Parar, reflexionar, discutir.

El conseller de Sanitat, Boi Ruiz

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 12 d'Abril del 2011.

“Aquesta generació s’ha de sacrificar per no hipotecar els seus fills”. La frase està prou ben aconseguida en ella mateixa ja que qualsevol que estigui prou sencer no deixaria de sacrificar-se pels seus fills. L’autor de la frase és el president de la Generalitat, Artur Mas, i la va pronunciar a ‘Barcelona Tribuna’ dimecres passat en una conferència amb motiu dels primers 100 dies del seu mandat.

En temps difícils com els actuals, hom espera dels seus líders paraules clares i entenedores sobre la situació en què ens trobem, i fins i tot una sort d’arenga de la mena de les que feia Roosevelt en els anys de la Gran Depressió, o després De Gaulle o Churchill durant la Segona Guerra Mundial. No estem en guerra ni falta que fa, però en casos com aquest s’agraeix sentir un president fent una crida a la unitat ja que el ‘sacrifici’ que se’ns anuncia, l’hem de patir tots plegats, fent pinya com un sol poble en benefici del futur del país i de que els nostres fills no quedin, efectivament, hipotecats.

El que passa és que hi ha maneres i maneres de fer les coses i pel que veiem la part del lleó de les retallades anunciades van a parar a sectors crucials com són l’ensenyament i, sobretot, la sanitat, dues àrees que compten amb àmplies ofertes alternatives en el sector privat. Això vol dir que aquell que es pugui pagar un servei sanitari o un ensenyament privat o concertat no ha de preocupar-se per les plantes hospitalàries tancades o pels boxes d’urgències en stand by mentre no millorin els temps, ves a saber quan.

Una altra frase, aquesta de la mà del principal assessor del president Mas en matèria de sanitat, i president del col·legi de metges de Catalunya, Miquel Vilardell: “Posin el comptador a zero. Parar, reflexionar, discutir i fer un gran pacte de partits amb molta més generositat que la que s’ha mostrat fins ara”.

De moment, el sector sanitari comença a sortir al carrer mentre els mestres es pinten colors de guerra. El Conseller Boi Ruiz i el President Mas, farien bé en escoltar les paraules de Vilardell, que per alguna cosa estan els assessors.

Segurament amb una demostració d’equanimitat per part del Govern, la gent del carrer, ja molt castigada per les xifres de l’atur i per veure astorada com cap dels culpables d’aquesta crisi global no ha passat encara per la presó, acceptarà millor els sacrificis que, sens dubte, ens toca afrontar a tots plegats.

I Zapatero va dir que fins aquí hem arribat

Editorial de la Tertúlia Política de Ràdio Premià de Mar. 05 d'Abril del 2011.

José Luis Rodríguez Zapatero va anunciar dissabte que no encapçalaria les llistes del PSOE en les eleccions legislatives del maig del 2012. No ha estat un gest que sorprengués ningú ja que l’únic dubte era quan anunciaria que no seguiria. Finalment, la reunió del Comitè Federal del PSOE a Madrid ha estat l’escenari escollit.

L’anunci obre ara la batalla per la successió i veiem ja com Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón, sobretot, però també altres noms comencen a situar-se de cara a unes més que probables primàries.

Hi haurà temps sobrat per anar seguint aquests moviments per unes eleccions que els propis socialistes preveuen més que complicades. Ara, tot i que encara queda un any de legislatura, potser seria moment de mirar enrere i tractar d’analitzar la figura d’aquest president arribat a la Moncloa contra pronòstic i en mig d’un dels moments més durs de la història de l’Espanya moderna, el dels atemptats islamistes de l’11 de març del 2004. Un home malalt d’optimisme i de grans promeses, dos elements que, al final, han llastrat el seu govern. Les esquerres somiaven amb un gran líder que retirava les tropes de l’Irak després d’una guerra il·legal i que no s’aixecava davant de la bandera nord-americana en la desfilada del dia de les Forces Armades. L’Espanya perifèrica somiava amb un president que finalment entengués la realitat d’un estat plurinacional i que ens pogués acostar a un maragalià federalisme asimètric. Tots plegats somiàvem en un president capaç d’acabar amb el terrorisme basc i de treure’ns de la crisi.

Finalment, però, els somnis s’han quedat en això, en somnis, i així Catalunya ha acabat perdent la batalla de l’Estatut, ETA, tot i que tocada i afeblida, encara existeix i la crisi demostra estar diabòlicament en forma com demostren les darreres xifres d’aturats. I Zapatero ha acabat fent polítiques liberals sota el dictat de la senyora Merkel.

Zapatero, ZP, com Felip II, no havia enviat les seves naus a lluitar contra els elements i ha entès massa tard que la realitat no sempre es pot maquillar amb un somriure i uns ulls blaus.

Correbous!!!

Què voleu que us digui: maleïda la gràcia que em fa el blindatge dels correbous. Si els catalans vam ser especialment radicals, clars, moderns, civilitzats, europeus, model de futur, desmarcats de la caspa i un exemple a seguir per la resta de l’Estat amb l’abolició de les curses de braus, ja em direu amb quina cara defensem ara que el nostre Parlament protegeixi per ‘tradició’ una activitat bàrbara on el toro, a poc que hi pensem, pateix només per garantir la diversió d’uns quants ‘individus’, i ressalto les cometes per no utilitzar d’altres qualificatius que ara mateix bullen al meu cap. I, per fer-ho encara més intel•ligent, hem donat arguments a la ‘caverna’ per seguir defensant que la prohibició de les ‘corrides’ era només una maniobra antiespanyola.
Brillant, ja et dic!

Agressivitats

Va ser fa tot just dues setmanes i ja sembla que hagués passat els anys 70. Vivim d’una manera tan vertiginosa, especialment els que estem enganxats als mitjans de comunicació, que les notícies ens caduquen més de pressa que els iogurts d’oferta. Em refereixo a la gesta del tarat aquell, un estudiant coreà de vint-i-tres anys anomenat Cho Seung-hui, que el 16 d’abril passat va agafar les seves pipes, una Walther P22 i una Glock de 9 mil·límetres, i abans de suïcidar-se va matar a trenta-dues persones, alumnes i professors de l’Institut Politècnic i Universitat Estatal de Virgínia, més coneguda amb el sobrenom de Virgínia Tech.
La matança va fer córrer els preceptius rius de tinta sobre els detalls del succés, sobre la pertorbada personalitat de l’assassí i, una vegada més, sobre l‘eterna història de la lliure circulació d’armes als Estats Units. I això ha durat fins que les diàries carnisseries a l’Iraq, les eleccions presidencials franceses o la detenció de la folklòrica Pantoja han passat al davant a les capçaleres dels informatius. Precisament és per aquestes coses que m’agrada de tenir aquest espai de reflexió setmanal, no tant per donar unes explicacions que no tinc, com per tractar d’ordenar els meus pensaments sobre fets com la salvatjada de Virgínia.
I la veritat és que no m’ha estranyat gens ni mica que passés el que va passar. De fet l’única diferència amb el dia a dia dels carrers de certs barris americans -com asiàtics o africans, encara no tant europeus- és que aquí ens hem trobat amb trenta-dues morts innocents en un espai físic limitat al campus d’una universitat d’elit i en un termini de temps terroríficament curt. Però les estadístiques són tossudes, segons vèiem al ’60 minuts’ al Canal 33, als Estats Units hi ha 11.000 homicidis cada any i, el que resulta més terrible, setze adolescents moren a trets cada dia als carrers dels cinquanta estats de la Unió. No em posaré a repetir el que s’ha dit milers de vegades sobre el control d’armes, o sobre que els americans són així o aixà. No tinc la solució al problema. El setze d’abril la meva ment va viatjar al meu campus, el de la Universitat de Califòrnia a San Diego, va recórrer els College on dormen els estudiants i les classes on tractava d’ensenyar espanyol a tots aquells nois i noies, ianquis, mexicans, vietnamites, japonesos i també coreans, i posaria la mà al foc per qualsevol d’ells. No podia ni tant sols imaginar –i mira que en tinc d’imaginació- a cap d’aquells xicots fent cap malifeta més enllà de l’execució de les prohibides cabrioles amb l’skateboard a les escales d’entrada als laboratoris de biologia. Però si algun d’ells estigués creuat i es trobés amb una Glock entre les mans... ves a saber. Sempre m’ha semblat que qui té un arma tard o d’hora l’ha de fer servir.
Molt em temo, però, que el problema no està només en les armes. Si en Cho Seung-hui per comptes de la Walther i la Glock hagués tingut un tros de tub de plom, potser només hagués mort un parell de persones, a banda que hagués tingut greus problemes per suïcidar-se. Potser el drama no seria tan elevat, però el fracàs humà hagués estat el mateix. El problema és que la mala llet acumulada, l’agressivitat en definitiva, ens surt, a qui més a qui menys, per les orelles.
Dos dies després de la massacre de Virginia vaig anar de convidat a la tertúlia d’en Pep Andreu a la Televisió de Mataró per parlar sobre l’ofici d’escriure. Mentre pujava pel carrer Churruca vaig presenciar un succés esglaiador. Un xaval d’uns catorze anys havia protestat al conductor d’un Opel Astra que no s’hagués aturat al pas de vianants per on anava a creuar. El conductor de l’Astra, un jove amb pentinat de disseny, va clavar els frens del cotxe, va treure mig cos per la finestreta i encarant-se al noi li va cridar ben alt perquè tots el poguéssim escoltar, que si tenia res a dir que s’acostés perquè li pogués arrencar el cap (sic). El xaval, evidentment, va arronsar les espatlles i va marxar en silenci, mentre a mi, que tinc sentiments com qualsevol fill de veí, se m’emportaven els dimonis per no poder treure aquell fatxenda per la finestreta del cotxe i patejar-li la cara com es mereixia sobre el capó del seu puto Opel Astra. Ja em sabran disculpar el desfogament, però hi ha coses que treuen el pitjor de mi. O el millor, no sé.
L’agressivitat està en la condició humana, forma part dels nostres mecanismes de supervivència, i l’educació social ens ensenya a posar-la sota control. Però quan aquesta educació no hi és, com en el cas de l’individu de l’Astra, comencen els problemes. I si a sobre pots fer-te amb una semiautomàtica de 9mm sense traves i a bon preu, el drama trigarà més o menys, però ja estarà servit.

Sant Mateu

Som Així. Forma part del nostre tarannà no donar la deguda importància a aquells elements que ens envolten dia a dia, els que conformen el nostre paisatge quotidià, fins que per qualsevol motiu salta l’alarma i a tots ens entren els mals de ventre. Sembla que sigui necessari que alguna amenaça sobrevoli els nostres símbols identitaris perquè nosaltres prenguem plena consciència de la seva existència i ens mobilitzem per la seva defensa.

Un exemple d’això que acabo de dir el vam tenir ara fa uns dies quan el diari El Punt ens advertia que Sant Mateu -l’ermita, la masia de Can Riera i els seus terrenys-, s’havien posat a la venda. ‘Ah! És que allò tenia un propietari?’ S’haurà exclamat desconcertat algun visitant ocasional de l’ermita, excursionista, ciclista, sardanista, fidel o convidat a algun dels casaments que s’hi fan al llarg de l’any. Doncs efectivament, aquella ermita mil·lenària, la casa adjacent i la magnífica masia de Can Riera amb les seves terres de correu tenen un propietari que se’n vol desprendre pel mòdic preu de tres milions d’Euros.

Ja podem donar gràcies als déus que vostès tinguin en nòmina, de què vivim en l’època que vivim i tots els elements posats a la venda es troben al bell mig del Parc de la Serralada Litoral. Aquest fet no només preserva l’entorn natural de la zona sinó que amés prohibeix de construir-hi res al seu interior, ni enderrocar els edificis existents ja catalogats, com són els anteriorment citats. Pel que llegim, l’únic que es podria a fer a la masia seria restaurar-la, tot i que el seu estat és prou bo, i convertir-la en una mena de refugi, o alguna cosa d’aquest tipus. En quelcom, en qualsevol cas, respectuós amb l’entorn. Deo gratias, que se’n deia abans, perquè amb els temps que corren trigaríem menys temps del que vostès esmercen en llegir aquest article en veure que ens han instal·lat un pitch and putt als camps de conreu de Can Riera, i a aquesta convertida en una sort de Marina d’Or Ciudad de vacaciones a la maresmenca, amb l’ermita de Sant Mateu i els seus mil anys d’història donant el toc solemne a la qüestió per oferir el ganxo cultural que requereix tota excursió de l’IMSERSO que es preï.

Malfiem-nos, en qualsevol cas, perquè la mà dels diners és molt llarga i els seus tentacles múltiples, ràpids i imprevisibles. En més d’un lloc protegit hem vist desembarcar un exèrcit d’advocats disposats a demostrar que els seus amos inversors tenen tot el dret a construir-hi una estupenda urbanització. I no oblidem que son legió els estúpids que es pensen que seran feliços només pel fet de tenir un tros de jardí, clònic a altres centenars, on poder fer una barbacoa els diumenges, i que per aconseguir-lo hipotecarien la seva ànima i la del seus fills amb l’acreditada banca Satanàs SL.

Estem al segle XXI, i entre la modernitat i aquesta cafrada que algun mefistofèlic creatiu de publicitat va batejar eufemísticament com Globalització, ens intenten fer veure que coses tan poc materials com una muntanya, una font, una masia, un paisatge o un munt de pedrotes que algú va posar l’una sobre de l’altra amb una certa gràcia fa un miler d’anys, no tenen cap valor per una comunitat instal·lada en el seu temps i amb projecció de futur. Fixeu-vos sinó en les excuses que donen els alcaldes dels pobles que esperen veure arribar les grues que els han de multiplicar per deu la seva població i els seus problemes: ‘Nosaltres també tenim dret a prosperar’, diuen els pobres imbècils.

Hem de pregar, però, que això no passi mai amb Sant Mateu. Hem de creure que qui es gasti els tres milions d’Euros per fer la compra acatarà escrupolosament la normativa del Parc i que l’administració, la Diputació en aquest cas, vetllarà perquè així sigui. De la mateixa manera hem de desitjar que Mossèn Colomer, el Rector de Premià de Dalt, i els que el succeeixin en el futur, puguin seguir fent les misses i els casaments que vulguin a l’ermita, de la mateixa manera que els pessebristes han de poder deixar allà el seu pessebre cada Nadal, i els sardanistes organitzar-hi el seu aplec. Hem de confiar que els caminants i ciclistes de la rodalia, tant del Maresme com del Vallès per l’altra banda, puguem seguir movent-nos lliurement per aquests indrets amb la mateixa tranquil·litat que ho fèiem quan no sabíem que Sant Mateu tenia un propietari i que aquest se’l volia vendre.

I a banda de tot això, aprenguem a tenir en consideració allò que tenim, a gaudir-lo amb alegria sense que calgui cap ensurt que ens hi faci parar l’atenció.

Casus belli

Em poso a redactar aquesta Homilia just després de posar a assecar les meves botes noves de muntanya, unes Assolo guapíssimes, amb les quals espero trepitjar territoris ignots i viure aventures inoblidables, que ja em diran vostès per quina altra maleïda cosa voldria un unes botes de muntanya sinó. Fins avui confiava en trobar un moment per batejar-les de la manera tradicional com jo he estrenat de tota la vida les meves botes noves, que és pujant a Sant Mateu; després ja vindran els deserts, les serralades i les plaques de neu i gel, però un és d’on és i la primera muntanya de la llista és sempre la de casa: Sant Mateu.

El cas és que entre una cosa i l’altra encara no havia vist aquest moment esperat, i ves per on que avui m’he trobat amb que necessitava les botes perquè plovia amb ganes i jo tenia una cita ineludible a l’aire lliure, i que no estava massa clar quant podia arribar a durar. De manera que m’ha semblat un moment tan bo com qualsevol altre per trencar una tradició, i l’estrena en combat de les meves botes ha estat sota la pluja, cosa que sempre marca caràcter, però en territori urbà: en concret en una manifestació al bell mig de la carretera Nacional II.

Ara mateix és dimecres, ronden les nou del vespre, i allà fora continua plovent. Ja és casualitat que amb la quantitat d’aigua que ens fa falta hagi estat precisament avui quan ens ha hagut d’arribar, just quan feia un mes que havíem perdut el nostre alcalde en un absurd accident a la Nacional II; just quan ens havíem conjurat per dir que se’ns havien acabat la paciència, els somriures i les paraules amables i que havíem optat per exigir –ja no estem per voler ni somiar- que algú mogui el cul d’una puta vegada i acabi amb la vergonya d’una autovia assassina travessant la façana d’una ciutat com Premià de Mar.

He de reconèixer que actes com el d’avui m’emocionen. El d’avui tenia una càrrega emotiva considerable perquè era l’aniversari que era, i perquè allà estaven la mare i els germans d’en Jaume, amb aquella dignitat que els ha vingut caracteritzant des de la fatídica tarda del 7 de febrer. També perquè plovia i s’havien de tenir moltes ganes per ser-hi en un acte com aquest en un ambient tan inhòspit. També perquè es van repartir clavells blancs per posar a la tanca del tren, cosa que m’ha recordat una Homilia antiga en la qual imaginava les víctimes futures dels atemptats de l’11 M, fent vida cada una d’elles amb un clavell blanc a la mà abans de trobar-se amb la mort a qualsevol d’aquells quatre trens. També perquè, tot i que sempre som pocs, potser érem com a mínim els que havíem de ser: tots els partits –deixeu-me que em permeti el luxe d’oblidar uns instants que tenim eleccions en dos mesos i mig-, cares conegudes, veus autoritzades en opinió i en decòrum social, i el que és potser el més important, veïns desconeguts. Ciutadans que havien acudit a la cita confiats en la vella màxima que diu que la unió fa la força, i que no s’hi val de cap manera que aquest tros de comarca pagui al Cèsar el preu de suportar una carretera mortífera i uns ferrocarrils que, a banda de funcionar malament, ens separen de la nostra essència més preuada, que és el mar.

Però, a banda de tots aquests aspectes, si he trobat l’acte d’avui especialment emocionant ha estat perquè avui he vist a Premià de Mar rebotada de debò. He vist determinació sota els paraigües, idees clares i compromís en les mirades; he vist disposició a romandre en campanya el temps necessari, a afrontar els riscos, les multes que ens arribin, i la pluja que ens pugui caure a sobre. Hi ha gent amb noms i cognoms, com en Rafael Anguera, que com a president de la Plataforma Camí Ral assumeix més responsabilitat que ningú altre, però que avui ha vist que en cap cas estava sol: al darrera hi té la ciutat i hi té l‘Ajuntament.

Entenc que això hauria de ser el normal en una col·lectivitat, però tinc prou edat com per haver vist a Premià de Mar arronsar-se massa vegades, pels interessos d’alguns o pel cangueli debut davant de l’autoritat. Imagineu-vos, a tall d’exemple, que els Carnavals del 1991 es van suspendre oficialment perquè, ens va dir un regidor de cultura, podien haver atemptats arran de la primera guerra del Golf. O que l’any 82 ens van imposar un col·lector a la línia de costa que ens va tancar les sortides directes de pluvials al mar. Per no parlar del port, les platges o temes mes recents com les fugides dels premis Butaca o del CRAM.

Aquest poble ha tingut sempre una sobredosi de seny molt ben considerada entre les autoritats pertinents. Potser ha calgut que se’ns morís un alcalde perquè ens hagi sortit aquest punt de rauxa, que de ben segur no ens farà cap mal.

Amebes humanes

No, de debò. Que no paga la pena. Que moltes gràcies per les molèsties i per haver-hi pensat i totes aquestes coses, però no calia, escoltin. Ja sabem que per sistema tenim els ajuntaments a punt de boca, i moltes vegades no per dedicar-los floretes precisament, però és que quan ens obsequien amb algun detall indefectiblement arriba l’ectoplasma de guàrdia per posar les coses al seu lloc, així que, mirin: vostès, senyors polítics municipals, a arreglar carrers i a assegurar els serveis, que pel que es veu aquí no estem per delicatessen al paisatge urbà. Que no està feta la mel per la boca de l’ase, com se sol dir, o es que es pensaven que això és Finlàndia? Home, per favor, que ja anem tenint una edat com per seguir creient en fades sexys i en la bondat innata de la ciutadania.

Alerta que ara venen eleccions i alguns alcaldes i regidors poden córrer el perill de tenir alguna pensada per agradar al personal. No sé: fer pintar parets plenes de tags, netejar les marquesines de l’autobús, o el que seria el súmmum de la beneiteria, posar flors a les places públiques i a les jardineres de la ciutat. ‘I què mones que quedaran a un test al balcó de casa’, diran ells i elles mentre s’emporten la floreta recent plantada pels soferts membres de la brigada de jardineria.

D’acord. I ara em vindran uns quants lectors, polítics alguns d’ells, i em diran que no n’hi ha per tant, que sóc un exagerat de mena, que la immensa majoria de la gent són educats, bons ciutadans, respectuosos amb l’entorn i polits amb el mobiliari urbà i amb tot allò que ens posa l’ajuntament per alegrar-nos l’existència quan anem pel carrer. I temorosos de Déu, que es deia en les pel·lícules d’abans. I el cas és que sé que tenen raó, que el tant per cent de vàndals gran reserva és relativament curt –en el cas de les flors que els deia no serien tan curt, em temo-, però de vegades n’hi ha prou amb la brillant actuació d’un sol descerebrat d’aquests perquè doni la sensació que això és Mogadiscio, amb perdó pels somalis que ja tenen prou amb el seu festival. I a tall d’exemple, ens anem de passeig al Masnou.

Ja he explicat alguna vegada que sóc un de tants que es recorre amb assiduïtat el sender que uneix Premià de Mar amb la nostra població veïna, sigui en les modalitats caminant, corredor o ciclista. Doncs bé, just passada la riera de Teià, a finals del passat 2006 l’Ajuntament del Masnou hi va fer posar un monòlit de granit per commemorar que per aquell punt passava el Meridià verd, línia que coincideix amb el meridià de París. Com qualsevol que tingués el mínim interès podia llegir al monòlit, el Meridià verd és un sender que per motius obvis finalitza a la platja d’Ocata. De fet existeix una prova de resistència per caminants i ciclistes que segueix aquest sender i que acaba al Masnou. Doncs segons deia el text del monòlit, la distància entre Dunkerque i aquesta platja masnovina, que va ser mesurada el S/XVIII, va servir en el seu moment per definir el metre com a unitat de longitud. Com si diguéssim no és aquesta una informació que li canviaria la vida a ningú, però sempre fa gràcia saber que la teva ciutat -o la teva ciutat veïna, que pel cas tant és- té alguna cosa a veure amb l’adopció del metre com a unitat de mesura, o amb la invenció del raspall de dents a piles, o amb qualsevol altra cosa. Es tracta de cultura; de saber, ni més ni menys, més coses sobre el lloc per on vivim, cosa que acostuma a servir per ajudar a respectar-lo més i, per tant, a estimar-lo.

Doncs fixin-se que vaig passar per davant del monòlit en qüestió el 28 de desembre passat i portava a sobre la digital, i vaig pensar: ‘Calla Xavi, que li faràs una foto a aquest monument tan estupend ara que està nou de trinca, que després mai no se sap’. ‘Ja està en Traïd veient-ho tot negre una altra vegada’, diran vostès. Però com malauradament sabran aquells caminadors o ciclistes que van més enllà del pont del Caprabo i de la riera de Teià, als pocs dies el monòlit ja havia perdut les seves puntes. Recordin que és de granit, de manera que he de deduir que no se’ls va carregar una gavina a becarrades. Suposo que m’explico.

Però trencar els extrems superiors del monument no era heroïcitat suficient per la nostra ameba humana. L’home -o la dona, que ves a saber- devia de pensar que calia fer una acció més contundent per salvar als passejants de llegir aquelles bajanades sobre no sé quin cony de meridià. Desconec el moment concret en que es va realitzar l’arriscada operació, però el cas és que fa dos diumenges el text del monòlit es mostrava completament cobert amb una capa de pintura grisa.

Ja ho veuen: hi ha coses que em fan sentir pessimista, però és que amés em fan pujar una mala llet que de vegades m’espanta a mi mateix, escoltin.

De la Diada a l’11 S. 11 de Setembre del 2006

Dilluns, i 11 de setembre. Avui és, doncs, la Diada Nacional de Catalunya, dia festiu i reivindicatiu. Imagino que, com mana la tradició, moltes finestres i balconades estaran engalanades amb Senyeres i espero i desitjo que, per una senzilla qüestió de convivència i de tenir la festa en pau, aquells ciutadans del Principat que dies enrera van penjar la bandera espanyola homenatjant la gesta japonesa de la selecció de bàsquet, l’hauran retirat fins a una nova ocasió de lluir-la amb orgull. A molts pobles, a la majoria de fet, es faran homenatges als defensors de Barcelona del 1714 encapçalats pel Conseller en cap, Rafael Casanova. Institucions, partits polítics i entitats dipositaran flors i faran parlaments i cantaran moltes vegades Els Segadors. Bon cop de falç!

Els lectors i oients de les Homilies paganes saben que a poc que puc no escric aquí sobre política. Per això ja faig un editorial a la tertúlia política que presento a Ràdio Premià de Mar on dic la meva sobre com em sembla que van les coses. De manera que si avui escric sobre la Diada no serà en clau política ni reivindicativa. En tot cas, si avui he volgut escriure’n és bàsicament per mirar d’entendre quin sentit té el 2006 una celebració així amb la que ens està caient, amb els canvis tan ràpids i bèsties que es donen al nostre voltant.

Devia ser el 12 de setembre del 2001 i m’agradaria poder jurar que era a la magnífica tira Ninots d’en Toni Batllori, a La Vanguardia, que es veia un català dels de tota la vida, de Senyera i barretina, que se n’anava a la mani de torn de l’Onze de Setembre. El bon home havia deixat la tele en marxa i quan ja tenia la porta oberta se sentia ‘Booommmm’. I el nostre bon català, amb la barretina calada, però amb la Senyera recolzada a la paret, es quedava assegut, hipnotitzat davant el televisor, incrèdul davant les imatges que arribaven de Nova York. Poques vegades una tira còmica ha resumit tan clarament una realitat. L’Onze de Setembre ja mai més no havia de ser el mateix. Des del 2001 la Diada és, sobretot, l’11 S.

I dic això sense oblidar que els nostres germans xilens tenen el seu propi drama a recordar d’un 11 de setembre, el del 1973, quan aquell sinistre soldadot feixista va trair la confiança que li havia dipositat el seu President i va iniciar una orgia de sang que, encara avui en dia, no ha estat netejada als tribunals. Perquè, mira que hi ha dates al puto calendari, com 365 dies, però és que a l’11 de setembre li han tocat uns quants números de la rifa. De la rifa cabrona, en concret.

L’Onze de setembre ha resultat ser una data tenebrosa com poques. Pel que fa a nosaltres, suposo que forma part del nostre tarannà més ancestral fer festa en un dia com aquest, per commemorar una derrota, la caiguda de Barcelona i la pèrdua de les llibertats i les Institucions que ens havíem vingut currant des de l’alta edat mitjana. Dubto, en tot cas, que, a banda d’actes institucionals i homenatges a les víctimes, ni a Santiago de Xile ni a Nova York se’ls acudeixi de declarar l’11 de setembre dia festiu. Ja ni els dic declarar-lo el dia nacional.

Mala sort, doncs. Els quatre genets de l’Apocalipsi li han agafat el gust a l’onze de setembre i això, vulguem o no, ha diluït la nostra Diada amb aquesta gran voràgine de la globalització en el seu capítol de desgràcies i injustícies polítiques i militars. O terroristes, que tant és. Massa llàgrima i massa record trist per a massa gent a massa llocs del món per un sol dia.

Però en fi. Les coses són com són i avui, com deia, és la nostra Diada, com podia haver-la estat el dia de Sant Jordi, que al menys tindríem una victòria a celebrar, encara que fos sobre un pobre drac. Els ciutadans més conscienciats hauran penjat la Senyera a la balconada i assistiran a algun dels actes programats, i la resta se n’anirà a la platja, que tres dies seguits de festa no es veuen tan sovint. Ves. Els programes informatius hauran de diversificar el seu temps, com porten fent des del 2001, però segur que arribaran a obsequiar-nos amb les declaracions més lluïdes dels nostres insignes, que tenim a sobre eleccions autonòmiques, tu.

Però si debò del que es tracta és de commemorar el nostre 11 de setembre, a veure si es possible que es pugui fer tenint més presents els ciutadans anònims de Barcelona que hi van deixar la pell el 1714 lluitant a la desesperada per casa seva i per la seva gent davant els soldats d’en Berwick, que els herois oficials, la majoria supervivents al setge, ja han rebut moltes flors. I posats a demanar, a veure si entre flors i Senyeres algú aprofita la Diada per reflexionar sobre el nostre paper com a Nació en aquest turbulent segle XXI que se’ns està organitzant.

Segrestadors. 21 d'Agost del 2006

Era el 28 de juliol passat, divendres. Viatjava jo en autobús per la rodalia de Saragossa quan em va sonar el mòbil. Era la meva filla que em trucava des de l’aeroport del Prat. Havia tingut la mala idea d’anar a passar el cap de setmana a Toledo amb el seu xicot i, il·lusos ells, pretenien arribar en avió a la capital de Castella la Manxa. El quadre que m’explicava ja el van conèixer vostès en les informacions que van anar sortint pels mitjans de comunicació: vols aplaçats o cancel·lats, cues interminables, nervis, baralles, crits i moltíssima santa indignació.

La meva filla i el seu company van aconseguir arribar a Toledo el diumenge a les quatre de la matinada per tornar a Barcelona el mateix vespre. Dilluns havien de treballar. I si els parlo d’ells és perquè va ser el cas que em va tocar més a prop, perquè els afectats es van comptar per milers.

Vostès recordaran de què anava la cosa: els treballadors de terra d’Iberia en lluita pels seus llocs de treball. És a dir: una vaga. Ja sabem, i està bé que així sigui, que la vaga és un dret reconegut fins i tot a la Constitució. Moltes vegades és l’única eina que els resta als treballadors per lluitar pels seus drets, per exigir millores laborals necessàries i per evitar injustícies flagrants, situacions aquestes que es donen massa sovint, i no només al nostre país. És cosa sabuda que el capitalisme salvatge avança arreu com els exèrcits de Mórdor. Però una cosa és una vaga, una protesta legítima generalment mereixedora de simpaties i fins i tot de solidaritat, i una altra és un segrest que, segons tinc entès, té un tractament prou diferent, fins i tot dins del Codi penal.

Perquè ja m’explicaran vostès quina altra definició té el fet que un grup de persones organitzades ocupin les pistes d’un aeroport internacional bloquejant temeràriament el seu ús en un dia d’operació sortida, retenint a milers de persones, no cal dir que en contra de la seva voluntat, no només al propi aeroport sinó a desenes d’altres instal·lacions aèries a Europa, motivant pèrdues milionàries a les administracions i als particulars que van perdre connexions amb altres vols, circuits o creuers. Mirin aquest pobre home que vaig sentir a la ràdio que tornava de Londres a Barcelona i que va haver de volar fins a Alacant i, un cop allà, llogar un cotxe per poder tornar a casa. I aquest estava fora treballant, la mateixa situació en què es van trobar un munt de passatgers als quals la vaga, o diguin-li com vulguin a aquest desori, els va impedir d’assistir a reunions, tancar negocis, etc.

Total que si per comptes de voler conservar la feina haguessin fet el mateix però per demanar l’alliberament dels presos polítics del Kazajstan (és un dir), als GEOs els hagués mancat temps per desplegar-se rotllo Bruce Willis a l’aeroport de Dulles a la segona part de La Jungla de Cristal. De fet no han mancat veus que han demanat responsabilitats polítiques per la no intervenció de les forces de seguretat per restablir el funcionament de l’aeroport.

Aquests fets han estat la gota que ha acabat de vessar el got pel que fa a les vagues salvatges al sector del transport de viatgers, i ja em sabran disculpar els defensors a ultrança dels drets dels treballadors entre els quals, per cert, acostumo a contar-me. Quantes vegades no s’han trobat, per exemple, amb retards escandalosos dels trens perquè hi ha vaga de maquinistes o de qualsevol dels altres sectors professionals de la RENFE, amb el desgavell que això significa per milers d’altres treballadors que veuen trasbalsats els seus horaris amb els problemes que se’n deriven. Aleshores ve quan sents als responsables de les mobilitzacions apel·lant a la solidaritat dels treballadors en la seva lluita. Ves per on. Que se sàpiga, la solidaritat és un bell sentiment que s’ofereix des de la lliure voluntat individual. En cas contrari es una vulneració, una violació als drets de les persones i per aquí, estimats pàries de la terra, no hi passo. Ni la llei, ni la Constitució tampoc.

La cosa està com per llençar el barret al foc. La seguretat laboral és cada cop més una entelèquia al mateix temps que els treballadors perdem dia a dia poder adquisitiu davant les escalades dels preus, sobretot del petroli i de la vivenda. Estem envoltats de mileuristes que trampegen com poden i cada cop trobem més gent amb feina que entra dins dels nivells considerats com de pobresa. Precisament és aquesta situació la que demana de la major unitat dels treballadors per sobreviure a aquesta època complexa que ens ha tocat viure. L’egoisme, el radicalisme i la irresponsabilitat d’uns quants només reverteix en putejar més encara a la resta de currants. Que ho sapigueu, companys.

Aquell brau de la carretera. 10 de juliol del 2006

No trigaré a tornar-lo a veure, i això sempre és una bona notícia perquè voldrà dir que estaré de viatge per una de les meves carreteres favorites. No puc evitar sentir una forta simpatia per ell perquè la seva presència ha estat símbol de ruta per vacances des què tinc ús de raó, i és per això que tantes barbaritats que s’han dit o s’han fet en torn de la seva figura han acabat per posar-me de mala llet.
Em refereixo a aquella silueta negra en forma de brau que encara es pot veure a sobre de turons pelats des de moltes carreteres espanyoles. Allà s’està l’individu, retallat sobre el cel, impassible i poderós, observant amb etern estoïcisme el pas de les fileres de vehicles, sense moure un múscul ni que sigui per espantar-se les mosques amb la cua. I allà estava imponent any rera any, per Setmana Santa i per l’estiu, sota la pluja fosca o sota el sol matellejador de l’agost mirant com el nostre 850 avançava heroic cap al seu destí, com ha continuat després sense treure l’ull de sobre als diferents vehicles que ha tingut la família o als autobusos d’Aratesa que ens han transportat.
N’hi ha molts d’altres, però el meu favorit està a Alfajarín, al sud-oest de Saragossa, a peu de l’Ebre i de l’AP-2, a tocar del desert dels Monegros. El brau s’està sobre un d‘aquells pujols de terra blanc rostit pel sol i esquitxat per brots d’herba baixa, germà del que suporta les ruïnes del que un dia va ser una fortalesa àrab. He vist la seva silueta en tots els meus viatges a l’Aragó des dels anys 60, així que dedueixo que manté aquella postura, recolzat sobre quatre torres metàl·liques, des de molt abans. Només és presència: observa i calla, ni tant sols se li ha sentit un mugit de queixa. Mai no s’ha ficat amb ningú, per això és terriblement injust el tracte que se li dóna.
Tothom sap que es tracta d’un anunci: un dels millors que s’han fet en matèria de tanques publicitàries. El nostre brau promociona begudes alcohòliques d’alta graduació sense cap verb imperatiu ni cap mossa en minifaldilla que ajudi a ressaltar la suposada homenia dels seus consumidors. La figura, creada el 1956 per en Manolo Prieto de l’agencia Azor, ha deixat enrere la seva condició d’anunci per passar a convertir-se en part del paisatge. Això el va salvar de la ‘solució final’ que li havia dissenyat el ministre Borrell en el seu moment.
Però les intencions genocides del nostre ministre de la Poble de Segur no eren en absolut les pitjors amenaces cap al nostre brau. El pitjor que li ha pogut passar és que alguna ment retorçada -i evidentment malalta- l’ha convertit en símbol de l’Espanya més rància, la més casposa, cutre, fatxa i ultramontana, nostàlgica del Que viva España de Manolo Escobar, les boines calades fins les celles, l’humor de Pajares i Esteso, els complexes d’inferioritat, la hipocresia social i les orelles d’Arias Navarro. I el més terrible és que aquests individus han reeixit, i així trobem la silueta negra, poderosa i tranquil·la del meu amic de les carreteres impresa sobre la bandera rojigualda, convertida en un nou escut per al país, passejada pels camps de futbol alemanys durant el darrer mundial, però també presidint l’entrada de la base Al-Andalus, el campament de la brigada espanyola Plus Ultra a Najaf, a l’Iraq, mentre li fèiem el favor a l’amic George W o –flipeu- a l’entrada d’instal·lacions científiques, com la Base Antàrtica Juan Carlos I.
I com no podia ser d’una altra manera, aquesta apropiació barroera del brau ha comportat la reacció de la caspa més nostrada, la que es col·loca amb ratafia i Aromes de Montserrat, la que abraça amb passió la causa de burro català –que tampoc no en té cap culpa- i l’estampa sobre la senyera cuatribarrada convertint-la en la cuatriburrada, si em permeten l’acudit fàcil. Els nostres patètics locals, dotats d’un nivell intel·lectual similar al dels membres del club de fans del cantautor El Koala, la van emprendre amb malls i esprais amb totes les siluetes de braus que van trobar per les carreteres catalanes per tal de salvar-nos de l’opressió que significaven per Catalunya. Alguns llueixen cofois als seus vehicles adhesius en els quals es visualitza el simpàtic burret català sodomitzant el brau del gran Satan. Podem sentir-nos segurs en la nostra catalanitat sabent que aquests energúmens vetllen per nosaltres i per les nostres essències més pures i ancestrals.
Com deia al principi tornaré a veure aviat el meu amic el brau d’Alfajarín, i potser algun altre dels seus cosins, i ell em mirarà passar, tranquil i estoic, com ho porta fent des de fa més de quaranta anys, impassible i impermeable a tanta estupidesa que han abocat sobre la seva noble figura.

L'ascens. 29 de Maig del 2006

Els que em coneixen saben que servidor i el futbol som una mica com l’aigua i l’oli, és a dir, que difícilment ens trobaran barrejats. Sé que escrivint això corro el risc de ser titllat de bitxo rar –com si a aquestes alçades de la pel·lícula això fos una novetat a la meva vida-, però què volen que els hi digui? Probablement el fet que cap atalaiador de Futbol Club Barcelona em volgués fitxar després de veure’m jugar a aquells partits de la Plaça Nova de Premià dels primers anys setanta deu de tenir alguna relació amb aquesta actitud de fredor.

Les darreres setmanes s’han respirat sobredosis d’eufòria futbolística a cada cantonada del país de forma que ha estat impossible evadir-se de la febrada col·lectiva per molt d’esforç que un li volgués posar. Arribada la final de la Champions de París servidor tenia fins a quatre alternatives diferents per reunir-me amb gent per veure el partit –hi ha revetlles o caps d’any sense tanta varietat d’opcions- i, finalment instal·lat en el sopar de convocatòria més antiga, vaig cridar, saltar, patir i fruir el partit com qualsevol persona humana allà present, sense que això desmenteixi el que he explicat al primer paràgraf ja que estic segur d’haver dormit, com sempre, tan malament o tan bé independentment de que Belletti hagués batut o no al porter de l’Arsenal. Una altra cosa és que expressi les meves majors simpaties a iniciatives tan radicalment parapsicològiques com la Penya Barcelonista Winston Bogarde de Premià de Mar, o el corrent de suport sorgit del programa Sound System de Ràdio Premià de Mar cap a la selecció nacional de Trinitat i Tobago de cara al proper mundial de futbol d’Alemanya: Calipso power!

Dit això, el que m’ha decidit a dedicar aquesta homilia a aquest sac de tòpics que és el futbol no ha estat tant la Lliga o la Copa d’Europa assolides pel Barça sinó l’ascens aconseguit pel Club Esportiu Ricoh Premià el passat 21 de maig, o més aviat, la reacció dels premianencs davant d’aquesta gesta. Per motius professionals vaig haver de seguir la transmissió del Banyoles–Premià per Ràdio Premià de Mar del meu confrare Miquel Agut, fins el punt que vaig arribar a patir per a la seva salut quan el sentia esgargamellar-se d’aquella manera, especialment arran del segon gol del Ricoh Premià que significava l’ascens a la Tercera Divisió.

La qüestió és que acabat el partit l’expedició del Ricoh Premià havia de ser rebuda a la Plaça de l’Ajuntament per les autoritats locals i pels seus seguidors. Com que la meva tasca consistia en cobrir tècnicament aquesta rebuda, vaig ficar la Unitat Mòbil de la Ràdio a la Plaça a l’espera de l’arribada de la torçida premianenca. La veritat és que mentre conduïa cap a la Plaça em preocupava la manera d’acostar el cotxe entre la gent fins a la balconada de l’Ajuntament per tal d’assegurar que els cables dels micros arribessin sense problemes a la balconada, de manera que calculeu la sorpresa quan vaig trobar la plaça en estat tan desèrtic com l’interior de la meva nevera un divendres a la nit. Allà hi era el mestre Martí Rosselló apurant en solitari la darrera cervesa del finde a la terrassa del Bar de la Plaça, aliè a la moguda futbolera anunciada. Hi havia també quatre membres del govern municipal inclòs l’Alcalde –ningú de l’oposició- fent temps al mateix bar propietari de la terrassa on s’estava en Martí. Dic jo que tenint present els darrers incidents a Canaletes, asseguraven l’escenari quatre policies municipals, un d’ells de paisà, i finalment, parafrasejant els Rodríguez, hi havia una rossa boja que potser no ballava sola fins a la matinada com la de la cançó, però sí que parlava amb tothom amb vocalització insegura dient, en tot cas, moltes bajanades.

I això era tot. Van arribar els jugadors amb el personal tècnic i directiu que els acompanyava, van pujar a la balconada de l’ajuntament amb les seves cançons, van malbaratar una ampolla de cava ruixant els que es van quedar a baix i els quatre romàntics que s’hi havien afegit –la rossa ja havia fugit-, i aquí es va acabar la festa, per dir-li d’alguna manera.

No sé si els coets i el cava s’havien exhaurit el dimecres anterior i amb ells les ganes de celebracions futbolístiques, però la veritat és que em va semblar molt trist. Aquells xavals que cantaven a la balconada de l’Ajuntament no tenen el glamour dels jugadors del nou Dream team, ni la seva pasta, que a banda de matar-se als entrenaments i en partits que en determinades categories semblen batalles dignes de El Senyor dels Anells, tenen el seu curro de dilluns a divendres. Ves per on, són els nois de casa i s’han trencat la cara per l’equip i pel poble. No costava res baixar a aplaudir-los una estona: Clap, clap, clap... S’ho havien ben guanyat.

Hang loose. 15 de Maig del 2006

La primera vegada que vaig veure saludar d’aquesta manera ho feia una Cheer leader dels Tampa Bay Buccaneers, un equip de la NFL. La noia es feia mirar. Era una rossa somrient de blanques dents, pell bruna i músculs suficients com per fer-la atlètica i atractiva sense semblar una llenyataire dels pantans. Per pintes rudes, les dels seus companys de l’equip de defensa dels ‘Bucs’. El cas és que la càmera a peu de camp es va fixar en ella en les prolegòmens d’un partit i la mossa, sentint-se estimada per la càmera i pels milions de consumidors de cervesa afeccionats al futbol americà que l’observaven en aquell moment a tot el país, va aixecar la seva mà dreta i va mostrar el dors a la camera mentre la sacsejava suaument al temps que enlairava els dits polze i xic.
Com dic era la primera vegada que veia aquesta salutació i les meves arrels llatines em portaren a una certa confusió. Tots sabem el que significa al Mediterrani Occidental un gest molt semblant que tant sols canvia el dit polze per l’índex. Com podia aquella preciositat fer banyes a la càmera, a mig país, i mantenir al mateix temps aquell somriure angelical? Com que ningú al meu voltant, ni els propis locutors de la tele, no reaccionaven amb esparverament, vaig deduir que allà l’errat era, una vegada més, jo, i que caldria esbrinar què volia dir aquell signe.

No sóc jo qui ho diu, sinó que és cosa sabuda que una magnífica manera d’aprendre és essent professor, i més quan un és estranger allà on dóna les classes i els alumnes són joves estudiants californians, molt bona gent en termes generals. El cas és que a la meva primera classe del dilluns següent a aquell partit vaig demanar als meus alumnes què volia dir allò de posar la mà i els dits d’aquella manera. Hang loose, em van dir, una salutació que usen molt els surfistes, -que a San Diego n’hi ha uns quants- i que és originària, sembla ser, de Hawaii, on he llegit que també li diuen shaka. Pel que fa a una traducció més o menys directa de l’expressió Hang loose la cosa és que no la hi ha, o almenys ni els meus estudiants d’espanyol ni jo no ens en vàrem sortir mai a l’hora de trobar-la. El més aproximat seria una cosa així com ‘Relaxa’t’, prou equivalent al seu take it easy que s’usa molt més, fins el punt de ser el títol d’una cançó prou exitosa dels Eagles.
Ara bé, vostès es demanaran perquè els explico jo tota aquesta història si aquí ni els surfistes ni els winsurfistes ni les caixeres del Condis se saluden d’aquesta manera. Doncs si en parlo és perquè hi ha un que sí que ho fa, i a tothora, fins el punt que la majoria del personal es creu que es un invent propi, una marca de la casa. Em refereixo, no cal dir-ho, o si, a l’amic Ronaldinho. El simpàtic crack del Barça ha posat de moda el hang loose entre nosaltres de manera que avui en dia pocs catalans –ni espanyols- quedaran per haver vist les mans del brasiler oferint un Shaka a la seva afició. La cosa ha arribat al punt que el diari esportiu ‘El mundo deportivo’ va repartir entre els barcelonistes un retallable publicitari amb la forma de la salutació hawaiana per tal que l’anessin bellugant al pas de l’autobús blaugrana ara fa uns dies en la rua de celebració de la darrera lliga.
No li retrec al senyor Gaúcho que saludi com li vingui en gana al camp, pel carrer o als anuncis de natilles, però no deixa de ser una nova demostració, una altra més, de l’estupidesa de les masses: milers de barcelonistes amuntegats als carrers de la ciutat movent aquella cartolina al pas del bus que passejava els jugadors dels seus amors creient fer la ‘salutació d’en Ronaldinho’. Això, com va dir l’altre dia en Miquel Agut, el meu confrare dels esports d’aquesta casa, pre-filòleg i barcelonista de militància provada, és de ‘papanates’, una paraula no normativa (millor bajoc o sòmines), però que quadra perfectament amb el que estem dient. Per cert, recordin-me que un dia d’aquests reflexioni sobre per què semblen més potents els insults i els renecs en castellà que no pas en català.
Al que anàvem: la gent s’empassa qualsevol cosa que comença a córrer de boca en boca fins que a força de dir-la acaben convertint-la en una mena de veritat paral·lela, molt més agradable de creure que no pas l’altra, cosa que saben molt bé alguns polítics. És molt més còmode assumir com a vàlida una imatge amb l’únic esforç de veure-la repetida mil vegades a la publicitat que no prendre’s la molèstia d’investigar una mica, ni que sigui per internet o, com a mínim, preguntant.
I així va tot plegat. Que t’hi jugues Mari Pili que la meitat de la torçida barcelonista de l’altre dia veient aquella cheer leader dels Buccaneers dirien amb orgull: “Mira! Saluda com en Ronaldinho!. És que aquests ianquis s’ho copien tot!”

El Downtown. 8 de Maig del 2006

Vostès recordaran la botiga, entre d’altres coses perquè era prou gran i prou cèntrica, i perquè feia més de trenta anys que funcionava. Es deia FITA, estava a la cantonada de la Gran Via de Lluís Companys amb el Passatge d’en Manent i, bàsicament, venien electrodomèstics. Ara fa unes setmanes que va tancar les portes i, quasi immediatament, van començar les obres. Tenint en compte que FITA era una botiga veïna de casa des de la meva infantesa, no vaig resistir-me a la curiositat de saber de què anaven aquelles obres. Un dels treballadors em va contestar el que ja em temia: no es tractava d’una simple remodelació sinó que el local es convertia en una oficina d’una entitat bancària.

La desaparició de FITA no m’és cap bona notícia, què volen que els hi digui? I no només per la seva pertinença al meu entorn infantil més familiar. Imaginin que encara recordo a l’exterior de la botiga els pòsters de Johan Cruyff publicitant una marca de pintures com a nova estrella de Barça, i això devia de ser sobre el 1973, facin els seus números. Els paisatges de la infantesa de cadascú formen part d’allò tan difús que és el patrimoni personal, i que te’l canviïn amb traïdoria i quasi nocturnitat, em sembla d’una mala fe considerable.

No m’estic queixant aquí dels propietaris del negoci, que cadascú sap com li surten o no els comptes, i de fet la botiga mare, la de Vilassar de Dalt, va patir ja fa temps la mateixa sort. El que m’empipa és que sigui una oficina bancària la que s’instal·li a un local tan magnífic i tan cèntric. Recordem que a la mateixa Gran Via tenim dos precedents importants: la Caixa de Manresa es va instal·lar a un antic concessionari de cotxes i Cajamar al que havia estat un bulliciós frankfurt. Mala cosa quan els preus dels lloguers del centre de Premià s’han posat a un nivell només assolible pels bancs i caixes.

Han caigut un concessionari de cotxes, un bar i una botiga d’electrodomèstics, i no oblidem que Can Meca, un bar mític situat a la mateixa línia d’or de la ciutat, porta prop d’un any tancat.

Si seguim d’aquesta manera Premià tornarà a fer història al Maresme, en aquesta ocasió per ser la primera població de la comarca amb tenir un centre financer, una veritable Wall Street, de la qual alguns descerebrats encara se’n sentiran ben orgullosos.

Si alguns de vostès han estat mai a alguna ciutat nord-americana, inevitablement hauran visitat el seu centre, el downtown. Són espais espectaculars on s’amunteguen els edificis més alts i vistosos de la ciutat. En la seva immensa majoria són seus de grans corporacions, edificis d’oficines d’una activitat frenètica en els dies laborables, rodejats de carrers amplíssims, la qual cosa no evita que moltes vegades el trànsit pateixi retencions i els clàxons dels cotxes posin la banda sonora al paisatge. També trobem edificis públics i també hotels que de vegades tenen més activitat entre setmana que no pas el cap de setmana.

Tot això s’acaba, precisament, quan tanquen les oficines i la gent agafa els seus cotxes i s’emboteixen a les freeways per tornar a casa seva. Aleshores el centre financer, el downtown, queda desolat. Si la seva visita turística coincideix amb un festiu veuran més sense sostre deambulant entre els gratacels de les grans empreses que no pas una altra cosa. Si volen veure gent gaudint del cap de setmana vagin a un mall comercial. Allò sí que és olor de multituds, espais on es concentra el comerç, en la seva majoria franquícies clòniques a qualsevol ciutat, les mateixes o molt similars que podem trobar ja a les grans àrees de la nostra rodalia, i amb uns horaris impossibles de mantenir pels petits botiguers.

Naturalment aquest paisatge apocalíptic està lluny de ser aplicat a Premià de Mar, per molt malament que vagin les coses. Al cap i a la fi, a sobre dels bancs hi viu gent, i a la Gran Via encara sobreviuen botigues i uns quants locals de restauració prou populars que donen vida al centre de la nostra ciutat, al menys pel moment. Tot i això bancs i caixes destorben amb la seva presència la continuïtat del teixit comercial de la Gran Via, com deu de passar a la majoria de centres de poblacions catalanes; li resten vida empresarial local i això va en detriment del desenvolupament global de la ciutat.

En resum, la veritat és que m’agradava més la Gran Via quan podia comprar piles pel meu walkman a can Fita i menjar-me un frankfurt amb una cervesa on ara només puc negociar una hipoteca. I això suposant que la pogués pagar.