Ratatouille

Ja he dit alguna vegada en aquests articles que des de petit que estic barallat amb els productes de la factoria Disney. Les històries em semblen mancades de cap gràcia i, a més, desprenen un tuf a moral rància que em fa sortir corrents a la recerca d’algun bar de mala fama i pitjor clientela per poder respirar l’àcida olor de la puta realitat. Malgrat aquesta animadversió, encara odio més les intransigències, de manera que després de llegir crítiques i sentir comentaris afalagadors d’amics i companys de feina, i empentat per la determinació dels meus nebots –tres criatures actuant coordinades són molta determinació-, em vaig deixar portar davant de la tele a veure el DVD de Ratatouille.
L’animació de la Disney de la mà de Pixar ha millorat unes quantes galàxies des dels anys del Rey León –evidentment ja no parlo de Bambi-, i els guions estan molt ben elaborats, tot i que segueixen amarats d’una candidesa alarmant. Ratatouille no deixa de ser la mateixa història de superació personal que ja hem vist mil vegades, només que aquesta vegada la prota és una rata amb deliris de gran cuinera. Hi ha la noia, hi ha el dolent, hi ha l’amic divertit, hi ha el pes de les obligacions contretes, els moments de feblesa i la resolució de la lluita fins assolir l’objectiu marcat i l’èxit final. Vist així diria que aquesta pel•lícula ja l’havíem vist abans. No obstant això, resulta interessant i divertida, i diria que fins i tot educativa, com la insistència en la higiene a l’hora de posar-se a cuinar malgrat tractar-se de maleïdes rates de claveguera. Fins aquí l’opinió sobre la pel•lícula.
Perquè sobre el que realment m’interessa escriure de Ratatouille fa referència a una escena molt concreta, segurament el clímax de l’argument. Què t’hi jugues Mari Pili a que el 80 % altet dels adults que han vist la pel•lícula coincideixen amb que els va tocar el punt sensible, perquè tots hem desitjat alguna vegada passar per un moment així.
Es tracta, naturalment, de l’instant en el qual serveixen la Ratatouille –un plat de verdures fregides típic de la Provença- al tètric i temut crític culinari Ego –ja em diran vostès quina manera de retratar la professió amb aquest nom- i aquest pateix un vertiginós flashback cap a la seva infantesa i el moment concret en què la mare, em sembla recordar, li serveix aquell mateix plat. L’home, que tal com està dibuixat a la pel•lícula em recorda al Nosferatu de Murnau, deixa de banda la seva imatge de fredor per recrear-se en aquell passat perdut, rural, dolç, potser feliç, traslladat pel sabor exacte d’aquell plat perfectament cuinat.
Evidentment aquesta escena no està pensada pel públic infantil. Cap nen té prou referències de passat com per entendre el que significa retrobar-se amb un sabor, una olor, una cançó o un paisatge pràcticament oblidats en la negror de la memòria. S’ha d’haver tingut i després haver perdut un munt de coses per entendre la reacció de l’estirat de l’Ego en el moment de tastar aquell plat.
Facin memòria. Quin seria aquell plat que els encantava de petits, que els feia feliços de trobar sobre la taula i que després ja mai més no han tastat, o que per molt que els diguin ja no ha tingut el mateix gust. Si no s’han destrossat les papil•les gustatives a base de fumar, imaginen el que seria retrobar a qualsevol lloc, des del Bulli fins a la cuina de l’apartament d’una amiga, aquell sabor exacte?
No es tracta només d’aplicar la mateixa recepta de manera religiosa. Els ingredients, els vegetals per exemple, no saben mai igual si són de llocs diferents, o s’han plantat, regat, fertilitzat, transportat, emmagatzemat i empaquetat de manera diferent. El mateix passa amb la carn, i els peixos; ja vaig explicar una vegada que un cop que vaig aconseguir un mabre el seu gust no tenia ja res a veure amb el dels que em preparava la meva àvia per sopar amb pa amb tomàquet. Però és que ni el pa ni el tomàquet saben ja igual.
Aquest és el trist error de l’escena, el típic engany sensibler marca Disney que no podia faltar: que és impossible. El plat pot ser deliciós, però de cap manera pot saber igual que el que tenim emmagatzemat al disc dur, i això suposant que, com sol passar, el cervell no ens enredi i els records no siguin tots plegats res més que una refotuda mentida. Després de veure la pel•lícula em vaig recordar del meu oncle Jesús i de l’allioli que preparava per acompanyar els cargols. He tastat excel•lents alliolis en ma vida, perfectament lligats, però cap no m’ha semblat com el que preparava ell.
I això només amb alls i oli. Imaginin-se un plat més elaborat, encara que sigui de mans de la més refinada d’entre les rates de les clavegueres de París.

Confesso que em feia mandra de buscar una cançó decent sobre cuines o cuiners, suposant que existeixi, de manera que una vegada més, ja m’ho sabran perdonar, m’he refugiat en els clàssics, i ja que els fets de Ratatouille se suposa que succeeixen a París, cap allà que hi anem. Vull recordar un disc que per la gent de la meva generació és un mite. El directe dels britànics Supertramp a la capital francesa el 1979. Això és ‘Dreamer’.

Davy Jones no té cara de pop

Ja sé que vaig endarrerit una barbaritat, però fins la setmana passada no havia vist ‘Pirates del Carib’. No la darrera, ‘A la fi del món’, no. L’anterior: ‘El cofre de l’home mort’. La portaven els meus nebots en la nostra darrera escapada a Daroca –és increïble com t’arregla la situació amb els nanos en un moment donat poder fer servir el portàtil com a DVD- i vaig aprofitar per veure-la jo també.
La pel·li està bé. Té acció, humor -no tant com en l’anterior-, i aventura de tall clàssic, de la que m’ha agradat a mi de tota la vida. En Johnny Depp és un dels meus actors favorits, especialment en les seves associacions amb en Tim Burton –sensacional a Sleepy Hollow-, i broda el seu paper de pirata psicotròpic alumne avantatjat de Keith Richards. La Keira Knightley està maquíssima, tot i que massa prima pel meu gust, i pel que fa a l’Orlando Bloom, segurament és el millor Legolas que hauria pogut imaginar, però en aquesta saga de la Disney em fa una mica de ràbia. Potser el pinten massa perfecte. Potser.

A banda d’això la primera pel•lícula de la saga: ‘La maledicció de la Perla Negra’, em va divertir de valent i, per si faltava alguna cosa, dec al director de la trilogia, en Gore Verbinski, i al propi Johnny Depp, que fossin els productors executius d’un molt recomanable recopilatori de balades pirates i cançons marineres que es diu Rogue’s Gallery, on podem sentir a Nick Cave, Bryan Ferry, Lou Reed, Bono o Sting, entre d’altres.
És a dir que, no tinc cap mena de mania prèvia contra el film en qüestió, si deixem de banda la minsa simpatia que de tota la vida he tingut pels productes de la Disney. Però veient-la, i a mida que avançava el metratge, m’anava posant nerviós i no precisament pels girs de la trama de la pel·lícula ni per les dissorts dels seus protagonistes. El problema que veia era que anaven apareixent elements fonamentals de la història que eren agafats directament de la tradició més antiga sense cap mena de pudor ni de vergonya. I el que era encara pitjor, de la manera que hi apareixien no eren pas breus homenatges als clàssics, trucs per arrencar un somriure als adults d’una certa cultura en una trama paral·lela que els nens encara no capten. Em refereixo a protagonistes: peces imprescindibles de la història que tenen noms pillats per guionistes sense massa escrúpols i que, en el resultat final, semblen de collita pròpia. Posant nom a les coses: L’ holandès errant, Davy Jones i el Kraken. Si recorden la pel·lícula sabran que, a grans trets, ‘L’holandès errant' és un vaixell fantasma capitanejat per un tipus amb cara de pop i que es diu Davy Jones. I després està el bitxo aquell, el Kraken, una mena de pop mida king size que no té millor dedicació en aquest món que emportar-se al fons del mar vaixells i tripulacions, amb aquella alegria.
Anem a pams. ‘L’holandès errant’ és una llegenda noruega coneguda des del segle XV en la qual es va basar Richard Wagner per fer l’òpera del mateix nom. La cosa anava d’uns mariners que es troben mar endins amb un vaixell espectral amb les veles de color sang. A bord del buc hi ha l’Holandès en qüestió, que no és el nom de la nau, i que està maleït. La maledicció, similar al que em sembla recordar que pateix en Davy Jones a la pel·lícula, és que està condemnat a navegar eternament i només pot baixar a terra un cop cada set anys a buscar un amor que el salvi. Pel que fa a en Davy Jones, a banda de ser un dels components de la banda The Monkees, que feien una sèrie a la tele quan jo era petit, el seu origen és prou variat. En qualsevol cas el citen a les seves obres Defoe, Irving, Melville o el gran Stevenson, per exemple. Els mariners d’origen anglosaxó diuen anar a Davy Jones o al Davy Jones’s Locker, (l’armari de Davy Jones), en referència a anar-se’n al fons del mar.
I pel que fa al Kraken, hem de tornar a les llegendes marineres escandinaves que ens parlen d’un pop o calamar gegant que se sopava els vaixells sense que ningú no li hagués de proposar prèviament, com es veu a la pel·licula.
En qualsevol cas, em faria molta ràbia que els meus nebots es quedessin amb la idea, com segur que els deu de passar a milions de nens, que tots aquests personatges se’ls ha inventat Walt Disney. Allà aquests guionistes amb la seva professionalitat i la seva consciència. Segur que no és un cas generalitzat –a més aquests dies estan de vaga i mereixen tot el meu suport en la distància, que pringuen molt per un grapat de dòlars i no participen per res del glam del monstre de Hollywood-, i n’hi ha que formen equips i fan treballs meravellosos.
Ves a saber si serà perquè és un producte de la Disney, però a aquest pas mai no m’acabaré de fer amic del tiet Walt. I ja se’m va passant l’edat.

Parlant de pirates, Déu n'hi do quina raresa. És en George Harrison a un programa de la BBC de l'any 1975 traient-se se la mànega la Cançó del Pirata.

La Mirada dels Premianencs

Doncs ja està, ja l’he vist. Tot just acabo de treure el disc del DVD i ara em toca fer una aturada per a la reflexió. El disc en qüestió és el de la segona part de La Mirada dels Premianencs, aquest projecte en què s’han embarcat –joventut és, gràcies als déus, inconsciència- la gent de la productora premianenca LaCajaNegra. Ja saben: en Víctor Saràbia i la Míriam Soms. Per ser tot plegat una excusa, diuen ells, per crear un fons documental en imatges de Premià de Mar, Déu n’hi do el curro que s’estan portant.
De fet la visió d’aquest segon documental m’ha deixat un sabor de boca similar al que tenia quan vaig acabar de veure el primer: en necessitava més. Sap a poc aquesta aproximació a alguns dels esdeveniments més importants de la història d’aquest pedaç de terreny d’1’8 quilòmetres quadrats esqueixat de l’únic Premià que hi havia abans de 1836. I sap a poc per diferents motius, independentment dels derivats de la qualitat del producte final. Sap a poc, sobretot, perquè sembla mentida les poques coses que sabem del nostre entorn ciutadà, tot i viure-hi, o tot i havent-hi nascut.
No és cap secret que aquesta ciutat –desenganyem-nos: Premià de Mar és, ens agradi o no, una ciutat- una cinquantena d’anys enrera no era més que un poblet més o menys tranquil, ubicat a un entorn natural envejable, on tothom es coneixia i on tothom es podia guanyar més o menys bé les garrofes aprofitant el teixit industrial que el seu suau relleu, la línia del ferrocarril i la proximitat a Barcelona li havia permès d’aixecar. Tot allò, aquella presumpta imatge més o menys idíl·lica, evidentment, es va acabar. No em posaré ara a recordar el perquè aquell poblet va esdevenir el monstre descontrolat en què es s’havia convertit a mitjans dels anys vuitanta, amb un urbanisme delirant i greus problemes d’inseguretat ciutadana i drogaaddicció. No estaria de més tenir present que Premià de Mar va ser també allò, i que els ajuntaments de la democràcia, amb les seves llums i les seves ombres, se les han vist negres per deixar el panorama en el seu estat actual, que no és com per aplaudir amb les orelles, però tenint en compte la perspectiva històrica, dóna com per saludar alleujats els esforços fets.
Segurament aquesta història més fosca no la veurem mai als documentals de La Mirada dels Premianencs, entre d’altres coses perquè no crec que sigui la seva funció, però és que amés, i en cas que fos així, dubto molt que ningú s’hagués entretingut aleshores a immortalitzar en imatges situacions lamentables només pel senzill plaer de la seva contemplació posterior des del sofà de casa.
Deia al text que apareix al fullet encartat al DVD, que La Mirada dels Premianencs és un fet revolucionari en diversos aspectes. Ho és per l’atreviment tecnològic de partir d’imatges casolanes per reconstruir moments importants de la història de Premià de Mar, imatges de festes familiars o religioses, o de passejades dominicals –jo mateix m’he vist al DVD amb la mare i el meu germà a la Plaça Nova en una filmació feta pel pare amb la seva Súper 8-. Fets fútils si voleu, però que el pas dels anys han convertit en document històric. També sorprèn la vocació periodística dels autors d’alguns dels documents ara rescatats, on a les imatges se suma un narrador que ens aporta el context i les dades necessàries per comprendre allò que estem veient, sigui l’arribada d’una incubadora al Casal Benèfic o l’enderroc de l’antiga –i sempre enyorada- estació del tren, afegint ingenus comentaris sobre les posteriorment frustrades virtuts del nou equipament.
Tal com estan les coses, en plena era de la imatge, allò que no es mou perd una bona colla de punts en el grau d’interès de les noves generacions. Els llibres eren, i són i seran, necessaris, i a major número de treballs de recerca que es publiquin o que es presentin en conferències, millor que millor, però sense un suport d’imatges en moviment, difícilment atraurem cap a la història de Premià a uns joves acostumats a les velocitats vertiginoses de la Play Station 3.
Per això resulten tan importants treballs com La Mirada dels Premianencs, i per això demanaria a en Víctor i a la Míriam que mirin de ser fidels a ells mateixos a l’hora de produir els seus documentals, al seu model i fins i tot a la seva estètica. És als actuals nens i adolescents que els faran servei aquests DVDs en un futur immediat, gent enganxada a l’estètica de videojocs i videoclips.
I pel que fa als continguts, ja m’ho sabran perdonar, però sempre em sabrà a poc. Ara encara puc esperar la tercera part però... i després?

Jesus Christ Superstar

Finalment dissabte passat em vaig omplir de valor i vaig posar la cinta al VHS per veure la pel·lícula. Unes setmanes enrera m’havia assabentat que l’havien de passar pel Canal 33 i aquell dia vaig programar el vídeo amb la mà tremolosa de qui sap que ha arribat el moment d’enfrontar-se amb un vell fantasma; amic, potser, però fantasma al cap i a la fi.
Però una cosa era gravar-la i una altra de molt diferent era tornar a veure-la. Seria, en qualsevol cas, la tercera vegada. La primera va ser el juliol del 1976 al cinema de l’Amistat de Premià de Mar. Puc afinar amb perfecció amb la data, i fins i tot amb el detall de saber que al cinema vaig menjar pipes de carbassa, perquè el dia següent em vaig passar unes quantes hores surant a mig camí entre aquí i l’altra banda com a conseqüència d’un simpàtic principi de peritonitis, una experiència, com comprendran, difícil d’oblidar quan només tens tretze anys, tot i que dubto molt que tingués res a veure amb les pipes, i menys encara amb la pel·lícula.
Inconvenients de salut a banda, el film em va encantar, de manera que quan set anys després vaig veure que la projectaven a aquell cinema de Cadis, en l’època que jo m’estava l’Exèrcit, vaig decidir tornar-la veure. Aquella vegada, però, me’n vaig voler anar del cinema. La cosa no funcionava; potser la peli havia envellit malament o jo estava per altres coses, però el cas és que només la sagrada fidelitat que guardo als meus records infantils em van collar a la cadira del cinema fins que la pel·lícula, el Jesus Christ Superstar de Norman Jewison, basada en el musical de Tim Rice i Andrew Lloyd Webber, no va acabar-se.
I va ser amb aquests precedents que, com els dic, dissabte la vaig tornar a veure, aquesta vegada en la intimitat del meu apartament, i el cas és que vint-i-quatre anys després, fixin-se quines coses, vaig trobar que el Jesus Christ Superstar es deixava veure prou bé, amb els paisatges del desert israelià, l’autobús tronat que deixava els actors i els ballarins a aquell escenari natural, el vestuari flower power, les coreografies i aquelles cançons que ens van sacsejar l’enteniment quan ens van arribar a mitjans dels anys setanta, just encetant la meva primera adolescència.
Facin-se càrrec: una òpera rock sobre els darrers dies de Jesucrist impactant a l’Espanya del nacional-catolicisme amb la violència de l’asteroide que va acabar amb els dinosaures. L’escàndol va ser considerable, i a mi em va agafar amb tretze anys i unes ganes boges de rebotar-me contra tota aquella beateria i aquella moralina casposa que semblava impregnar-ho tot en aquells anys.
Tot? Potser no. Jo estudiava aleshores a la Salle de Premià de Mar i allà hi va haver de tot: la reacció més reaccionària, però també la sorpresa d’un d’aquells germans, professor de religió –naturalment catòlica-, que anteriorment ja havia optat per prescindir de l’hàbit, i que es va mostrar encantat que s’utilitzés el Rock’n Roll per propagar la paraula de Crist, com si fos una prèvia del Pare Johnny.
Fos com fos, els pares ens van regalar la banda sonora de la pel·lícula en un estoig amb dues cassettes que jo punxava religiosament cada dissabte al matí al magnetòfon Phillips del pare com a primera activitat oficial del cap de setmana. Anys després va aparèixer la versió en espanyol, interpretada per en Camilo Sesto i l’Àngela Carrasco, i aquelles cançons van ocupar bona part del nostre repertori a les sortides de la unitat de pioners dels escoltes. Fins i tot vam arribar a representar el fragment del Sant Sopar en uns campaments itinerants de Setmana Santa per l’interior de la Costa Brava, fent jo el paper de Judes. Llàstima d’aquella brusa vermella que portava Carl Anderson a la pel·lícula i que m’agradava tant.
En fi. Tot això forma part de la meva història, però evidentment s’ha quedat allà enrera. Ara veig la pel·lícula amb gust però no trobo gaire més cosa que un musical ben desenvolupat, que per alguna cosa els seus autors són, encara avui, els més solvents de Broadway. Si seguim les lletres de les cançons veurem que els seguidors de Jesús no entenen un borrall de què va la moguda, Judes li retreu que els fiqui en aquella situació sense mostrar-se com un líder polític i Maria Magdalena no para de repetir que és només un home però que el seu magnetisme li fa por. El propi Jesús no sembla tenir gens clar de què ha de servir finalment tot plegat. Al final tots se’n tornen a l’autobús, fins i tot Judes, que se suposa que és mort. Tots excepte Jesús. Allà es queda la creu. Ni resurrecció ni ascensió; només la pols del desert d’Israel, i que cada un en tregui les seves conclusions. Amen.

Miami Vice. Dilluns, 18 de Desembre del 2006

Cada dècada ha tingut la seva sèrie televisiva de lladres i serenos. Als setantes els amos van ser els inoblidables Starsky i Hutch –David Soul i Paul Michael Glaser-, molt per sobre dels SWAT, els expeditius Homes de Harrelson. Als vuitanta, i malgrat la brillant irrupció d’en Tom Selleck a Magnum PI, no hi ha discussió respecte a que la sèrie policíaca per excel·lència va ser Miami Vice, Corrupción en Miami a TVE, com ho serien els Expedients X d’en Chris Carter els noranta, o els actuals CSI per la primera dècada del nou segle.
Fos per coincidència d’horari davant de la tele, o ves a saber el perquè, una de les sèries que més m’han fidelitzat ha estat Miami Vice, fins el punt que hores d’ara en molts aspectes encara em ve a resumir estèticament la idea que m’ha quedat dels meus vuitantes; poca broma: des de l’Institut Satorras de Mataró fins a la Ràdio, passant pels escoltes, l’exèrcit, les feines de venedor, de jardiner, d’ajudant a la fàbrica de gasoses de Can Pompili, de la brigada de neteja de la fàbrica Jumberca de Badalona, fent bustiades o de redactor del padró de Premià de Mar, els treballs a Aitona i Galícia, totes aquelles noies, el naixement de la meva filla i la banda de tripulants pirates del pis/portaavions USS Bonghònia del carrer Jacint Verdaguer. Entre d’altres coses.
La veritat és que veure els episodis de Miami Vice prop de vint anys després, fa una mica de mal a la vista. Al cap i a la fi tots hem evolucionat, i algunes estètiques, els colors de tons pastel o certes posturetes davant la càmera no mereixen un altre qualificatiu, vistes amb ulls del S/XXI, que no sigui el d’hortera però, amics, els viutanta eren així. Mireu-vos sinó el vestuari d’un concert dels de l’època de la Earth, wind & fire o els videoclips de Miguel Bosé. Per exemple. Amés, millor no siguem tan primmirats amb el look del passat perquè a veure quin individu entre la vintena i la trentena no es va maquejar en aquells anys amb nàutiques, pantalons de pinces, samarreta i americana d’estiu a joc i les inefables ulleres Vuarnet per fer-se unes Gran Vies o castigar el personal al Jardí de Premià o a la discoteca Factoria de Mataró sota el Weekend de The Todd Terry Project. Servidor –I confess!- ho feia. I, amés, funcionava. Ja m‘entenen.
Els directius de la NBC van tenir molt clar que l’audiència de la sèrie havia de quadrar amb el perfil dels espectadors de la MTV, i és per això que, a banda dels elements ressenyats –sense oblidar-me del Ferrari Daytona dels primers episodis, que era en realitat un Corvette tunejat, fins que es van poder permetre el Testarrossa blanc defitiu-, la BSO de Miami Vice la van integrar temes de Phil Collins, U2, Jackson Browne, Tina Turner, Glenn Frey, Peter Gabriel, ZZ Top, Dire Straits, Depeche Mode, Sheena Easton, Bryan Adams, Frankie Goes to Hollywood, James Brown, Foreigner, The Police, Laura Branigan, Ted Nugent o Billy Idol; el bo i millor del panorama musical de l’època.
El pas del temps no perdona les estètiques, diria que afortunadament, i deu de ser per això que quan Michael Mann, el productor de la sèrie original, s’ha decidit a portar-la al cinema, no ha quedat ni rastre d’aquells elements que, precisament, donaven personalitat al producte. No queda res dels colors pastel, ni d’aquella llum omnipresent, ni de les posturetes, ni tant sols de la cèlebre banda sonora de Jan Hammer. Ni tant sols ha quedat un bri del sentit de l’humor que, de tant en tant, li posaven al tema Don Jonhson i Philip Michael Thomas. Els Sonny Crockett i Ricardo ‘Rico’ Tubbs de Colin Farrell i Jamie Foxx, són més durs, més resolutius, i no somriuen ni que els matin a pessigolles. La majoria de les escenes o són nocturnes o són crepusculars i pel que fa al vestuari, sense perdre una certa elegància informal, no passarà a la història com els models d’Armani i Adolfo Domínguez que lluïen els seus antecessors.
Diuen que un dels motius pels quals es va acabar la sèrie va ser precisament perquè Michael Mann li va voler donar aquest gir més fosc i l’audiència no s’hi va avenir a un canvi tan flagrant, obligant-los a retornar a l’essència original. Però per aleshores la cosa ja dequeia; els actors tenien projectes per fer cinema i els nous guionistes havien perdut el nord dissenyant episodis que feien treure els colors, com aquell en el qual James Brown era, ja em diran vostès, un líder extraterrestre.
Així doncs, vint anys després Michael Mann s’ha sortit amb la seva. El nou look de Miami Vice s’ha després dels colors i la llum dels vuitanta i ara és dur, fred i fosc. Un to més apropiat a aquest inici del S/XXI.

Fantasia 2000. 22 de Maig del 2006

Les pel·lícules de dibuixos de Walt Disney m’avorreixen. M’avorreixen molt. No és cosa d’ara: ja de petit m’encantaven els dibuixos de la Warner, especialment el meu admiradíssim Wile E. Coyote, mentre que quan apareixien Donald i els seus repelents nebots, Mickey, Goofy i companyia, em buscava alguna altra cosa per fer. Els personatges em semblaven insípids, les històries ridícules i amés pudien a una moralina que em posava bastant nerviós.

Però, en fi, totes les coses tenen una excepció i per mi, pel que fa a les pelis de la Disney, aquesta va ser ‘Fantasia’. ‘Fantasia’ era molt diferent a les pel·lícules habituals de la Factoria, com a concepte i com a estil. Realitzada l’any 1940, significava d’entrada una magnífica introducció a la música clàssica d’una manera absolutament desconeguda en l’època i, de fet, fins a molts més anys després, utilitzant un estil similar al que avui serien els nostres videoclips, tot plegat sota la batuta d’un genial Leopold Stokowski. No em puc estar de dir que a aquestes alçades considero la pel·lícula com una veritable joia.

Tot i això, de ‘Fantasia’ en tinc un record prou sinistre, potser perquè em va sorprendre massa petit –posem una mica menys de deu tacos- i a un escenari tan especial com el que es creava a Daroca, a la nostra casa de l’Aragó, en època de Setmana Santa; ja saben: penitents sangonosos, legionaris romans, encaputxats i tota la parafernàlia.

Naturalment el problema, l’ensurt, no era per la introducció amb la Tocata i fuga de Bach, ni per les escenes de la creació amb Stravinski, o les notes de Paul Dukas a l’Aprenent de bruixot, el millor paper que mai va fer ni farà el puto ratolí en qüestió. L’esglai, la suor freda, la va posar l’escena de la Nit al Mont Pelat amb la música de Modest Musorgski tronant a tot drap. No sé si recordaran l’escena, amb aquella muntanya que s’obre convertint-se en un gegantesc dimoni, i les ànimes i els esquelets que surten de les seves tombes per trobar-se amb ell, els seus ullals i els seus ulls grocs, inflamats en foc. Em sembla recordar que aquella va ser la mateixa Setmana Santa que ens van passar per la tele ‘El setè segell’ d’en Bergman, així que ja em diran si no va haver intensitat televisiva aquells dies.

En tot cas, entre una cosa i l’altra, no havia tornat a veure ‘Fantasia’ des d’aleshores, així que va ser una alegria saber que la Disney havia fet una edició especial de la pel·lícula, destinada a les sales Imax i al DVD, amb motiu del seu 60è aniversari. Estem parlant, doncs, del 1999, i era ‘Fantasia 2000’. Jo aleshores vivia a Califòrnia i vaig saber que la peli s’estrenava a l’Imax de Tijuana, -perquè, efectivament, Tijuana, la Sin City mexicana, té un Imax, coses de la Frontera-. No vaig poder baixar a Tijuana a veure Fantasia, però poc després la van projectar al cinema de la Universitat de San Diego on treballava, de manera que la nit de la seva estrena vaig anar a fer cua a la taquilla amb il·lusió mal continguda.

No cal dir que vaig xalar-la de valent. No obstant això em va sobtar no veure l’escena del Mont pelat. Passats els anys tenia veritables ganes de tornar a enfrontar-m’hi, aquesta vegada per gaudir-la sense pors infantils, però l’escena -ai, las!-, senzillament s’havia volatitzat: no hi havia ni dimoni ni Musorgski. Ves.

Amb la perplexitat que poden suposar vaig mirar d’esbrinar què havia passat amb aquell entranyable malson de la meva infantesa. No em va costar trobar a Internet les explicacions d’un executiu de la Disney raonant que havien suprimit l’escena perquè no la consideraven convenient per als nens als quals s’adreçava la pel·lícula. És a dir, que la tisora havia estat aplicada no fos cas que les criatures dels albors del segle XXI no poguessin suportar unes escenes adreçades als nens del 1940. Vetllem pels nens, som la Disney, deien.

Per sort el meu amic Jordi Llop Gris conserva una còpia en VHS de la versió original de Fantasia, i finalment he pogut adelitar-me amb la Nit al mont pelat, el seu enorme dimoni, els esperits i les seves flames infernals amb formes de dones nues, escenes veritablement sorprenents pel 1940, però d’una beateria ridícula en els dies que corren, amés que l’Ave Maria de Shubert ho ve a arreglar tot al final.

No crec que els nens d’avui en dia necessitin ser protegits de dimonis de dibuixos animats, sinó més aviat de segons quins suposats salvadors de la seva integritat moral, la mateixa mena de gent que et pot intentar justificar la invasió de l’Iraq en nom de no sé quin déu. En quant a mi, segueixo sense motius per deixar de considerar que les pelis de dibuixos de la Disney m’avorreixen mortalment.