El vell Marine. 18 de Setembre del 2006

M’han fet pensar en ell les imatges dels Infants de Marina espanyols desembarcant a Tiro, allà baix, al Líban, rodejats de nens somrients i de noies en bikini. Els de La Razón titulaven tot cofois divendres: ‘Marines españoles ‘toman’ la playa’. Ni que fos Normandia. Tant de bo tornin tan somrients com han arribat. En tot cas estic segur que llegint aquest entusiàstic titular, ell s’hagués fet un fart de riure. Un sarcàstic, i mesurat, fart de riure. El vaig conèixer quan vivia i treballava a La Jolla, a Califòrnia, i havia estat Marine.

Tot i que la feina de la farmàcia –Burns Drugs- em portava molt sovint a casa seva, no acostumava a veure’l. Normalment era alguna de les infermeres filipines que en tenien cura les que apareixien a la porta, recollien la bossa i signaven al meu full de lliuraments. Mentre esperava a la porta solia entretenir-me observant un quadre que hi havia a l’entrada i que representava caces dels Marines d’èpoques diferents, des de la Segona Guerra Mundial fins a l’actualitat, amb el retrat de pilots que destacaren en cada moment amb cada un d’aquells avions i la seva signatura al costat. La veritat és que aquell quadre em tenia fascinat.

La primera vegada que va sortir ell personalment a recollir el lliurament em va sorprendre la seva imatge. Suposo que m‘havia fet una idea d’ell com la del típic militar remugador, en permanent mala llet, de manera que em va desconcertar trobar un individu amable que recollia el sobre de paper amb els flascos de les píndoles al seu interior, comprovava el seu contingut i signava el meu full de control agraint-me el servei. D’altra banda em va admirar la seva alçada. Era un home altíssim i que, vell i malalt, a casa seva estant, vestia sempre amb absoluta pulcritud, amb corbata i americana i, penjat del trau de la solapa d’aquesta, la insígnia negra, vermella i daurada del Cos de Marines dels Estats Units.

Lligant caps, entre la imatge de l’avi i el quadre que tenia a la l’entrada de casa, vaig entendre que l’individu havia de tenir un munt d’històries al pap que valdria la pena d’escoltar. Però quan anava a casa seva era per feina i això, a Catalunya i a Califòrnia, implica sempre manca de temps. Em moria de ganes per preguntar-li, però el ritme de treball mai no em va donar l’ocasió.

Mai fins el meu darrer lliurament a casa seva. Estava a punt de tornar cap a Europa i, per tant, de deixar aquella feina, quan un divendres a la nit, un dia rúfol d’aigua, fred i vent com se’n veuen pocs a Califòrnia, vaig conduir fins a casa seva per portar-li medecines. Vaig sortir del Pick-up xop d’aigua amb la bossa de paper a la mà i va ser ell qui em va obrir la porta. En veure’m arribar d’aquella manera va esbossar un somriure agraït per rebre les seves medecines també a aquella hora i amb aquell temps. Per algun motiu, allà sota l’aiguat, vaig veure clara l’ocasió. Vam parlar sobre el quadre dels caces, i em va explicar que havia fet la Guerra Mundial; havia estat amb els Marines al front del Pacífic. No ho va dir amb altivesa, sinó amb l’expressió de qui té un carregament de records que diàriament s’escenifiquen al seu davant. No semblava tenir cap gana d’establir una llarga conversa, però tampoc no em va acomiadar ficant-se a casa seva com havia fet altres vegades. Es va quedar allà al porxo, protegit de la pluja, mentre jo em mullava com un ànec. Em va semblar que encara podia exprimir més l’instant, així que vaig dir-li què allò devia d’haver estat molt dur. No em va mirar. Va quedar-se amb la mirada perduda a la pluja, veient coses que, dic jo, havia de dur-se amb ell a la tomba, i aleshores va sacsejar el cap i va contestar. ‘Vam fer el nostre camí’. I sense deixar de mirar a un punt inconcret de la nit va afegir: ‘Vosaltres, els de Burns, no us atureu mai, eh?’ I a mi, no sé d’on, em va sortir ‘No senyor. Sempre lluitant, senyor’. El cos em demanava d’acomiadar-me fent-li la salutació militar. Per suposat, no ho vaig fer.

Finalment el vell va tornar a l’any 2001, em va desitjar que passés una bona nit i es va ficar a casa seva. I jo vaig tornar al meu Pick-up deixant anar aigua per tot arreu, i abans de tornar a arrencar em vaig quedar reflexionant sobre aquella estranya conversa. I allà assegut, al final d’aquell cul-de-sac de La Jolla, de seguida vaig entendre perquè m’havia emocionat aquell ‘ Vam fer el nostre camí’, molt més que qualsevol de les moltes narracions bèl·liques que l’home devia de guardar al seu disc dur. I era perquè l’avi m’havia fet entendre que ells no van ser pas herois, sinó només gent que va fer el que s’havia de fer en aquell moment. Justament el que jo, salvant totes les distàncies, potser sense adonar-me per la força de la rutina, estava fent aquella nit sota aquell aiguat, i que el vell Marine em va voler fer veure.