When in Rome...

When in Rome do as the romans do. Amb aquesta dita els americans tradueixen literalment el clàssic Cum Romae fueritis, romano vivite more, o com diríem per aquí, Allà on vas, fes com veuràs. Ja em sabran disculpar aquesta erudició de tómbola de fira de Festa Major, però és que em ve al cas perquè tinc tota la sensació de què si els amics ianquis, acostumats com estan a prendre’s les coses al peu de lletra, esperen aprendre dels romans per saber com comportar-se a l’antiga capital de l’Imperi, poden tenir seriosos problemes. A menys si, com fa pràcticament tothom, servidor inclusiu, es planten a Roma en els mesos de l’estiu.
La dificultat en l’observació dels usos i costums dels ciutadans romans ve donada pel fet que aquests, per motius perfectament comprensibles, arribats l’estiu es fan fonedissos, al menys de la rodalia de les zones turístiques de la ciutat. Més aviat, observant el trànsit, un diria que per tal de no interactuar amb els guiris es passen el dia conduint amb frenesia pels empedrats carrers de la ciutat a una velocitat que aquí tindríem per embogida, però que ells, en el seu paradís dels Scooters i dels Smarts amanit amb un pensament de Maserati, gaudeixen en la més absoluta de les normalitats. Policia inclosa.
Roma és excessiva en tots els seus aspectes. I plena de contrastos. Si el que es busca és una ciutat bolcada al disseny i a la modernitat, millor canviar d’objectiu pel viatge: quedar-se a Barcelona, per exemple, i flipar cada nit amb els colors de la torre Agbar. A Roma li agrada com és, que serà, dic jo, com els agrada als romans que sigui, i se li fot si els visitants arriben esperant-se que el mateix emperador Constantí els recullirà al peu de l‘avió a Fiumicino per portar-los a visitar la ciutat a bord d’una quadriga. Sorollosa, vital, alegre, despreocupada. Vetusta i descuidada en ocasions. Mediterrània militant.
Per una mala elecció involuntària vaig tenir la primera impressió de Roma, sota un sol inclement enviat pel mismíssim Júpiter, des de la sortida sud de l’estació Ostiense, amb aquells magnífics descampats enquitranats farcits de sots i males herbes. Veient allò un es demana com pot ser que Itàlia sigui un dels països d’avantguarda de la Unió Europea, però les sensacions són volàtils, gràcies als Déus, i a pocs referents de la infantesa que t’acompanyin en el viatge, i a poc sensible que un es pugui permetre ser encara a aquestes alçades de la pel•lícula, és fa agradable sentir com se superposen les emocions des de les Termes de Caracalla i el Circ Màxim, fins esclatar a l’interior del Coliseu, l’amfiteatre Flavi aixecat per Vespasià. Prop de 2.000 anys d’història en forma de pedrotes perfectament posades, testimonis de peplums de sang i fetge de debò i de berenars de cristians a mans de les pobres feres, que ja em diran vostès quin menú. Salvatjades que van donar pas al naixement d’una era que, tot ho apunta, està començant a trontollar.
Fins i tot nosaltres, els europeus, acostumats com estem a viure poc o molt envoltats de vells testimonis de la història, bavegem davant d’aquests monuments. Perquè, desenganyem-nos, Tarraco no era més que una sucursal. El pastís es tallava a Roma: les termes, el Circ Màxim, el Coliseu, el Fòrum, el Palatí... La mare dels ous.
Convé agafar-s’ho amb calma, perquè a banda de les pedrotes sagrades de la Roma clàssica, trobem les altres pedrotes, sagrades també en un altre sentit. El Vaticà s’ha de recórrer sencer, des del primer graó de l’escala que porta al mirador de la cúpula de la basílica de Sant Pere, fins el darrer racó de la Cripta on són enterrats els Papes. El Vaticà és, tot plegat, una impressionant exhibició del poder de l’Església, gens menystenible com sabem, però també és un espai de bellesa inabastable: Bernini, Miquel Àngel, Rafael... No m’estranya que Dan Brown quedés al·lucinat per aquest allau entre artístic i místic. Llàstima que la seva millor conclusió al respecte fos una història tan delirant com Àngels i dimonis.
Sant Pere i els Museus Vaticans, i la Capella Sixtina – Com es pot extasiar un amb Miquel Àngel en aquell ambient de llar d’infants cridaners i segurates demanant silenci? -. Però també Santa Maria la Maggiore i el Panteó, i la plaça de Navona, la d’Espanya, la de Venècia, el Trastevere, el Campo di Fiori...
Vaig gaudir de l’art i de la història de Roma. Ara, però, hauré de trobar un moment per tornar per gaudir de Roma i dels romans. Els hauré de buscar lluny del Vaticà i de la Fontana di Trevi. I haurà de ser, segur, a l’hivern. Llavors, amb el fred i la humitat, aquella pizza i aquell Cianti a la via San Giovanni in Laterano, amb un solitari Coliseu com a teló de fons, em sabran, sens dubte, més autèntics.

Per il·lustrar aquesta primera Homilia de la temporada, una de les escenes que més i millor han immortalitzat Roma al llarg de la història del cinema: en Marcello Mastroianni i la Anita Ekberg donant-se un bany ple de suau erotisme a la Fontana di Trevi des de la mítica La dolce vita de Federico Fellini. Segurament aquesta escena és també la culpable de què els voltants de la Fontana estiguin tan farcits de gent, restaurants i venedors ambulants de cinturons falsos de Dolce & Gabanna, que es fa difícil acostar-s’hi amb una certa comoditat.

Un cop més, potser a l’hivern...