Que s’acaben els cassettes!

El vaig comprar per que m’ajudés a suportar un soporífer viatge en autobús i ara resulta que me l’he de mirar quasi com una relíquia històrica. Es tracta d’un cassette: The Lord of the Rings. The Fellowship of the Ring. És a dir, la banda sonora original de la pel·lícula La Comunitat de l’Anell, la primera part de la trilogia que va dirigir Peter Jackson sobre la novel·la de Tolkien. El vaig veure aquest estiu a l’estació d’autobusos de Terol i vaig pensar que potser m’ajudaria a passar les prop de tres hores de viatge que tenia encara per davant aquella tarda. O potser m’ajudaria a pensar en el misteri que implicava que el viatge de tornada fos un Euro més car que el d’anada malgrat ser el mateix recorregut però a la inversa: ‘És un servei més car’, em va disparar com a tota explicació el tipus estrany que em va vendre el bitllet, que semblava sortit d’una peli d’en David Lynch, el col·lega.
La mossa que atenia el quiosc de premsa va sortir amb un grapat de claus i va treure la cinta de l’expositor. Em va cobrar 4 €, i em va semblar un bon preu per una còpia oficial, amb el seu precinte de la Warner i tot. Una ganga m’hauria semblat si hagués sabut que es tractava d’una de les úniques 8.000 unitats de cassettes que es van vendre a tot l’estat durant l’any 2006 i, pel que llegeixo, potser una de les últimes que es fabricaran. Numerades, haurien de sortir; objectes de culte per a col·leccionistes, i no pel seu contingut –mutable, com sabem els antics, amb el vell truc del trosset de cinta adhesiva als foradets pertinents-, sinó per la seva essència, pel seu concepte; pel fet de ser cassettes.
Ja ho veuen: les coses van que volen. Després de tota una vida de discos de vinil i cintes –musicassettes, en deien alguns-, ens van arribar els CD’s i en només uns deu anys, ja tenim arreu els MP3 i aquests aparellets diabòlics que portem, servidor inclusiu, enganxats a les orelles. Ostres! Les coses van més de pressa per segons quines tecnologies del que un voldria. Em comentava l’altre dia un company de l’Emissora que a l’MTV havien repetit la jugada del primer videoclip que van emetre. En aquella ocasió, era l’1 d’agost del 1981, va ser el tema dels Buggles Video killed the radio star. El d’ara és MP3 killed the CD star. Si Freddie Mercury, per dir algú, aixequés el cap no entendria res. Ja podrien aplicar la mateixa celeritat en la biomedicina, la seguretat a les carreteres o a arreglar el desori del canvi climàtic. El problema no és tant que desaparegui el suport, el disc o el cassette; el problema és que se t’espatlla l’aparell reproductor de la qüestió i ja em diran vostès com s’ho fan per fer-lo reparar –que avui en dia ja no es repara res-, o per comprar-ne un de nou si són sistemes de so obsolets.
Però estàvem parlant dels cassettes i a mi el tema em toca de molt a prop. Imaginin que a la Ràdio era la meva eina bàsica de treball a banda del micròfon, fins que vaig tornar de fer vida americana i m’ho vaig trobar tot ple d’ordinadors. Això vol dir 14 anys de sortir a fer entrevistes amb el reporter i les seves cintes, o gravar entrevistes d’estudi o telefòniques als cassetes, i editar de platina a platina, o la publi amb cassettes sense cinta inert. L’artesania feta ràdio, era allò.
Però és que la cosa ja venia d’abans. A veure qui no s’havia gravat cintes amb les seves cançons favorites capturades directament de la ràdio, jugant amb la pausa d’algun radiocassette. Aquests dies algú ha recuperat el I was made for loving you dels Kiss per un anunci de la tele i no puc deixar de pensar que aquella cançó estava inclosa a una mítica cinta gravada amb el nostre indestructible Normende que s’estava sobre la nevera al menjador de casa. I el conductor de l’empresa Casas, en Garcia, sempre acabava per posar-la a l’equip del seu autobús camí de l’Institut, i sempre remugava suplicant que gravéssim una altra cinta, que aquella se la sabia ja de memòria. El pobre home no entenia que una gravació com aquella requeria de temps, paciència i precisió. Art, no el rotllo eMule o iTunes.
Llegeixo que, de fet, el que ha rematat el concepte de les cintes de cassette, és que els equips musicals dels cotxes ja tenen en la seva immensa majoria lectors de CD o d’MP3. El mateix fenomen que va salvar la ràdio quan va aparèixer la televisió, poder sentir-la als vehicles, ha signat la desaparició de les cintes, com ho farà aviat dels CDs. I esperin a que el Wi-Fi es desenvolupi prou com per poder tenir Internet als cotxes.
Doncs res. Resignació. D’aquí quatre dies espero veure a l’estació d’autobusos de Terol un expenedor de cançons d’iTunes per carregar el meu lector d’MP3. I al personatge d’en Lynch mirant-se’l mentre es grata el cap confús.