PUPES

Posats a complicar la vida, els problemes tenen la rara habilitat d’amuntegar-se els uns sobre els altres. Entre una cosa i l’altra he anat bastant atropellat des de principis d’any acabant amb urgències literàries, i amb dead line marcada al calendari. I a més, fins fa poc més d’un mes, coix.
Anar coix no impedeix escriure, com he pogut comprovar; són dues coses perfectament compatibles ja que servidor encara no escriu amb els peus. Un pot fer vida relativament normal anant coix, però no es fa gens agradable anar pel món amb un trencament fibrilar al tibial interior dret. I menys encara si la lesió es complica després amb una periostitis.
No els donaré ara una lliçó de medecina esportiva explicant que cony vol dir tot això. N’haurà prou amb dir que són pupes típiques de la gent que corre, que fan mal, i que la cursa de Sant Silvestre de Barcelona – el llunyà 31 de desembre - se’m va complicar de valent.
D’aquest darrer cap d’any, abans que el raïm, el cava i el show de TV3 amb les campanades des de la torre Agbar, em quedarà per a la història la meva pròpia imatge, trista figura al passeig marítim de Barcelona, a mig camí entre el poliesportiu de la Mar Bella i el restaurant La Oca, només vestit amb les malles i la samarreta de la cursa amarada de suor, tremolant de fred i cantant a crit pelat la cançó Dignity dels Deacon Blue que sentia des de l’MP3. Un tema apropiat ja que, malgrat la trencadissa, vaig acabar la cursa. Digueu-me baturro. També perquè cantar a tot drap la història d’un vaixell que es diu Dignitat va ajudar-me a tenir a ratlla les llàgrimes que se’m volien escapar galtes avall del puto mal que em feia el turmell, tot esperant que arribés l’equip de rescat.
Potser en el futur també recordaré l’individu que se’m va acostar, prescindint del fet, fútil potser, que jo estava cantant a la meva bola, per dir-me que en unes hores aquell passeig s’ompliria de gent d’allò més perillosa. O encara l’al·lucinació que vaig tenir de veure un munt de ninjes corrents per la platja. Els individus i individues s’aturaven de tant en tant a consultar uns papers que duien a les mans, il·luminant-se amb els frontals, i després sortien disparats corrents en totes les direccions. Si ningú em preguntava, jo convençut que el vespre del 31 de desembre la Mar Bella estava presa per un exèrcit ninja amb les pitjors intencions, fins que en un moment de clarividència vaig percebre que la cosa no era més que una cursa d’orientació amb els seus participants amb malles i samarretes tècniques negres, i els seus frontals per il·luminar-se i llegir els mapes que portaven. Sembla mentida com es pot arribar a anar l’olla en determinades circumstàncies.
No es pensin: traumatòlegs, relaxants musculars, antiinflamatoris, ecografies, ressonàncies magnètiques i quaranta sessions de fisioterapeuta després, encara no m’atreveixo a córrer ni a anar a muntanya, però sembla que la cosa està més o menys controlada. Afortunadament puc agafar la Bèstia, la meva bicicleta, i fer unes quantes milles pedalant. I dic afortunadament no perquè consideri que la pràctica de l’esport és bona per bla, bla, bla... És que m’estava començant a canviar el caràcter, ja saben, mala llet, mala bava, mala hòstia, diguin-li com vulguin. No m’havia adonat mai de la necessitat de desfogar el cos de les tensions que es van acumulant dia rera dia. O potser es va combinar la lesió amb el dead line que els deia abans i el còctel va resultar ser explosiu. Cada setmana preguntava als físios (mil gràcies a la Sara, l’Anna i el Xavi) si ja podia agafar la bicicleta, i cada setmana em deien que tingués paciència, que la recuperació era lenta. I jo cada setmana em pujava més i més per les parets.
Però en fi. En qualsevol cas no podia perdre de vista que al mateix físio on anava hi havia gent amb pupes considerablement més serioses que una periostitis: pacients recuperant-se d’accidents greus o d’operacions complicades, de maluc, d’espatlla o de genoll. Gent que ja hi era quan vaig arribar i que continuava sent-hi quan vaig marxar per pujar-me de nou a la bicicleta. I ves a saber durant quant de temps hi seran encara. Ara no me les donaré del que no sóc: la meva lesió era la més important per a mi i quan abans me la tragués de sobre, millor, però un acaba entenent que quan no hi ha més que carregar-se de paciència, s’han de treure les forces d’on es pugui i procurar no perdre de vista les dimensions reals del problema. I estalviar-se la mala llet per quan un està sol a casa, que ningú no en té la culpa si se t’ha trencat el puto tibial fent el cabra el darrer dia de l’any.

Avui, naturalment, una història coixa. Els la porten The Hellacopters: 'Same Lame Story'.