Som Així. Forma part del nostre tarannà no donar la deguda importància a aquells elements que ens envolten dia a dia, els que conformen el nostre paisatge quotidià, fins que per qualsevol motiu salta l’alarma i a tots ens entren els mals de ventre. Sembla que sigui necessari que alguna amenaça sobrevoli els nostres símbols identitaris perquè nosaltres prenguem plena consciència de la seva existència i ens mobilitzem per la seva defensa.
Un exemple d’això que acabo de dir el vam tenir ara fa uns dies quan el diari El Punt ens advertia que Sant Mateu -l’ermita, la masia de Can Riera i els seus terrenys-, s’havien posat a la venda. ‘Ah! És que allò tenia un propietari?’ S’haurà exclamat desconcertat algun visitant ocasional de l’ermita, excursionista, ciclista, sardanista, fidel o convidat a algun dels casaments que s’hi fan al llarg de l’any. Doncs efectivament, aquella ermita mil·lenària, la casa adjacent i la magnífica masia de Can Riera amb les seves terres de correu tenen un propietari que se’n vol desprendre pel mòdic preu de tres milions d’Euros.
Ja podem donar gràcies als déus que vostès tinguin en nòmina, de què vivim en l’època que vivim i tots els elements posats a la venda es troben al bell mig del Parc de la Serralada Litoral. Aquest fet no només preserva l’entorn natural de la zona sinó que amés prohibeix de construir-hi res al seu interior, ni enderrocar els edificis existents ja catalogats, com són els anteriorment citats. Pel que llegim, l’únic que es podria a fer a la masia seria restaurar-la, tot i que el seu estat és prou bo, i convertir-la en una mena de refugi, o alguna cosa d’aquest tipus. En quelcom, en qualsevol cas, respectuós amb l’entorn. Deo gratias, que se’n deia abans, perquè amb els temps que corren trigaríem menys temps del que vostès esmercen en llegir aquest article en veure que ens han instal·lat un pitch and putt als camps de conreu de Can Riera, i a aquesta convertida en una sort de Marina d’Or Ciudad de vacaciones a la maresmenca, amb l’ermita de Sant Mateu i els seus mil anys d’història donant el toc solemne a la qüestió per oferir el ganxo cultural que requereix tota excursió de l’IMSERSO que es preï.
Malfiem-nos, en qualsevol cas, perquè la mà dels diners és molt llarga i els seus tentacles múltiples, ràpids i imprevisibles. En més d’un lloc protegit hem vist desembarcar un exèrcit d’advocats disposats a demostrar que els seus amos inversors tenen tot el dret a construir-hi una estupenda urbanització. I no oblidem que son legió els estúpids que es pensen que seran feliços només pel fet de tenir un tros de jardí, clònic a altres centenars, on poder fer una barbacoa els diumenges, i que per aconseguir-lo hipotecarien la seva ànima i la del seus fills amb l’acreditada banca Satanàs SL.
Estem al segle XXI, i entre la modernitat i aquesta cafrada que algun mefistofèlic creatiu de publicitat va batejar eufemísticament com Globalització, ens intenten fer veure que coses tan poc materials com una muntanya, una font, una masia, un paisatge o un munt de pedrotes que algú va posar l’una sobre de l’altra amb una certa gràcia fa un miler d’anys, no tenen cap valor per una comunitat instal·lada en el seu temps i amb projecció de futur. Fixeu-vos sinó en les excuses que donen els alcaldes dels pobles que esperen veure arribar les grues que els han de multiplicar per deu la seva població i els seus problemes: ‘Nosaltres també tenim dret a prosperar’, diuen els pobres imbècils.
Hem de pregar, però, que això no passi mai amb Sant Mateu. Hem de creure que qui es gasti els tres milions d’Euros per fer la compra acatarà escrupolosament la normativa del Parc i que l’administració, la Diputació en aquest cas, vetllarà perquè així sigui. De la mateixa manera hem de desitjar que Mossèn Colomer, el Rector de Premià de Dalt, i els que el succeeixin en el futur, puguin seguir fent les misses i els casaments que vulguin a l’ermita, de la mateixa manera que els pessebristes han de poder deixar allà el seu pessebre cada Nadal, i els sardanistes organitzar-hi el seu aplec. Hem de confiar que els caminants i ciclistes de la rodalia, tant del Maresme com del Vallès per l’altra banda, puguem seguir movent-nos lliurement per aquests indrets amb la mateixa tranquil·litat que ho fèiem quan no sabíem que Sant Mateu tenia un propietari i que aquest se’l volia vendre.
I a banda de tot això, aprenguem a tenir en consideració allò que tenim, a gaudir-lo amb alegria sense que calgui cap ensurt que ens hi faci parar l’atenció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada