Matar l’ídol

No m’agradaria estar a la pell del senyor Horst Rippert. Rippert és avui en dia un afable jubilat alemany de 88 anys, ex-periodista del segon canal de la televisió pública alemanya, la ZDF, però en una altra època, seixanta-quatre anys enrere, durant la Segona Guerra Mundial, el nostre personatge era pilot de caça de la Luftwafe, les forces aèries de Hitler. Això no vol dir que fos nazi; ja se sap el que passa a les guerres. Rippert era un bon pilot i li va tocar metrallar avions aliats com als de l’altre bàndol els va tocar abatre els Messerschmitt i els Junkers del Führer.
El drama personal de Horst Rippert és que ell coneix el nom, cognoms, vida, obra, amors i dissorts d’una de les seves víctimes, amb l’agreujant de que ell mateix, com molts joves de la seva generació i de les posteriors, n’era un rendit admirador. I és que, tal com s’ha fet públic recentment, va ser Rippert a bord del seu Messerschmitt ME 109 qui el 31 de juliol del 1944, va abatre el Lockheed P-38 Lightning de reconeixement que pilotava l’escriptor francès Antoine de Saint-Exupéry, l’autor, entre d’altres novel·les, del ‘Petit Príncep’. Rippert tenia vint-i-quatre anys. Saint-Exupéry en tenia quaranta-quatre i aquella havia de ser la seva darrera missió com a aviador militar. Ho va acabar sent en tots els aspectes.
Rippert ha reconegut darrerament que va ser ell qui va abatre a Saint-Exupéry i molt probablement haurà estat un alleujament per a ell poder-ho fer. Hi havia una investigació periodística en marxa, accentuada des que el 1998 un pescador havia recollit una cadeneta d’argent amb els noms de l’escriptor francès, de la seva dona Consuelo i dels seus editors, Reynal i Hitchcock, enganxada a una peça de tela d’una granota de vol, embolicada a les seves xarxes. A més, el 2004 el Govern francès va confirmar que unes restes rescatades prop de l’indret on havia aparegut la cadeneta eren de l’avió de Saint-Exupéry. Amb la confirmació del que va passar de boca del pilot alemany s’han acabat els dubtes sobre les circumstàncies de la mort de l’autor de ‘Terra d’homes’, quan fins i tot corria la brama de que es podia haver suïcidat llençant-se al mar amb el seu avió amb totes les seves depressions i dubtes personals i morals tancades amb ell a la carlinga del seu P-38. A judici de molts, aquest hauria estat un mal final per un dels herois de la grandeur. Sens dubte saber que va caure en combat haurà estat un alleujament per als més xovinistes d’entre els enfants de la Patrie.
Però això no haurà mitigat la pena i el sentiment de culpa de Horst Rippert ja que sap que de no ser per que va disparar les dues metralladores MG 151 de 20 mil·límetres del seu Messerschmitt sobre aquell Lightning aquell juliol blau del 1944, Antoine de Saint-Exupéry hauria viscut. En la seva reconstrucció dels fets a la premsa, l’antic periodista alemany va dir que va veure el P-38 a 3.000 metres sota d’ell. ‘Et faré pols!’, devia de pensar suant tota l’adrenalina dels seus vint-i-quatre anys a bord d’aquella màquina capaç de volar a 640 km/h. Deia Rippert, com buscant una disculpa, que li va disparar a les ales i no al fusellatge. Com si els avions poguessin volar sense ales, com si Saint-Exupéry pogués, com el seu Petit Príncep, anar saltant d’asteroide en asteroide sense necessitat d’avió.
Tota aquesta història m’ha fet pensar en el meu pare. Ell parlava sovint de Saint-Exupéry. Li tenia admirat la seva capacitat de supervivència quan va caure al desert de Líbia, però per alguna raó que desconec –i que ja mai no podré conèixer-, mai no vam tenir ‘El Petit príncep’, fins que una amiga me’l va regalar no fa pas massa. A casa teníem un altre dels clàssics de l’escriptor francès, ‘Vol nocturn’, escrita el 1931, una novel·la fascinant sobre els pioners de l’aviació i completament allunyada de la màgia del ‘Petit príncep’, amb un final que recordo carregat de fatalisme, molt propi del seu autor -quasi una descripció pressentida de la seva pròpia mort-, i sovint penso que també molt propi d’una certa concepció fatalista de la vida que tenia el meu pare. De fet no descarto que es fes pilot de velers impulsat, entre d’altres coses, per la lectura de ‘Vol nocturn’.
En acabat, un es demana què hi feia un escriptor de quaranta-quatre anys pilotant un Lightning –d’altra banda el terror dels Zeros japonesos al front del Pacífic- desarmat i solitari sobre el Mediterrani, i perquè, en mig d’aquella immensitat blava, havia de coincidir amb un assassí per obligació que mai no l’hauria metrallat si hagués sabut que era l’ídol literari de la seva infantesa.
La puta guerra.




Avui li toca a en Tom Petty d'il·lustrar l'homilia. 'Learning to fly'. Aprenent a volar, la cançó que diu allò que tots els que hem volat d'una manera o altra sabem: que haver de baixar és el més dur. 'I'm learning to fly, but I aint got wings. Comin' down is the hardest thing'