Pirates de Festa Major

PIRATES DE FESTA MAJOR

A Premià de Mar els veïns donen la benvinguda als Pirates per celebrar la seva arribada durant la Festa Major, encara que de vegades sigui amb símbols més caribenys que no pas berberiscs. A dalt, l'Ajuntament després de ser pres pels pirates.

La majoria dels habitants del petit barri de pescadors dormen en la calorosa nit mediterrània. En la seva majoria són pescadors que l’endemà, abans no hagi sortit el sol, hauran arrossegat a mar les petites barques des de les platges per anar a llençar les xarxes Mediterrani endins. La lluna ha sortit esplèndida aquesta nit i aquest fet omple amb un sentiment màgic els cors de la jove parella que corre amb sigil per la platja per anar a estimar-se entre les barques. Ella i ell s’han esmunyit de les seves llars de manera clandestina: encara no gosen confessar als pares la relació que mantenen des del Nadal. Ella té quinze anys; ell encara no disset.

És just quan arriben al seu amagatall que un núvol sembla voler regalar-los un extra d’intimitat i es posa davant de la lluna enfosquint l’escena. Però quan tot just s’han fet uns petons, tímids encara, un soroll que arriba del mar els crida l’atenció. És un xipolleig rítmic i constant. Tots dos han nascut a tocar de platja i saben que cap peix no fa aquest soroll que comença a créixer per sobre del so de les onades, i cap barca de pesca del poble pot estar a mar a aquelles hores. Els dos adolescents escodrinyen la foscor a la recerca de l’origen d’aquell so quan el núvol que els havia emparat de les mirades de la lluna segueix el seu camí i permet que tota la llum de la dama de la nit caigui de nou sobre la platja. Aleshores, els veuen. Dos xabecs de tres pals es retallen sobre l’horitzó fosc amb les veles recollides. Des de les embarcacions, un grup d’esquifs plens d’homes silenciosos armats amb simitarres cavalca sobre les suaus onades en direcció a la platja. Els pirates els estan atacant!

Només es donen temps per una consulta mútua mirant-se els ulls per, de seguida, aprofitar que les barques de pesca els amaguen dels atacants per córrer cap a les primeres cases, les més properes a la platja, i picar la porta per despertar els veïns. Ja no es tracta de dissimular: cal fer tant de soroll com sigui possible per despertar tothom i organitzar alguna mena de defensa davant l’imminent atac. Com a mínim, que els berberiscs no trobin la gent dormint indefensa als seus llits. Els sorolls i els crits comencen a estendre’s de casa en casa i les espelmes il·luminen els interiors de les barraques dels pescadors. Les mateixes flames serveixen per encendre torxes i els homes surten de les cases amb pals, espases, ferros, forques i tota eina que pugui servir d’arma. No és la primera vegada que els pirates ataquen la petita comunitat, però sí la primera en què els agafen tan desprevinguts i tan desemparats. En altres ocasions la torre de Burriac havia advertit els vaixells berberiscs a temps i havia encès les fogueres d’alarma. Aleshores els pescadors havien preparat una defensa ferma amb l’ajut dels pagesos de dalt i d’alguns homes d’armes. Avui, però, els xabecs s’han pogut apropar inadvertits i ara el desembarcament és imminent. Tots saben que la lluita serà dura i cruenta. Viure a tocar del mar, lluny del refugi de les zones més altes, comporta aquests riscs. A més, aquesta vegada estan sols.

Els homes avancen cap a la costa per fer allà mateix una primera línia de defensa. Si guanyen una mica de temps, potser les dones i els menuts tindran una oportunitat de pujar a buscar refugi al poble de dalt. Quan arriben a la platja coincideixen amb l’arribada dels primers esquifs i els més agosarats són els primers a saltar sobre els pirates fent grans crits i descarregant l’espasa a tort i a dret. També són els primers a morir.

Cinc segles després d’aquests fets, l’alcalde de la ciutat en què s’ha convertit aquell barri de pescadors ha declarat a l’emissora local que la nit anterior un escamot pirata, probablement un comando de reconeixement, havia desembarcat a la localitat a fer les primeres malifetes, demostrant la imminència d’un desembarcament a gran escala. L’alcalde ha demanat que tothom s’armi i que aquesta nit baixin a la platja a tractar de repel·lir l’atac.

En el moment d’escriure aquesta pàgina, centenars de ciutadans –aquesta vegada homes, dones i nens- han baixat a la platja seguint les ordres del primer edil a formar una línia de defensa que, tothom sap, serà superada per un enemic superior en número, armament i moral de combat. Venen a prendre la vila, com fan cada any per aquestes dates i inexorablement la prendran. Durant els propers dies seran els amos de la població i els ciutadans haurem de seguir la seva llei: diversió, disbauxa, concerts i balls, i fins i tot una bona colla correran despullats pels carrers en la seva activitat més transgressora.

Aquesta vegada, però, l’atac és incruent i a més tots, ells i nosaltres, sabem que diumenge els farem fora i recuperarem la ciutat, només per trobar-los a faltar fins l’any vinent, en una altra Festa Major de Premià de Mar.

Malauradament no hi ha pel·lícules que parlin dels pirates berberiscs, o al menys no tantes ni de bon tros com les que s’han fet darrera dels bucaners de tot pelatge que feien vida per Tortuga o Maracaibo i tots aquells llocs. En el vídeo no he pogut defugir les imatges dels ‘Pirates del Carib’ d’en Gore Verbinski amb en Johny Depp, però al menys la cançó és la que cita Robert Louis Stevenson a ‘L’illa del tresor’. Ja saben: Quinze homes sobre el bagul del mort...

El fantasma dels Butaca. Dilluns, 20 de Novembre del 2006

- Aquest conte va ser radiat per Ràdio Premià de Mar la nit de la Gala dels Premis Butaca del 2005. La Gala dels Premis es fa aquesta nit a Viladecans -

Erik presenciava la gala des d’un racó ombrívol del Poliesportiu, lluny de les taules engalanades on els espectadors seguien el lliurament dels premis i els espectacles que se succeïen a l’escenari. No deixava de semblar-li curiós que tot plegat esdevingués a una pista esportiva, un recinte a priori tan allunyat del món del teatre o de l’òpera com era aquell on s’havien de lliurar els premis Butaca.

Els premis Butaca! l’Erik sacsejà el cap incrèdul. Quina mena de premi era aquell? Una butaca de pasta de paper lliurada a un poliesportiu de l’extraradi de la ciutat! El turmentat músic estava, però, neguitós. La gran soprano Christine Daaé, la diva de la qual ell era el seu secret protector... i enamorat, havia estat premiada com a millor actriu de musicals. Feia vint minuts que ella havia pujat a l’escenari a recollir aquell curiós objecte en forma de seient de la mà d’Àngel Pavlowsky. Erik no havia prestat atenció al monòleg còmic amb el què l’actor argentí havia delectat els presents, pendent tant sols del moment en que el sobre seria obert i el nom de Christine volaria entre les taules del públic i els estudis mòbils de les ràdios. Quan aquest finalment sonà, Erik sentí una profunda i silenciosa alegria, tant sols enfosquida en veure com el seu etern rival, en Raül, Vescomte de Chagny, portava la Christine de la mà fins l’escala que donava accés a l’escenari.

Erik havia vist la Christine recollir premis arreu d’Europa, sempre des de les ombres i la màscara blanca a les quals havia estat condemnat per la seva terrible deformació. L’Erik hauria seguit a Christine a una actuació o a un lliurament de premis encara que fos a l’Infern, però aquella nit era especial. Era la primera vegada que el seu musical ‘Christine’, naturalment dedicat a la seva estimada, era nomenat per a un premi popular. Les crítiques havien estat excel·lents des de la nit de l’estrena, i no només pel grup d’actors encapçalats per madame Daaé, sinó també pel seu llibret, la seva millor obra, sens dubte, a la que havia dedicat els darrers anys de la seva vida, escrit en nits enfebrades als soterranis del Palau de l’òpera on tenia les seves habitacions.

Hi havia, amés, un element amb el qual l’Erik no hi havia comptat i que havia disparat la popularitat del musical, i era el fet que el llibret fos anònim. Ell mateix havia trobat la manera de fer arribar l’obra a un productor sense desvetllar la seva identitat i aquest de seguida va entendre que només Christine Daaé podia protagonitzar aquell drama romàntic tan sublim. El misteri sobre l’autoria del musical, sobre qui podia haver estat capaç de composar aquells passatges musicals tan intensos i escrit aquells versos tan descarnats, va ser la millor publicitat per a una obra que, per la seva pròpia qualitat, no la necessitava.

Arribà el moment del lliurament al premi al millor musical. La Glòria Cid i en Toni Martín, eterns presentadors de la gala, feren pujar a l’escenari a la Marta Marco, premi a la millor actriu de musical en l’edició anterior. Una pantalla gegant projectà una presentació de Power point amb les dades dels quatre candidats, i entre ells ‘Chistine’. Marta Marco s’acostà al faristol, obrí el sobre i recità la frase “La butaca és per a ... ‘Christine’”. Sota la fanfàrria de la música tot el públic aplaudia esperant veure qui pujaria a recollir el premi. Passaren un parell de minuts i Marta Marco encara esperava mirant-s’ho tot amb la Butaca a la mà sense saber massa bé quina cara posar. Només uns instants després, i de nou de la mà del Vescomte de Chagny, Christine Daaé pujà les escales de l’escenari i recollí la butaca d’una alleujada Marta Marco. Després la diva s’adreçà als micròfons i agraí el premi i cercà les paraules més dolces per dir que aquella Butaca no podia ser per ningú altre que per l’autor del llibret, algú amb una sensibilitat fora del comú que havia escrit aquella obra tan bella, ho sabia molt bé, només per ella, quelcom que Christine Daaé, agraïda, mai no havia d’oblidar. I dit això llençà un petó a l’aire acompanyat pels seus dits i adreçat a l’anònim compositor de l’obra mentre els presentadors de la gala, els tècnics i el públic, ara dempeus, iniciaven un llarguíssim aplaudiment amb crits de ‘l’autor’, ‘l’autor’, ... i els focus escombraven el poliesportiu a la recerca d’un misteri.

En aquell moment, amb les emocionades paraules de Christine encara vives a les seves oïdes, envoltat dels sincers aplaudiments d’aquell públic dret al pavelló d’esports de Premià de mar, invisible al seu racó ombrívol, Erik se sobresaltà en sentir com una llàgrima lliscava sota la seva màscara blanca.

La revetlla. 26 de Juny del 2006

Quan van arribar era ja ben passada la mitja tarda. Barrejades amb la resta dels banyistes, ningú no va parar atenció en elles tot i arribar nues, potser perquè van tocar terra a la platja de la Musclera, a Arenys de Mar on, com es sabut, tothom hi fa vida nu. Amples somriures blancs es dibuixaven a les seves cares en una expressió d’alegria, la que se sol posar quan un arriba a un lloc desitjat després d’una llarga absència. Tot un llarg any, en aquest cas.
Sense intercanviar una sola paraula entre elles, es donaren la mà per passejar juntes per la vora del mar sentint com les suaus onades anaven a petar als seus turmells, decorats amb petites petxines unides per fils d’argent. En la seva passejada gaudiren mirant la gent sense que ningú no se sentís incòmode pels seus alegres esguards; alguns potser les ignoraren, però la majoria les retornà el somrís amb un gest de salutació, o bé de complicitat. Era impossible sentir-se violent davant d’aquelles dones. Caminaren així fins als búnquers de la Guerra civil que divideixen la platja amb les roques que els fan de fonaments. Algú amb la seva entrenada vista podia veure des d’allà el cementiri de Synera a l’esquerra, sobre el turó, i lluny al fons, la gran foguera que havia de cremar al vespre, així com l’escenari on actuaria l’orquestra. Elles miraren el sol per calcular l’hora que era; quedaven dues hores ben bones abans no arribessin els altres, de manera que estiraren els seus cossos sobre la sorra calenta i dormisquejaren deixant que els darrers raigs solars de la tarda joguinessin amb la seva pell.
El seu somni es tallà de cop quan les rodejaren tres figures. Eren dos homes i una dona que les observaven amb una expressió de joia similar a les que tenien elles quan trepitjaren terra. Les dues dones s’aixecaren i s’abraçaren amb els tres Muntesos, nusos com elles, bruns de cabells i de pell, d’apreciable musculatura a cames i tors. La dona que arribà amb els nous portava una bossa de cuir de la qual va extreure peces de roba per a tots cinc: lleus vestits d’una gasa verdosa i transparent per a elles; pantalons de pell per a ells, sandàlies de cuir per a tots.
Així vestits s'adreçaren fins a la gran foguera que ja cremava al final de la Riera d’Arenys envoltada de gran quantitat d’humans que l’observaven embadalits, o que llençaven coets i petards a l’aire. El foc: un antic regal dels Déus que també pot destruir, com molt bé saben els Muntesos que l’observen seriosos sabedors que aviat hauran de lluitar contra ell als boscos. Per a les Nedadores, però, com a sentinelles del mar que son, les flames de Sant Joan son les úniques que els és permès de gaudir, sempre a aquell punt, sempre a la revetlla del Solstici d’Estiu, i per això les miren, agafades de la cintura, amb llàgrimes d’emoció lliscant per les seves galtes.
Al seu voltant, els humans, però també aquells Éssers que els humans no poden veure, però que ells reconeixen i saluden amb una inclinació de cap: dones d’aigua, gnoms, fades, esperits, fantasmes o follets, per citar-ne només alguns.
Quan el foc comença a decaure, i amb ell la seva fascinació per les flames, és la música la que més els crida l’atenció i amb ella deixen que els seus cossos es deixin portar amb moviments que mai no han après, però que porten als seus gens des dels dies antics en que els Pares es van creuar amb els mortals per crear-los a ells, els Vigilants. Mentre es diverteixen veient i imitant els balls dels humans, els altres Éssers executen danses que ja es ballaven al Planeta molt abans que el primer home trepitgés el terreny que avui creu dominar.
El ball i la música fa que les hores corrin massa de pressa per aquells que només disposen d’una nit per gaudir d’una encarnació humana. Les primeres llums apareixen ja per l’horitzó i les Nedadores entenen que a Heraklion i a La Valletta ja és de dia. És el temps de marxar. Tots cinc caminen per la platja fins creuar de nou la línia dels búnquers. A la platja hi ha multitud de petites fogueres i als xiringuitos hi ha música de DJs o de petits conjunts. Tots cinc es despullen –com han fet alguns humans al seu voltant-, i els vestits i els pantalons tornen a la bossa de cuir. Les abraçades, tristes ara, es repeteixen, i les dues Nedadores caminen mar endins fins saltar a l’aigua i nedar amb força abans de submergir-se. Els altres tres giren cua i cerquen el camí que els retornarà a la seva llar als boscos.
Comença un nou dia amb la clarejada i els Vigilants del mar i de les muntanyes, després de celebrar un nou Solstici com des de fa mil·lennis, tornen a les seves posicions a fer una feina que els humans els posem cada dia més difícil.