Fantasia 2000. 22 de Maig del 2006

Les pel·lícules de dibuixos de Walt Disney m’avorreixen. M’avorreixen molt. No és cosa d’ara: ja de petit m’encantaven els dibuixos de la Warner, especialment el meu admiradíssim Wile E. Coyote, mentre que quan apareixien Donald i els seus repelents nebots, Mickey, Goofy i companyia, em buscava alguna altra cosa per fer. Els personatges em semblaven insípids, les històries ridícules i amés pudien a una moralina que em posava bastant nerviós.

Però, en fi, totes les coses tenen una excepció i per mi, pel que fa a les pelis de la Disney, aquesta va ser ‘Fantasia’. ‘Fantasia’ era molt diferent a les pel·lícules habituals de la Factoria, com a concepte i com a estil. Realitzada l’any 1940, significava d’entrada una magnífica introducció a la música clàssica d’una manera absolutament desconeguda en l’època i, de fet, fins a molts més anys després, utilitzant un estil similar al que avui serien els nostres videoclips, tot plegat sota la batuta d’un genial Leopold Stokowski. No em puc estar de dir que a aquestes alçades considero la pel·lícula com una veritable joia.

Tot i això, de ‘Fantasia’ en tinc un record prou sinistre, potser perquè em va sorprendre massa petit –posem una mica menys de deu tacos- i a un escenari tan especial com el que es creava a Daroca, a la nostra casa de l’Aragó, en època de Setmana Santa; ja saben: penitents sangonosos, legionaris romans, encaputxats i tota la parafernàlia.

Naturalment el problema, l’ensurt, no era per la introducció amb la Tocata i fuga de Bach, ni per les escenes de la creació amb Stravinski, o les notes de Paul Dukas a l’Aprenent de bruixot, el millor paper que mai va fer ni farà el puto ratolí en qüestió. L’esglai, la suor freda, la va posar l’escena de la Nit al Mont Pelat amb la música de Modest Musorgski tronant a tot drap. No sé si recordaran l’escena, amb aquella muntanya que s’obre convertint-se en un gegantesc dimoni, i les ànimes i els esquelets que surten de les seves tombes per trobar-se amb ell, els seus ullals i els seus ulls grocs, inflamats en foc. Em sembla recordar que aquella va ser la mateixa Setmana Santa que ens van passar per la tele ‘El setè segell’ d’en Bergman, així que ja em diran si no va haver intensitat televisiva aquells dies.

En tot cas, entre una cosa i l’altra, no havia tornat a veure ‘Fantasia’ des d’aleshores, així que va ser una alegria saber que la Disney havia fet una edició especial de la pel·lícula, destinada a les sales Imax i al DVD, amb motiu del seu 60è aniversari. Estem parlant, doncs, del 1999, i era ‘Fantasia 2000’. Jo aleshores vivia a Califòrnia i vaig saber que la peli s’estrenava a l’Imax de Tijuana, -perquè, efectivament, Tijuana, la Sin City mexicana, té un Imax, coses de la Frontera-. No vaig poder baixar a Tijuana a veure Fantasia, però poc després la van projectar al cinema de la Universitat de San Diego on treballava, de manera que la nit de la seva estrena vaig anar a fer cua a la taquilla amb il·lusió mal continguda.

No cal dir que vaig xalar-la de valent. No obstant això em va sobtar no veure l’escena del Mont pelat. Passats els anys tenia veritables ganes de tornar a enfrontar-m’hi, aquesta vegada per gaudir-la sense pors infantils, però l’escena -ai, las!-, senzillament s’havia volatitzat: no hi havia ni dimoni ni Musorgski. Ves.

Amb la perplexitat que poden suposar vaig mirar d’esbrinar què havia passat amb aquell entranyable malson de la meva infantesa. No em va costar trobar a Internet les explicacions d’un executiu de la Disney raonant que havien suprimit l’escena perquè no la consideraven convenient per als nens als quals s’adreçava la pel·lícula. És a dir, que la tisora havia estat aplicada no fos cas que les criatures dels albors del segle XXI no poguessin suportar unes escenes adreçades als nens del 1940. Vetllem pels nens, som la Disney, deien.

Per sort el meu amic Jordi Llop Gris conserva una còpia en VHS de la versió original de Fantasia, i finalment he pogut adelitar-me amb la Nit al mont pelat, el seu enorme dimoni, els esperits i les seves flames infernals amb formes de dones nues, escenes veritablement sorprenents pel 1940, però d’una beateria ridícula en els dies que corren, amés que l’Ave Maria de Shubert ho ve a arreglar tot al final.

No crec que els nens d’avui en dia necessitin ser protegits de dimonis de dibuixos animats, sinó més aviat de segons quins suposats salvadors de la seva integritat moral, la mateixa mena de gent que et pot intentar justificar la invasió de l’Iraq en nom de no sé quin déu. En quant a mi, segueixo sense motius per deixar de considerar que les pelis de dibuixos de la Disney m’avorreixen mortalment.