The Joshua Tree

Saps que el temps passa. N’ets conscient entre d’altres coses perquè tantes vivències que es van acumulant no poden haver passat en quatre dies, com un no sigui el personatge que feia en Bill Murray a ‘Atrapat en el temps’. Et mires la gent que t’envolta de tota la vida i és evident que no són iguals que com els recordes d’anys enrere. Curiosament això no passa tant amb nosaltres mateixos perquè no ens veiem tant, però els altres, ai las!, sí que ens veuen i saben que, efectivament, el pas del temps també ens deixa petja.
Amb la música, amb els discos, passa que tant fa els anys que portin acompanyant-te, sempre sonen igual. Podràs descobrir nous matisos, perquè tots creixem i n’aprenem coses noves, però els ritmes i les harmonies sempre són les mateixes i tenen la rara habilitat, de vegades maleïda, d’acostar-te imatges del passat; situacions viscudes al voltant d’aquella cançó se’t representen al teu davant quan tornes a escoltar la peça. Memòria sentimental, en diuen d’això.
Tot això ve al cas perquè dilluns passat vaig sentir a un boleto informatiu de COM Ràdio que el disc The Joshua Tree dels U2 complia aquell dia vint rodons anyets. Les mans se’m van quedar engarrotades sobre el teclat de l’ordinador. Estava a la ràdio redactant una notícia pel meu informatiu, el sentit de la qual es va convertir sobtadament en fum. No era possible! 20 anys? Ja sé que els caretos de Bono, The Edge, Adam Clayton i Larry Mullen ja no són els que apareixen a la portada del disc des d’aquella foto que els va fer l’Anton Corbijn però... 20 anys?
Durant uns segons, aquests vint anys van caure sobre meu com una llosa. ‘Xavi, col·lega, que sí, que la cosa va de bo, tio. A més, no t’ho perdis, aleshores ja en tenies vint-i-quatre, així que ves fent números, Tintín, que aquestes botes ja porten fets una bona colla de quilòmetres’.
És curiós. Del Joshua Tree és la balada With or without you que em va emocionar un 24 de desembre del 1988 en un dinar envoltat d’amics a aquell pis nostre que es deia Bonghònia, i del Joshua Tree és Where the streets have no name, que em va emocionar l’1 d’abril d’aquest 2007 quan un guitarrista pujat dalt d’una grua la va tocar per donar-nos la sortida als 12.000 malalts que vam fer la Cursa dels Bombers de Barcelona. Aquella sensació, aquella munió de gent picant de palmes en l’aire al ritme del riff que ens tocava aquell èmul de The Edge des de les alçades va ser més especial, creguin-me, que veure a tota la banda en carn i os a l’Estadi Lluís Companys quan van venir per la gira Popmart el setembre del 97, però en fi: això ja són coses de la maquinària interna que fa moure a cadascú.
Entre aquell dinar de Nadal i aquesta cursa dels Bombers han passat dinou llargs anys. One tree hill, Mothers of the disappeared o I still haven’t found what I’m looking for han estat sonant tot aquest temps il·lustrant musicalment un munt de situacions absolutament dispars, algunes fins i tot contradictòries. En aquest sentit puc considerar que els U2, però també Bruce Springsteen, AC/DC, Depeche Mode i alguns altres –no gaires més-, han esdevingut companys de viatge. Han estat allà posant música a la meva vida a mida que s’anava escrivint el guió de la pel·lícula, i aquí continuen. Ens hem fet grans plegats -al cap i a la fi en Bono és només tres anys més gran que jo-, i és evident que, en tant que pertanyem a una mateixa generació, els nostres referents són, al menys, molt similars. Per això m’interessa el que em poden dir i puc assegurar que la seva música és la que em correspon considerar com a meva.
No obstant això, mai no he estat un fanàtic de cap banda. No en tinc de mites; ja no. Si m’agrada un disc d’algun d’aquests grups o cantants, me’l compro, i en un moment o altre els he anat a veure en directe per sentir la força de les seves presències musicals sobre un escenari, però no sóc dels que consulten a diari els seus webs a veure quina d’una en diuen de nova. Els seus treballs mítics, com The Joshua Tree que avui celebrem, però també el 101 de Depeche mode o el Born in the USA del Boss, per citar-ne alguns, m’interessen molt més que les seves novetats en tant que aquestes només són música mentre que els primers són, quasi res, la Banda Sonora Original de bona part de la meva vida. Així doncs amb aquest vintè aniversari que ens ha caigut com per sorpresa no s’hi valen les nostàlgies, sinó la celebració de que portem vint anys caminant plegats. I que sigui per molts més.

Segurament un dels clips més valorats dels U2 amb aquest pollo, més o menys simulat, a un carrer de Los Angeles per tocar a cel obert Where the streets have no name del The Joshua Tree.