Hang loose. 15 de Maig del 2006

La primera vegada que vaig veure saludar d’aquesta manera ho feia una Cheer leader dels Tampa Bay Buccaneers, un equip de la NFL. La noia es feia mirar. Era una rossa somrient de blanques dents, pell bruna i músculs suficients com per fer-la atlètica i atractiva sense semblar una llenyataire dels pantans. Per pintes rudes, les dels seus companys de l’equip de defensa dels ‘Bucs’. El cas és que la càmera a peu de camp es va fixar en ella en les prolegòmens d’un partit i la mossa, sentint-se estimada per la càmera i pels milions de consumidors de cervesa afeccionats al futbol americà que l’observaven en aquell moment a tot el país, va aixecar la seva mà dreta i va mostrar el dors a la camera mentre la sacsejava suaument al temps que enlairava els dits polze i xic.
Com dic era la primera vegada que veia aquesta salutació i les meves arrels llatines em portaren a una certa confusió. Tots sabem el que significa al Mediterrani Occidental un gest molt semblant que tant sols canvia el dit polze per l’índex. Com podia aquella preciositat fer banyes a la càmera, a mig país, i mantenir al mateix temps aquell somriure angelical? Com que ningú al meu voltant, ni els propis locutors de la tele, no reaccionaven amb esparverament, vaig deduir que allà l’errat era, una vegada més, jo, i que caldria esbrinar què volia dir aquell signe.

No sóc jo qui ho diu, sinó que és cosa sabuda que una magnífica manera d’aprendre és essent professor, i més quan un és estranger allà on dóna les classes i els alumnes són joves estudiants californians, molt bona gent en termes generals. El cas és que a la meva primera classe del dilluns següent a aquell partit vaig demanar als meus alumnes què volia dir allò de posar la mà i els dits d’aquella manera. Hang loose, em van dir, una salutació que usen molt els surfistes, -que a San Diego n’hi ha uns quants- i que és originària, sembla ser, de Hawaii, on he llegit que també li diuen shaka. Pel que fa a una traducció més o menys directa de l’expressió Hang loose la cosa és que no la hi ha, o almenys ni els meus estudiants d’espanyol ni jo no ens en vàrem sortir mai a l’hora de trobar-la. El més aproximat seria una cosa així com ‘Relaxa’t’, prou equivalent al seu take it easy que s’usa molt més, fins el punt de ser el títol d’una cançó prou exitosa dels Eagles.
Ara bé, vostès es demanaran perquè els explico jo tota aquesta història si aquí ni els surfistes ni els winsurfistes ni les caixeres del Condis se saluden d’aquesta manera. Doncs si en parlo és perquè hi ha un que sí que ho fa, i a tothora, fins el punt que la majoria del personal es creu que es un invent propi, una marca de la casa. Em refereixo, no cal dir-ho, o si, a l’amic Ronaldinho. El simpàtic crack del Barça ha posat de moda el hang loose entre nosaltres de manera que avui en dia pocs catalans –ni espanyols- quedaran per haver vist les mans del brasiler oferint un Shaka a la seva afició. La cosa ha arribat al punt que el diari esportiu ‘El mundo deportivo’ va repartir entre els barcelonistes un retallable publicitari amb la forma de la salutació hawaiana per tal que l’anessin bellugant al pas de l’autobús blaugrana ara fa uns dies en la rua de celebració de la darrera lliga.
No li retrec al senyor Gaúcho que saludi com li vingui en gana al camp, pel carrer o als anuncis de natilles, però no deixa de ser una nova demostració, una altra més, de l’estupidesa de les masses: milers de barcelonistes amuntegats als carrers de la ciutat movent aquella cartolina al pas del bus que passejava els jugadors dels seus amors creient fer la ‘salutació d’en Ronaldinho’. Això, com va dir l’altre dia en Miquel Agut, el meu confrare dels esports d’aquesta casa, pre-filòleg i barcelonista de militància provada, és de ‘papanates’, una paraula no normativa (millor bajoc o sòmines), però que quadra perfectament amb el que estem dient. Per cert, recordin-me que un dia d’aquests reflexioni sobre per què semblen més potents els insults i els renecs en castellà que no pas en català.
Al que anàvem: la gent s’empassa qualsevol cosa que comença a córrer de boca en boca fins que a força de dir-la acaben convertint-la en una mena de veritat paral·lela, molt més agradable de creure que no pas l’altra, cosa que saben molt bé alguns polítics. És molt més còmode assumir com a vàlida una imatge amb l’únic esforç de veure-la repetida mil vegades a la publicitat que no prendre’s la molèstia d’investigar una mica, ni que sigui per internet o, com a mínim, preguntant.
I així va tot plegat. Que t’hi jugues Mari Pili que la meitat de la torçida barcelonista de l’altre dia veient aquella cheer leader dels Buccaneers dirien amb orgull: “Mira! Saluda com en Ronaldinho!. És que aquests ianquis s’ho copien tot!”