Ei, Mestre!

Aquest és l'avatar d'en Martí Rosselló, versió The Simpsons. Gràcies als amics de La Cajanegra

Sí, ja ho sé que arribo tard, que hores d’ara tots els blocs d’amics, coneguts, saludats i oportunistes han complert ja amb la cerimònia del teu obituari. Ja em sabràs disculpar, però és que m’he passat la setmana escrivint sobre tu a la Ràdio, gravant a gent que parlava sobre tu, davant de l’editor digital recollint moments compartits i d’altres que han passat des de diumenge... I després, davant del micro, mirant de tenir una actitud artificialment serena, mentre mirava d’explicar a la ciutat, com bonament he pogut, el que havia passat: que te’ns havies mort a una vorera del carrer Eixample, que en l’enterrament l’església de sant Cristòfol estava a rebentar de gent i que l’Àngel, en Cesc, en Jaume i sobretot la Toni, ens havien fet saltar les llàgrimes a tots plegats amb les lectures que havien escollit i les seves paraules sobre tu. Encara avui he obert el ‘Premià Notícies’ explicant que la nova biblioteca de can Farrerons portarà el teu nom. Segur que l’avi Salvador Moragas no t’ho tindrà present, al cap i a la fi ha estat una decisió terrenal i tu no has tingut veu ni vot al respecte. En fi; ja us ho parlareu per allà dalt, al paradís dels lletraferits.

Total que ja es divendres al vespre i ara, amb una mica més de calma i serenor, potser que ja podré posar-me al dia pel que fa al tema del bloc. De fet només fa una setmana i un dia que vam estar junts darrera del teu taulell de bibliotecari de can Manent fent un cop d’ull al material que m’havies recollit de casa teva per preparar el llibre sobre la transició política a Premià. Mentre ens ho miràvem va arribar la Maribel i quasi immediatament un munt de xavals i no tan xavals demanant-te llibres, vídeos i torn als ordinadors, de manera que vaig veure que hi havia massa feina per entretenir-te i et vaig demanar per la primera part de les memòries de Jordi Pujol, però com que no hi era em vas dir que tenies el llibre a casa i que me’l portaries dimarts a la Ràdio. Aleshores no podíem saber que per dimarts ja t‘hauries begut la teva darrera Estrella.

El mateix dijous vaig estendre tots aquells papers, pòsters i fotografies sobre la taula del menjador de casa. Va ser emocionant perquè tota aquella documentació que per a tu eren retalls de la teva millor joventut, per a mi ho eren de la meva infantesa i primera adolescència. Ja ho he escrit en alguna banda que nosaltres, la meva colla, no enteníem massa bé què estava passant aquells anys convulsos però que l’entusiasme amb què ho vivíeu els nostres grans era tan contagiós que ens arrossegava a tots plegats, encara que fos per reivindicar que volíem Donuts sense forat i més Conguitos a les bosses a les nostres manis de joguina, sense Grissos ni pilotes de goma volant per arreu.

Deia que hores d’ara pràcticament tothom ha dit ja la seva sobre tu, la immensa majoria sobre la teva figura com a escriptor i comentarista. Ja ho entenc que sigui així. Suposo que jo podria fer alguna cosa per l’estil, parlant dels teus consells sobre els meus primers escrits, o aquells ‘Mítings de l’Asmàtic’ que fèiem a la Ràdio comentant notícies del PN en pla kamikaze –mai no volies saber prèviament sobre el què et faria opinar-, però com que resulta que tu i jo ens coneixem des de fa... 36, 37 anys? em ve més de gust aportar coses que recullo de la meva primera pàtria, la meva infantesa, els anys del Cau al Camp del Rector quan tu, en Vadó i companyia, ens vàreu fer votar als nens i nenes que ens hi aplegàvem el nou nom de l’Agrupament i va sortir allò de ‘Panda Premià’; vots en una educació laica i no sexista, i parlo del 1972! O la meva primera nit a muntanya, a Sant Mateu -‘Estic cansat!’; ‘Jo també!’, em vas contestar-, escoltant al porxo de can Gallemí amb la sorpresa dels meus 9 anys aquells ‘hits’ de l’època, els locals de Llach, Raimon, Serrat i tots els altres, i els d’importació: Pete Seeger; Peter, Paul and Mary i les adaptacions de Bob Dylan i Joan Baez. Cada cop que sento una guitarra i gent cantant –un fet cada cop més infreqüent- recordo aquella nit.

O aquella altra patrulla des de Sant Celoni fins a Arenys de Mar amb acampada al Montnegre –en Vadó ens va donar canya de valent aquell cap de setmana-. Al bar de l’ermita de Sant Martí hi havia la tele posada i hi feien aquella sèrie que feia en David Carradine que es deia ‘Kung fu’. A mi m’encantava la sèrie i et vaig demanar permís per anar a veure-la. Però tu, esgotat, em vas contestar ‘Vols dir que no hem tingut prou kung fu per avui?’

Des d’aleshores, d’una o altra manera, sempre has estat present. Fins i tot quan vaig ser fora, vivint als States, va ser quan em vaig llegir l’‘Anna K’.

I 37 anys després, te'n vas amb només 56! Potser sí que ens calia una mica més de kung fu. No trobes, Mestre?

De les cançons que van sonar en aquella primera nit meva a muntanya, al porxo de can Gallemí, la que més em va impressionar va ser la versió catalana d'aquest clàssic de Peter, Paul & Mary: 'The cruel war', especialment quan la noia li diu al xicot que marxa cap al Vietnam que es tallarà les trenes i es vestirà d'home per acompanyar-lo al front. No recordo en Martí cantant ni tocant la guitarra, però sí mirant-s'ho tot plegat amb els seus ulls blaus i el seu etern somriure.

Galícia caníbal

Aquests eren els 'estudis' de "Radio Mogollón, en el 091 de la FM", l'emissora del nostre taller de ràdio a Bamio (Vilagarcia d'Arousa) l'estiu del 1986. Observeu a la dreta el micro groc de la cadena SER.

Sempre que puc procuro llegir les entrevistes que publica La Vanguardia a la seva contraportada. El seu títol genèric és ‘La contra’, i a força de llegir-les he entès que el títol entranya un doble sentit: d’una banda apareixen, com dic, a la contraportada del diari, i de l’altra la immensa majoria dels entrevistats no formen part precisament de la mainstream. Les entrevistes són fresques, currades en la documentació i en la postproducció, àgils i fan pensar. Un exemple de periodisme de qualitat en una època en què aquests dos conceptes semblen estar irremeiablement barallats.
De vegades aquestes entrevistes em proporcionen sorpreses impagables, descobriments valuosos que es mereixen que retalli la contraportada del diari i em guardi l’entrevista a la carpeta dels mals endreços per rumiar-la més tard. Aquest va ser el cas de la que li va fer en Víctor Amela a un artista gallec polifacètic que es diu Antón Reixa i que es va publicar el maig passat.
Els he de confessar que quan vaig llegir l’entrevista el nom d’Antón Reixa no em deia res per ell mateix, ni em sonava l’individu rodonet de camisa vermella i americana i gorra negres que apareixia a la fotografia que signava José Maria Alguersuari, però el títol de l’entrevista, A los gallegos nos falta coraje, em va picar –ja saben: el meu 25% celta-, i vaig començar a llegir. Parlaven de dretes i esquerres –ell es confessava d’esquerres-, del galleguisme i de la seva trajectòria artística, i va ser aleshores, quan es va mencionar el nom del seu antic grup musical, Os Resentidos, que se’m va il·luminar la cara.
Os Resentidos i el seu himne de l‘estiu del 1986 ‘Fai un sol de caralho’. Han passat vint-i-un anys i ara el cantant d’aquella banda transgressora que va fer trontollar a una Galícia encara massa rural, i per tant amarada de caciquisme i supersticions, em mira als seus cinquanta tacos des de La contra de La Vanguardia.
Nosaltres no havíem sentit mai abans la cançó, però va ser arribar a Vilargarcia d’Arousa i descobrir que si aquell estiu hi havia un himne popular a Galícia, aquell era el single d’Os Resentidos. No és d’estranyar, doncs, que els nens als quals tractàvem d’ensenyar a fer ràdio a aquelles colònies -amb un material tan sofisticat com un radiocassette, un micròfon i un arcaic sistema de megafonia, no s’ho perdin-, fessin sonar constantment el Fai un sol de caralho des d’una cinta que ens havia facilitat l’Andrea, una locutora de Ràdio Arosa de la cadena SER, de la qual potser recordaran que ja he parlat en alguna ocasió. Alguna cosa relacionada amb meigas i amb un cementiri, concretament.
La cançó era prou corrosiva, amb tot allò de la Galicia caníbal i altres galanies d’aquesta mena, i per tant mal vista per les mentalitats conservadores i per aquells encarregats de preservar els bons costums. Aquest, sembla ser, devia ser el cas del director en aquella època de Ràdio Arosa que, segons ens va dir algú... massa tard, havia prohibit la radiació del hit d’Os Resentidos a la seva emissora.
Heus aquí que les bones relacions que havíem establert el meu company Joan Oliva i servidor amb la gent de Ràdio Arosa, ens van permetre pactar que el 25 de juliol, el dia de Santiago, el Dia da Patria Galega, i dins del programa especial que faria l’emissora aquell dia, els de la SER connectarien amb els nostres improvisats estudis de ràdio a l’escola de la RENFE de Bamio per oferir un fragment del programa de fi de curs que havien elaborat els nostres alumnes.
I així va ser. La unitat mòbil de Ràdio Arosa es va presentar a Bamio i un tal Chema ens va entrevistar al director de les colònies i a mi. Després van donar pas a les seves notícies de les onze i tot seguit va arribar el nostre programa, amb el seu informatiu, les seves enquestes i les seves cosetes, i la seva sintonia general... amb la veu de l’Antón Reixa tronant des dels nostres humils altaveus cap als micròfons de la SER el gloriós Fai un sol de caralho. Sentint ara la gravació no m’estranya que el conductor d’aquella edició d’estiu de La mañana por delante, deixés anar a sobre de la cançó un complex discurs sobre l’excepcional de l’experiment radiofònic que estàvem fent –suant a mars, imagino-, mentre no vam fer el canvi cap a la sintonia de l’informatiu que era, segons redescobreixo, el Shout dels Tears for fears.
Suposo que de conèixer aquesta història l’Antón Reixa es faria un bon fart de riure. Ara es dedica a fer televisió, i és l’autor d’un programa de la TVG que es deia Casa de 1906 i que TV3 farà ara sota l’original títol de La Masia de 1907. Em feia molta mandra el programa, però ara tinc curiositat. Ja saben: el meu 25%.

Només he pogut trobar aquesta versió dance, que no l'original, de la cançó Fai un sol de caralho gravada a la TVG. En aquests dies sens dubte la transgressió ha quedat enrere, però el record encara m'emociona.