Fragilitat

M’assec a graponejar el teclat de l’ordinador amb l’estat d’ànim apallissat. Ara farà un parell d’hores que ha acabat la cerimònia de comiat del nostre alcalde, en Jaume Batlle. No he pogut assistir al final de la litúrgia ni he baixat tampoc a tallar la Nacional II, tot i que se m’emportaven tots els dimonis de ganes de fer-ho, però segur que ell no m’ho tindrà present; al cap i a la fi ell era el president del Patronat de Ràdio Premià de Mar i haurà entès que marxés per posar-me als controls tècnics de l’emissora mentre altres companys assaltaven la Nacional II amb la Unitat Mòbil donant cobertura a la infanteria premianenca. El primer és el primer, com se sol dir, i nosaltres som professionals, tal com en Jaume ens havia encoratjat un munt de vegades a ser-ho. Doncs això.

El cas és què, com que estava a la Ràdio, tampoc no he anat a acomiadar-lo al cementiri, que sempre és cerimònia més íntima, així que no sé com ha estat aquell darrer adéu-siau. Personalment m’hagués agradat un ritu ben solemne, quasi militar, com correspon a un comandant en cap com era ell; ja saben: amb la formació de la Policia local en uniforme de gala disparant salves d’honor a l’aire i l’inspector Espuelas lliurant a la mare d’en Jaume una gran bandera de Premià perfectament doblegada mentre la banda interpreta amb solemnitat aquell himne que ens dóna forces per foragitar els pirates el darrer dia de la festa major. Però en fi, ja sé que quan ell llegeixi això, allà on sigui, es farà un fart de riure. ‘Ja hi torna en Traïd amb les seves coses’, pensarà. És el que tenen els humils.

Avui és, doncs, divendres, és a dir que hauran passat dos dies després que aquell Opel Astra se l’emportés per davant a la N-II, cruïlla amb el carrer Llevant, la carretera de Vilassar de Dalt, és a dir, allà on qualsevol ciutadà de Premià de Mar amb un mínim de d’edat ha vist alguna vegada algun pinyo. La notícia em va sorprendre a la Ràdio, tot i que no era el meu torn de guàrdia. El cas era que m’acabava de trucar al mòbil la Sílvia del departament de premsa de Política Territorial de la Generalitat per dir-me que sí, que la sotsdirectora aquella que perseguia des de feia una setmana participaria finalment al programa del dijous. Es tractava d’un espai sobre el port de Premià de Mar, el segon que muntàvem, per mirar de posar d’acord tots els actors del tema i veure si finalment en podia sortir alguna cosa decent d’aquell desori històric. Vaig anar a la Ràdio content per trucar a en Joan Miquel Gisbert, el president del Club Nàutic, i a en Jaume, que havien de participar al programa, perquè amb la sotsdirectora en antena la cosa prometia. Però ja no vaig ser a temps de parlar amb ell, i el programa sobre el port va deixar pas a un altre on polítics de tots els colors, gent d’entitats i ciutadans parlaven d’en Jaume dient coses boniques, menjats per la incredulitat i la tristor.

Eren les nou del vespre quan vam acabar el programa especial, després del ple extraordinari on els nostres polítics van poder verbalitzar el seu desconcert i la seva ràbia mal dissimulada per la mort d’en Jaume. A nosaltres, l’adrenalina no ens havia deixat pensar. I de debò que ho agraíem, jo al menys. Però tot en aquesta vida s’acaba, i també els programes de ràdio. Pujant cap a casa vaig recordar un altre programa especial. Era el dotze de març del 2004, el dia següent dels atemptats als trens de Madrid, i jo em vaig trobar jurant en arameu perquè dos minuts després de sortir d’antena llegia al web de l’agència britànica Reuters que Al Qaeda havia reivindicat els maleïts atemptats. Podíem obrir micros una altra vegada i donar la volta a les versions oficials, com va començar a passar arreu el dia següent. Però dimecres no hi havia una versió B dels fets. En qualsevol cas, en Jaume seguiria mort i aquella realitat, tan bon punt l’adrenalina va deixar de córrer per les meves venes, em va començar a molestar de mala manera.

Mica en mica, pujant pel Passatge Prim, m’obligava a prendre consciència que al programa de dijous, per molt que tingués a la sotsdirectora, no tindria a la taula al meu alcalde i que, per tant, maleït el sentit que tenia el cony de programa.

Ja em podia esprémer el cap tan com volgués. I ni que fos la primera vegada que em passa una cosa així a prop meu, però la consciència es nega a admetre l’evidència, aquesta gran cabrona. Diries que un no pot pillar la seva moto per tornar a la feina sortint de l’enterrament de la mare d’una companya, fent el camí de sempre, i matar-se perquè un Astra fa una mala maniobra. Doncs resulta que sí.

En qualsevol moment, a qualsevol lloc. Amb total fredor. Sense opcions ni aplaçaments ni respostes. Sense alleujaments ni comiats. Així és la puta cosa.