En John Lennon i El Submarí Groc

Avui ha fet 30 anys que en Mark David Chapman li va clavar quatre trets per l'esquena a John Lennon. No puc dir que en Lennon fos un referent per a mi en cap cas, ni per generació ni per ideologia -una cosa ve de la mà de l'altre, segurament-, però reconec la seva importància històrica com a músic, líder mediàtic i ideòleg. En tot cas, però, tinc prou edat com perquè aquells fets dramàtics em quedessin gravats permanentment a la memòria.

Fa cinc anys, quan encara no existia aquest bloc ni el Facebook, vaig fer una 'Homilia' vinculant aquell 8 de desembre a la meva experiència personal, l'inici d'una dècada bàsica per a la meva història personal que, potser, Mark David Chapman inaugurava, perquè segurament no tenia res millor a fer per passar a la història, amb els seus quatre trets contra l'exBeatle.

Aquest és el text.

El submarí groc

Portem ja tres setmanes consecutives dedicades a Bòsnia i encara tinc algunes coses al pap sobre el tema que hauria de treure, però la qüestió és que fent un cop d’ull al calendari m’he adonat que tot just em queden dues Homilies abans d’acabar l’any i hi ha un parell de coses amb les que voldria quedar en pau abans de deixar el 2005 en mans de la història. Tornaré a Bòsnia durant el 2006, però avui, ja m’ho perdonaran, hauria de desplaçar-me molt més a prop. A Mataró.

Molt més a prop en l’espai, però no tant en el temps, ja que el viatge que he de fer a la capital de la comarca es remunta a vint-i-cinc anys enrere; al desembre del 1980 el mateix mes de l’assassinat de John Winston Lennon a mans d’aquell tarat, un tal Mark David Chapman, davant de l’edifici Dakota a Nova York.

Va ser el dia 8. La notícia ens la va donar la mare al meu germà i a mi el matí del dia 9 just en el moment de despertar-nos abans d'anar a l'Institut, i no va ser, crec recordar, la millor manera d’encetar un fred dia de desembre.

De fet els Beatles es van separar el 1970 quan servidor comptava amb la dolça edat de 7 anys. Aporto aquesta dada per deixar clar que, per evidents motius generacionals, la mort de l’ex-Beatle no em podia afectar més que per la normal consternació que un fet com aquell assassinat com a tal em podia provocar, a banda de l’evident ressò públic de les activitats de la víctima. És a dir que jo no havia perdut cap referent de la meva camada, com si diguéssim, i menys si tenim en compte que les meves simpaties sempre s’havien decantat –i encara es decanten- més aviat per la banda dels Stones. Digueu-me canalla.

Però eren les darreries del 1980 i el primer trimestre del curs de l’Institut Aleixandre Satorras de Mataró començava a tocar a la seva fi. -Curs 1980-1981. Tercer de BUP F; feu-me memòria que un dia dediqui un parell d’Homilies a aquella classe de filòsofs tronats i surrealistes-. El cas és que des de feia un parell d’anys amb el meu germà i algun altre company de Premià, com el meu confrare Joanca Moreno, havíem desenvolupat el costum de dedicar la darrera tarda del primer trimestre del curs al gaudi de la bona música. La idea consistia en escoltar alguns bons discos abans de decidir quin seria l’escollit per al regal de Nadal a la mossa en qüestió d’aquella època. Val la pena explicar que els alumnes premianencs del Satorras viatjàvem a Mataró amb un xàrter de l’empresa Casas que ens recollia a Premià i ens deixava a la porta de l’Institut. La darrera tarda de primer trimestre no hi havia classes, però el bus es presentava igualment, de manera que no era qüestió de desaprofitar-lo. Era en aquella tarda màgica, la primera de les vacances de Nadal, quan anàvem a sentir discos al ‘Submarí groc’ de Mataró.

El ‘Submarí groc’, amb aquest nom tan absolutament beatlelià, no era més que una botiga de discos depenent de la mítica cooperativa Robafaves, que es trobava al carrer Sant Rafel, 47 de Mataró, a tocar de la plaça de les Tereses. La seva gràcia indiscutible raïa en la possibilitat de què els clients -nosaltres en aquelles tardes de desembre- escollíem un LP de dolç vinil per escoltar, demanàvem a l’encarregat que ens el posés i després ens ficàvem dins d’una d’aquells cabines grogues, amb sofàs i portes insonoritzades, i ens disposàvem a escoltar aquell disc sense més presses que les que poguéssim sentir per escoltar algun altre vinil.

I era així, entre audició i audició, que ens passàvem aquella primera tarda de vacances, de la mà, per exemple, d’Stevie Wonder i el seu Hotter than july, d’Emerson, Lake & Palmer i el seu directe des de Montreal, o la banda sonora de la pel·lícula All that jazz de Bob Fosse, amb aquell On Broadway del tiet George, George Benson. A aquelles cabines ens vàrem deixar seduir per les notes envoltants del Caravanserai de Santana i vam sentir alguna coseta d’uns nois irlandesos que havien començat aquell 1980 amb un disc que es titulava Boy, i que es feien dir una cosa així com ‘U2’.

I a aquelles cabines vam sentir sencer el mateix desembre del 1980 el Double fantasy d’un John Lennon encara de cos present, com qui diu, fent duets amb Yoko Ono, després d’haver sentit a les ràdios fins a la sacietat els singles Woman i (Just Like) Starting Over. Una mort comercialment rendible, sens dubte.

Aquests dies tothom ha recordat John Lennon per l’aniversari rodó del seu assassinat, i a mi tanta fanfàrria m’ha fet recordar les enyorades tardes del desaparegut Submarí groc, un nom que significa el més proper que mai he estat del concepte dels Beatles. Cada un rendint tribut als seus fantasmes.

Aquest 'Woman' va ser el tema estrella d'aquell Nadal del 1980. En cap cas era el millor que va fer John Lennon però pels que tenim aquell Nadal a la memòria, adolescents o no, aquest va ser el tema del seu comiat.