De fotos i càmeres (II)

De 'cacera' amb la Nikon F60 a la reserva índia de Los Coyotes, a Califòrnia, l'any 2001

Seguim amb el què els deia la setmana passada. Allò de l’alè de cacera que significa intuir una imatge, buscar-la, seguir-la i caçar-la, no l’he arribat a perdre mai. Sempre he fet fotos, amb millor o pitjor fortuna i encert, fins el punt que alguns instants importants de la meva vida no haurien estat el mateix sense una càmera entre les mans. Per exemple, poques vegades m’he sentit tan feliç com quan em vaig quedar sol al fantasmagòric barri de Illidza, a prop de Sarajevo, l’estiu del 97. Retratava objectes morts com si la meva T-50 els pogués retornar alguna alenada de vida. Era una cacera solitària, diria que íntima, mentre el meu company Manel Gaspar, sempre més pràctic, havia marxat a fer-li fotos a les retorçades restes de l’edifici del diari Oslobodenje. He dit feliç, i pot semblar una paradoxa ja que, com ja vaig explicar alguna vegada en aquests articles, l’angoixa del paisatge sabent el què havia passat allà em va preparar una bona bateria de llàgrimes llestes per saltar a l’exterior, però estar allà capturant en imatges les restes d’aquella realitat brutal em provocava una eufòria que contrastava amb l’altre sentiment. Suposo que forma part de les meves contradiccions.
Aquelles fotos mai no es van publicar –el professional i el que en sabia era en Manel, que per això estava allà-, però aquelles imatges d’Illidza i moltes altres de l’evidència de la guerra que vam fer aquells dies a Sarajevo i la seva rodalia em van servir per poder explicar a la meva filla, que aleshores tenia onze anys, el que era una guerra i el que havia passat a Bòsnia –‘Però ¿tot això no està prohibit?’, em va demanar aleshores amb la innocència de la seva edat-. Encara que només hagués estat per això, ja hauria valgut la pena.
Des d’aleshores la càmera ha estat una companya necessària en qualsevol viatge i en la majoria d’esdeveniments. No voldria entrar en la paranoia –comú en molts fotògrafs-, de que si no hi ha imatges res no ha existit. Jo sé que he estat a un cert nombre de llocs on he desenvolupat una sèrie d’activitats, i els meus records són suficients per establir una certesa al respecte però, a mida que passen els anys, més ràbia em fa no tenir alguna foto de moments, de gent, de paisatges que ja no podré retrobar mai més, o al menys no com els recordo.
La T-50 va patir un dissortat accident en una sortida al desert d’Anza Borrego, allà a San Diego, i aleshores va arribar la F-60. Ja sé que els ‘Canoneros’ m’insultaran per la deserció i els ‘Nikoneros’ em miraran amb desconfiança per haver-me unit a ells després d’anys de disparar una Canon, però és el que hi ha. I no em penedeixo. En qualsevol cas vaig seguir tirant rodets, sobretot de diapos, un format que és poc pràctic a l’hora de veure la feina feta, però que resulta una bona excusa per organitzar una trobada amb saludats, coneguts o amics o, com es va inventar una amiga meva completant la llista de Josep Pla, amb gent especial.
Fa tres anys que sóc membre del grup fotogràfic Argent de Premià de Mar, bàsicament des què l’Amparo i en Jesús i en Màrius es van decidir a donar un curs de fotografia amb cara i ulls i jo vaig pensar que potser ja n’hi havia prou d’anar pel món amb la F-60 disparant amb els programes de la càmera, amb tota la patilla, sense atrevir-me a fer-ho en manual. Des d’aleshores hem disparat un munt de rodets, bàsicament de diapos; hem passat moltes d’hores comentant –i discutint- imatges al local, hem fet algunes sortides fotogràfiques urbanes i de muntanya, i fins i tot hem penjat unes quantes exposicions prou dignes.
Com passa amb tantes altres coses, quan t’ajuntes amb gent que en sap, poc o molt n’acabes aprenent. Però sobretot comparteixes experiències, les fotogràfiques i les paral•leles que ens anem trobant quan sortim de cacera amb les càmeres. En aquests anys hem anat veient com evolucionava la cosa i com, de mica en mica, d’un en un, sense que la cosa volgués tenir l’aparença d’una revolució, anaven apareixent al local les primeres càmeres digitals fins que al final, fins i tot els més romàntics irreductibles han caigut en l’evidència que ens imposen la tecnologia i el mercat. És així com, finalment, ens veiem tots plegats els divendres a la mateixa aula del Centre Cívic on vam fer aquell primer curset, aprenent ara les bases de la fotografia digital.
Jo també he fet el pas. Guardo la F-60, però ara tiro amb una Fuji Finepix S2. Canvia la tècnica però, creguin-me: la excitació de la cacera és la mateixa.

Aquesta és una d’aquelles cançons de cantautor, veu i guitarra a pèl, que sempre m’han agradat. Qui canta és en Jim Croce, un intèrpret que va morir en un accident d’aviació el 1973, just quan començava a fer-se famós. La cançó és Photograhs & memories. Fotografies i records.