Lligueta interna del grup fotogràfic Argent. Tema 'Flors'. Blanc i negre. Novembre del 2010. Camp de gira-sols. Manchones. Saragossa.

Quan ens parlen de flors els primers conceptes que ens venen a la ment són la olor i el color. Per això era especialment motivant una fotografia de flors en blanc i negre. La olor, per raons òbvies, estava ja perduda d’antuvi. Per molta tecnologia digital que fem servir, encara no la podem transmetre. Quedava, doncs, el tema del color, i quina sorpresa resulta quan apliques les eines adients i descobreixes aquesta bellesa amagada, aquesta cara B fosca, humil, però per res trista que ofereixen aquests gira-sols deslliurats dels seus grocs, marrons i verds naturals.

Aquestes humils flors aragoneses diuen molt més de nosaltres del què ens pensem: deslliurades dels colors que ens embelleixen, només queda l’essència.

Quants de nosaltres resistiríem un sòlid examen en Blanc i Negre?

Nacional 330

Doncs aquí la tinc, reposant a l’esquerra del meu ordinador, observant-me silenciosa. De moment se’m porta prou bé, tot i que déu n’hi do les nits que m’ha donat la criatura abans de la seva presentació en societat el dijous 12 d’abril.

En aquests casos les primeres dades que es donen a conèixer, pel que em sembla recordar, són les del pes del nounat, però com que la meva bàscula de bany el considera inapreciable –cosa que m’ha ofès profundament en una primera reacció-, em veig obligat a parlar de les seves mides: 22 x 15 x 1’5 cm, i ja que la criatura és un llibre, també de les seva pàgines: 187, tot comptant l’índex.

Doncs sí, dijous fèiem a la llibreria Proa Premià la presentació oficial del Nacional 330, el meu primer llibre de relats, nascut mercès a una col·laboració entre l’Editorial Clavell Cultura del vell mestre Genís Morillas, i la Regidoria de Cultura de Premià de Mar. En Genís ja em sabrà disculpar això de vell mestre. No és que ell sigui vell, déu me’n guardi! El que passa és que, com crec que ja he explicat alguna vegada, ja era professor meu a la Salle de Premià de Mar quan jo tenia 8 anys i feia segon d’EGB –ell diu que aleshores cursava tercer d’EGB, però jo el recordo perfectament amb barba, la qual cosa desmenteix la seva teoria-. Vagi per davant, en qualsevol cas, el meu agraïment a en Genís, un cop més, i també a la Regidoria que capitaneja l’Ernest Casadesús pel seu suport en aquest part literari, cada un amb les seves lícites motivacions. El cas és que el llibre és aquí.

El Nacional 330 no és el meu primer llibre, però sí el meu primer llibre de creació personal, a diferència dels anteriors que van ser treballs periodístics. Anava a dir que el nadó és un treball de ficció, però això no seria pròpiament cert. De ficció només hi ha quatre històries: El Infierno, KRJ1 Omega Informació, Lluna i Unmei. Aventures de tall clàssic, de les de tota la vida, d’aquelles que, de petit, em tenien molta estona estirat al llit somiant despert amb ser el protagonista, passar-les ben magres, sobreposar-me als desafiaments, malbaratar les odioses intencions dels dolents, i quedar-me finalment amb la noia. La mena d’històries que trobo a faltar massa sovint avui en dia, quan la majoria d’opcions passen per incidir una i alta vegada en fórmules que es pressuposen exitoses o, en el cas del cinema, deixar-ho tot en les mans dels efectes especials mentre els guions no tenen cap ni peus. Total que com em costa de trobar aquestes històries, me les escric jo.

Si el Nacional 330 no és un llibre de ficció és perquè la part que li dóna títol és una crònica. Una crònica de moltes coses, però sobretot ho és d’una història d’amor que mantinc amb una ciutat que té mil dos-cents anys d’història, que van trepitjar el Cid, l’Alfons I El Batallador o en Ramon Berenguer IV i que es diu Daroca, i que ja ha aparegut en algunes ocasions en aquestes Homilies.

La carretera Nacional 330 és la que ens porta a Daroca des de Saragossa, avui en dia desdoblada en bona part per l’autovia Mudèjar, i sempre va singularitzar uns viatges que transcorrien en la seva majoria per la Nacional II. I jo, entre mareig i mareig, observava i somiava, i comparava el que veia amb els meus referents culturals. I així, mica en mica, amb el pas dels anys, anava descobrint que tot allò es corresponia amb d’altres elements, cinematogràfics, musicals o literaris: la carretera i el desert són Jack Kerouac, Jim Morrison, Easy Rider, Comboi, Bruce Sringsteen, Steppenwolf, Canned heat, ZZ top, i totes aquestes coses. Tant és així que trepitjar molts anys després la mítica Route 66 no em va significar res més que una confirmació de tot plegat, i és que la veritable ànima de la qüestió, la protagonista, no és la destinació, sigui aquesta la que vostès vulguin, sinó el camí que ens hi duu: la carretera. Per això el títol de Nacional 330.

Necessitava escriure sobre tot això, i sobre grans habitacions fosques plenes de tresors per descobrir de la casa de Daroca, i sobre aquell castell àrab i les seves llegendes, però també sobre la lluita diària i la determinació fatalista de la meva àvia i els meus oncles deixant-se la salut a les finques de conreus. I per fer-ho vaig haver de marxar tant lluny d’aquí com a Califòrnia i tant de temps com dos anys per tenir les distàncies suficients per veure-ho tot amb una perspectiva no massa influïda pels sentiments que afavoreix la proximitat.

Missió impossible, en alguns aspectes. Els sentiments brollen de les pàgines del llibre, perquè és de la meva infantesa i adolescència del que estem parlant, el meu patrimoni més sagrat i que ara, en forma de llibre, sóc capaç de compartir.

La resta del llibre són Homilies Paganes, i això ja saben vostès de què va.

L’enterramorts i el ‘Rei’. Dilluns 30 d'octubre de 2006

Estaran amb mi que els enterraments han perdut molt des què la carrossa de cavalls s’ha substituït pel cotxe fúnebre. Als pobles, al menys, encara podem acomiadar el difunt a l’església de tota la vida, al mateix edifici on, seguint els rituals cristians –i més per tradició cultural que no pas per creença religiosa-, ens varen batejar de petits, vam fer la Primera comunió la majoria, la Confirmació un bon grapat i alguns han arribat fins i tot a casar-s’hi. Així, naixement, infantesa, adolescència i l’arribada a l’edat adulta passen, o passaven, amb les seves respectives cerimònies per aquell mateix temple fins l’acomiadament final. No deixava de ser una manera de cohesionar una comunitat mentre les generacions anaven passant, així que pregaria als pensadors del laïcisme –moviment del qual en sóc devot servidor- es posin les piles per trobar una substitució prou colpidora a aquestes cerimònies, que els humans, ja se sap, portem des del Paleolític vestint de manera solemne les diferents etapes de la vida. I de la mort, pel que pugui ser.

Però jo parlava dels enterraments i de la pèrdua de solemnitat que ha significat l’aparcament definitiu dels carruatges i l’eclosió dels cotxes fúnebres a motor. Aquí, pel que tinc vist, el difunt fa el seu darrer viatge des del lloc de l’òbit fins a l’església i des d’allà –o des d’on sigui- fins el seu nínxol o tomba a la velocitat màxima que permeten les autoritats municipals -30 km/h a Premià de Mar- i, amb sort, encara hi serà a temps de viure -és un dir- la seva darrera retenció de trànsit abans de l’etern repòs. Els seus commoguts propparents i amics han de fer el mateix recorregut amb els seus vehicles barrejant la seva tristor amb l’obscena quotidianitat del trànsit. La vida continua, els recorden les aturades i els clàxons.

A altres contrades, en canvi, encara es poden permetre de fer un seguici fúnebre, amb els propers al difunt caminant greus darrera del cotxe. He tingut darrerament aquesta trista experiència però, tot i la solemnitat del moment, no deixaven de marejar-me els gasos del tub d’escapament del cotxe funerari que em precedia, a banda que no podia deixar de preocupar-me per l’estat de salut del seu embragatge, havent de circular a la velocitat d’una comitiva fúnebre. Això passava a Daroca, a Saragossa, i si també allà han canviat el carruatge mortuori a cavalls per un cotxe, ni que sigui un Mercedes, és que no hi ha remei a la pèrdua.

Però allà, com a mínim, recorden encara amb una certa nostàlgia el carruatge negre tirat per cavalls que portava els difunts fins el cementiri en un darrer viatge de tres quilòmetres des de la ciutat. Els més afectats i piadosos tenien així l’opció de caminar darrera del seu parent o amic desaparegut o bé, més tard, d’anar en cotxe fins el cementiri i esperar allà l’arribada de la comitiva.

El cas és que, també a Daroca, ja els anys seixanta era poca o nul·la la gent que caminava darrera del carruatge. Familiars i propers es desplaçaven en cotxe fins el cementiri on esperaven que arribés el difunt, especialment quan era hivern i les gèlides temperatures de la zona no recomanaven la passejada. En aquestes circumstàncies era perdonable que el cotxer tingués el costum de fer una aturada a una cantina de la Plaza de San Pedro, aparcar el carruatge amb el difunt, i refer-se del fred amb una copeta abans de seguir viatge. Al difunt no li podia molestar i als seus propers no els vindria d’un moment.

I vet aquí que en una ocasió van enterrar un veí de la ciutat al qual sobrenomenaven el ‘Rei’. Era un dia rúfol, un d’aquells dies dels hiverns d’abans, quan hi havia hiverns, ja saben a què em refereixo. La gent que havia acudit al funeral a la Colegial havia desfilat ja amb els seus cotxes cap al cementiri, i el cotxer havia fet la seva tradicional aturada a la cantina. La gent esperava el carruatge amb les despulles del ‘Rei’ refugiant-se als cotxes o fent nervioses passejades amunt i avall, però el cotxer devia pensar que aquell dia necessitava més d’una copa per refer-se d’aquell fred. La gent xopa d’aigua i enrederada de fred, i el carruatge que no arribava. Es diu que algú dels presents va acabar agafant una estupenda pulmonia.

Finalment el carruatge va arribar però, segons es diu, el cotxer presentava l’alegria al cos que vostès podran imaginar. Aleshores algú, comprensiblement enutjat, li va enlletgir la tardança i les copes que portava a sobre, però l’home, amb actitud digníssima, tot i la veu insegura, li contestà.

- Però és que avui bevia pel ‘Rei’!

Carpe Diem. 09 d'Octubre del 2006

És així de fàcil. De cop i volta et sona el mòbil i tot el que havies dit, fet o pensat en el que portaves de dia perd immediatament qualsevol base sòlida, qualsevol valor. De sobte, tot es converteix en fum. D’ara endavant, aquell serà recordat tant sols com el dia en què tal persona se’n va anar. O com a mínim el dia que te’n vas assabentar, que pel què a tu respecta ve a ser el mateix: el moment en què la relació que tenies amb aquella persona ha passar a ser, només, història.

No esperin que els expliqui res de nou, res que no hagin viscut en pròpia pell alguna vegada: la buidor interna que et produeix assimilar que mai més no veuràs aquella persona que fins aquella trucada al mòbil formava part de l’entorn de la teva vida. No sentiràs mai més la seva veu, mai més no veuràs la seva figura caminant carrer avall treballosament recolzant-se en la seva crossa, mai més no menjareu plegats paella ni discutireu per banalitats que la diferència d’edat i cultura havien convertit en esculls infranquejables, però que podien perfectament ser rodejats. Mai més. I Mai més, com tinc escrit a alguna banda, és massa temps.

Des de la trucada ha hagut una resta irrecuperable. Si visualitzes tot allò que forma el paquet amb el que navegues per la vida, en falta un tros. Un altre tros. Mentre avancem, altres circumstàncies es pujaran al vaixell, però no ocuparan l’espai que han deixat els que s’han baixat en marxa per sempre.

En tot cas, no te n’adones de seguida. Abans hi ha la incredulitat, la negació i l’esperança vana de la possibilitat d’un error. I després l’intent d’evitar, o endarrerir al menys, el dolor per la pèrdua i el posterior vertigen filosòfic sobre a què ens condueix tot plegat. I aleshores busques refugi en l’acció, en fer un munt de trucades, en visitar aquells que encara estan més afligits que no pas tu, en preparar el viatge fins on es troba el difunt i els preparatius de l’enterrament. L’acció per endarrerir el moment inevitable en el qual penses i recordes i prens consciència de la buidor i d’un munt de records que –naturalesa sàvia- tornaran a ser, si no feliços, al menys entranyables, però que ara mateix resulten dramàtics.

Li ho deia al meu germà el 27 de setembre al tanatori de l’hospital Ernest Lluch de Calataiud mentre esperàvem que baixessin el cos del nostre tiet Pablo. En moments com aquest, li comentava, trobes a faltar el fumar i el ser creient. Fumar perquè el fum tempera les emocions i fa companyia en aquell instant d’íntima soledat. I el ser creient ja saben de què va: una vida millor després de la miserable que deixem aquí i totes aquestes coses; creure, esperar, somiar o imaginar al menys que ell, de fet, està a un altre lloc, que potser està amb els altres que van marxar abans i que està content de retrobar-los un cop lliure d’aquell cos malalt que ha deixat aquí. No vindré jo ara a descobrir la clau de la qüestió. Sobre aquest mateix tema els Cromagnons van començar a fer enterraments rituals, després van sorgir les religions i de la seva mà les grans civilitzacions que s’han estat matant les unes a les altres -i així continuem-, en base a si l’únic déu veritable, el que se suposa que ens dóna la vida i ens acull en la mort, és aquest o és aquell altre. Que l’espècie humana és estúpida a matar ja ho sabem, però hi ha coses que són com per donar-nos de calbots a tots plegats d’aquí a l’eternitat. I mai millor dit.

I el cas és que els rituals funeraris tampoc no ajuden. Un oficiant que aplica un protocol rutinari al llarg del qual va repartint el nom de difunt als espais reservats al textos a tal ús, l’únic argument del qual és que hem de ser bons i tenir fe en vida, perquè a la que t’arriba l’hora, Game over!, se t‘ha acabat el partit i amb ell l’oportunitat de guanyar-te el Cel. I no hi ha pròrroga. ¡Se siente! Em pensava que es tractava de reconfortar a la família i als al·legats amb paraules d’ànim parlant-los, potser, d’aquesta il·lusió en que hi hagi alguna cosa més a l’altra banda, però l’Església continua entossudint-se en tractar als feligresos com un ramat de cretins acollonits per la mort a qui se’ls prohibeix la reflexió individual sota pena de flames eternes o, com a mínim, de no ser admesos al club aquell de gent asexuada que es passa l’eternitat tocant la lira vestida amb túniques blanques.

En acabat va passant el temps, que és l’únic amb potestat de posar les coses al seu lloc. Els records tornaran a ser agradables i els que ens han deixat seran honorats en la nostra memòria. I com que de la resta no en traurem mai l’entrellat només ens queda aferrar-nos a la vida, a viure tan intensament com ens sigui possible que és el millor homenatge que podem fer als que han marxat. Recuperant els clàssics, que d’això en sabien molt, Carpe Diem.

Aquell brau de la carretera. 10 de juliol del 2006

No trigaré a tornar-lo a veure, i això sempre és una bona notícia perquè voldrà dir que estaré de viatge per una de les meves carreteres favorites. No puc evitar sentir una forta simpatia per ell perquè la seva presència ha estat símbol de ruta per vacances des què tinc ús de raó, i és per això que tantes barbaritats que s’han dit o s’han fet en torn de la seva figura han acabat per posar-me de mala llet.
Em refereixo a aquella silueta negra en forma de brau que encara es pot veure a sobre de turons pelats des de moltes carreteres espanyoles. Allà s’està l’individu, retallat sobre el cel, impassible i poderós, observant amb etern estoïcisme el pas de les fileres de vehicles, sense moure un múscul ni que sigui per espantar-se les mosques amb la cua. I allà estava imponent any rera any, per Setmana Santa i per l’estiu, sota la pluja fosca o sota el sol matellejador de l’agost mirant com el nostre 850 avançava heroic cap al seu destí, com ha continuat després sense treure l’ull de sobre als diferents vehicles que ha tingut la família o als autobusos d’Aratesa que ens han transportat.
N’hi ha molts d’altres, però el meu favorit està a Alfajarín, al sud-oest de Saragossa, a peu de l’Ebre i de l’AP-2, a tocar del desert dels Monegros. El brau s’està sobre un d‘aquells pujols de terra blanc rostit pel sol i esquitxat per brots d’herba baixa, germà del que suporta les ruïnes del que un dia va ser una fortalesa àrab. He vist la seva silueta en tots els meus viatges a l’Aragó des dels anys 60, així que dedueixo que manté aquella postura, recolzat sobre quatre torres metàl·liques, des de molt abans. Només és presència: observa i calla, ni tant sols se li ha sentit un mugit de queixa. Mai no s’ha ficat amb ningú, per això és terriblement injust el tracte que se li dóna.
Tothom sap que es tracta d’un anunci: un dels millors que s’han fet en matèria de tanques publicitàries. El nostre brau promociona begudes alcohòliques d’alta graduació sense cap verb imperatiu ni cap mossa en minifaldilla que ajudi a ressaltar la suposada homenia dels seus consumidors. La figura, creada el 1956 per en Manolo Prieto de l’agencia Azor, ha deixat enrere la seva condició d’anunci per passar a convertir-se en part del paisatge. Això el va salvar de la ‘solució final’ que li havia dissenyat el ministre Borrell en el seu moment.
Però les intencions genocides del nostre ministre de la Poble de Segur no eren en absolut les pitjors amenaces cap al nostre brau. El pitjor que li ha pogut passar és que alguna ment retorçada -i evidentment malalta- l’ha convertit en símbol de l’Espanya més rància, la més casposa, cutre, fatxa i ultramontana, nostàlgica del Que viva España de Manolo Escobar, les boines calades fins les celles, l’humor de Pajares i Esteso, els complexes d’inferioritat, la hipocresia social i les orelles d’Arias Navarro. I el més terrible és que aquests individus han reeixit, i així trobem la silueta negra, poderosa i tranquil·la del meu amic de les carreteres impresa sobre la bandera rojigualda, convertida en un nou escut per al país, passejada pels camps de futbol alemanys durant el darrer mundial, però també presidint l’entrada de la base Al-Andalus, el campament de la brigada espanyola Plus Ultra a Najaf, a l’Iraq, mentre li fèiem el favor a l’amic George W o –flipeu- a l’entrada d’instal·lacions científiques, com la Base Antàrtica Juan Carlos I.
I com no podia ser d’una altra manera, aquesta apropiació barroera del brau ha comportat la reacció de la caspa més nostrada, la que es col·loca amb ratafia i Aromes de Montserrat, la que abraça amb passió la causa de burro català –que tampoc no en té cap culpa- i l’estampa sobre la senyera cuatribarrada convertint-la en la cuatriburrada, si em permeten l’acudit fàcil. Els nostres patètics locals, dotats d’un nivell intel·lectual similar al dels membres del club de fans del cantautor El Koala, la van emprendre amb malls i esprais amb totes les siluetes de braus que van trobar per les carreteres catalanes per tal de salvar-nos de l’opressió que significaven per Catalunya. Alguns llueixen cofois als seus vehicles adhesius en els quals es visualitza el simpàtic burret català sodomitzant el brau del gran Satan. Podem sentir-nos segurs en la nostra catalanitat sabent que aquests energúmens vetllen per nosaltres i per les nostres essències més pures i ancestrals.
Com deia al principi tornaré a veure aviat el meu amic el brau d’Alfajarín, i potser algun altre dels seus cosins, i ell em mirarà passar, tranquil i estoic, com ho porta fent des de fa més de quaranta anys, impassible i impermeable a tanta estupidesa que han abocat sobre la seva noble figura.

Un Corpus a Daroca. 12 de Juny del 2006

Doncs resulta que les conjuncions planetàries han estat propícies i divendres a la nit els meus amics Jordi Llop Gris, Marc Légolas i servidor aterràvem a la meva Daroca –ja saben, a vuitanta quilòmetres de Saragossa direcció Terol per la Nacional 330-; quatre-cents quilòmetres d’asfalt beneïts pel fantasma, sempre agraït, de Jim Morrison que ens va preparar una estupenda tempesta travessant els Monegros a l’alçada de Bujaraloz mentre el cassette del nostre 205 ens disparava el Riders on the storm dels Doors. Amb aquest bon averany, tot i que humit, era fàcil de comprendre que el finde venia de cara.

Daroca celebra la seva festa major coincidint amb el Corpus Christi que serà, com va establir el 1264 el Papa Urbà IV, el proper dijous, és a dir, el primer dijous després del diumenge de la Santíssima Trinitat. Sé això perquè m’ho acaba de recordar l’enciclopèdia Encarta que tinc instal·lada a l’ordinador, que si no, ja em diran vostès de què. I vet aquí que la ciutat, una vegada més, no ens va decebre. A l’alegria, sempre íntima, de retrobar uns rostres, una casa, uns carrers, uns paisatges i unes muralles i un castell medievals que formen part de la meva vida tant com les nostres platges, la plaça de l’Ajuntament de Premià i l’ermita de Sant Mateu, havien vingut a afegir-se nous personatges en intensitats que en quaranta i tants anys de córrer per allà mai no havia vist. D’entrada dues-centes quaranta motos, segons xifres no oficials, amb els seus pilots i copilots, omplien els carrers, bars i hotels de la ciutat, tot i que la immensa majoria acampaven al camp de futbol. Els altres nous veïns convidats eren una manada de voltors, més de cent, que feien la seva exhibició aèria un parell de cops al dia, a les onze del matí i a les set de la tarda, com si estiguessin contractats per la comissió de festes, extrem aquest que no descarto del tot.

La cosa, voltors a banda, no era per ser menystinguda ja que la primera activitat oficial de les festes va ser una desfilada de totes les màquines de la concentra pel carrer Mayor i fins a la plaça de la Colegial amb els/les copilots armats amb torxes. A partir d’aquí les coses es van anar animant per procedir al gran castell de focs artificials que s’oferia des de la mateixa plaça, naturalment farcida de motos, pilots, copilots, veïns i cotxes aparcats, que assistien estoics i feliços a la bateria d’explosions de gran calibre i de coets llençats al cel de juny davant la testimonial presència d’un camió de bombers.

Després era el torn del Toro. Les nostres temences de què es tractés d’un pobre brau amb les banyes enceses es varen esvair quan, astorats, vam veure que es tractava d’un individu que carregava una estructura de fusta curulla d’explosius, una cosa semblant a les nostres bèsties de foc, i que perseguia a grans i menuts amb una pluja d’espurnes i de coets d’aquells que els aviadors militars anomenen ‘dispara i oblida’, i que corren bojos a la recerca de cames blanques i molsudetes sobre les quals esclatar. He de fer menció en aquest sentit del míssil que es va colar al bar Capi de carrer Mayor motivant interessants coreografies de ball, perfectament dignes del ‘Mira quien baila’ en modalitat claqué, entre els clients del local que feien tranquil·lament la seva cervesa a peu dret recolzats a la barra.

Però no hi ha pólvora que cent anys duri i passat l’episodi del ‘Toro’ era temps per la banda local que, interpretant una versió dance de El sitio de Zaragoza s’emportà bona part dels joves de la ciutat, una mica estil flautista d’Hamelin, cap al poliesportiu de Daroca on es feia la gran festa mentre l’únic policia local present emulava els dandys guaperes de El divo cantant content mentre seguia l’escena.

Diumenge al matí se succeïen les escenes que són habituals en aquests casos i així els que anaven a buscar el diari i les pastes per l’esmorzar es creuaven amb els que tornaven de la festa, com aquell personatge que Jordi Llop Gris batejava, com sempre encertadament, com l’”eixamplador de carrers” per la seva dedicació a picar les parets de banda i banda del carrer Grajera mentre caminava fent esses.

Ara, de tornada a casa, explico aquests records davant de l’ordinador i em quedo amb la reflexió sobre una festa viscuda intensament però sense el més mínim incident, amb focs d’artifici de risc, molta gent bevent –i no poc- al carrer, dues-centes quaranta motos amb les seves tripulacions arribats de fora i molta farra fins ben sortit el sol, i tot sota el control d’un únic policia, únicament armat amb una porra, que preferia cantar feliç al pas de la banda que no pas prendre la postura del milhomes. Inconsciència i sort... o és que un altre món és possible?

El Xaman. 24 d'Abril del 2006

Com sempre que viatjo a Daroca, he passat a saludar el meu oncle Jesús, el Xaman. A ell i als altres de la família que l’acompanyen a aquell mateix recinte: en Jesús pare, en Carmelo i la Jacoba. Allà estan, com la darrera vegada, i l’altra i l’altra, i allà seguiran, sota aquelles lloses de marbre negre que indiquen la data de la seva arribada al cementiri i l’edat en què van arribar. La Jacoba, amb els seus 84 anys, ell, el Xaman, amb 70, en Jesús pare amb 42 i en Carmelo, només amb 16. Com sempre que llegeixo aquestes inscripcions he de reflexionar sobre què dur havia de ser tot plegat, què diferent a com ho he conegut jo. Què dur que en Jesús pare anés a la finca una nit i no tornés mai més viu. Dur per la Jacoba, especialment: vídua de sobte i amb cinc fills per tirar endavant en plena posguerra. I què dur també per ella perdre un dels fills amb només setze anys. Un fred, deien, que li va agafar després de banyar-se al riu. Ves a saber.

Allà estan en Jesús pare, el meu avi a qui no vaig conèixer, com tampoc a en Carmelo, el meu tiet, la terrible mort del qual fa que a les primers fotos que tinc de la mare, esvelta i maquíssima amb els seus vint-i-pocs anys, ella aparegui sempre vestida de negre. Per fortuna la Jacoba va viure prou com per ser un dels referents dels meus estius i les meves Setmanes Santes a la casa de Daroca: petita, dinàmica i sempre de bon humor malgrat la vida que li havia tocat patir; un veritable model de lluita i supervivència.

Allà estan, compartint cementiri però no pas tomba: ell, en Jesús fill, descansa amb el seu pare, mentre que l’avia s’està amb en Carmelo. Tots quatre al terra, com als cementiris de tota la vida, no com aquests apartaments tipus Benidorm que els ajuntaments s’han inventat per deixar més espai pels vius a costa de la comoditat dels morts.

El cas és que llegint la seva làpida comprovo que ja fa cinc anys que el Xaman, en Jesús fill, el meu oncle, ja no hi és. Es va anar un nou d’abril quan estava ingressat a una residència privada a Burbáguena, massa lluny de casa seva, de les seves terres i de la seva Daroca que no li va saber trobar a temps una plaça a la seva pròpia residència pública. Encara el vaig poder veure el Nadal anterior, postrat a una cadira de rodes, semiinconscient, tot i que encara va tenir unes paraules per demanar-me que li fes un petó.

Aquesta no és, però, la imatge que guardo d’ell. Quan el vaig veure a Burbáguena el Xaman esperava abandonar el seu cos per poder tornar als seus paisatges, als camps i a les muntanyes. De fet en aquells dies la seva ment ja tornava a córrer per les seves finques, el seu territori de sempre: Ancho, les vinyes, els ametllers i, sobretot, per Jalagra, la seva favorita, on el vaig veure cavar per darrera vegada, ja gran i malalt. A Jalagra, on havia passat tantes nits esperant que arribés el seu torn per regar. A Jalagra, d’on havien sortit tants vegetals i fruites pels sopars de les nits d’estiu a la casa de Daroca. A Jalagra, on havíem berenat tantes vegades el Xaman, el meu germà, en Pablo, el meu tiet supervivent, i jo mateix, aprenent a beure amb la bota de vi a aquella caseta plena de sorolls procedents de representants de la variada fauna salvatge local.

I si la seva ment sortia de les finques seria, com quan era jove i el contractaven els caçadors per fer-ho, per seguir rastres d’animals, o per enfilar la pista que porta a la Casa de los Pinos, on les brigades antiincendis del BRIF tenen ara els seus helicòpters, i on ell sabia perfectament a quins racons poder trobar els millors rovellons de la comarca.

Recordo aquell cap de setmana de l’abril del 2001, ara ha fet cinc anys. Estàvem acampats al Little Pass Prim Camp, al desert d’Anza Borrego, al sud de Califòrnia. Havia estat plovent tota la tarda amb inusitada intensitat. Quan per fi va afluixar la pluja, ja a la nit, vam aconseguir encendre un foc per sopar una mica calents, i va ser aleshores quan els coiots van començar a udolar a banda i banda del campament, des de les Pinyon Mountains a l’est i des de les Granite Mountains a l’oest. Cada cop udolaven més fort, més a prop i en major nombre d’individus, i així ens van acompanyar amb els seus udols i lladrucs fins que ens vàrem adormir.

El dilluns en arribar a la universitat vaig trobar un correu electrònic en el qual el meu germà m’anunciava la mort del meu tiet Jesús. Personalment m’agrada creure que van ser els coiots, abans que un E Mail, els que em van venir a anunciar que l’esperit del Xaman corria ja lliure per la natura. Seria més propi venint d’ell