82 4rt. Al lloro!

Diria que els podria tenir al davant meu sempre que volgués. De fet, l’únic que hauria de fer seria tancar els ulls i amb el senzill fet d’accedir a la carpeta apropiada del meu disc dur cerebral els tindria automàticament al davant. No es tracta pròpiament d’un exercici de memòria. En honor a la veritat he de dir que conservo fotos d’aquesta gent al meu àlbum més antic, molt anterior a les diapositives i a anys llum de la càmera digital; fotos de càmera barata, potser una d’aquelles Instamatic de Kodak o, amb sort, una Werlisa Color, però el de menys és la qualitat de la imatge. L’important és la gent que hi apareix, un grup de xavalets de dinou o vint anys entre els quals no deixa de sorprendre’m cada vegada trobar a un individu que em recorda molt a mi mateix.
M’agrada especialment una foto que algú va fer al grup al port de Cadis, amb l’’Aragón’ de fons a la llunyania. Per cert que de l’’Aragón’, un buc de l’Armada dedicat al transport de tropes, corria la llegenda que feia tant que no salpava que li havia crescut un arbre entre el dic del port i el seu casc. Llegendes urbanes a banda, allà estem tots: d’esquerra a dreta en Juanjo i en Paco, els dos valencians i, probablement els pols més oposats de la banda; conservador, espanyolista, familiar i carinyós el primer; esquerrós, discotequer i catalanista l’altre. Aquell que se sembla a mi està allà en mig del grup, marcant paquet com es feia els primers vuitanta, després ve l’Antonio de Vigo, l’autor de la majoria dels nostres motius, sempre preocupat per l’estat de salut dels seus cabells i queixós de que tota aquella història de la puta mili no podia pas funcionar seriosament si ningú, de sergent cap amunt, no tenia la més mínima cultura, cosa que moltes vegades era desesperantment certa.
La fila superior la tanca en Tomàs, un barceloní que em va trobar la meva primera feina post-militar mentre no començava a la facultat de Bellaterra, habilíssim en moure’s per aquell ambient i en guanyar-se la confiança de la gent més adequada quan més convingués. Assegut al seu davant l’home tranquil, l’altre gallec, de Gondomar, també a Pontevedra, en Pena, Batidor del Coronel, és a dir, una mena d’assistent per a tot de la més alta jerarquia d’aquella caserna d’artilleria on tots plegats fèiem malabarismes per no parar massa bojos.
I finalment, tancant el retrat del port gadità, davant de tots nosaltres, ajupit fent equilibris, és a dir, fent el pallasso com sempre, l’altre Antoni, el nostre furrier, una peça imprescindible per mantenir funcionant l’engranatge d’aquest petit grup de personatges. I de fet encara manquen dos, en Mariano, el canari que de seguida va quedar reclús fent de cambrer a la residència de suboficials, i en Cristóbal, en ‘Dierte’, anomenat així precisament en honor a la peça dental superior que li mancava, i que aquell dia devia estar recordant-se de la mare d’algú mentre perdia estúpidament dues hores a alguna posició amb el Cetme penjant del coll.
En Dierte, sevillà resident a Manresa, era un tipus molt especial. El seu aspecte podia arribar a ser terrorífic si s’ho proposava, gran i musculós com era com un defensa de futbol americà, amb aquell bony al pit produït, segons explicava, per un tret d’una carrabina d’aire comprimit; en canvi era un perfecte bonàs mancat de qualsevol malícia cosa que, curiosament, li havia portat algun problema.
Ens vàrem jurar que quan sortíssim d’aquell forat ens retrobaríem a algun lloc, a Madrid potser, per allò d’igualar les distàncies. Però, naturalment, mai no ho vàrem fer. Poques van ser les cartes i menys les trucades. A banda d’en Tomàs l’únic que he tornat a veure va ser a Juanjo, el valencià conservador. Va pujar a Premià a passar uns dies a casa meva. S’havia separat de la seva dona, la promesa que tenia quan vestíem de verd a Andalusia i de la qual tant m’havia parlat. El mateix, de fet, que m’havia passat a mi amb la meva. No era, doncs, cap novetat.
Ves a saber què serà dels altres. Tant de temps lluitant junts, de vegades en el sentit físic de l’expressió, fins que un bon dia ens van donar una llibreta blanca i després d’una abraçada ens vàrem acomiadar fins a una cita a Madrid que no va passar de bonica entelèquia per mantenir-nos il·lusionats en alguna cosa.
He trobat les seves signatures a un full vell de la Seu d’Artilleria de la Segona Regió Militar i no puc evitar pensar en ells i en com els haurà anat per la vida, les seves alegries i els seus drames. De fet potser sigui millor mantenir-los així, amb vint eterns i cofois anys, cridant entre riures allò de ‘82 4rt. Al lloro!’





Hi havia un bar musical a Cadis, un pub que en dèiem aleshores, que si mal no m'erro es deia Andova. Allà ens ficàvem els dissabtes al vespre després de desprendre’ns dels nostres uniformes i vestir-nos del que érem: uns quants nois amb ganes de marxa obligats a sobreviure al lloc equivocat. D'entre les cançons que més sonaven aleshores -entre U2, Depeche Mode o Billy Joel- hi havia les del LP Let's dance d'en David Bowie. Una de les que més em situen a l'Andova en aquell 1983 envoltat dels meus companys del 82 4rt és aquest Modern love.