El fantasma dels Butaca. Dilluns, 20 de Novembre del 2006

- Aquest conte va ser radiat per Ràdio Premià de Mar la nit de la Gala dels Premis Butaca del 2005. La Gala dels Premis es fa aquesta nit a Viladecans -

Erik presenciava la gala des d’un racó ombrívol del Poliesportiu, lluny de les taules engalanades on els espectadors seguien el lliurament dels premis i els espectacles que se succeïen a l’escenari. No deixava de semblar-li curiós que tot plegat esdevingués a una pista esportiva, un recinte a priori tan allunyat del món del teatre o de l’òpera com era aquell on s’havien de lliurar els premis Butaca.

Els premis Butaca! l’Erik sacsejà el cap incrèdul. Quina mena de premi era aquell? Una butaca de pasta de paper lliurada a un poliesportiu de l’extraradi de la ciutat! El turmentat músic estava, però, neguitós. La gran soprano Christine Daaé, la diva de la qual ell era el seu secret protector... i enamorat, havia estat premiada com a millor actriu de musicals. Feia vint minuts que ella havia pujat a l’escenari a recollir aquell curiós objecte en forma de seient de la mà d’Àngel Pavlowsky. Erik no havia prestat atenció al monòleg còmic amb el què l’actor argentí havia delectat els presents, pendent tant sols del moment en que el sobre seria obert i el nom de Christine volaria entre les taules del públic i els estudis mòbils de les ràdios. Quan aquest finalment sonà, Erik sentí una profunda i silenciosa alegria, tant sols enfosquida en veure com el seu etern rival, en Raül, Vescomte de Chagny, portava la Christine de la mà fins l’escala que donava accés a l’escenari.

Erik havia vist la Christine recollir premis arreu d’Europa, sempre des de les ombres i la màscara blanca a les quals havia estat condemnat per la seva terrible deformació. L’Erik hauria seguit a Christine a una actuació o a un lliurament de premis encara que fos a l’Infern, però aquella nit era especial. Era la primera vegada que el seu musical ‘Christine’, naturalment dedicat a la seva estimada, era nomenat per a un premi popular. Les crítiques havien estat excel·lents des de la nit de l’estrena, i no només pel grup d’actors encapçalats per madame Daaé, sinó també pel seu llibret, la seva millor obra, sens dubte, a la que havia dedicat els darrers anys de la seva vida, escrit en nits enfebrades als soterranis del Palau de l’òpera on tenia les seves habitacions.

Hi havia, amés, un element amb el qual l’Erik no hi havia comptat i que havia disparat la popularitat del musical, i era el fet que el llibret fos anònim. Ell mateix havia trobat la manera de fer arribar l’obra a un productor sense desvetllar la seva identitat i aquest de seguida va entendre que només Christine Daaé podia protagonitzar aquell drama romàntic tan sublim. El misteri sobre l’autoria del musical, sobre qui podia haver estat capaç de composar aquells passatges musicals tan intensos i escrit aquells versos tan descarnats, va ser la millor publicitat per a una obra que, per la seva pròpia qualitat, no la necessitava.

Arribà el moment del lliurament al premi al millor musical. La Glòria Cid i en Toni Martín, eterns presentadors de la gala, feren pujar a l’escenari a la Marta Marco, premi a la millor actriu de musical en l’edició anterior. Una pantalla gegant projectà una presentació de Power point amb les dades dels quatre candidats, i entre ells ‘Chistine’. Marta Marco s’acostà al faristol, obrí el sobre i recità la frase “La butaca és per a ... ‘Christine’”. Sota la fanfàrria de la música tot el públic aplaudia esperant veure qui pujaria a recollir el premi. Passaren un parell de minuts i Marta Marco encara esperava mirant-s’ho tot amb la Butaca a la mà sense saber massa bé quina cara posar. Només uns instants després, i de nou de la mà del Vescomte de Chagny, Christine Daaé pujà les escales de l’escenari i recollí la butaca d’una alleujada Marta Marco. Després la diva s’adreçà als micròfons i agraí el premi i cercà les paraules més dolces per dir que aquella Butaca no podia ser per ningú altre que per l’autor del llibret, algú amb una sensibilitat fora del comú que havia escrit aquella obra tan bella, ho sabia molt bé, només per ella, quelcom que Christine Daaé, agraïda, mai no havia d’oblidar. I dit això llençà un petó a l’aire acompanyat pels seus dits i adreçat a l’anònim compositor de l’obra mentre els presentadors de la gala, els tècnics i el públic, ara dempeus, iniciaven un llarguíssim aplaudiment amb crits de ‘l’autor’, ‘l’autor’, ... i els focus escombraven el poliesportiu a la recerca d’un misteri.

En aquell moment, amb les emocionades paraules de Christine encara vives a les seves oïdes, envoltat dels sincers aplaudiments d’aquell públic dret al pavelló d’esports de Premià de mar, invisible al seu racó ombrívol, Erik se sobresaltà en sentir com una llàgrima lliscava sota la seva màscara blanca.