El cop de mà de l'Eddie. Dilluns 04 de Desembre del 2006

Si mal no m’erro va ser dijous passat quan Bruce Dickinson, Steve Harris i companyia, els mítics Iron Maiden –literalment ‘la donzella de ferro’ en referència a un simpàtic giny de tortura dels temps de la Inquisició-, van venir a presentar el seu darrer disc al Palau Sant Jordi de Barcelona. Pel que llegeixo, el treball, que s’anomena A Matter of Life and Death, està carregat de reminiscències pacifistes, tot i la seva posada en escena amb tancs i uniformes i totes aquestes coses, sempre sota la inquietant omnipresència de l’Eddie, la terrorífica mascota de la banda, sobrevolant el San Jordi.

No vaig anar al concert, i em sap greu, perquè tinc un vell deute de gratitud amb la banda de l’East End de Londres des dels primers anys vuitanta, i hores d’ara encara no els he vist en directe per poder saldar els comptes.

Els fets es remunten als primers mesos de l’any 1984 i van tenir lloc a la Unitat de Destins d’un Regiment d’Artilleria -el RACA 15, ja desaparegut-, que hi havia a Cadis. Servidor havia estat ascendit recentment a la graduació de Caporal Primer i aquell era el meu primer servei de ‘Semana’ a la Bateria. Una de les funcions que tenia quan entrava de ‘Semana’ era assegurar-me que tothom es llevava al toc de diana, a les set del matí, per formar i passar revista immediatament després. Aquesta tasca, a priori insignificant, em va donar considerables problemes el primer matí per una senzilla qüestió de veterania: la que em mancava a mi i la que els sobrava a més de la meitat dels individus que hi feien vida a l’edifici. És a dir, que passaven de mi com de la pols i es donaven mitja volta per seguir dormint.

No els retrauria aquesta actitud, que jo mateix hauria adoptat gustós, si no fos perquè l’oficial que estava per sobre meu en aquella ‘Semana’ es va prendre la clapada general mostrant una considerable limitació en tot el que seria el tema del sentit de l’humor. L’individu, un tinent exlegionari que molt adequadament es deia Guerra, em va informar sobre la seva intenció de ‘fondre’m’ -Textual, que diria en Flotats-, si l’endemà al matí es repetia similar situació.

Ja poden imaginar-se que entre les opcions a les que podia recórrer no figurava la de demanar a aquella banda de malfactors que s’enrrollessin amb mi, porfaplís, i es llevessin a l’hora, ni estava en el meu estat d’ànim la possibilitat d’arrestar a més de cent tios de cop en el primer dia de la meva primera ‘Semana’. Seria, doncs, qüestió de ser més maquiavèlic en la gestió del conflicte si volia evitar el meu propi arrest, de manera que vaig analitzar les possibilitats.

La setmana anterior un company de la Unitat havia comprat un radiocassette gegantesc, un ‘lloro’ que en dèiem aleshores. L’aparell era veritablement hortera, seguint fidelment l’estètica dels primers anys 80, amb totes aquelles llumetes de colors que s’encenien arreu sobre el ‘lloro’ en qüestió, que era d’un xocant color daurat fosc. Aquell aparell va amenitzar les soporíferes tardes de la bateria durant els dies previs a aquests fets, tot reproduint les cintes de tot aquell que les volgués posar en comú. Una d’elles va ser The number of the Beast que els Iron Maiden havien publicat el 1982.

Va ser sentint aquella tarda el tema central d’aquest disc que vaig idear una solució prou radical i alternativa a la situació que s’havia creat. Si un toc de corneta no era suficient per fer saltar de les lliteres els ‘avis’ de la Unitat, potser sentir la gèlida i descarnada mà de l’Eddie sobre els seus colls faria més efecte.

Aquella nit vaig demanar al recluta que feia la quarta imaginària que em despertés a dos quarts de set del matí. L’endemà, després de dutxar-me i posar-me l’uniforme, vaig caminar silenciós com una ombra fins l’estant on es trobava el ‘lloro’, vaig introduir la cinta dels Maiden, deixada al punt la nit anterior, just on acaba la introducció de The number of the Beast, i vaig esperar a les set. Quan vaig sentir el toc d’atenció previ a Diana, vaig connectar el play a tot volum... i es va obrar el miracle. Creguin-me que feia goig veure com, entre crits i renecs, la totalitat dels integrants de la Unitat de Destins del RACA 15 saltaven de les lliteres amb una energia envejable. El propi tinent Guerra em va felicitar, tot i desconeixent el mètode emprat per acabar amb la mandra dels veterans. Per cert que, a l’hora de passar llista a la formació, em va semblar veure entre els artillers a un d’aspecte cadavèric que somreia tètricament. Quan m’hi vaig voler fixar, ja no hi era.