2006. En aquesta pàgina turística de la tribu Hualapai llegeixo unes declaracions d’una tal Sheri Yellowhawk -és a dir, Sheri Falcó Groc que no em diran vostès que no és un nom ben indi-, que assegura que l’Skywalk, el Passeig del cel, com han anomenat al passadís, servirà per tenir cura de les generacions futures de la tribu -econòmicament parlant, dedueixo-, tot i que per completar-ho recomana als visitants que passin per la resta d’atraccions que hi ha disponibles a l’entorn, com són el poblat típic, el mercat d’artesania o l’amfiteatre on podran gaudir de les actuacions nadiues que s’escenifiquen al llarg del dia.

El Passeig del cel es va inaugurar el passat dia 20 i el primer en travessar-lo de manera oficial va ser, qui millor, un astronauta que amés és un heroi nacional: Buzz Aldrin. No em diran que els americans no saben fer bé aquestes coses.

Però s’ha de conèixer la zona i haver estat a una d’aquelles reserves índies d’Arizona, sense tipis ni gent amb plomes ni amb cap gana de fer ni cants ni balls rituals, per entendre que els Hualapai s’hauran agafat a l’invent del tal David Lin de Las Vegas com a un ferro roent. L’únic que tenen és la seva terra, i l’exploten com bonament poden. Segur que els esperits dels avantpassats enterrats a la rodalia del Passeig del cel no posaran cap pega per no complicar més les coses als seus pobres descendents. En tot cas, a mi no m’hi veuran pas sobre el passadís de vidre, un veritable insult a la bellesa d’un dels llocs més meravellosos de la Terra.

La reserva Hualapai està a l’oest del Parc Nacional del Gran Canyó on el Departament de l’Interior del Govern Federal no hauria permès mai de la vida una aberració com aquesta. I entre la reserva Hualapai i el Parc del Gran Canyó encara trobaríem la reserva Havasupai on hi ha les cascades Havasu, de les quals guardo una història força divertida que els explicaré un dia d’aquests.

Creguin-me si els dic que el govern dels Estats Units es pren molt seriosament la conservació del seu sistema de parcs nacionals. La immensa majoria dels turistes que visiten el Parc del Gran Canyó ho fan sense moure’s de l’altiplà que hi ha al nord del riu. Allà trobaran aparcaments, hotels, càmpings, botigues i el que vulguin. Els pocs que es decideixen a baixar en direcció al riu, tant sols poden fer-ho a peu, sota la seva responsabilitat, o en una excursió organitzada amb mules. La caminada fins el riu significa un desnivell de 1371 metres en 12’5 km, amb una diferència de temperatura a l’agost de tretze graus, de 24 a 37, entre l’altiplà i la vora del riu. S’ha d’estar molt ben preparat físicament per baixar i pujar en una sola jornada, i per això els Ràngers del parc recomanen, si és que hi ha places i els donen el permís per baixar, acampar a mig camí, a una zona anomenada Indian Garden, com vam fer en el seu moment, o bé fer-ho al Village, a baix del tot al riu. En qualsevol cas, poca broma: en els set primers mesos del 2002, els Ràngers van haver de fer 169 rescats de gent que no s’havia vist en cor d’acabar de pujar aquell camí. Ja ho veuen: allà la naturalesa no sol ser gaire compassiva.

Una de les coses que més em van meravellar dels Estats Units va ser, precisament, la bellesa i la salvatgia de la seva immensa natura. Per això em fa molta ràbia que els pobres Hualapai hagin hagut de deixar-se fer aquesta atrocitat arquitectònica a la seva terra sagrada per garantir un futur als seus descendents.

L'Skywalk sobre el Gran Canyó