El Downtown. 8 de Maig del 2006

Vostès recordaran la botiga, entre d’altres coses perquè era prou gran i prou cèntrica, i perquè feia més de trenta anys que funcionava. Es deia FITA, estava a la cantonada de la Gran Via de Lluís Companys amb el Passatge d’en Manent i, bàsicament, venien electrodomèstics. Ara fa unes setmanes que va tancar les portes i, quasi immediatament, van començar les obres. Tenint en compte que FITA era una botiga veïna de casa des de la meva infantesa, no vaig resistir-me a la curiositat de saber de què anaven aquelles obres. Un dels treballadors em va contestar el que ja em temia: no es tractava d’una simple remodelació sinó que el local es convertia en una oficina d’una entitat bancària.

La desaparició de FITA no m’és cap bona notícia, què volen que els hi digui? I no només per la seva pertinença al meu entorn infantil més familiar. Imaginin que encara recordo a l’exterior de la botiga els pòsters de Johan Cruyff publicitant una marca de pintures com a nova estrella de Barça, i això devia de ser sobre el 1973, facin els seus números. Els paisatges de la infantesa de cadascú formen part d’allò tan difús que és el patrimoni personal, i que te’l canviïn amb traïdoria i quasi nocturnitat, em sembla d’una mala fe considerable.

No m’estic queixant aquí dels propietaris del negoci, que cadascú sap com li surten o no els comptes, i de fet la botiga mare, la de Vilassar de Dalt, va patir ja fa temps la mateixa sort. El que m’empipa és que sigui una oficina bancària la que s’instal·li a un local tan magnífic i tan cèntric. Recordem que a la mateixa Gran Via tenim dos precedents importants: la Caixa de Manresa es va instal·lar a un antic concessionari de cotxes i Cajamar al que havia estat un bulliciós frankfurt. Mala cosa quan els preus dels lloguers del centre de Premià s’han posat a un nivell només assolible pels bancs i caixes.

Han caigut un concessionari de cotxes, un bar i una botiga d’electrodomèstics, i no oblidem que Can Meca, un bar mític situat a la mateixa línia d’or de la ciutat, porta prop d’un any tancat.

Si seguim d’aquesta manera Premià tornarà a fer història al Maresme, en aquesta ocasió per ser la primera població de la comarca amb tenir un centre financer, una veritable Wall Street, de la qual alguns descerebrats encara se’n sentiran ben orgullosos.

Si alguns de vostès han estat mai a alguna ciutat nord-americana, inevitablement hauran visitat el seu centre, el downtown. Són espais espectaculars on s’amunteguen els edificis més alts i vistosos de la ciutat. En la seva immensa majoria són seus de grans corporacions, edificis d’oficines d’una activitat frenètica en els dies laborables, rodejats de carrers amplíssims, la qual cosa no evita que moltes vegades el trànsit pateixi retencions i els clàxons dels cotxes posin la banda sonora al paisatge. També trobem edificis públics i també hotels que de vegades tenen més activitat entre setmana que no pas el cap de setmana.

Tot això s’acaba, precisament, quan tanquen les oficines i la gent agafa els seus cotxes i s’emboteixen a les freeways per tornar a casa seva. Aleshores el centre financer, el downtown, queda desolat. Si la seva visita turística coincideix amb un festiu veuran més sense sostre deambulant entre els gratacels de les grans empreses que no pas una altra cosa. Si volen veure gent gaudint del cap de setmana vagin a un mall comercial. Allò sí que és olor de multituds, espais on es concentra el comerç, en la seva majoria franquícies clòniques a qualsevol ciutat, les mateixes o molt similars que podem trobar ja a les grans àrees de la nostra rodalia, i amb uns horaris impossibles de mantenir pels petits botiguers.

Naturalment aquest paisatge apocalíptic està lluny de ser aplicat a Premià de Mar, per molt malament que vagin les coses. Al cap i a la fi, a sobre dels bancs hi viu gent, i a la Gran Via encara sobreviuen botigues i uns quants locals de restauració prou populars que donen vida al centre de la nostra ciutat, al menys pel moment. Tot i això bancs i caixes destorben amb la seva presència la continuïtat del teixit comercial de la Gran Via, com deu de passar a la majoria de centres de poblacions catalanes; li resten vida empresarial local i això va en detriment del desenvolupament global de la ciutat.

En resum, la veritat és que m’agradava més la Gran Via quan podia comprar piles pel meu walkman a can Fita i menjar-me un frankfurt amb una cervesa on ara només puc negociar una hipoteca. I això suposant que la pogués pagar.