El McNaught en la seva recent visita

Visitants

Doncs mirin, aquest me l’he perdut, i creguin-me que m’ha sabut prou greu. El cas és que no hem coincidit en l’horari perquè apareixia just a la sortida del sol, moment en el qual, una de dues, o estic al curro o estic dormint. I a sobre, quan trobo el moment d’anar-lo a conèixer, va i està ennuvolat, que també és mala llet. Sembla que estava escrit que aquí l’amic viatger i servidor estàvem condemnats a no trobar-nos i, la veritat, dubto bastant que tinguem una altra oportunitat de coincidir perquè, segons llegeixo, el nostre visitant ens tornarà a saludar d’aquí 300.000 anys, setmana amunt, setmana avall.

Molts de vostès n’hauran sentit a parlar poc o molt d’ell i alguns fins i tot s’hauran interessat sobre el seu recorregut. El seu nom és McNaught-Hartley, de professió viatger sideral. Resumint: un cometa, en concret el ‘Gran cometa’ del 2007, com l’han anomenat alguns astrònoms.

Al cap i a la fi, ja ho sabem, estem parlant tant sols d’una bola de roca i gel que brilla en la seva proximitat al sol i que quan arriba a una cosa que se’n diu periheli, es dóna mitja volta i fins la propera, ves a saber quan. Però el cas és que a mi, per motius variats, mai no m’ha convençut una definició tan prosaica.

De fet la primera vegada que em va cridat l’atenció això dels cometes va ser quan encara era un crio i en una vella pel·lícula sobre la vida de Mark Twain vaig saber que el seu naixement, el 1835, i la seva mort, setanta-cinc anys després, van estar marcats pel pas del cometa Halley. Naturalment es tracta només d’una emocionant coincidència, però em va impressionar que la vida d’un personatge tan brillant com va ser l’autor de les aventures de Tom Sawyer quedés emmarcada entre dues visites d’aquest bòlid.

Molts anys després, mentre escrivia el meu conte El Infierno, vaig trucar a l’observatori Fabra de Barcelona perquè m’expliquessin a grans trets el què era un cometa i la seva relació amb els estels fugaços, ja que necessitava la informació per la meva història. Se’m va posar al telèfon un home de veu anciana, i en l’entusiasme amb que em va donar aquelles explicacions vaig entendre que el meu interlocutor se sentia feliç de que algú, encara que amb motius peregrins, s’interessés pels seus viatgers de l’espai. Em parlava un cop més de roca i gel, i de les restes que deixava anar per el calor que li produïa la proximitat amb el sol i que conformaven la seva cua, però ho feia com si m’estigués descrivint la gràcia i els encants d’una princesa de conte de fades. Aquell home no em parlava d’un estèril objecte volador sinó de quelcom que d’alguna manera posseïa vida pròpia. Potser part d’aquesta poesia es va concretar en el final màgic de El Infierno.

Per major coincidència, poc després d’aquesta conversa ens van visitar el Hale Bopp i el Hiakutake i a mi, contagiat de l’entusiasme d’aquell vell astrònom, em va faltar temps per organitzar patrulles nocturnes a Sant Mateu por observar el pas dels nostres il·lustres visitants. Em resultava fascinant veure’ls allà dalt, donant una falsa sensació de quietud, i pensar en el seu trajecte fins allunyar-se de nosaltres a distàncies tals que defugen de la física per entrar en el concepte de la pura filosofia, arribant al seu afeli, el punt més distant del Sol, en 150.000 anys per exemple, com l’amic McNaught, abans de girar per tornar cap aquí. No és fàcil d’assumir mentalment una distància com aquesta que, amb tot, és una minúcia en la globalitat de l’Univers. I en què poca cosa que ens convertim nosaltres quan et mous amb xifres com aquestes, amb les nostres misèries i les nostres estúpides pretensions de ser el centre de tot plegat. El melic de l’existència. Patètic.

Això mateix portat a la ficció ve a ser el que passa a Cita amb Rama, d’Arthur C. Clarke, on es munta un sidral de por per l’arribada al nostre sistema solar d’un asteroide que resulta ser artificial, tot i que no hi viatja ningú: n’hi ha que el volen investigar i n’hi ha que, directament, el volen destruir, no fos cas. Quan la tensió entre científics i militars és màxima, l’asteroide gira al voltant del Sol i se’n va tan ricament per on havia vingut deixant a tots plegat amb cara del que som: d’imbècils. Els nostres cometes poden ser, a diferència del Rama de Clarke, només pedaços de roca i gel, però cada un d’ells ens regala una valuosa lliçó d’humilitat cada cop que ens visiten. Això si és que la volem aprendre.

I si no quedeu-vos amb la frase de David Levy, el co-descobridor del cometa Shoemaker-Levy que es va estavellar contra Júpiter el 1996: "Els cometes són com els gats: tenen cua i fan el que volen". I nosaltres, mentrestant, mirem i badem.

L'Hospital de Veterans de San Diego. Al fons les instal·lacions de la UCSD i el Pacífic.

El veterà

Res, que el tio no aprèn. Li va la marxa, es veu, i ja pot l’home haver perdut unes eleccions, i ja li poden haver fet els amics del papà un informe que li apuntava un nord per on començar a sortir-se del vesper, que ell passa. I ja pot l’informe portar el nom d’un dur ex-marine texà com James Baker. Com si el signa el mismíssim Buffalo Bill. Ja ho diu ell: no és que sigui un fatxenda, és que de moure’s així, a Texas en diuen caminar. Amb un parell. I per començar a arreglar la situació res millor que enviar-hi 21.500 soldats més, que el que passava era que n’havien pocs, diu aquí el Ronaldinho de l’estratègia militar.
I jo que em pensava allà a principis de segle, il·lús de mi, quan tot aquest desori encara no havia començat, que llocs com aquell hospital per veterans, el VA Hospital de San Diego, s’anirien buidant a mida que les grans guerres anessin quedant enrera en el temps.
El cas és que la mateixa línia de bus que agafava per anar a la feina a la universitat, passava després pel VA Hospital, de manera que hi vaig passar sovint per davant, fins i tot el vaig arribar a visitar, però, sobre tot, vaig compartir viatge amb una bona colla d’aquests vells soldats els quals, curiosament, no solien tenir aspecte de poder triar entre agafar el bus o el Corvette, no sé si m’explico.
Em cridaven molt l’atenció els més iaios, els veterans de la Segona Guerra Mundial, molt dignes amb els seus barrets amb les insígnies de les seves unitats o de l’American Legion. Però els que més impressionaven, pel seu número però també per les seves ferides, no sempre físiques, eren els ex-combatents del Vietnam. Semblaven seguir d’uniforme, però no pas el militar com no fos alguna vella jaqueta caqui: sabatilles esportives, texans, samarretes i gorres de beisbol decorades amb noms carregats d’història com Da Nang, Hue o Saigon. Generalment eren gent silenciosa, d’aspecte prim i mirada vaguejadora, però quan a algun d’ells li donava per parlar, amb una mínima coherència, valia la pena d’escoltar les seves històries. I trobaven maneres ben curioses d’iniciar una conversa.
Era un dissabte i jo pujava en bus al campus amb la intenció de mirar el meu correu electrònic i anar després a la platja, de manera que vestia per a l’ocasió, amb sandàlies, pantalons curts i un barret que tinc que se li aixequen les ales a la manera aussie. I el barret va ser l’excusa d’aquell individu de grenyes i llargs bigotis que seia a la fila del costat per fer-la petar, al menys la mitja horeta que teníem de recorregut. Començà demanant-me si jo era australià, per allò del meu barret, per entrar directament en matèria amb la història que havia fet amics de l’exèrcit australià quan estava a Vietnam. Jo ni tant sols sabia que Austràlia hagués participat en el conflicte, cosa que vaig confirmar després, però l’individu semblava simpàtic i jo tenia ganes de sentir històries, de manera que el vaig seguir escoltant.
El tipus havia estat Marine, de Camp Pendleton, allà mateix al costat, a San Clemente, de manera que no havia pas anat massa lluny des que va tornar de la guerra. Resumint, allò que hem vist a tantes pel·lícules. Que un bon dia de finals dels anys seixanta el meu interlocutor havia sortit de patrulla amb el seu escamot -squad, deia ell-, i de cop i volta apareixen els Charlies (de les inicials en clau de ràdio Victor Charlie per Viet Cong), i ja saben: molt de bum-bum i de tacataca-tacataca i un d’aquells individus de barret cònic que me li clava tres forats de Kalashnicov al meu veí de seient al seu genoll dret, dos per sota i un per sobre la ròtula. I per il·lustrar l’explicació l’home es va aixecar el camal dels texans i em va ensenyar les tres cicatrius, ampliades per les marques que li havien deixat els cirurgians que el van operar fins a quatre vegades després d’aquell dia, la darrera després que, per si no en tenia prou, l’atropellés un cotxe a l’Sports Arena Blvd.
- És curiós –Em deia-. D’aquella gent m’ha quedat gravada la imatge de les sandàlies que portaven. Així, semblants a les que portes tu ara. – I aquí vaig pensar: ‘Ja està, Xavi. Ara aquí al col·lega li patinarà la biela, es creurà que ets un Charlie, traurà un matxet a l’estil Rambo i et deixarà llest per bistecs’. Però no. L’home va clavar la mirada al davant de l’autobús i es va limitar a dir. – Els meus companys van acabar amb ells -. I no ho va dir amb aire triomfalista, precisament.
M’hagués agradat molt preguntar-li què en pensava de que el president Bush enviés 21.500 soldats més a l'escorxador iraquià però, és clar, aleshores el desgavell mundial encara no havia començat. No obstant això, recordant el seu genoll i la seva mirada, em puc fer una idea prou aproximada de quina seria la seva resposta.

Un canti, dels de tota la vida

El canti

Aquesta historia la situaríem a una empresa ubicada a Barcelona i vinculada al món del tèxtil, cap allà dels anys cinquanta, quan el tèxtil català encara no havia entrat en la seva definitiva agonia i donava de menjar a moltes famílies del país.
La nostra empresa, tot i no ser una de les més importants de sector, tampoc no era de les que tancaven la categoria. Amb la seva fàbrica situada fora de la ciutat, en concret a Premià de Mar, a Barcelona mantenia les oficines centrals i uns magatzems. Es va donar el cas que a aquests magatzems va entrar a treballar un jove que acabava d’arribar de l’Aragó, d’un poblet de la província d’Osca. De fet, part de la família ja s’havia desplaçat en anys anteriors fins a Barcelona a la recerca de feina, així que el nostre protagonista tenia ja aquí dues germanes i un germà. Aquest darrer, però, va partir un desgraciat accident laboral que el va portar a la mort mentre treballava a la societat tèxtil ja mencionada. L’empresa, com a compensació, es va avenir a contractar l’altre germà per treballar als seus magatzems.
Superat el drama de la mort del germà, de la millor manera que es poden superar aquests drames, el jove aragonès s’anà fent a la vida de la ciutat i a la feina al magatzem. Les germanes, per la seva part, també prosperaren i així van poder obrir un forn de pa. Com podeu veure, una de tantes històries de les quals ens ha proveït la primera gran immigració cap a Catalunya, la dels anys cinquanta i seixanta, i de la qual molts de nosaltres en som descendents.
La vida anava passant doncs, i a la primavera la va seguir el seu estiu amb les seves calorades inherents. Podeu imaginar-vos que un magatzem pot no ser el lloc més fresc del món en plena canícula. El nostre jove treballador va recordar aleshores que al forn de les seves germanes hi havia un canti que s’havien endut des del poble a Osca, que els podria ajudar a superar aquelles calorades. Un canti dels bons, deia ell. I és que si sabeu alguna cosa de cantis estareu al cas que no tots mantenen l’aigua igual de fresca, ves a saber a causa de quin estrany prodigi. El seu canti era dels més refrescants que ell havia tastat i es va comprometre amb els seus companys a portar-lo al magatzem pel gaudi general.
I així va ser com l’endemà mateix el nostre jove entusiasta es va presentar al magatzem portant orgullós el giny que els havia de suavitzar aquelles setmanes de dura calorada a la feina.
El coneixement de l’existència i de les propietats d’aquell canti va superar les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. La visita al magatzem per fer uns glops del recipient eren, a escala dels nostres dies, com la paradeta per fer el cafè davant de la màquina de vending.
El cas és que anaren passant els dies a l’empresa, més suportables mercès als bons oficis del canti manyo, fins que va passar quelcom aparentment fútil, inapreciable en l’esdevenir natural de la vida, però que tindria conseqüències inesperades pels principals actors d’aquesta història. I va ser que, atenent al fet que si a un magatzem fa calor a un forn de pa en fa molta més, les germanes del nostre predisposat treballador li van exigir el retorn del canti al lloc on pertanyia.
Capmoix i decebut el noi va comunicar l’endemà als seus companys que tenia el trist deure de retornar el canti al forn de pa. Els treballadors del magatzem l’animaren dient-li que no s’amoïnés, que era comprensible i que, vista l’experiència, farien una col·lecta per comprar-ne un. Recolzat anímicament, el jove enfrontà content la jornada laboral desconeixedor de què la notícia de la marxa del cantí havia superat les parets del magatzem per estendre’s per altres departaments de l’empresa, des de les oficines fins els despatxos de la direcció. Quan el noi es disposà a marxar amb el canti li sortí al pas ni més ni menys que el gran cap, l’home el cognom del qual donava nom a la companyia. El president, amb veu severa, li digué que tot allò que entrava per les portes d’aquella empresa es convertia en propietat de la mateixa i que, per tant, el canti no sortiria per aquella porta.
Acorralat per la situació, el jove es mirà l’amo, pensà en les seves germanes i finalment observà el canti. Aleshores l’aixecà fins a l’alçada del cap, entre ell i el directiu, i el deixà anar perquè iniciés un lleu recorregut descendent que el portaria a acabar fent-se a miques contra el terra.
- Doncs s’ha trencat! – Diuen que va dir-li el treballador manyo al president.

L'escenari del meu déjà vu

Matins de diumenge

El cas és que diumenge passat, un dia radiant de sol primaveral com recordaran, vaig sortir disparat de casa a fer uns quants quilòmetres pel sender marítim en direcció sud-oest, com és el meu costum, quan passant per davant de Can Manent vaig tenir la sensació de quedar atrapat en un estrany déjà vu. No es vagin ara a pensar que hi havia res de parapsicològic en el fenomen, ni té res a veure amb la darrera pel·lícula d’en Denzel Washington. El tema era molt més senzill i mundà que tot això, i era que vaig recordar amb claredat trobar-me allà mateix, davant la Masia al Camí Ral, un altre diumenge assolellat fent la passejada del diumenge amb els pares i el meu germà... prop de quaranta anys enrera.

No és que recordés un diumenge concret, sinó un exemple de tots aquells en els quals les nostres passes ens portaven per allà, per aquell Camí Ral que, si mal no m’erro, en aquells temps era per a la majoria de la gent de poble només la Carretera, però per d'altres la Avenida del Generalísimo.

Hi ha una tendència important a omplir els diumenges de cerimonials que, a força de repetir-los, acaben convertint-se en rutines. És una predisposició que m’amoïna especialment; em sembla que ja hi ha massa rutines els dies laborables, però reconec que costa defugir-ne. En qualsevol cas ara, als meus quaranta-i-tants, procuro, no sempre amb èxit, de dotar els meus diumenges amb tanta fantasia com en sóc capaç, però quan era una criatura un podia despertar-se el diumenge al matí i saber amb aproximació mil·limètrica quins serien els grans traços del desenvolupament del dia. I la veritat és que aleshores m’agradava que fos així; un diumenge no era un diumenge sense certes coses.

Per començar, l’esmorzar. A casa s’esmorzava de valent els diumenges. Pel matí, el meu germà, o jo, o tots dos plegats, baixàvem a Cal Petit i compràvem brioixos, ensaïmades i coca, i de vegades nata, quan era l’època de les maduixes i la mare les servia amb sucre per les postres del migdia. Tinc entès que la tradició de les famílies importants de Premià era anar a Cal Petit a comprar les postres després de missa, però nosaltres érem més aviat de l’esmorzar. No devíem ser dels importants. Deu de ser per això, perquè no coincidíem a Cal Petit els diumenges, que encara vaig trigar molts anys en conèixer en persona a la senyora Ferrussola.

En qualsevol cas, els nostres esmorzars dominicals solien venir acompanyats dels discos de vinil que hi havia a casa, normalment música clàssica, Txaikovsky i alguna cosa de Chopin i Beethoven, i també sarsueles. És curiós, però quan hem fet a la Ràdio programes de música clàssica els diumenges al matí, se m’ha despertat una mena de reacció tipus experiments d’en Pavlov –ja saben, aquell dels gossos-, i em venien una ganes boges de fer-me un fart amb un d’aquells mítics esmorzars.

Però després de l’esmorzar venia la missa, una altra de les rutines dominicals. Crec que més que la missa, el que em molestava profundament era vestir-me per anar a la missa. Posar-me guapo, una mena de submissió del meu estil que significava l’antítesi a la roba que un es posaria per anar a passar-s’ho bé, que era com solia vestir, per exemple, els dissabtes. És clar que se suposava que a la missa no anàvem a passar-nos-ho bé sinó a cantar, escoltar el mossèn –em costava una barbaritat parar atenció al què deia- i a combregar, una cerimònia que rebia amb un cert alleujament perquè anunciava el final imminent de la celebració.

I després de la missa, la passejada. Mentre s’organitzava la reunió social de cada diumenge a migdia a Cal Petit, nosaltres tiràvem carrer de la Plaça, perdó, del General Mola, avall fins a la Carretera a buscar una mica de sol davant de Can Manent, que no era biblioteca ni res de similar. Però davant de Can Manent, a la Carretera, hi havia dos elements fonamentals d’aquells diumenges i que eren, de fet, els protagonistes del meu déjà vu de diumenge. El primer d’ells, a tocar de carrer de la Plaça (passo d’en Mola), era la xurreria, una gran capsa em sembla que vermella on, com el seu nom indica, feien xurros i fregien patates que després servien en bosses de paper de colors. I l’altre ingredient d’aquelles matinals era el quiosc d’en Graells, on recordo com si el veiés al meu pare comprant els fascicles de l’enciclopèdia Monitor de Salvat, i algun llibre de Tintín per a nosaltres.

Han passat prop de quaranta anys però, gràcies a la feliç rutina de tants diumenges passats, encara ara puc flairar escenes viscudes d’un diumenge solellós de principis dels anys setanta a Premià de Mar.

Celebració del cap d'any a Sydney

Quasi tres caps d’any en 24 hores.

El 30 de desembre del 2000 va ser un dia especialment emboirat a San Diego: la ciutat havia quedat coberta amb aquella mena de massa freda i humida que arriba del Pacífic com una fantasma tètric i gegantesc al què anomenen fog. Aquest va ser el motiu pel qual el 747 de la British que em retornava a la meva casa californiana de passar unes vacances a la meva casa maresmenca, no va poder enlairar-se del Phoenix Sky Harbor, on havíem baixat a passar els tràmits de la duana. La possibilitat d’obsequiar-me amb una nit a Arizona no entrava en absolut als meus plans, però no hi havia res a fer: després de tenir-nos més d’una hora a l’espera que canviessin les condicions meteorològiques –i de fer-nos jugar a fet i amagar amb el nostre equipatge-, ens van dir que la tripulació britànica, que de boira en deuen saber una estona, havia decidit suspendre el vol. En acabat cap a San Diego només seguíem servidor i tres científics també catalans, així que ens podrien encabir fàcilment en algun vol al matí següent.
Descartada la iniciativa d’un dels meus companys de retenció involuntària de llogar un cotxe per fer les 298 milles que ens separaven de San Diego, van optar per acceptar la proposta d’allotjament que ens feia la British Airways al Hilton que tenen al costat de l’aeroport. Aquests no s’estan –o no s’estaven al menys- de res.
A risc de semblar un poca pena, els diré que l’habitació de l’hotel era impressionant, d’una mida similar a la de l’apartament on visc, amb el seu bany enorme, una sala d’estar amb taula de despatx, microones, cafetera, nevera, sofà i televisor, i l’habitació amb un llit on hauríem pogut dormir àmpliament quatre persones –un veritable malbaratament de recursos, vaig pensar tenint present la meva imaginació per certes coses-, i la seva segona televisió.
Tot i el luxe, la veritat és que a penes vaig poder dormir, bàsicament mercès la col·laboració d’un treballador de la British que va voler trucar-me a les dues de la matinada per recordar-me que un autobús llençadora em vindria a buscar a les set per dur-me a l’aeroport, com si no m’hagués quedat clar. Vaig passar la resta de la nit nedant a aquella piscina de llençols de ras, aconseguint fer algun cop de cap fins que a les sis vaig optar per llevar-me, dutxar-me i veure les notícies per la tele. Vaig posar la CNN i em vaig trobar amb la sorpresa que estaven transmetent en directe els focs artificials que donaven la benvinguda a l’any 2001. Alguna cosa no quadrava: estava cansat i esmussat pel jet lag i la manca de son, però per res podia ser ja el cap d’any! Finalment la càmera de la CNN va obrir el pla i allà van aparèixer el Palau de l’òpera i el Harbour bridge de Sydney. Estava veient en directe el cap d’any d’Austràlia! Encara passarien 18 hores abans que celebressin el nou any a Phoenix, i 19 perquè ho fessin a San Diego. Però només 10 hores perquè la gent que havia deixat a casa es mengessin el raïm. Poques vegades com aquella matinada a Phoenix he tingut una consciència tan evident de la globalitat del planeta: venint d’Europa camí de Califòrnia, veia en directe a un hotel d’Arizona com s’encetava un nou any -precisament el del nou mil·lenni!- a Austràlia. Oceania, Àsia i després Àfrica i Europa anaven entrant al segle XXI mentre jo buscava la forma de fer-me amb un cafè pel hall del Hilton de Phoenix.
Un cop arribats sans i estalvis a San Diego, i previ pas per casa a la recerca d’una segona dutxa que em mantingués despert, vam dedicar el dia a visitar un dels innombrables parcs de la ciutat, encara desconegut, fent temps fins que arribessin les tres de la tarda per trucar a les famílies d’aquesta banda de l’Atlàntic a qui els havia arribat ja aquesta entelèquia del nou mil·lenni. Un nou mil·lenni que, per cert, els americans havien celebrat ja l’any anterior. No hi va haver manera; ni els científics més assenyats varen poder convèncer-los que l’any 2000 encara érem al tristíssim segle XX. Suposo que els influïa la seva passió per les coses rodones.
Després de la celebració europea del nou any, la tarda es va estendre llarguíssima al meu davant. No havíem previst cap festa ni privada ni pública per aquella nit, ja que la majoria dels nostres amics encara s’estaven a Europa. Havia de ser un sopar tranquil amb menjar mexicà, un Cabernet sauvignon de Napa Valley i un Freixenet Cordón negro que és l’únic cava de preu raonable que es troba a Califòrnia. Seria el sopar de l’únic cap d’any que viuria en directe, després de ser present en altres dos aquell mateix dia, via CNN i via telefònica des de Sydney i Barcelona... però no hi vaig ser a temps. El jet lag va ser més fort que jo i el nou mil·lenni em va sorprendre al sofà, dormint com un angelet.