PIRATES A CORTEGADA

Aquesta es l'illa de Cortegada vista des de la terressa de l'escola de la RENFE de Bamio

Doncs res, allò que passa, que l’altre dia amb el tema de buscar la foto per il·lustrar allò del taller de ràdio a Vilagarcia d’Arousa i els Resentidos i totes aquelles coses, em vaig trobar envoltat de fotos velles que em parlaven d’aquell juliol gallec d’anades i vingudes entre Bamio i Vilagarcia pel mig del cementiri, de tots aquells nens cordovesos, madrilenys, gallecs i catalans i els seus monitors de colònies, de musclos al vapor, entrepans de patates fregides amb pa amb tomàquet, pulpo a feira sobre plats de fusta i ribeiro servit a cuncos de porcellana. Va ser l’estiu en què vaig veure Allò que el vent s’endugué a la TVG –Foise co vento, es deia la versió en gallec-, mentre anàvem buidant ampolles d’Estrella de Galicia a aquell bareto de Vilagarcia, -déu n’hi do la d’Estrelles que poden arribar a caure mentre dura aquesta pel·lícula-, i de les patrulleres d’Hisenda al port amb les MG muntades a proa per mirar d’aturar als contrabandistes, aleshores encara de tabac, que es feien els amos de les ries amb les seves planejadores volant entre les bateas.
El cas és que una de les fotos (la que teniu encapçalant aquesta homilia) m’ha fet memòria de què, entre tot plegat, va haver temps també per alguna operació clandestina.
Em sembla que vaig veure la barca el mateix dia de la nostra arribada, i de seguida vaig tenir clar que en faria alguna amb ella. S’estava a la vora de la ria d’Arousa, just a sota d’aquell enorme edifici on fèiem vida i que havia estat una escola de professionals de la RENFE fins no feia massa temps. I a l’altra banda, allà al mig de la ria, fosca i misteriosa com han de ser les millors illes a poc que un hagi llegit a Stevenson, estava l’illa de Cortegada, un paradís verge que havia estat propietat del Compte de Barcelona, Joan de Borbón, fins no massa anys enrere.
Van anar passant els dies, i mentre anàvem ensenyant a aquella colla de cordovesos –per algun motiu la immensa majoria de galifardeus que es van apuntar al nostre taller eren cordovesos-, els secrets bàsics de la ràdio, anàvem fent coneixences amb la resta de la tropa que s’hi estava allà. Per exemple la Rosa, salvatge i atractiva amb el seu aspecte de gitana vitalista, una estudiant de Ciències físiques que havia aterrat allà amb una colla d’adolescents madrilenys que un no situaria precisament com a residents al barri de La Moraleja. Vostès ja m’entenen. I sí: la Rosa també havia vist la barca i, mirin vostès per on, també tenia fets els seus propis plans al respecte.
El que són les coses en aquestes situacions. La Rosa i jo no vam trigar a posar en comú les nostres perspectives sobre el tema de la barca i de l’illa: ella estava més interessada en un bany al capvespre i jo en explorar Cortegada, però una cosa no treia l’altra, de manera que una bonica vesprada ens vàrem esmunyir cap a l’embarcació, vàrem comprovar que els rems hi fossin a bord, i ja empentàvem l’embarcació cap a les fredes aigües de la ria quan se’ns van presentar uns convidats no esperats: el Chori, el Indio, Andrés i Gaby. Atenent als seus noms, o malnoms més aviat, de seguida entendran que es tractava d’una representació del bo i millor dels pupils de la Rosa que, veient-nos en la tessitura d’una aventura fluvial rotllo Tom Sawyer, van contemplar unilateralment l’opció d’acompanyar-nos.
Total que, amb una tripulació de grumets no precisament prevista, em vàrem llençar a la singlada aprenent sobre la marxa com es feia anar una barca a rems. Remàvem la Rosa i jo i els nanos, imaginin-s’ho, flipant veient-se ficats en una aventura com les de les pel·lícules. Pirata amunt, pirata avall.
De fet la distància entre la terra ferma i l’illa era bastant irrisòria, per fortuna, i de seguida ens vàrem trobar embarrancats a la costa de Cortegada. La presència dels xavals va reduir l’expedició a un obligat bany per sortir de la barca i arribar a la costa –la Rosa al menys es va sortir amb la seva-, i a fer un cop d’ull a la rodalia de la zona de desembarcament. Després tocava retornar a les pràctiques de rem fins a deixar la barca allà on l’havíem trobada. A ser possible intacta.
Per descomptat, arribàvem tard. El sopar ja estava servit i faltaven quatre nois, una monitora, un periodista i una barca. El misteri va despertar l’expectació que es poden imaginar, de manera que a l’arribada ens vàrem trobar amb un comitè de benvinguda un pèl mosquejat, encapçalat per un director de les colònies que ens va convidar als adults a una conversa privada per després del sopar.
Però la Rosa i jo vam entrar al menjador contents, bruts i mullats, envoltats de les mirades entre còmplices i burletes dels presents, i dels somriures orgullosos i agraïts d’aquells quatre nois, que no estaven precisament acostumats a fruir d’aventures en llibertat.

Ja ho deia l’altre dia que al programa de final de curs del nostre taller de ràdio a Bamio aquesta cançó era la sintonia dels informatius. Doncs res. Aquí teniu els Tears for fears i el seu exitàs del 1984 Shout. Apa, tothom a cridar!

Galícia caníbal

Aquests eren els 'estudis' de "Radio Mogollón, en el 091 de la FM", l'emissora del nostre taller de ràdio a Bamio (Vilagarcia d'Arousa) l'estiu del 1986. Observeu a la dreta el micro groc de la cadena SER.

Sempre que puc procuro llegir les entrevistes que publica La Vanguardia a la seva contraportada. El seu títol genèric és ‘La contra’, i a força de llegir-les he entès que el títol entranya un doble sentit: d’una banda apareixen, com dic, a la contraportada del diari, i de l’altra la immensa majoria dels entrevistats no formen part precisament de la mainstream. Les entrevistes són fresques, currades en la documentació i en la postproducció, àgils i fan pensar. Un exemple de periodisme de qualitat en una època en què aquests dos conceptes semblen estar irremeiablement barallats.
De vegades aquestes entrevistes em proporcionen sorpreses impagables, descobriments valuosos que es mereixen que retalli la contraportada del diari i em guardi l’entrevista a la carpeta dels mals endreços per rumiar-la més tard. Aquest va ser el cas de la que li va fer en Víctor Amela a un artista gallec polifacètic que es diu Antón Reixa i que es va publicar el maig passat.
Els he de confessar que quan vaig llegir l’entrevista el nom d’Antón Reixa no em deia res per ell mateix, ni em sonava l’individu rodonet de camisa vermella i americana i gorra negres que apareixia a la fotografia que signava José Maria Alguersuari, però el títol de l’entrevista, A los gallegos nos falta coraje, em va picar –ja saben: el meu 25% celta-, i vaig començar a llegir. Parlaven de dretes i esquerres –ell es confessava d’esquerres-, del galleguisme i de la seva trajectòria artística, i va ser aleshores, quan es va mencionar el nom del seu antic grup musical, Os Resentidos, que se’m va il·luminar la cara.
Os Resentidos i el seu himne de l‘estiu del 1986 ‘Fai un sol de caralho’. Han passat vint-i-un anys i ara el cantant d’aquella banda transgressora que va fer trontollar a una Galícia encara massa rural, i per tant amarada de caciquisme i supersticions, em mira als seus cinquanta tacos des de La contra de La Vanguardia.
Nosaltres no havíem sentit mai abans la cançó, però va ser arribar a Vilargarcia d’Arousa i descobrir que si aquell estiu hi havia un himne popular a Galícia, aquell era el single d’Os Resentidos. No és d’estranyar, doncs, que els nens als quals tractàvem d’ensenyar a fer ràdio a aquelles colònies -amb un material tan sofisticat com un radiocassette, un micròfon i un arcaic sistema de megafonia, no s’ho perdin-, fessin sonar constantment el Fai un sol de caralho des d’una cinta que ens havia facilitat l’Andrea, una locutora de Ràdio Arosa de la cadena SER, de la qual potser recordaran que ja he parlat en alguna ocasió. Alguna cosa relacionada amb meigas i amb un cementiri, concretament.
La cançó era prou corrosiva, amb tot allò de la Galicia caníbal i altres galanies d’aquesta mena, i per tant mal vista per les mentalitats conservadores i per aquells encarregats de preservar els bons costums. Aquest, sembla ser, devia ser el cas del director en aquella època de Ràdio Arosa que, segons ens va dir algú... massa tard, havia prohibit la radiació del hit d’Os Resentidos a la seva emissora.
Heus aquí que les bones relacions que havíem establert el meu company Joan Oliva i servidor amb la gent de Ràdio Arosa, ens van permetre pactar que el 25 de juliol, el dia de Santiago, el Dia da Patria Galega, i dins del programa especial que faria l’emissora aquell dia, els de la SER connectarien amb els nostres improvisats estudis de ràdio a l’escola de la RENFE de Bamio per oferir un fragment del programa de fi de curs que havien elaborat els nostres alumnes.
I així va ser. La unitat mòbil de Ràdio Arosa es va presentar a Bamio i un tal Chema ens va entrevistar al director de les colònies i a mi. Després van donar pas a les seves notícies de les onze i tot seguit va arribar el nostre programa, amb el seu informatiu, les seves enquestes i les seves cosetes, i la seva sintonia general... amb la veu de l’Antón Reixa tronant des dels nostres humils altaveus cap als micròfons de la SER el gloriós Fai un sol de caralho. Sentint ara la gravació no m’estranya que el conductor d’aquella edició d’estiu de La mañana por delante, deixés anar a sobre de la cançó un complex discurs sobre l’excepcional de l’experiment radiofònic que estàvem fent –suant a mars, imagino-, mentre no vam fer el canvi cap a la sintonia de l’informatiu que era, segons redescobreixo, el Shout dels Tears for fears.
Suposo que de conèixer aquesta història l’Antón Reixa es faria un bon fart de riure. Ara es dedica a fer televisió, i és l’autor d’un programa de la TVG que es deia Casa de 1906 i que TV3 farà ara sota l’original títol de La Masia de 1907. Em feia molta mandra el programa, però ara tinc curiositat. Ja saben: el meu 25%.

Només he pogut trobar aquesta versió dance, que no l'original, de la cançó Fai un sol de caralho gravada a la TVG. En aquests dies sens dubte la transgressió ha quedat enrere, però el record encara m'emociona.

PLORAMIQUES

Era el divendres dia 13 del juliol passat, sobre les tres de la tarda, i jo pujava cap a casa des de la feina amb un somriure que se’m sortia de la cara. Tot just acabava de gravar els butlletins informatius que sonarien per la tarda a la Ràdio, i després de recollir les meves coses, ordenar raonablement la taula –la taula d’un periodista només pot aspirar a estar com a molt ‘raonablement’ ordenada-, apagar l’ordinador i acomiadar-me dels companys, em disposava a començar les meves vacances d’estiu. I de camí cap a casa m’obligava a memoritzar aquell moment, a retenir el sol que m’il·luminava, el verd dels arbres del carrer, els maleïts grafits de les parets, o les cares amb les què em creuava. Era el primer moment d’unes vacances que si ningú no hi posava remei –i de fet, com em temia, ningú no n’hi va posar pel que es va veure després-, acabarien de manera inexorable el 16 d’agost.
Aquell era un moment feliç, ple de perspectives per les coses a fer, els espais a visitar, els rostres a retrobar i les sensacions per descobrir. Amb tot, i malgrat l’eufòria, tenia en ment una idea tan clara com les aigües del Mediterrani on pensava cabussar-me uns minuts més tard, i era que si no hi hagués un 16 d’agost, no hi hauria un 13 de juliol; si no hi hagués un punt de retorn a la feina, a la rutina, seria impossible que existís l’alegria d’un moment com aquell en el qual tancava les portes a l’espiral del dia a dia per obrir un període de llibertat en el lleure com el que se’m manifestava davant dels nassos.
No sé massa bé perquè se’m va passar pel cap aquesta idea. Potser reflexions d’aquestes només te les fas quan ja tens una edat. De fet era la primera vegada que hi pensava i com que tampoc no em volia complicar la vida en un moment tan especial, vaig optar per recuperar el tema passades les vacances. Després del 16 d’agost.
Però el 16 d’agost, òbviament, va arribar, i el 17 em vaig plantar a la feina a encetar un nou curs, un nou cicle, a preparar nous programes, a fer-me amb l’actualitat de la ciutat per atacar els informatius de l’emissora. A recuperar la normalitat. Afortunadament era divendres i el primer dia de feina no va ser massa més cosa que una presa de contacte abans del primer cap de setmana havent tornat a la feina. Era divendres, com dic, i en sortir de la feina em vaig trobar retenint el moment, fotografiant mentalment el meu entorn, assaborint l’inici d’un cap de setmana, una cosa que només podria fer, com en el meu primer dia de vacances, per la certesa de que el dilluns travessaria de nou aquella porta, però en sentit contrari.
Com a mínim la idea resulta un recurs útil per ajudar a evitar, o per suavitzar com a mínim, els mals de panxa que tots tenim davant del retorn a la rutina, la feina o els estudis, tenint present que aquesta setmana han començat de nou les classes. Si no hi hagués un maleït dilluns no tindria cap sentit l’alegria del divendres, ni les bones sensacions dels dissabtes, ni la relaxació més o menys relativa dels diumenges.
De tota manera, millor recurs resulta encara tenir un minut per pensar en el munt de gent que hi ha abocada a unes vacances que els resulten eternes, desesperants i angoixoses, personal que no té una maleïda porta d’una feina per tornar a travessar després d’un període de descans, directament perquè no tenen una puta feina on anar a guanyar-se la vida. A aquests que no els vinguin amb collonades de síndromes de diumenge al vespre o de fi de vacances, que si per alguna cosa esperen el cap de setmana és per submergir-se en les pàgines de classificats dels diaris dels diumenges a la recerca d’un mal curro que els retorni a la vida activa i a la seva pròpia autoestima. O en aquells altres que no es que no en trobin de feina, sinó que la van haver de deixar perquè la seva salut corcada no els permetia seguir picant pedra al peu de canó i es passen els dies en un viacrucis de metges, analítiques, proves, angunies, pors i resignació.
Ja m’ho sabran perdonar. Els discursos amb moralina em fan sortir grans a la pell per tot el cos i desprès costa molt que em marxin, però la gent que es passa el dia queixant-se de la seva desgràcia per situacions tan desesperants com que a l’endemà han de tornar a la feina aconsegueixen posar-me dels nervis amb inaudita facilitat. Així que de tornada al curro, un mínim de dignitat, respirar fons unes quantes vegades i a donar-li canya al mico fins que ens canti la Marsellesa, o els Segadors, si els fa més gràcia.
I a males, mirin: només falten onze mesos per les properes vacances. I a mi, a més, ni això.

La cançó de la setmana s'anomena, molt apropiadament, Man of constant sorrow, és a dir, més o menys, 'Homes en constant dolor'. El tema és original d'un violinista cec de Kentucky que es deia Dick Burnett i la van arribar a cantar Bob Dylan i Rod Stewart entre d'altres, però si es va fer famosa va ser per la genial pel·lícula Oh Brother, Where Art Thou? dels germans Joel i Ethan Coen.

VOLTORS

Això els faltava a les pobres bèsties. Massa bona fama no n’han tingut mai. Ja saben: això de menjar cadàvers no està gaire ben vist, diuen aquí els finolis, com si nosaltres, delicadíssims humans, saltéssim sobre la jugular fresca de vedelles crues per ficar-nos un bon bistec entre pit i esquena. Ocellots de mal averany, fidels mascotes d’enterramorts de còmic de Lucky Luke. Doncs sí senyor: els voltors mengen animals morts, carronya. Aquesta ha estat la seva funció de tota la vida, netejar boscos i muntanyes de cadàvers pestilents. Els salvatges, però també els domèstics que morien i que eren llençats per ramaders i pagesos perquè els voltors els traguessin del mig, tot tancant el cercle de la natura.
Doncs ara passa que les directives de la UE, sempre vigilants dels bons usos i costums, prohibeixen llençar animals morts a bosc amb la qual cosa els voltors s’han quedat sense un mal cadàver que ficar-se al bec, circumstància que, quan la gana colla, ha de putejar considerablement. Les conseqüències no han trigat en arribar i ara els ramaders denuncien que els voltors s’han tornat assassins que ataquen animals vius per menjar-se’ls. Pel que sembla les bestioles s’han especialitzat en atacar vaques en el moment del part. Les vedelles recent nascudes no corren massa de manera que, més o menys, deuen de semblar-se a un cadàver a ulls d’un voltor famèlic. Naturalment als ramaders afectats pels atacs, com els que s’han trobat amb pèrdues per atacs d’óssos i llops, i que tampoc no tenen cap culpa, els ha faltat temps per demanar les reparacions econòmiques corresponents a l’Administració.
Una vegada més, mala peça al teler. Anem canviant les dinàmiques de l’entorn natural a una velocitat embogida sense reparar en les conseqüències dels desequilibris que estem produint i l’única solució que se’ls acut als cervells de guàrdia és anar posant pegats a cop de talonari. Tindrem boscos nets i polits com els jardins del parc de la Ciutadella, sense cadàvers lletjos que fan mal a la vista i a l’olfacte, i de moment anirem pagant menjadores artificials perquè els voltors no se sopin les vedelles vives, i les pèrdues als ramaders si tenim algun voltor mal educat i desagraït que no s’avé a dinar amb tovalló i coberts a les menjadores. I això durant quant de temps?
Va ser el meu pare qui em va ensenyar a estimar els voltors. Em va explicar moltes vegades que quan feia el curs de vol a vela a les instal·lacions militars de Monflorite, a Osca, els voltors els indicaven on estaven els corrents tèrmics que els ajudaven a guanyar alçada amb aquells avions sense motor. Així pujaven plegats, ocells i velers, i quan arribaven a l’alçada desitjada els pilots s’acomiadaven dels voltors picant-los des de sota amb les puntes de les ales dels seus avions, cosa que no els devia fer cap gràcia a les pobres bèsties. Coses que es fan als disset anys, suposo.
Jo no he pilotat mai un veler, només he anat de passatger, i quan vaig fer el curs de parapent no hi havia voltors que ens donessin un cop de mà amb els tèrmics –potser per això acabàvem rodolant per terra la majoria de les vegades-, però sempre m’ha fascinat veure’ls volar amb aquella elegància, aprofitant els corrents ascendents d’aire calent, dominant els tèrmics i els dinàmics per mantenir-se allà dalt sense a penes haver de moure un sol múscul de les ales. Fonent-se amb el vent, cavalcant sobre el silenci.
Els ibers consideraven els voltors intermediaris dels déus, i era per això que els lliuraven les despulles dels guerrers morts en combat, tal com s’explica al magnífic museu dedicat a Numància que hi ha a Sòria, una província que en sap molt de voltors, que per alguna cosa està allà el canyó del Rio Lobos. –Sí, quasi com la pel·lícula de John Wayne. A que mola?- Passin una tarda estirats a la gespa al costat de l’ermita de sant Bartolomé i de les coves que van habitar besavis nostres durant el paleolític, i perdin-se seguint les traçades dels grans ocells mentre solquen aquella blavor profunda, marca de la casa de les terres de Castella.
Si Richard Bach hagués vist aquest espectacle potser Joan Salvador seria un voltor. O serà perquè les gavines no mengen merda? Doncs això.

El vídeo d’aquesta setmana és tot un descobriment. Aquest xicot és de Connecticut, es diu John Mayer i el van nomenar per cinc premis Grammy en l'edició del 2007. El noi li va donar al hip hop abans de llençar-se a aquest estil més jazzy amb temes com aquest que sona: Vultures, és a dir Voltors.