A BANDA I BANDA

Els veia passejar entre les ruïnes, els que tenien una certa edat amb expressions d’interès vers el que estaven veient, cerimoniosos fins i tot, alguns d’ells. Els nens i adolescents, en la seva majoria, es limitaven a arrossegar les Nike sobre les pedres dues vegades mil·lenàries mentre sentien el balanceig dels cables blancs dels IPod que penjaven de les seves orelles. Tant podien ser a Roma com a Chicago. O a Ulan Bator. Tampoc no els culpo: tots hem tingut alguna vegada aquesta edat i el cap ple d’ocellots.

Em mirava, deia, les famílies americanes que recorrien els passadissos que dos mil anys enrere havien travessat apressats patricis i plebeus emocionats davant la idea de veure córrer una bona dosi de sang aliena, i podia imaginar què els passava pel cap. No m’era massa complicat perquè després de viure allà un parell d’anys crec conèixer una mica el seu tarannà. Em venia a la memòria, per exemple, aquella senyora de San Diego que em va confessar que havia palpat amb reverència la façana de Nottre Dame de París per sentir a les seves mans la sensació dels segles passats per aquelles pedres, o les expressions a les cares dels meus alumnes a la Universitat quan els explicava que Daroca, el nostre poble a l’Aragó, l’havien fundat els àrabs el segle VIII. Per una gent per la qual el concepte d’història comença el 1492, o millor encara, el 1620 amb l’arribada del Mayflower a Cape Cod, aquestes dates europees els resulten estratosfèriques, fora de la seva estructura cerebral, de manera que imaginin-se com es deuen de sentir a una ciutat com Roma, i més sabent que el que veuen no és de cartró pedra, ja saben: estil Las Vegas.

Molts americans, a poc que poden, viatgen a Europa al menys un cop en la vida. Ho fan per molts motius: la majoria per turisme, per conèixer de primera mà les nostres pedrotes més venerables, però també per conèixer les ciutats i els països dels seus avantpassats ja que, al cap i a la fi, i a excepció dels propis indis, la resta provenen tots plegats de la immigració. Molts ho fan també perquè els pares, o els avis, o els besavis van combatre a Europa a la primera o la segona guerra mundial, i potser encara hi són enterrats. Amés, una bona colla d’estudiants universitaris nord-americans busquen la manera de passar al menys un dels cursos de la seva carrera a alguna universitat europea, moltes vegades a Barcelona, etapes que, pel que m’explicaven, els proporcionen bons records, relacionats generalment amb nois/noies, segons el cas, i amb magnífiques festes a base de cervesa a dojo que fruïen astorats del fet que se’ls deixés beure alcohol abans de complir els 21.

Venen, com dic, i no ho fan necessàriament a l’estiu, entre d’altres coses perquè són prou civilitzats com per no aturar la nació durant el mes d’agost, com irresponsablement fem nosaltres amb aquella alegria -allà, a excepció dels centres docents, la màquina està en marxa dotze mesos l’any i la gent s’agafa uns dies quan pot per saltar el bassal-, i generalment saben molt bé el què venen a veure. És clar que també se’ns deu de colar alguna família de la mena d’aquella pel·lícula estúpida –‘Las vacaciones europeas de una chiflada familia americana’, em sembla que es deia l’esperpent, de l’inefable Chevy Chase, un actor que detesto especialment-, però en general són gent educada que no venen a mirar-nos amb suficiència, sinó a créixer aprenent de nosaltres i entre nosaltres.

Ells no tenen la nostra història i nosaltres no tenim els seus parcs nacionals ni, malauradament, la seva empenta i confiança com a societat. Però és que, a més, tots estem carregats de tòpics respecte als altres. A Catalunya, sense anar més lluny, hi ha platges que es diuen ‘Miami’ i qualsevol adolescent europeu ha somiat alguna vegada amb conduir un pick up per un passeig marítim amb línies de palmeres a banda i banda sentint els Beach boys, Kenny Loggins o els Red hot chily peppers, segons la generació. I per l’altra banda a La Jolla, per exemple, hi ha restaurants que anuncien terrasses amb vistes ‘mediterrànies’. Tenen el Pacífic i volen el Mediterrani. I viceversa. No hi ha qui ho entengui, però la cosa és així.

Importar el millor de la manera de fer de cada part cap a l’altra banda, sempre mantenint els tarannàs i les cultures ben definides, fora l’ideal, però per alguna raó diabòlica sembla molt més fàcil importar el pitjor. Estarem globalitzats però, per sort o per desgràcia, les dinàmiques de les societats, els costums i les tradicions de cadascú, i amb elles els seus defectes, estan molt arrelades. Amb tot resulta evident que quant millor ens coneguem, millor. Es fa necessari, doncs, empetitir l’Atlàntic travessant-lo tots plegats tantes vegades com ens sigui possible.

Aquesta joia es diu American land. Parla de gent que va creuar l'Atlàntic des d'Europa -des d'arreu, de fet- però no pas per fer turisme, sinó fugint de la gana. Molts hi van deixar la pell construint el país. És Bruce Springsteen, no cal dir-ho, amb The Sessions Band, en directe des de Dublin, la capital d'Irlanda. Si el meu 25% de sang celta es posa com una moto sentint aquesta peça, no m'imagino el que deuria sentir la gent que hi era en directe.