PLORAMIQUES

Era el divendres dia 13 del juliol passat, sobre les tres de la tarda, i jo pujava cap a casa des de la feina amb un somriure que se’m sortia de la cara. Tot just acabava de gravar els butlletins informatius que sonarien per la tarda a la Ràdio, i després de recollir les meves coses, ordenar raonablement la taula –la taula d’un periodista només pot aspirar a estar com a molt ‘raonablement’ ordenada-, apagar l’ordinador i acomiadar-me dels companys, em disposava a començar les meves vacances d’estiu. I de camí cap a casa m’obligava a memoritzar aquell moment, a retenir el sol que m’il·luminava, el verd dels arbres del carrer, els maleïts grafits de les parets, o les cares amb les què em creuava. Era el primer moment d’unes vacances que si ningú no hi posava remei –i de fet, com em temia, ningú no n’hi va posar pel que es va veure després-, acabarien de manera inexorable el 16 d’agost.
Aquell era un moment feliç, ple de perspectives per les coses a fer, els espais a visitar, els rostres a retrobar i les sensacions per descobrir. Amb tot, i malgrat l’eufòria, tenia en ment una idea tan clara com les aigües del Mediterrani on pensava cabussar-me uns minuts més tard, i era que si no hi hagués un 16 d’agost, no hi hauria un 13 de juliol; si no hi hagués un punt de retorn a la feina, a la rutina, seria impossible que existís l’alegria d’un moment com aquell en el qual tancava les portes a l’espiral del dia a dia per obrir un període de llibertat en el lleure com el que se’m manifestava davant dels nassos.
No sé massa bé perquè se’m va passar pel cap aquesta idea. Potser reflexions d’aquestes només te les fas quan ja tens una edat. De fet era la primera vegada que hi pensava i com que tampoc no em volia complicar la vida en un moment tan especial, vaig optar per recuperar el tema passades les vacances. Després del 16 d’agost.
Però el 16 d’agost, òbviament, va arribar, i el 17 em vaig plantar a la feina a encetar un nou curs, un nou cicle, a preparar nous programes, a fer-me amb l’actualitat de la ciutat per atacar els informatius de l’emissora. A recuperar la normalitat. Afortunadament era divendres i el primer dia de feina no va ser massa més cosa que una presa de contacte abans del primer cap de setmana havent tornat a la feina. Era divendres, com dic, i en sortir de la feina em vaig trobar retenint el moment, fotografiant mentalment el meu entorn, assaborint l’inici d’un cap de setmana, una cosa que només podria fer, com en el meu primer dia de vacances, per la certesa de que el dilluns travessaria de nou aquella porta, però en sentit contrari.
Com a mínim la idea resulta un recurs útil per ajudar a evitar, o per suavitzar com a mínim, els mals de panxa que tots tenim davant del retorn a la rutina, la feina o els estudis, tenint present que aquesta setmana han començat de nou les classes. Si no hi hagués un maleït dilluns no tindria cap sentit l’alegria del divendres, ni les bones sensacions dels dissabtes, ni la relaxació més o menys relativa dels diumenges.
De tota manera, millor recurs resulta encara tenir un minut per pensar en el munt de gent que hi ha abocada a unes vacances que els resulten eternes, desesperants i angoixoses, personal que no té una maleïda porta d’una feina per tornar a travessar després d’un període de descans, directament perquè no tenen una puta feina on anar a guanyar-se la vida. A aquests que no els vinguin amb collonades de síndromes de diumenge al vespre o de fi de vacances, que si per alguna cosa esperen el cap de setmana és per submergir-se en les pàgines de classificats dels diaris dels diumenges a la recerca d’un mal curro que els retorni a la vida activa i a la seva pròpia autoestima. O en aquells altres que no es que no en trobin de feina, sinó que la van haver de deixar perquè la seva salut corcada no els permetia seguir picant pedra al peu de canó i es passen els dies en un viacrucis de metges, analítiques, proves, angunies, pors i resignació.
Ja m’ho sabran perdonar. Els discursos amb moralina em fan sortir grans a la pell per tot el cos i desprès costa molt que em marxin, però la gent que es passa el dia queixant-se de la seva desgràcia per situacions tan desesperants com que a l’endemà han de tornar a la feina aconsegueixen posar-me dels nervis amb inaudita facilitat. Així que de tornada al curro, un mínim de dignitat, respirar fons unes quantes vegades i a donar-li canya al mico fins que ens canti la Marsellesa, o els Segadors, si els fa més gràcia.
I a males, mirin: només falten onze mesos per les properes vacances. I a mi, a més, ni això.

La cançó de la setmana s'anomena, molt apropiadament, Man of constant sorrow, és a dir, més o menys, 'Homes en constant dolor'. El tema és original d'un violinista cec de Kentucky que es deia Dick Burnett i la van arribar a cantar Bob Dylan i Rod Stewart entre d'altres, però si es va fer famosa va ser per la genial pel·lícula Oh Brother, Where Art Thou? dels germans Joel i Ethan Coen.