Segrestadors. 21 d'Agost del 2006

Era el 28 de juliol passat, divendres. Viatjava jo en autobús per la rodalia de Saragossa quan em va sonar el mòbil. Era la meva filla que em trucava des de l’aeroport del Prat. Havia tingut la mala idea d’anar a passar el cap de setmana a Toledo amb el seu xicot i, il·lusos ells, pretenien arribar en avió a la capital de Castella la Manxa. El quadre que m’explicava ja el van conèixer vostès en les informacions que van anar sortint pels mitjans de comunicació: vols aplaçats o cancel·lats, cues interminables, nervis, baralles, crits i moltíssima santa indignació.

La meva filla i el seu company van aconseguir arribar a Toledo el diumenge a les quatre de la matinada per tornar a Barcelona el mateix vespre. Dilluns havien de treballar. I si els parlo d’ells és perquè va ser el cas que em va tocar més a prop, perquè els afectats es van comptar per milers.

Vostès recordaran de què anava la cosa: els treballadors de terra d’Iberia en lluita pels seus llocs de treball. És a dir: una vaga. Ja sabem, i està bé que així sigui, que la vaga és un dret reconegut fins i tot a la Constitució. Moltes vegades és l’única eina que els resta als treballadors per lluitar pels seus drets, per exigir millores laborals necessàries i per evitar injustícies flagrants, situacions aquestes que es donen massa sovint, i no només al nostre país. És cosa sabuda que el capitalisme salvatge avança arreu com els exèrcits de Mórdor. Però una cosa és una vaga, una protesta legítima generalment mereixedora de simpaties i fins i tot de solidaritat, i una altra és un segrest que, segons tinc entès, té un tractament prou diferent, fins i tot dins del Codi penal.

Perquè ja m’explicaran vostès quina altra definició té el fet que un grup de persones organitzades ocupin les pistes d’un aeroport internacional bloquejant temeràriament el seu ús en un dia d’operació sortida, retenint a milers de persones, no cal dir que en contra de la seva voluntat, no només al propi aeroport sinó a desenes d’altres instal·lacions aèries a Europa, motivant pèrdues milionàries a les administracions i als particulars que van perdre connexions amb altres vols, circuits o creuers. Mirin aquest pobre home que vaig sentir a la ràdio que tornava de Londres a Barcelona i que va haver de volar fins a Alacant i, un cop allà, llogar un cotxe per poder tornar a casa. I aquest estava fora treballant, la mateixa situació en què es van trobar un munt de passatgers als quals la vaga, o diguin-li com vulguin a aquest desori, els va impedir d’assistir a reunions, tancar negocis, etc.

Total que si per comptes de voler conservar la feina haguessin fet el mateix però per demanar l’alliberament dels presos polítics del Kazajstan (és un dir), als GEOs els hagués mancat temps per desplegar-se rotllo Bruce Willis a l’aeroport de Dulles a la segona part de La Jungla de Cristal. De fet no han mancat veus que han demanat responsabilitats polítiques per la no intervenció de les forces de seguretat per restablir el funcionament de l’aeroport.

Aquests fets han estat la gota que ha acabat de vessar el got pel que fa a les vagues salvatges al sector del transport de viatgers, i ja em sabran disculpar els defensors a ultrança dels drets dels treballadors entre els quals, per cert, acostumo a contar-me. Quantes vegades no s’han trobat, per exemple, amb retards escandalosos dels trens perquè hi ha vaga de maquinistes o de qualsevol dels altres sectors professionals de la RENFE, amb el desgavell que això significa per milers d’altres treballadors que veuen trasbalsats els seus horaris amb els problemes que se’n deriven. Aleshores ve quan sents als responsables de les mobilitzacions apel·lant a la solidaritat dels treballadors en la seva lluita. Ves per on. Que se sàpiga, la solidaritat és un bell sentiment que s’ofereix des de la lliure voluntat individual. En cas contrari es una vulneració, una violació als drets de les persones i per aquí, estimats pàries de la terra, no hi passo. Ni la llei, ni la Constitució tampoc.

La cosa està com per llençar el barret al foc. La seguretat laboral és cada cop més una entelèquia al mateix temps que els treballadors perdem dia a dia poder adquisitiu davant les escalades dels preus, sobretot del petroli i de la vivenda. Estem envoltats de mileuristes que trampegen com poden i cada cop trobem més gent amb feina que entra dins dels nivells considerats com de pobresa. Precisament és aquesta situació la que demana de la major unitat dels treballadors per sobreviure a aquesta època complexa que ens ha tocat viure. L’egoisme, el radicalisme i la irresponsabilitat d’uns quants només reverteix en putejar més encara a la resta de currants. Que ho sapigueu, companys.