El 30 de desembre del 2000 va ser un dia especialment emboirat a San Diego: la ciutat havia quedat coberta amb aquella mena de massa freda i humida que arriba del Pacífic com una fantasma tètric i gegantesc al què anomenen fog. Aquest va ser el motiu pel qual el 747 de la British que em retornava a la meva casa californiana de passar unes vacances a la meva casa maresmenca, no va poder enlairar-se del Phoenix Sky Harbor, on havíem baixat a passar els tràmits de la duana. La possibilitat d’obsequiar-me amb una nit a Arizona no entrava en absolut als meus plans, però no hi havia res a fer: després de tenir-nos més d’una hora a l’espera que canviessin les condicions meteorològiques –i de fer-nos jugar a fet i amagar amb el nostre equipatge-, ens van dir que la tripulació britànica, que de boira en deuen saber una estona, havia decidit suspendre el vol. En acabat cap a San Diego només seguíem servidor i tres científics també catalans, així que ens podrien encabir fàcilment en algun vol al matí següent.
Descartada la iniciativa d’un dels meus companys de retenció involuntària de llogar un cotxe per fer les 298 milles que ens separaven de San Diego, van optar per acceptar la proposta d’allotjament que ens feia la British Airways al Hilton que tenen al costat de l’aeroport. Aquests no s’estan –o no s’estaven al menys- de res.
A risc de semblar un poca pena, els diré que l’habitació de l’hotel era impressionant, d’una mida similar a la de l’apartament on visc, amb el seu bany enorme, una sala d’estar amb taula de despatx, microones, cafetera, nevera, sofà i televisor, i l’habitació amb un llit on hauríem pogut dormir àmpliament quatre persones –un veritable malbaratament de recursos, vaig pensar tenint present la meva imaginació per certes coses-, i la seva segona televisió.
Tot i el luxe, la veritat és que a penes vaig poder dormir, bàsicament mercès la col·laboració d’un treballador de la British que va voler trucar-me a les dues de la matinada per recordar-me que un autobús llençadora em vindria a buscar a les set per dur-me a l’aeroport, com si no m’hagués quedat clar. Vaig passar la resta de la nit nedant a aquella piscina de llençols de ras, aconseguint fer algun cop de cap fins que a les sis vaig optar per llevar-me, dutxar-me i veure les notícies per la tele. Vaig posar la CNN i em vaig trobar amb la sorpresa que estaven transmetent en directe els focs artificials que donaven la benvinguda a l’any 2001. Alguna cosa no quadrava: estava cansat i esmussat pel jet lag i la manca de son, però per res podia ser ja el cap d’any! Finalment la càmera de la CNN va obrir el pla i allà van aparèixer el Palau de l’òpera i el Harbour bridge de Sydney. Estava veient en directe el cap d’any d’Austràlia! Encara passarien 18 hores abans que celebressin el nou any a Phoenix, i 19 perquè ho fessin a San Diego. Però només 10 hores perquè la gent que havia deixat a casa es mengessin el raïm. Poques vegades com aquella matinada a Phoenix he tingut una consciència tan evident de la globalitat del planeta: venint d’Europa camí de Califòrnia, veia en directe a un hotel d’Arizona com s’encetava un nou any -precisament el del nou mil·lenni!- a Austràlia. Oceania, Àsia i després Àfrica i Europa anaven entrant al segle XXI mentre jo buscava la forma de fer-me amb un cafè pel hall del Hilton de Phoenix.
Un cop arribats sans i estalvis a San Diego, i previ pas per casa a la recerca d’una segona dutxa que em mantingués despert, vam dedicar el dia a visitar un dels innombrables parcs de la ciutat, encara desconegut, fent temps fins que arribessin les tres de la tarda per trucar a les famílies d’aquesta banda de l’Atlàntic a qui els havia arribat ja aquesta entelèquia del nou mil·lenni. Un nou mil·lenni que, per cert, els americans havien celebrat ja l’any anterior. No hi va haver manera; ni els científics més assenyats varen poder convèncer-los que l’any 2000 encara érem al tristíssim segle XX. Suposo que els influïa la seva passió per les coses rodones.
Després de la celebració europea del nou any, la tarda es va estendre llarguíssima al meu davant. No havíem previst cap festa ni privada ni pública per aquella nit, ja que la majoria dels nostres amics encara s’estaven a Europa. Havia de ser un sopar tranquil amb menjar mexicà, un Cabernet sauvignon de Napa Valley i un Freixenet Cordón negro que és l’únic cava de preu raonable que es troba a Califòrnia. Seria el sopar de l’únic cap d’any que viuria en directe, després de ser present en altres dos aquell mateix dia, via CNN i via telefònica des de Sydney i Barcelona... però no hi vaig ser a temps. El jet lag va ser més fort que jo i el nou mil·lenni em va sorprendre al sofà, dormint com un angelet.
Descartada la iniciativa d’un dels meus companys de retenció involuntària de llogar un cotxe per fer les 298 milles que ens separaven de San Diego, van optar per acceptar la proposta d’allotjament que ens feia la British Airways al Hilton que tenen al costat de l’aeroport. Aquests no s’estan –o no s’estaven al menys- de res.
A risc de semblar un poca pena, els diré que l’habitació de l’hotel era impressionant, d’una mida similar a la de l’apartament on visc, amb el seu bany enorme, una sala d’estar amb taula de despatx, microones, cafetera, nevera, sofà i televisor, i l’habitació amb un llit on hauríem pogut dormir àmpliament quatre persones –un veritable malbaratament de recursos, vaig pensar tenint present la meva imaginació per certes coses-, i la seva segona televisió.
Tot i el luxe, la veritat és que a penes vaig poder dormir, bàsicament mercès la col·laboració d’un treballador de la British que va voler trucar-me a les dues de la matinada per recordar-me que un autobús llençadora em vindria a buscar a les set per dur-me a l’aeroport, com si no m’hagués quedat clar. Vaig passar la resta de la nit nedant a aquella piscina de llençols de ras, aconseguint fer algun cop de cap fins que a les sis vaig optar per llevar-me, dutxar-me i veure les notícies per la tele. Vaig posar la CNN i em vaig trobar amb la sorpresa que estaven transmetent en directe els focs artificials que donaven la benvinguda a l’any 2001. Alguna cosa no quadrava: estava cansat i esmussat pel jet lag i la manca de son, però per res podia ser ja el cap d’any! Finalment la càmera de la CNN va obrir el pla i allà van aparèixer el Palau de l’òpera i el Harbour bridge de Sydney. Estava veient en directe el cap d’any d’Austràlia! Encara passarien 18 hores abans que celebressin el nou any a Phoenix, i 19 perquè ho fessin a San Diego. Però només 10 hores perquè la gent que havia deixat a casa es mengessin el raïm. Poques vegades com aquella matinada a Phoenix he tingut una consciència tan evident de la globalitat del planeta: venint d’Europa camí de Califòrnia, veia en directe a un hotel d’Arizona com s’encetava un nou any -precisament el del nou mil·lenni!- a Austràlia. Oceania, Àsia i després Àfrica i Europa anaven entrant al segle XXI mentre jo buscava la forma de fer-me amb un cafè pel hall del Hilton de Phoenix.
Un cop arribats sans i estalvis a San Diego, i previ pas per casa a la recerca d’una segona dutxa que em mantingués despert, vam dedicar el dia a visitar un dels innombrables parcs de la ciutat, encara desconegut, fent temps fins que arribessin les tres de la tarda per trucar a les famílies d’aquesta banda de l’Atlàntic a qui els havia arribat ja aquesta entelèquia del nou mil·lenni. Un nou mil·lenni que, per cert, els americans havien celebrat ja l’any anterior. No hi va haver manera; ni els científics més assenyats varen poder convèncer-los que l’any 2000 encara érem al tristíssim segle XX. Suposo que els influïa la seva passió per les coses rodones.
Després de la celebració europea del nou any, la tarda es va estendre llarguíssima al meu davant. No havíem previst cap festa ni privada ni pública per aquella nit, ja que la majoria dels nostres amics encara s’estaven a Europa. Havia de ser un sopar tranquil amb menjar mexicà, un Cabernet sauvignon de Napa Valley i un Freixenet Cordón negro que és l’únic cava de preu raonable que es troba a Califòrnia. Seria el sopar de l’únic cap d’any que viuria en directe, després de ser present en altres dos aquell mateix dia, via CNN i via telefònica des de Sydney i Barcelona... però no hi vaig ser a temps. El jet lag va ser més fort que jo i el nou mil·lenni em va sorprendre al sofà, dormint com un angelet.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada