L'ascens. 29 de Maig del 2006

Els que em coneixen saben que servidor i el futbol som una mica com l’aigua i l’oli, és a dir, que difícilment ens trobaran barrejats. Sé que escrivint això corro el risc de ser titllat de bitxo rar –com si a aquestes alçades de la pel·lícula això fos una novetat a la meva vida-, però què volen que els hi digui? Probablement el fet que cap atalaiador de Futbol Club Barcelona em volgués fitxar després de veure’m jugar a aquells partits de la Plaça Nova de Premià dels primers anys setanta deu de tenir alguna relació amb aquesta actitud de fredor.

Les darreres setmanes s’han respirat sobredosis d’eufòria futbolística a cada cantonada del país de forma que ha estat impossible evadir-se de la febrada col·lectiva per molt d’esforç que un li volgués posar. Arribada la final de la Champions de París servidor tenia fins a quatre alternatives diferents per reunir-me amb gent per veure el partit –hi ha revetlles o caps d’any sense tanta varietat d’opcions- i, finalment instal·lat en el sopar de convocatòria més antiga, vaig cridar, saltar, patir i fruir el partit com qualsevol persona humana allà present, sense que això desmenteixi el que he explicat al primer paràgraf ja que estic segur d’haver dormit, com sempre, tan malament o tan bé independentment de que Belletti hagués batut o no al porter de l’Arsenal. Una altra cosa és que expressi les meves majors simpaties a iniciatives tan radicalment parapsicològiques com la Penya Barcelonista Winston Bogarde de Premià de Mar, o el corrent de suport sorgit del programa Sound System de Ràdio Premià de Mar cap a la selecció nacional de Trinitat i Tobago de cara al proper mundial de futbol d’Alemanya: Calipso power!

Dit això, el que m’ha decidit a dedicar aquesta homilia a aquest sac de tòpics que és el futbol no ha estat tant la Lliga o la Copa d’Europa assolides pel Barça sinó l’ascens aconseguit pel Club Esportiu Ricoh Premià el passat 21 de maig, o més aviat, la reacció dels premianencs davant d’aquesta gesta. Per motius professionals vaig haver de seguir la transmissió del Banyoles–Premià per Ràdio Premià de Mar del meu confrare Miquel Agut, fins el punt que vaig arribar a patir per a la seva salut quan el sentia esgargamellar-se d’aquella manera, especialment arran del segon gol del Ricoh Premià que significava l’ascens a la Tercera Divisió.

La qüestió és que acabat el partit l’expedició del Ricoh Premià havia de ser rebuda a la Plaça de l’Ajuntament per les autoritats locals i pels seus seguidors. Com que la meva tasca consistia en cobrir tècnicament aquesta rebuda, vaig ficar la Unitat Mòbil de la Ràdio a la Plaça a l’espera de l’arribada de la torçida premianenca. La veritat és que mentre conduïa cap a la Plaça em preocupava la manera d’acostar el cotxe entre la gent fins a la balconada de l’Ajuntament per tal d’assegurar que els cables dels micros arribessin sense problemes a la balconada, de manera que calculeu la sorpresa quan vaig trobar la plaça en estat tan desèrtic com l’interior de la meva nevera un divendres a la nit. Allà hi era el mestre Martí Rosselló apurant en solitari la darrera cervesa del finde a la terrassa del Bar de la Plaça, aliè a la moguda futbolera anunciada. Hi havia també quatre membres del govern municipal inclòs l’Alcalde –ningú de l’oposició- fent temps al mateix bar propietari de la terrassa on s’estava en Martí. Dic jo que tenint present els darrers incidents a Canaletes, asseguraven l’escenari quatre policies municipals, un d’ells de paisà, i finalment, parafrasejant els Rodríguez, hi havia una rossa boja que potser no ballava sola fins a la matinada com la de la cançó, però sí que parlava amb tothom amb vocalització insegura dient, en tot cas, moltes bajanades.

I això era tot. Van arribar els jugadors amb el personal tècnic i directiu que els acompanyava, van pujar a la balconada de l’ajuntament amb les seves cançons, van malbaratar una ampolla de cava ruixant els que es van quedar a baix i els quatre romàntics que s’hi havien afegit –la rossa ja havia fugit-, i aquí es va acabar la festa, per dir-li d’alguna manera.

No sé si els coets i el cava s’havien exhaurit el dimecres anterior i amb ells les ganes de celebracions futbolístiques, però la veritat és que em va semblar molt trist. Aquells xavals que cantaven a la balconada de l’Ajuntament no tenen el glamour dels jugadors del nou Dream team, ni la seva pasta, que a banda de matar-se als entrenaments i en partits que en determinades categories semblen batalles dignes de El Senyor dels Anells, tenen el seu curro de dilluns a divendres. Ves per on, són els nois de casa i s’han trencat la cara per l’equip i pel poble. No costava res baixar a aplaudir-los una estona: Clap, clap, clap... S’ho havien ben guanyat.