El projecte de la bruixa de Vallgorguina. Dilluns 06 de Novembre del 2006

Esport a banda, un dels motius principals que em porten a fer marxes de resistència de muntanya és el gaudi antropològic de la resta de la fauna que camina al meu voltant. Una sort de voyeurisme, si volen, emmarcat en un aparador de prova esportiva de llarga durada per la muntanya. Ja fa anys que m’hi dedico amb major o menor intensitat –formant equip Montaraz amb el meu confrare Marc Légolas-, i en aquest temps la meva col·lecció d’espècimens humanoides, amb els seus costums, rareses i curioses filosofies, augmenta a cada prova en la què participem.
La reina en aquest sentit és, no cal dir-ho, la Matagalls–Montserrat, potser perquè és la més famosa i té un considerable ressò mediàtic. El cas és que cada any acull alguns milers de caminadors, alguns d’ells veritables joies, com veuran. Ja d’entrada, la primera vegada que vaig intentar fer aquesta caminada, l’any de Nostre Senyor de 1988, em vaig trobar a Collformic amb un altre participant, a qui no havia vist en la vida, que em feia proposicions de caire sexual a practicar ‘en algun racó del camí’. Ja els dic ara que, tenint present el meu ínfim percentatge ‘homo’, i tot i sentir-me afalagat, vaig declinar la invitació del fogós caminador. En l’apartat eròtic situaríem també aquella noia que, en la mateixa edició de la marxa, travessava feliç el Pla de la Calma amb la lleugeresa que proporcionen unes sabatilles esportives, una samarreta de màniga curta i unes calcetes blanques. No em diran que no era una imatge ben deliciosa, i més en aquelles circumstàncies.
Tenint present que es tracta d’una prova de 83 quilòmetres, els més durs de cada barri també hi són presents, com ara aquell individu que marxava camí del Tagamanent amb l’uniforme complet de la Legió i al pas amb què solen desfilar amb la seva cabra els deixebles del general José Millán Astray. Personalment dubto que el legía arribés ni tant sols a Aiguafreda a aquell ritme, però l’home, al menys, li posava ganes. En una línia similar, en l’edició del 2003 vaig coincidir a un control amb una noia que lluïa tot el cap rapat i cap i cara pintats amb colors de camuflatge. Hom diria que se sentia deutora de la Tinent O’Neill dels Navy SEALs que interpretava la Demi Moore però, fins i tot de ser així, no li podria pas retreure a la mossa: són molts quilòmetres, moltes hores, la majoria de nit, i cada un es motiva per enfrontar la prova com millor li sembla. Només faltaria.
La meva darrera marxa de resistència, el 21 d’octubre passat, va ser la Marxassa que organitza l’Agrupació Científico-excursionista de Mataró. La patrulla fa un recorregut de 63 quilòmetres des de Sant Martí del Montseny fins a Mataró.
No entraré a valorar el què porta a cada un a dedicar quinze hores llargues a triscar muntanya sense més objectiu, en aquest cas, que retornar caminant al mateix punt d’on has sortit en autobús a dos quarts de sis d’aquell mateix matí. La lògica de l’absurd es troba darrera de cada fet esportiu, i més dels de resistència, però se suposa que, al menys uns quants, encara en som d’humans, i la lògica de l’absurd és inherent a la condició humana, ens agradi o no. I per molts anys sigui.
Potser això explica que aquell xaval de trenta-i-tants anys, amb una panxa que li penjava sobre el cinturó dels seus pantalons d’esports, es girés en mig d’una de les pujades més dures del camí cap al Corredor des de Vallgorguina, per arengar als que el seguíem parafrasejant Machado amb el crit: “Caminante no hay camino, sinó Estrellas en el bar”. Efectivament, dalt del Corredor hi ha un bar i la promesa d’una cervesa ben freda abans d’atacar la baixada final cap a Mataró fa sorgir energies d’on mai no ho hauries dit.
Però no només els caminadors sinó també els vilatjans que sorgeixen pel camí aporten elements dignes de ser recordats pels motius més diferents. Un dels més especials que he viscut en aquest sentit va ser a Vallgorguina -reconegut lloc de bruixes com és sabut-, i precisament durant la Marxassa. Sortint de l’esplanada on s’havia fet la botifarrada del dinar de la travessa, i buscant el GR que ens havia de dur cap al Corredor, vam passar pel que es coneix com a Carrer de la Vella. En un moment donat una iaia va sortir d’una porta i ens va demanar on anàvem. Nosaltres li vam respondre que ens adreçàvem a Mataró i llavors la dona va esclafir a riure mostrant-nos una boca desdentada. I mentre reia ens va advertir.
- Vigileu! Se us farà fosc abans no arribeu a Mataró!
No cal dir que els darrers deu quilòmetres nocturns de la Marxassa fins arribar a Mataró, els vàrem fer tenint ben present el Projecte de la bruixa Blair.