El Xaman. 24 d'Abril del 2006

Com sempre que viatjo a Daroca, he passat a saludar el meu oncle Jesús, el Xaman. A ell i als altres de la família que l’acompanyen a aquell mateix recinte: en Jesús pare, en Carmelo i la Jacoba. Allà estan, com la darrera vegada, i l’altra i l’altra, i allà seguiran, sota aquelles lloses de marbre negre que indiquen la data de la seva arribada al cementiri i l’edat en què van arribar. La Jacoba, amb els seus 84 anys, ell, el Xaman, amb 70, en Jesús pare amb 42 i en Carmelo, només amb 16. Com sempre que llegeixo aquestes inscripcions he de reflexionar sobre què dur havia de ser tot plegat, què diferent a com ho he conegut jo. Què dur que en Jesús pare anés a la finca una nit i no tornés mai més viu. Dur per la Jacoba, especialment: vídua de sobte i amb cinc fills per tirar endavant en plena posguerra. I què dur també per ella perdre un dels fills amb només setze anys. Un fred, deien, que li va agafar després de banyar-se al riu. Ves a saber.

Allà estan en Jesús pare, el meu avi a qui no vaig conèixer, com tampoc a en Carmelo, el meu tiet, la terrible mort del qual fa que a les primers fotos que tinc de la mare, esvelta i maquíssima amb els seus vint-i-pocs anys, ella aparegui sempre vestida de negre. Per fortuna la Jacoba va viure prou com per ser un dels referents dels meus estius i les meves Setmanes Santes a la casa de Daroca: petita, dinàmica i sempre de bon humor malgrat la vida que li havia tocat patir; un veritable model de lluita i supervivència.

Allà estan, compartint cementiri però no pas tomba: ell, en Jesús fill, descansa amb el seu pare, mentre que l’avia s’està amb en Carmelo. Tots quatre al terra, com als cementiris de tota la vida, no com aquests apartaments tipus Benidorm que els ajuntaments s’han inventat per deixar més espai pels vius a costa de la comoditat dels morts.

El cas és que llegint la seva làpida comprovo que ja fa cinc anys que el Xaman, en Jesús fill, el meu oncle, ja no hi és. Es va anar un nou d’abril quan estava ingressat a una residència privada a Burbáguena, massa lluny de casa seva, de les seves terres i de la seva Daroca que no li va saber trobar a temps una plaça a la seva pròpia residència pública. Encara el vaig poder veure el Nadal anterior, postrat a una cadira de rodes, semiinconscient, tot i que encara va tenir unes paraules per demanar-me que li fes un petó.

Aquesta no és, però, la imatge que guardo d’ell. Quan el vaig veure a Burbáguena el Xaman esperava abandonar el seu cos per poder tornar als seus paisatges, als camps i a les muntanyes. De fet en aquells dies la seva ment ja tornava a córrer per les seves finques, el seu territori de sempre: Ancho, les vinyes, els ametllers i, sobretot, per Jalagra, la seva favorita, on el vaig veure cavar per darrera vegada, ja gran i malalt. A Jalagra, on havia passat tantes nits esperant que arribés el seu torn per regar. A Jalagra, d’on havien sortit tants vegetals i fruites pels sopars de les nits d’estiu a la casa de Daroca. A Jalagra, on havíem berenat tantes vegades el Xaman, el meu germà, en Pablo, el meu tiet supervivent, i jo mateix, aprenent a beure amb la bota de vi a aquella caseta plena de sorolls procedents de representants de la variada fauna salvatge local.

I si la seva ment sortia de les finques seria, com quan era jove i el contractaven els caçadors per fer-ho, per seguir rastres d’animals, o per enfilar la pista que porta a la Casa de los Pinos, on les brigades antiincendis del BRIF tenen ara els seus helicòpters, i on ell sabia perfectament a quins racons poder trobar els millors rovellons de la comarca.

Recordo aquell cap de setmana de l’abril del 2001, ara ha fet cinc anys. Estàvem acampats al Little Pass Prim Camp, al desert d’Anza Borrego, al sud de Califòrnia. Havia estat plovent tota la tarda amb inusitada intensitat. Quan per fi va afluixar la pluja, ja a la nit, vam aconseguir encendre un foc per sopar una mica calents, i va ser aleshores quan els coiots van començar a udolar a banda i banda del campament, des de les Pinyon Mountains a l’est i des de les Granite Mountains a l’oest. Cada cop udolaven més fort, més a prop i en major nombre d’individus, i així ens van acompanyar amb els seus udols i lladrucs fins que ens vàrem adormir.

El dilluns en arribar a la universitat vaig trobar un correu electrònic en el qual el meu germà m’anunciava la mort del meu tiet Jesús. Personalment m’agrada creure que van ser els coiots, abans que un E Mail, els que em van venir a anunciar que l’esperit del Xaman corria ja lliure per la natura. Seria més propi venint d’ell