Visitants

Doncs mirin, aquest me l’he perdut, i creguin-me que m’ha sabut prou greu. El cas és que no hem coincidit en l’horari perquè apareixia just a la sortida del sol, moment en el qual, una de dues, o estic al curro o estic dormint. I a sobre, quan trobo el moment d’anar-lo a conèixer, va i està ennuvolat, que també és mala llet. Sembla que estava escrit que aquí l’amic viatger i servidor estàvem condemnats a no trobar-nos i, la veritat, dubto bastant que tinguem una altra oportunitat de coincidir perquè, segons llegeixo, el nostre visitant ens tornarà a saludar d’aquí 300.000 anys, setmana amunt, setmana avall.

Molts de vostès n’hauran sentit a parlar poc o molt d’ell i alguns fins i tot s’hauran interessat sobre el seu recorregut. El seu nom és McNaught-Hartley, de professió viatger sideral. Resumint: un cometa, en concret el ‘Gran cometa’ del 2007, com l’han anomenat alguns astrònoms.

Al cap i a la fi, ja ho sabem, estem parlant tant sols d’una bola de roca i gel que brilla en la seva proximitat al sol i que quan arriba a una cosa que se’n diu periheli, es dóna mitja volta i fins la propera, ves a saber quan. Però el cas és que a mi, per motius variats, mai no m’ha convençut una definició tan prosaica.

De fet la primera vegada que em va cridat l’atenció això dels cometes va ser quan encara era un crio i en una vella pel·lícula sobre la vida de Mark Twain vaig saber que el seu naixement, el 1835, i la seva mort, setanta-cinc anys després, van estar marcats pel pas del cometa Halley. Naturalment es tracta només d’una emocionant coincidència, però em va impressionar que la vida d’un personatge tan brillant com va ser l’autor de les aventures de Tom Sawyer quedés emmarcada entre dues visites d’aquest bòlid.

Molts anys després, mentre escrivia el meu conte El Infierno, vaig trucar a l’observatori Fabra de Barcelona perquè m’expliquessin a grans trets el què era un cometa i la seva relació amb els estels fugaços, ja que necessitava la informació per la meva història. Se’m va posar al telèfon un home de veu anciana, i en l’entusiasme amb que em va donar aquelles explicacions vaig entendre que el meu interlocutor se sentia feliç de que algú, encara que amb motius peregrins, s’interessés pels seus viatgers de l’espai. Em parlava un cop més de roca i gel, i de les restes que deixava anar per el calor que li produïa la proximitat amb el sol i que conformaven la seva cua, però ho feia com si m’estigués descrivint la gràcia i els encants d’una princesa de conte de fades. Aquell home no em parlava d’un estèril objecte volador sinó de quelcom que d’alguna manera posseïa vida pròpia. Potser part d’aquesta poesia es va concretar en el final màgic de El Infierno.

Per major coincidència, poc després d’aquesta conversa ens van visitar el Hale Bopp i el Hiakutake i a mi, contagiat de l’entusiasme d’aquell vell astrònom, em va faltar temps per organitzar patrulles nocturnes a Sant Mateu por observar el pas dels nostres il·lustres visitants. Em resultava fascinant veure’ls allà dalt, donant una falsa sensació de quietud, i pensar en el seu trajecte fins allunyar-se de nosaltres a distàncies tals que defugen de la física per entrar en el concepte de la pura filosofia, arribant al seu afeli, el punt més distant del Sol, en 150.000 anys per exemple, com l’amic McNaught, abans de girar per tornar cap aquí. No és fàcil d’assumir mentalment una distància com aquesta que, amb tot, és una minúcia en la globalitat de l’Univers. I en què poca cosa que ens convertim nosaltres quan et mous amb xifres com aquestes, amb les nostres misèries i les nostres estúpides pretensions de ser el centre de tot plegat. El melic de l’existència. Patètic.

Això mateix portat a la ficció ve a ser el que passa a Cita amb Rama, d’Arthur C. Clarke, on es munta un sidral de por per l’arribada al nostre sistema solar d’un asteroide que resulta ser artificial, tot i que no hi viatja ningú: n’hi ha que el volen investigar i n’hi ha que, directament, el volen destruir, no fos cas. Quan la tensió entre científics i militars és màxima, l’asteroide gira al voltant del Sol i se’n va tan ricament per on havia vingut deixant a tots plegat amb cara del que som: d’imbècils. Els nostres cometes poden ser, a diferència del Rama de Clarke, només pedaços de roca i gel, però cada un d’ells ens regala una valuosa lliçó d’humilitat cada cop que ens visiten. Això si és que la volem aprendre.

I si no quedeu-vos amb la frase de David Levy, el co-descobridor del cometa Shoemaker-Levy que es va estavellar contra Júpiter el 1996: "Els cometes són com els gats: tenen cua i fan el que volen". I nosaltres, mentrestant, mirem i badem.