De professió: Caçador de nazis. 25 de Setembre del 2006

Quan jo era petit, els pitjors dolents de les pel·lícules, els malparits de catàleg, eren els nazis. També estaven els indis americans, però algun rar instint primari em deia, ja aleshores, que allò dels indis dolents i els blancs bons no estava del tot clar, tot i els esforços que per defendre aquest repartiment de papers havien fet Raoul Walsh i Errol Flynn a ‘Murieron con las botas puestas’.

Però allò dels nazis era d’una claredat aclaparadora, i el cas és què d’entre ells el més malvat no era al meu entendre ni Himmler ni Eichmann ni Goering ni Goebbles, Hess, Frank, Von Ribbentrop, o Keittel, ni tant sols el propi Hitler. El gran cabró era l’Àngel de la Mort, Josef Mengele, el metge que es va dedicar a experimentar amb presoners vius al camp d’Auschwitz amb l’excusa de la investigació científica.

He de dir que vaig descobrir el personatge mitjançant la ficció. Va ser a una inquietant pel·lícula del 1978 que s’anomenava ‘Los niños del Brasil’, basada en la novel·la d’Ira Levin del mateix títol. Molts de vostès la recordaran amb un Mengele magistralment interpretat per Gregory Peck que va recrear aquí un dels pocs papers de pervers de la seva carrera. A ‘Los niños del Brasil’ el doctor Mengele havia aconseguit clonar diverses vegades al mismíssim Führer Adolf Hitler. Imaginin el mal rotllo del platejament.

No ve ara al cas explicar com acaba la història, però sí que vull destacar l’altre protagonista de la pel·lícula, a banda del nen clonat que recordo que era d’un repel·lent més que considerable. Em refereixo al paper que interpretava Laurence Olivier: Ezra Lieberman, de professió caçador de nazis per compte pròpia. El senyor Lieberman, que a la novel·la de Levin es diu Yakov, estava directament inspirat en Simon Wiesenthal, algú de qui mai no havia sentit a parlar i que va ser el meu segon descobriment arran d’aquella pel·lícula de la meva adolescència. Un avi dedicat a la noble tasca de capturar nazis m’havia de caure bé forçosament.

Però la ficció és això, ficció, i Josef Mengele, el de debò, va morir el 1979 al Brasil amb la més absoluta impunitat, ofegat en un estúpid accident de platja. Tenia 67 anys. Malgrat la persecució a què el van sotmetre el Mossad israelià i el propi Wiesenthal, l’Àngel de la Mort no va acabar els seus dies a una forca a Israel com el seu correligionari Adolf Eichmann. Com a mínim, la persecució va privar a Mengele de tenir una plàcida vellesa. Ja és alguna cosa.

L’avi Wiesenthal anava pel món dedicat a amargar la vida a tants nazis fugits com va poder, i la seva tasca va aconseguir la presència davant dels tribunals de més de 1.100 criminals capturats a tot el món. Òbviament un resultat tan espectacular no s’aconsegueix amb la feina d’un sol home per sagaç que aquest sigui. Per això havia fundat el Centre de Documentació Jueva i el Centre que porta el seu nom. En tot cas havia de ser un individu peculiar. Ja l’havia perseguit la policia secreta soviètica, i al final va anar a parar al camp d’extermini nazi de Mauthausen. Allà va aconseguir sobreviure fins que els americans van alliberar el camp el 1945. En aquell moment Simon Wiesenthal pesava tant sols 45 quilos. Durant aquells anys havia estat recollint tantes dades com va poder sobre tot el que veia, anotacions que podrien servir per portar els seus carcellers a la justícia, naturalment sempre que hi hagués alguna mena de justícia després de la guerra.

Com que no va quedar satisfet amb els judicis de Nürenberg va iniciar la seva croada personal sota el lema ‘Justícia, no revenja’. Com va declarar en una ocasió: ‘Quan es miri enrera a la Història vull que la gent sàpiga que els nazis no van ser capaços de matar a milions de persones i fugir com si res’. Amb aquesta màxima va localitzar a Eichmann a Buenos Aires, i a Karl Silberbauer, que va portar a Ana Frank a Auschwitz abans de la seva mort a Bergen-Belsen. El mala peça d’en Silberbauer vivia tan ricament com a inspector de policia a Viena.

Simon Wiesenthal va morir el 20 de setembre del 2005, dimecres va fer un any. Tenia 96 anys i ja no es dedicava a buscar nazis fugitius. Havia abandonat la cacera el 2003 convençut que si encara quedava algun criminal nazi viu, aquest seria tan vell que difícilment el podrien jutjar. L’antiga víctima, el jueu pacient, l’Ucraïnès constant, havia guanyat la seva particular Segona Guerra Mundial.

Va ser un gran home, però la seva principal grandesa va raure en què va fer una tasca de la qual els governs, per desídia o interessos ocults, es van inhibir. Una situació malauradament ben actual a molts fronts, ara que ja no tenim a l’avi Simon.