Lliçons dures d'aprendre

Un destructor nord-americà llença un míssil Tomahawk sobre Líbia la nit de dissabte.

Una esquadreta de caça-bombarders francesos Rafale va atacar i destruir divendres a la tarda una columna de blindats fidels al coronel Muammar el Gaddafi a la rodalia de Bengasi. D’aquesta manera es materialitzava sobre el terreny el mandat aprovat pel Consell de Seguretat de les Nacions Unides de crear una zona d’exclusió aèria sobre Líbia, amb només cinc abstencions, entre elles les notables de Rússia, la Xina i Alemanya.

Des de divendres l’ofensiva, en la qual participen caça-bombarders espanyols F/A 18, no ha tingut aturador. La vessant militar funciona però la política deixa molt que desitjar, pel que fa a la manca de lideratge i en la definició dels objectius. Estem molt ben acostumats a que els americans carreguin amb la part del lleó en casos com aquests, però quan ens passen la responsabilitat als europeus, aquí al cosa ja no està tan clara. Aquest dies hem vist un Nicolas Sarkozy en el seu paper de gran estadista davant de les crisis, amb discurs solemne des de l’Elisi inclòs, una disfressa que sap que li escau prou bé i que li pot ajudar a superar la caiguda en popularitat davant de les properes eleccions. També hem vist un David Cameron remarcant, quasi sil·labejant per televisió, que l’operatiu militar era necessari i sobretot legal, traient-se de sobre qualsevol espurna de record de la tristíssima implicació de Tony Blair a l’Irak. Angela Merkel per la seva part, també amb eleccions a les portes, no vol ni sentir a parlar de ficar els seus avions en una altra guerra amb els disgustos que li està costant la seva presència a l’Afganistan. I pel que fa a Itàlia, forçada a prestar les seves bases a l’operació per evident proximitat amb els objectius, dubta atrapada per l’amistat Berlusconi-Gaddafi.

El Parlament espanyol, per la seva part, ha autoritzat avui la intervenció armada sobre Líbia amb una quasi unanimitat, comptant amb els 3 únics vots contraris de Izquierda Unida i el BNG. Es diria, com explicava l’eurodiputat d’Iniciativa Raül Romeva avui al seu bloc, que la majoria de les esquerres, de tarannà majoritàriament pacifista, van comprendre la dura lliçó que va suposar la guerra de Bòsnia, quan la inacció va acabar per convertir-se en complicitat amb els genocides.

Definitivament, Gaddafi es pot semblar molt a Saddam Hussein, però malgrat el que diguin alguns interessats, l’acció sobre Líbia no té res a veure amb la invasió de l’Irak.

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 22 de Març del 2011.